La utilitat del nacionalisme

Durant els darrers anys que vaig treballar a Madrid, companys i coneguts em preguntaven sovint si jo era nacionalista. Tip d’haver-me d’explicar i cansat de renunciar a ser escoltat, vaig trobar la que pensava que era la resposta perfecta, la que posava les coses al seu lloc i tancava la conversa d’immediat: –No, yo no soy nacionalista, yo soy independentista.

A banda d’escandalitzar-los, cosa que em produïa una més que agradable sensació, la resposta tenia la virtut de ser la més propera a la veritat: mai no he estat nacionalista i defujo de tot allò que en fa bandera.

Però aquests dies he estat rellegint Foucault, que precisament avui hauria fet 91 anys, i penso que tinc molta sort de no haver d’anar a Madrid, perquè la pregunta, cas que la formulessin, em seria molt més difícil de respondre:

Los movimientos revolucionarios sólo tienen éxito y alcanzan su pleno efecto histórico en la medida en que se ligan a movimientos nacionalistas: esta ley hace del nacionalismo la condición de una dinámica histórica de masas en el siglo XX; vale para el terrorismo como para cualquier otra forma de acción. Los partidos comunistas pudieron tener una acción histórica –en todos los lugares donde la tuvieron– únicamente en cuanto hicieron suyas, en todo o en parte, las reivindicaciones nacionalistas. Cuando se propone como expresión de una nacionalidad que todavía no tiene ni independencia ni estructuras estatales, el terrorismo gana finalmente aceptación. Terrorismo judío antes de la creación del Estado de Israel, terrorismo palestino, y también terrorismo irlandés: aun cuando se pueda ser muy hostil a tal o cual tipo de acción, en lo fundamental el principio mismo de ese terrorismo no se recusa. En cambio, lo que sí se recusa fundamentalmente es un movimiento terrorista en el que, en nombre de la clase, en nombre de un grupo político, en nombre de una vanguardia, en nombre de un grupo marginal, se die: “Me levanto, pongo una bomba y amenazo matar a alguien para obtener tal o cual cosa”. Eso no va. No digo que estén equivocados o tengan razón. Describo lo que sucede.

 Michael Foucault: la seguridad y el Estado. Entrevista con Robert Lefort, 1977

I penso que potser, malgrat el que intenten fer creure a Madrid, el problema del moviment independentista és que és poc nacionalista. I estic disposat a canviar la meva posició i esdevenir nacionalista, si ha de ser d’ajut. D’un nacionalisme transitori, això sí. Després, seguiré defensant arreu que el terme ‘nacional’ desaparegui i deixi d’adjectivar televisions, ràdios, orquestres, teatres i qualsevol altre estament cultural o polític. Perquè, un cop esdevinguts Estat, què n’hauríem de fer de la nació?

Anuncis

El preu dels eBooks

ebook

Illustration: Cathy Wilcox

El proppassat diumenge em vaig perdre un debat força animat, a Twitter, sobre quin ha de ser el preu d’un llibre electrònic. El que segueix a continuació són un seguit de punts que m’hauria agradat aportar, d’haver-hi pogut participar.

Com que en aquests temps hem après a treure profit de tot, fins i tot de la mala fortuna, em permetré excedir els cent-quaranta caràcters i començaré amb una introducció que servirà per a situar-nos en context:

El desembre de 2011 vaig enllestir un treball intitulat El lector davant la creació digital literària. El treball arrencava amb aquesta cita:

«Cuando se le pregunta a Michel Foucault que es para él un libro, responde: es una caja de herramientas. Proust, que pasa sin embargo, por altamente significante, decía que su libro era como las gafas: ved si os convienen, si percibís gracias a ellas lo que de otro modo no hubierais podido percibir; sino, dejad mi libro, buscad trozos que os irían mejor. Encontrad trozos de libros, los que os sirven o los que os van. Nosotros no leemos ni escribimos ya a la antigua usanza. No hay muerte del libro, sino otra manera de leer. En un libro no hay nada que comprender pero sí mucho de qué aprovecharse. Nada a interpretar ni a significar pero mucho a experimentar.»[1]

Començar amb aquest paràgraf de Rizoma, tret de context, em permetia ancorar i vertebrar la meva reflexió al voltant de la literatura electrònica, de com serien els nous models de lectura, i de quin passava a ser el rol del lector a l’hora d’enfrontar-se i interactuar amb els nous formats digitals. L’analogia del llibre com a caixa d’eines o ulleres per a veure-hi més i millor, i l’afirmació que ni llegim ni escrivim com acostumàvem a fer-ho, suposaven una declaració d’intencions i una presentació immillorable que no podia desaprofitar. De fet, gran part del treball consistia a desenvolupar aquest paràgraf i portar-lo més enllà, concretament, fins el món del text electrònic –en veritat, no feia res més que seguir el que suggerien els autors de Rizoma: “aprofitar-me” del seu llibre per fer-lo dir allò que necessitava que fos dit, tal com els propis Deleuze i Guatari havien fet amb Foucault i Proust, l’any 1978.

