Llegir i recordar

Explica Nabokov que una de les facultats més importants que ha de tenir tot bon lector és la de gaudir de bona memòria, qualitat que, malauradament, no figura entre les que m’han estat concedides. Com a conseqüència d’aquesta mancança oblido ràpidament molts dels llibres que llegeixo, encara que m’agradin. Això, tot i ser terrible, no ho és tant com el fet de recordar-ne només detalls o episodis marginals que distorsionen –quan no perverteixen– la vàlua de l’autor, de l’obra o dels personatges que hi figuren. Si l’obra en qüestió és una biografia o unes memòries, a tot estirar en recordaré una anècdota i la persona biografiada em serà per sempre més indestriable d’aquest episodi.

Els explico això, i els deia que és terrible, perquè fruit d’aquesta limitació sóc incapaç, per exemple, de separar la figura de Gustave Mahler de la del marit maldestre que procurava apaivagar els dolors de part de la seva esposa amb la lectura de fragments de Kant

Llegué a casa empapada con los musicales versos de Hauptmann –aquella nit havien anat tots dos al teatre, a veure El pobre Enric–, me llevé el drama a la cama y volví a leerlo. Soñé con versos sonoros y de repente me desperté, como tocada por la mano de Dios: había llegado el momento… y no dejaba de escuchar a Hauptmann. No quería despertar a nadie, abrí la ventana, era el 15 de junio; todo estaba en flor, susurraba, cantaba. Contemplé los árboles, escuché los pájaros, no tenía ni pizca de miedo. Eran ya las cinco de la mañana, sufría fuertes dolores. Fui a despertar a Mahler, se asustó, se vistió rápidamente, fue a buscar a la comadrona y luego hizo todo lo posible por mitigar mis dolores. Se le ocurrió la disparatada idea de leerme a Kant. Yo estaba sentada en su escritorio, me retorcía de dolor, y el sonido monótono de la lectura era para volverme loca. Además, no podía comprender nada de lo que leía. ¡Era demasiado! Me rebelé. Hoy sé que tenía mucha razón y que sólo hay una forma de superar el dolor: concentrarse mentalmente. Sólo que el objeto no estaba bien elegido, era demasiado complicado de entender.

Res no en queda de la relació del compositor amb altres músics de l’època, del context en què va compondre cadascuna de les simfonies, de les diferents orquestres que va dirigir o de l’estada als EUA; només aquella nit. Des que vaig llegir Recuerdos de Gustave Mahler, ja fa anys, m’és impossible escoltar la seva música i no imaginar-lo concentrat en la lectura del filòsof alemany, mentre l’Alma gemegava de dolor asseguda a l’escriptori. Tant és així, que havia oblidat totalment com continuava l’escena i quina mena d’espòs devia ser en Gustave

            El día del parto me había quedado dormida. Me desperté de un susto. Sobre mi rostro, a un palmo de distancia, se movía un enorme ciervo volante; Mahler agarró al coleóptero firmemente por una pata, radiante de alegría y, superando su asco a los animales, dijo lleno de júbilo:

            –Te gustan tanto los animales… ¡Te he cogido uno!

Alma Mahler. Recuerdos de Gustav Mahler. Acantilado

Però tot això, perquè no voldria que els passés el mateix, només ens succeeix als lectors que patim de mala memòria. Gaudeixin de Mahler i oblidin el que els he explicat.

 

 

 

 

Una lectura de Pnin

Confesso que tinc devoció per aquells títols condemnats a viure entre parèntesis, per aquelles obres que, revisada la trajectòria de l’autor, queden com a testimoni d’un camí transitat; que anuncien un gir, un canvi de registre, encara no consolidat; o la pràctica ocasional d’un gènere que no és el propi. De vegades aquests parèntesis són reeixits i esdevenen, ells mateixos, èxits aïllats. Però també és habitual trobar-los vagarejant, a l’espera d’ésser reconeguts, a l’ombra de títols més celebrats que els van precedir o succeir. En ocasions són fruit d’una crisi profunda, d’un qüestionar-se a si mateix. En altres, no són més que un simple divertiment, una picada d’ullet de l’autor. Sigui quin sigui el motor que els posa en marxa, la lectura d’aquests parèntesis és el que ens ofereix una millor perspectiva de l’envergadura real de l’autor.

