El barber de Spinoza

Els qui coneixen la vertadera utilitat dels diners, i adeqüen la seva riquesa a les seves necessitats, viuen contents amb ben poc.

Ètica, 4a Part, Apèndix, Capítol XXIX – Baruch Spinoza

Expliquen els biògrafs que Baruch Spinoza va passar els darrers anys de vida a La Haia, a Paviljoensgraacht, als afores de la ciutat. Vivia en una habitació que havia llogat al pintor Hendrik van der Spyck. L’habitació era modesta però prou espaiosa perquè Spinoza s’hi instal·lés amb  totes les seves pertinences: un llit, una taula de roure, una taula raconera de tres potes, dues tauletes petites, l’instrumental que utilitzava per a polir lents, uns cent-cinquanta llibres, i un joc d’escacs. 

Si coneixem el detall de quines eren les possessions de Spinoza, és perquè, quan va morir, van haver d’inventariar-les i subhastar-les per tal de fer front als nombrosos deutes que havia acumulat el filòsof. A la llista de creditors hi havia, entre d’altres, el farmacèutic, que reclamava 16 guilders per la venda d’uns medicaments; el mateix Van der Spyck, a qui Spinoza havia quedat a deure  alguns mesos de lloguer i a qui se li havien de pagar les despeses de l’enterrament –va ser ell qui se’n va fer càrrec–, i, a més d’altres persones que van aportar factures pendents de pagament, un tal Abraham Kervel, d’ofici barber.

Casa on va morir Baruch Spinoza

La situació financera de Spinoza era tan delicada que Rebeca i Daniel, germana i nebot del filòsof, sospitant que la subhasta no seria suficient per a eixugar els deutes del filòsof, van sol·licitar al tribunal superior de La Haia una suspensió condicional dels drets i obligacions que els pertocaven com a hereus legítims:

Rebeca Espinosa y Daniel Carceris [sic], hijo de Miriam Espinosa y de Samuel de Carceris, con domicilio en Amsterdam, hacen saber respetuosamente a su señoría que los bienes dejados por Baruch Espinosa, hermano y tío de los solicitantes que murió en febrero de 1677, han sido adjudicados a los suplicantes. Teniendo que la herencia del llamado Baruch Espinosa pueda estar afectada de tantas deudas que la simple aceptación de ella pueda ser gravosa y dañina para los suplicantes, los susodichos suplicantes no creen prudente poder aceptar la llamada herencia a menos que el inventario arroje algún saldo positivo; por lo cual, los suplicantes se ven obligados a recurrir a Su Señoría, y respetuosamente solicitan de Ella que obtenga del Tribunal de La Haya los documentos de beneficio del inventario, con la cláusula de indemnización si fuera necesario.

Dit en altres paraules, demanaven al jutge que els concedís d’acceptar l’herència només en el supòsit que, un cop venudes les pertinences del finat, els quedés algun guilder per repartir-se.

Per tot el que porto explicat podrien pensar que Baruch era poc curós amb els diners o amb les obligacions vers les persones que li feien confiança. Per corregir aquesta impressió, que es correspon ben poc amb la figura del filòsof de vida austera i moral íntegra que ens ha llegat la història, puc afegir que, segons opinen els seus biògrafs, Spinoza, consegüent amb el que ell mateix predicava –un home lliure en res pensa menys que en la mort– no imaginava tenir la mort tan a prop. És cert que es medicava, d’aquí el deute acumulat amb el farmacèutic, i és molt probable que la tos i els problemes respiratoris que li ocasionava la malaltia pulmonar que patia –causada, segons els mateixos historiadors, pel polsim de vidre que respirava mentre tallava i polia lents– s’haguessin agreujat els darrers mesos. Però aquell diumenge 21 de febrer de 1677, dia de la seva mort, Spinoza es va llevar, va baixar a esmorzar amb en Hendrik i la resta de la família, la dona i els set fills, –i potser amb algun altre hoste–, i va estar xerrant amb ells una bona estona fins que la família va sortir de casa per a anar a l’església. Quan van tornar d’oir missa, van dinar plegats. A la tarda, la família va marxar un altre cop a l’església i van deixar Spinoza en companyia d’un metge amic seu, que havia estat cridat pel mateix Baruch. Quan la família va arribar a casa, a mitja tarda, van trobar Spinoza estirat al llit. El metge va indicar-los que havia mort a les tres de la tarda, de forma sobtada. Res no li devia fer pensar, doncs, que havia de córrer a resoldre els assumptes i deutes pendents.