Ara el recupero, un cop més, per enumerar el seguit de punts al voltant del llibre electrònic, pensat com a producte a emprar i a situar en el mercat, és a dir, deixant de banda teories de recepció i anàlisi literària. Abans, però, m’aprofitaré de la seva paciència i inclouré un altre fragment del mateix treball, en aquest cas d’autoria pròpia, per acabar de definir la posició de què parteix la meva reflexió personal (valgui la redundància):

«El llibre digital ha perdut materialitat, ha esdevingut líquid, però no només perquè la base de la seva construcció és digital, virtual, a base d’uns i de zeros, sinó perquè no existirà una entitat única que respongui a un únic itinerari de lectura i el configuri com a tal llibre u obra tancada. Aquesta entitat només la trobaríem en la versió que exhaurís totes les possibilitats i combinatòries de lectura, activant i desactivant hiperenllaços. En aquest cas remot, en què hauríem esgotat tots els continguts i formats, seria vàlid seguir parlant de llibre?; ho seguirem fent per pura peresa intel·lectual?» 

Ara sí, el seguit de punts:

  1. La pregunta reiterada de quin ha de ser el preu dels llibres electrònics, 15 anys després de l’aparició del Softbook, considerat el primer lector digital, mostra clarament l’absurd en què ha caigut la indústria editorial i evidencia la sospita que els preus que s’estan aplicant i els criteris seguits per firxar-los, no són els correctes.
  2. Els grans grups editorials tenen digitalitzat el catàleg d’obres literàries però segueixen penalitzant la venda del format electrònic: sovint endarrereixen la publicació d’un títol en la versió digital o la posen a la venda a un preu considerat excessiu pel públic comprador.
  3. Un dels motius que el preu en versió digital sigui necessàriament més car de l’esperat, és perquè aquests grups editorials no han transformat el seu model productiu i han afegit la digitalització de l’obra com un pas afegit a la producció del títol a publicar (la qual cosa suposa, a més, haver de fer les correccions necessàries per garantir la seva lectura en cadascuna de les plataformes i formats en què es posarà a la venda).
  4. Si seguim debatent sobre quin hauria de ser el preu del llibre electrònic és perquè no l’hem sabut diferenciar del llibre imprès.
  5. El llibre electrònic no és un succedani del llibre de butxaca ni ha de competir amb aquest.
  6. No podem pensar fixar el preu d’un llibre electrònic per referència al preu en la seva versió en paper (que és el que fan la majoria de grups editorials).
  7. El llibre imprès és un producte difícilment millorable. Si pensem que el llibre electrònic és car, és perquè el que ofereixen les diferents editorials és una mera fotocopia digital de la seva versió en paper i/o perquè no aprofita els recursos que aquest format posa a l’abast. M’esplaio en aquest punt: No estic pensant en farcir els títols d’arxius multimèdia (personalment els trobo força molestos en la majoria dels casos) sinó en aprofitar recursos tan bàsics com la utilització d’enllaços que ampliïn la informació d’allò que estem llegint (p.ex., accés a la biografia i a altres títols de l’autor, accés a obres o textos relacionats, a ressenyes o crítiques i, lògicament, accés a comprar-los!). Més enllà de l’estalvi d’espai, els avantatges del llibre electrònic no es poden limitar  a la facilitat amb què permeten canviar el tipus de lletra o a disposar d’un diccionari on-line. 
  8. Quan es pensa que el llibre electrònic ha d’ésser més barat que la seva versió impresa, hom pensa en l’eliminació dels costos materials (fonamentalment  paper) i d’impressió. La partida més costosa, però, és la distribució, que en el cas del llibre imprès pot suposar el 50%-60% del preu de venda (vegin el repartiment de costos que suggereixen els experts)
  9. Emmirallar-se en la indústria musical, que va passar del vinil al CD i d’aquest al MP3 (obvio cassets, mini-disk, i d’altres ginys i formats), és un error: música i literatura són productes d’oci cultural diferents, que responen a hàbits de consum propis. 
  10. En el món del llibre digital, les llistes de preus poden ser absolutament dinàmiques: podem apujar o abaratir el preu dels nostres llibres segons criteris de promoció, comercials, etc. (1-Aprofitem-ho. 2-Autors, compte si teniu estipulat el % a cobrar en base al PVP del llibre)

En resum,  no hi ha fórmules màgiques que assegurin el preu de venda d’un llibre electrònic, però sí que hi ha moltes altres maneres de treballar en la seva edició i venda. Al capdavall, potser la pregunta no sigui quin ha d’ésser el preu dels llibres electrònics sinó quin tipus de llibre electrònic volem publicar i vendre.

Acabo amb un apunt de José Manuel Lucía, catedràtic de Filologia Romànica i especialista en Humanitats Digitals:

«Desde la industria editorial (que en muchos casos es solo un brazo de los grandes grupos mediáticos de todo el mundo) quieren imponer la unidad entre el texto y el libro, entre ese mecanismo para difundir ideas y conocimiento (el texto) con el medio con que se vale hoy día para llegar al mayor número posible de lectores (el libro)»[2]


[1] Deleuze, Gilles – Guatari, Félix. Rizoma. Introducción. México: Premia Editora,1978.

[2] Lucía, José Manuel. Elogio del texto digital. Claves para interpretar el nuevo paradigma. Madrid: Fórcola Ediciones, 2012.