Una possible lectura de Pnin és la que ens porta a l’estiu de 1953, quan Nabokov és a punt d’acabar Lolita. Ha passat més de cinc anys treballant-hi i necessita desempallegar-se de l’obsedís Humbert Humbert. És en aquest context que afronta la creació d’un personatge nou, en Timofei Pnin, un personatge patètic i grotesc, però alhora entranyable. Sota aquesta perspectiva Pnin vindria a ser un canvi de registre obligat, gairebé un remei terapèutic: ¿us imagineu passar cinc anys amb Humbert Humbert? Hi ha cartes del mateix Nabokov que en faciliten aquesta interpretació:

Katherine A. White                                          Ithaca, September 29, 1953

[….]

The Pnin story is the first chapter of a little book (ten such chapters in all) that I hope to complete within a year or so. It is not the enormous, mysterious, heartbreaking novel –es refereix a Lolita– that, after five years of monstrous misgivings and diabolical labors, I have more or less completed. Conclusive Evidence and Pnin have been brief sunny escapes from its intolerable spell.

La figura d’en Timofei Pnin, professor de rus, nascut a Sant Petersburg i emigrat als Estats Units, que dóna classe a la universitat de Waindell, que és motiu de befa per part dels seus col·legues, vindria a ser el contrapunt perfecte de Humbert Humbert. La seva integritat, la malaptesa a adaptar-se a la vida i costums nord-americans; la fidelitat, gairebé submissió, vers la seva ex-dona Liza, a qui consent tota mena de capricis i desvaris neurologico-sentimentals; la manera com es fa càrrec del fill d’aquesta, fruit d’una relació posterior amb l’inestable Eric Wind; l’humor que generen les confusions constants d’en Pnin –lingüístiques, de persones, de trens, d’espais i horaris– i la tendresa que desperta el seu estoïcisme; les reaccions inesperades, beneites en la seva coherència; la fortalesa dels seus principis ètics; el seu comportament desfasat; tot ell, en definitiva, sembla concebut per a portar-nos a les antípodes del totpoderós Humbert Humbert i fer-nos oblidar Lolita. Fins i tot, la pròpia manera com Nabokov afronta Pnin, pensada per a ser publicada per entregues, en deu capítols –al final en serien set–, sembla confirmar-ho: els dubtes dels editors a l’hora de publicar-la van ser, precisament, la seva brevetat i la manca d’una estructura “estàndard” que li donés sentit i permetés tractar-la comercialment “com una novel·la”.

I és veritat que la facilitat amb què la Liza deixa tirat en Pnin sembla parodiar la passió, la relació de submissió i dependència que manté lligats Humbert i Lolita

La Liza el va telefonar des de Meudon per dir-li que se n’anava a Montpellier amb un home que comprenia el seu «ego orgànic», un tal doctor Eric Wind –sigui dit de pas, la Liza i l’Eric, ambdós metges i autors de l’estudi “Psicoteràpia de grup aplicada a l’aconsellament matrimonial”, són el pretext de Nabokov per fotre-se’n de psicòlegs, terapeutes i psicoanalistes–.

I que els problemes de Pnin per a treure’s el carnet de conduir topen frontalment amb l’habilitat de Humbert per a desplaçar-se en cotxe pels Estats Units

Durant les lliçons de les pràctiques amb un professor brusc que li tallava les ales, li donava instruccions innecessàries a crits i en argot tècnic, li arrabassava el volant als revolts i no parava d’irritar un alumne intel·ligent i tranquil amb expressions detractores la mar de vulgars, en Pnin havia estat completament incapaç de combinar conceptualment el cotxe que conduïa mentalment amb el cotxe que conduïa a la carretera. Ara, finalment, els dos cotxes es van fondre en un. Si el van suspendre la primera vegada que es va examinar per obtenir el permís de conducció, va ser principalment perquè es va embrancar en una discussió amb l’examinador en un esforç inoportú per demostrar-li que res no podia ser més humiliant per a un ésser racional que exigir-li que encoratgés el desenvolupament d’un reflex condicionat indigne aturant-se davant un llum vermell quan no es veia ni una ànima al voltant, ni a peu ni sobre rodes.

