El pecat més gran

“El pecat més gran que pots cometre a Amèrica –diu Elliot Murphy a The Second Act of Elliot Murphy*– és no triomfar, quan se suposa que havies de fer-ho”. Si aconsegueixes superar aquest moment, continua el mateix Murphy, llavors passes a tenir l’estatus de llegenda.

Sap de què parla. A principis dels anys 70, Murphy va passar de ser considerat la gran promesa del rock, “el nou Bob Dylan” li deien, a esdevenir l’estrella que mai no va fer eclosió. Bruce Springsteen, amic personal de Murphy, ho expressa d’aquesta manera: “En la meva opinió, Elliot tenia un munt d’èxits que van acabar per no ser-ho”. Billy Joel, un altre dels seus amics que també surt en el documental, tampoc no s’explica per què no aconseguia entrar a les llistes d’èxits: “ho té tot, és bo, fa bones cançons, escriu bones lletres…”. El desencís d’Elliot va ser tal que, tip que les bones crítiques que mereixien els seus àlbums no anessin acompanyades, també, d’unes bones vendes, a meitat de la gira de promoció de “Just a Story from America”, el seu quart disc, va decidir deixar-ho tot i va posar-se a treballar de secretari en un despatx d’advocats: “abans de tornar a fracassar, ho deixo córrer”, va dir-se a si mateix.

La cosa no va durar gaire, però, perquè aviat tornaria a gravar, ara sense cap gran productora al darrere: ell mateix enregistrava els àlbums i els distribuïa a les botigues de discs. És a partir d’aquest moment, a principis dels 80, apartat de la indústria discogràfica, que comença a gaudir de la llibertat de compondre i tocar allà on li ve de gust. I així fins avui: instal·lat a París i ostentant, ara ja sí, el títol de llegenda, continua actuant per tot Europa, de manera discreta, en locals petits, sense grans promocions ni altaveus, i acompanyat d’una tribu de fans que el segueixen allà on va.

Hi ha una escena, en aquest mateix documental, que il·lustra a la perfecció l’estat d’ànim d’aquesta estrella frustrada del rock. És abans d’un concert, no sé si a Bilbao o a Saragossa, quan el guitarrista de la banda li confirma que han venut totes les entrades: “Sold-out? –diu l’Elliot Murphy en to burleta– quina merda, intento ser un artista de culte, jo, no podem haver venut totes les entrades!” Entre broma i broma, Murphy confessa que continua actuant perquè necessita els diners, però també, i sobretot, perquè és dalt l’escenari quan és ell mateix.

Si han llegit La mort d’Ivan Ilitx, de Tolstoi –que de pecats, hi entenia força–, potser recordaran el moment en què el protagonista aconsegueix, de manera del tot fortuïta, –tal com acostuma a passar a l’administració, quan s’aprofiten promocions, trasllats i jubilacions de personal–, un nou lloc de feina. En el seu cas, és nomenat membre del Tribunal d’Apel·lació de Sant Petersburg, dos graus per damunt dels seus companys i amb un sou de 5000 rubles més 3.500 per despeses de trasllat. Per fi, pensa Ivan Ilitx, assolirà el reconeixement i posició social que li corresponen. Arribat a Sant Petersburg, sense la dona i el fills, que s’han quedat al camp, a casa el cunyat, troba la que serà la nova residència, un pis de grans habitacions i un despatx immens, i dedica setmanes i setmanes a triar els mobles i a comprar antiguitats que donaran un aire distingit a la nova llar. Se n’encarrega personalment i ho fa tan a consciència que, en un acte del tot impropi de la persona que coneixem, fins i tot arriba a penjar ell mateix les cortines, la qual cosa li ocasionarà una caiguda de conseqüències funestes –com bé saben els que l’han llegit–. Tot i que ell n’està orgullós, el resultat final d’aquell desfici dista molt de ser el pis amb què havia d’enlluernar amics i col·legues:

De fet, era tal com acostumen a ser les cases de la gent no del tot rica, dels qui volen assemblar-s’hi, per la qual cosa solament arriben a assemblar-se entre ells: els domassos, l’eben, les flors, les catifes i els objectes de bronze, foscor i brillantor; és a dir, tot allò que totes les persones d’una determinada classe fan per assemblar-se a totes les persones d’una classe determinada. Casa seva era tan idèntica a les altres que ni calia parar-hi esment, però per a ell tot tenia alguna cosa d’especial.”

La mort d’Ivan Ilitx. Quaderns Crema. trad. Anna Estopà

Tinguin tots unes molt bones festes i un millor 2024. I, si en el transcurs del proper any els auguren o prometen grans èxits, limitin-se a ser fidels a vostès mateixos i evitin dedicar temps i esforços a semblar el que no son.

*The Second Act of Elliot Murphy,  de Jorge Arenillas, disponible a Prime Video.