O que la seva cavitat bucal, el relat que ens fa un cop li han tret totes les dents, és diametralment oposada a la que permetia Humbert pronunciar i descriure’ns amb excel·lència l’exercici fonètic ‘Lo-li-ta’

Després d’això va estar uns quants dies de dol per una part molt íntima d’ell mateix. El va sorprendre adonar-se de com les estimava, les seves dents. La seva llengua, un foca grassa i lluent, estava acostumada a lliscar i xipollejar alegrement entre les roques familiars, a palpar els confins d’un reialme atrotinar però encara segur, a saltar de cala a cova, a enfilar-se un pic, a furgar una osca, a trobar un parrac dolç d’alga a la clivella de sempre; però ara no hi quedava ni una sola fita, i l’únic que hi havia era una ferida fosca, una terra ignota de genives que la por i el fàstic li impedien d’investigar.

Però sempre hi ha altres possibles lectures i potser, només potser, el que Nabokov fa amb Pnin, és riure’s de tots nosaltres i d’ell mateix, en la figura d’aquest professor universitari incapaç de parlar l’anglès de forma correcta

Si el seu rus era música, el seu anglès era un assassinat. Tenia dificultats enormes («tgificultaatsa» en la llengua pniniana) amb la despalatalització, i no aconseguia desempallegar-se de la humitat extra russa de les t i les d davant de les vocals que ell endolcia tan singularment.

Les dificultats de Pnin per a fer-se entendre i sentir-se acollit en aquesta societat nord-americana, moderna i puritana, són una metàfora de la incomprensió que devia experimentar Nabokov per la censura de Lolita; una caricatura de la seva lluita per defensar-la davant els seus propis conciutadans, incapaços de d’apreciar cap valor literari en una novel·la que titllaven simplement de pornogràfica.

Els conflictes de Pnin per establir una relació d’amistat amb els seus col·legues, a desgrat, en algun cas, de compartir orígens, ens suggereixen l’aïllament de Nabokov davant el rebuig que generava Lolita, fins i tot entre “els seus”, el cercle d’escriptors i editors –a excepció de Graham Greene, que la va lloar només llegir-la–

En Pnin, que volia demanar una cosa al seu compatriota, se li va asseure al costat. Aquest Komarov, fill d’un cosac, era un home molt baix amb els cabells arranats i narius de calavera. Ell i la Serafima, la seva enorme i alegre muller filla de Moscou, que portava un amulet tibetà en una llarga cadena de plata que li penjava sobre una panxa ampla i tova, feien festes russki tot sovint, amb russki hors d’oeuvres i música de guitarra i cançons tradicionals més o menys falses –ocasions en què els estudiants tímids aprenien els rituals del vodka i altres russianismes rancis; i després d’aquestes festes, quan es trobaven amb el malhumorat Pnin, la Serafima i l’Oleg (ella alçant els ulls al cel, ell tapant-se’ls amb la mà) murmuraven amb un agraïment reverencial envers ells mateixos: «Gospodi, skol’ko mï im dayom! (Mare meva, quantes coses els donem!)» –es referien a l’ignorant poble americà. Només un altre rus podria entendre la barreja reaccionària i sovietòfila presentada pels pseudopintorescos Komarov, per als quals una Rússia ideal consistia en l’Exèrcit Roig, un monarca ungit, granges col·lectives, antroposofia, l’Església Ortodoxa i preses hidroelèctriques. En Pnin i l’Oleg Komarov estaven habitualment en peu de guerra freda, però les trobades eren inevitables, i els seus col·legues americans que consideraven els Komarov «persones excel·lents» i escarnien el graciós d’en Pnin, estaven convençuts que en Pnin i el pintor eren grans amics.

Nabokov juga amb nosaltres, entra i surt de la narració a plaer, ja des del primer capítol

Hi ha gent –jo entre ells– que detesta els finals feliços. Ens sentim estafats. El mal és la norma. El fat no s’ha de manipular. L’allau que baixa impetuosament i s’atura en sec a poques passes del poble agemolit de por, no es comporta solament sense naturalitat, sinó també sense ètica. Si jo hagués estat llegint la història d’aquest bon home –Timofei Pnin– en comptes d’estar-la escrivint, m’hauria estimat més que descobrís, a la seva arribada a Cremona, que la conferència no era aquest divendres, sinó el següent.

Es confon amb el propi Pnin, a qui fa néixer a Sant Petersburg, emigrar primer a Europa, on escriu articles sobre literatura russa, i després als Estats Units, per donar classe a la Universitat, essent aquests alguns dels molts aspectes que coincideixen amb el seu propi recorregut vital. Ens el mostra alhora com un ésser enamorat però mancat de la més mínima intel·ligència emocional –¿o hauríem de pensar que són els altres, els qui n’estan mancats?–, incapaç de captar el matís, perdut en els canvis de registre. De vegades, tot plegat en un mateix paràgraf, com en la seva declaració d’amor cap a Liza

No sóc atractiu, no sóc interessant, no tinc talent. Ni tan sols sóc ric. Però li ofereixo tot el que tinc, Lise, fins a l’últim corpuscle de la meva sang, fins a l’última llàgrima, tot. I cregui’m, això és més del que li pot oferir cap geni, perquè els genis s’han de guardar moltes coses en reserva i, per tant, no se li poden oferir tots sencers com jo. Potser jo no assoliré la felicitat, però li asseguro que ho faré tot per fer-la feliç. Vull que escrigui poemes –penseu que la Liza és una poeta pèssima, que és a punt de suïcidar-se per les crítiques que reben els seus poemes–. Vull que es continuï dedicant a la recerca psicoterapèutica –no hi entenc, d’aquest tema i, de fet, qüestiono la validesa del poc que n’entenc. Per cert, li envio en un sobre a part un opuscle publicat a Praga pel meu amic, el professor Chateau, on refuta d’una manera brillant la teoria del seu doctor Halp que diu que el naixement és un suïcidi per part de l’infant. M’he permès de corregir un error d’impremta evident de la pàgina 48 de l’excel·lent treball d’en Chateau. Espero la seva (probablement «decisió»; la Liza havia estripat la part de baix de la pàgina amb la signatura).

Nabokov, Timofei Pnin, el narrador omnipresent, tots van sobrats d’ironia, es riuen de la situació dels emigrants als Estats Units, dels crítics literaris, dels docents universitaris, del mort i de qui el vetlla

El seu marit –es refereix a en Roy, el marit de la Sra. Thayer professor universitari especialista en la poesia anglesa del s. XVIII i a qui no anomenarà pel seu nom fins arribar al capítol sisè– tenia una capacitat alleujadora de demostrar com podia arribar a ser de silenciós un home si evitava estrictament qualsevol comentari sobre el temps.

L’autor, els lectors de Nabokov ja ho sabem, ens distreu amb aquests i altres jocs, com ara la creació d’un elevadíssim nombre de personatges que apareixen només de forma fugaç però que podrien ser protagonistes destacats de qualsevol altre relat. Són l’element ideal per a emmarcar la fotografia de Pnin, en circumstàncies que semblen especialment servides per a destacar-ne les rareses. I dic que ho semblen perquè el que en realitat fan és mostrar-nos la seva integritat, en un món de relacions socials les regles del qual li són molt més estranyes que no pas les que l’hi permeten idolatrar Lermontov o un lepidòpter. Aquestes episodis, en mans de Nabokov, descriuen Timofei Pnin amb exactitud mil·limètrica, si més no, amb tota l’exactitud que permet el joc de ficcionar la veritat i investir la ficció de veracitat. És en aquest context que cal entendre l’emprenyament de Vladimir Nabokov amb l’infortunat responsable de fer-ne el dibuix per a la coberta de la primera edició:

1 October 1956

Dear Mr. Epstein,

I have just received the sketches. They are executed with talent, the picture as art goes is first-rate, but in regard to my Pnin it is wrong: The sketch looks like the portrait of an underpaid instructor in the English department or like a Republican’s notion of a defeated Adlai, when actually he should look like a Russian muzhik clean-shaven. I am sending some photographs of Pnin-like Russians, with and without hair, for a visual appreciation of the items I am going to discuss.

• The head should look quite bald, without any dark margin, and must be ampler, rounder, smoother, more dome-like. Note Zhavoronkov and Yegorov for the type of head, which however should be bigger in Pnin’s case, not egg-shaped. Maslov would be perfect, minus hair.
• The glasses should be definitely tortoise-shell ones, with heavier, somewhat squarish frames.
• The nose is very important. I should be the Russian potato nose, fat and broad, with prominent nostril curves. See Zhukovki for nostrils, and Obrastov for a replica of Pnin’s fat glossy organ; but Pavlov and Maslov are also good.
• The terribly important space between nose and upper lip. This must be simian, large, long with a central hollow and lateral furrows. See Zhavoronkov, Baykov, Yegorov, Zhukovski. The later’s lips are very Pninian. Pnin’s bad teeth should not show.
• The cheeks and jowls. Jowls and jaw should be large, broad, massive. See Baykov, Zhavoronkov, Yegorov.
• The shoulders should be very broad, square, padded. Pnin wears a ready-made American suite of four years age.
• The tie should be a flamboyant one.

Now, instead of all this, the sketches show a puny professor Milkstop, with an egg-shaped face, flat nose, short upper lip, non descript chin, sloping shoulders, and the necktie of a comedy bookkeeper. I have noticed long ago that for some reason illustrators do not read the books they illustrate. In my book, all the details listed above are mentioned in the first chapter, and repeated further on.

En la carrera de qualsevol autor Pnin seria una de les obres més destacades i celebrades. En el cas de Vladimir Nabokov, situada cronològicament entre Lolita i Foc pàl·lid, dos tòtems de la literatura del S. XX,  no és més que un parèntesi, això sí, immens.

Una manera de llegir(-nos)

La prosopagnòsia és un trastorn de la percepció facial, una mena de ceguesa per a les cares: les persones que el pateixen són incapaces de reconèixer a qui pertanyen els rostres que veuen. Situats davant d’una mostra de fotografies no poden diferenciar la imatge de la parella de la d’un desconegut, els fills propis dels dels altres, no separarien Hitler de Gandhi ni Mariano Rajoy de David Fernàndez. Observarien cadascun dels elements que componen els rostres i hi trobarien diferències notables, però les veurien de forma separada –els ulls, el nas, la boca–, i no serien capaços de recompondre’n el tot i obtenir-ne una visió de conjunt que els permetés afirmar si la persona fotografiada és Virginia Woolf o Pilar Rahola. El seu és un món de màscares –i d’indefensió–, i és només a partir de determinats trets característics –la veu, la silueta, un gest, la manera de caminar– que poden descobrir qui és qui i moure’s amb un cert confort, si més no, entre les persones que els són més properes. En alguns casos l’afecció arriba a la impossibilitat de reconèixer-se un mateix.

Val a dir que, a diferència d’altres dolències que també anul·len la capacitat d’identificar rostres, com ara l’Alzheimer, els afectats de prosopagnòsia mantenen la resta de funcions cognitives inalterades: l’individu viu una vida (quasi)plena, però envoltat de representacions facials buides. No és difícil imaginar, doncs, la quantitat de situacions inversemblants que se’ls deuen presentar a diari, més pròpies del deliri de novel·listes i guionistes de pel·lícules d’humor o de terror psicològic que no pas d’un individu real que lluita per destapar la identitat unívoca de les màscares que veu arreu.

Potser, i això només ho podem suposar, desenvolupen altres habilitats que els fan ésser força més encertats a l’hora d’escatir què en queda de tots plegats, un cop ens treuen la possibilitat d’ésser reconeguts per la nostra fesomia: situats al seu abast, el prosopagnòtic ens llegeix tal com Nabokov pensa que ho fan els bons lectors, allunyat de fisonomies, que només el confonen, i cercant l’especificitat de tots nosaltres en el detall precís i en la intuïció:

Creo que una buena fórmula para comprobar la calidad de una novela es, en el fondo, una combinación de precisión poética y de intuición científica. Para gozar de esa magia, el lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador, aun cuando al leer debamos mantenernos un poco distantes, un poco despegados. Entonces observamos, con un placer a la vez sensual e intelectual, cómo el artista construye su castillo de naipes, y cómo ese castillo se va convirtiendo en un castillo hermoso de acero y cristal.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea

I ara, penseu en la riuada de rostres que vau veure ahir.