Retrat de Baruch Spinoza (Hendrik van der Spyck)

Però tornem a l’herència. Finalment, va ser el mateix Van der Spyck l’encarregat de subhastar la roba i tots els mobles i llibres de Spinoza, i devia fer-ho prou bé perquè amb els diners que en va treure va poder pagar tots els creditors i va recuperar les despeses de l’enterrament. Amb el temps, Baruch devia travar una bona amistat amb el pintor, perquè va ser ell, també, qui va salvar de la subhasta tots els manuscrits que havia deixat Spinoza i qui els va fer arribar a qui havia estat l’editor de les dues úniques obres publicades en vida del filòsof, els Principis de filosofia cartesiana (1663) i el Tractat teològico-polític (1670).

De resultes d’aquella tramesa, el desembre d’aquell mateix any va sortir publicat, en llatí i en traducció a l’holandès per assegurar-ne la màxima difusió, un volum que aplegava tots els manuscrits de Spinoza. Portava per títol Opera Phostuma (Nagelate schriften, en holandès), i incloïa el Tractat per a la reforma de l’enteniment, el Tractat polític, que va deixar inconclús, una Gramàtica hebrea, un grapat de cartes i l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, una de les obres cabdals i més singulars de la filosofia occidental, que és impossible no estimar i admirar. Spinoza l’havia deixada aparcada durant més de cinc anys i va ser en aquella habitació de La Haia, envoltat de criatures i enmig de les interrupcions de la gent d’arreu que anava a visitar-lo, que va acabar-la. Val a dir, però, que l’obra va seguir la mateixa sort que el Tractat teològico-polític, tot i que en aquest cas el govern holandès va estar força més eficient perquè va trigar només quatre mesos a prohibir-ne la venda i difusió (el Tractat el van prohibir dos anys després que sortís publicat, quan ja en corrien diverses edicions, anònimes o signades per autors que ja eren morts, amb títols inventats, la majoria de caire científic, i atribuïdes a un editor inexistent).

Finalitzada la subhasta i resoltes les gestions administratives, l’habitació de Baruch devia quedar ben buida, potser a l’espera d’hostatjar un nou llogater que no sabem qui va ser ni quan devia arribar. Spinoza havia viscut gairebé sis anys a casa d’en Hendrik van der Spyck, sens dubte un dels protagonistes principals en els darrers anys de vida del filòsof. Tanmateix, hi ha un personatge menor, en tota aquesta història, que sempre m’ha cridat l’atenció i que no és altre que l’Abraham Kervel, el barber que figurava a la llista de creditors de Spinoza: reclamava un total d’un guilder amb divuit stuivers per haver-lo afaitat en diverses ocasions, durant els darrers tres mesos. Els biògrafs no ens en diuen res, del tal Kervel, i és una llàstima, perquè hem de suposar que si va fiar-li durant tot un trimestre, és perquè coneixia Spinoza de feia temps, i ves a saber quines converses no devien tenir.

*

P.S. I – Filòsofs i barbers no han estat mai gaire lluny. Guillem D’Occam, de qui ja hem parlat a les Restes, era un mestre de la navalla i Bertrand Russell va posar en mans d’un barber la que ha estat una de les paradoxes més famoses de la història de la lògica i la teoria de conjunts:

Vet aquí que el barber del poble és aquell que afaita totes les persones que no s’afaiten elles mateixes. Aleshores, el barber s’ha d’afaitar o no ell mateix? Si ho fa, afaita algú que s’afaita ell i així trenca la seva pròpia regla i si no ho fa, a més de restar sense afaitar, trenca també la regla en no afaitar una persona del poble que no s’afaita ella mateixa.

P.S. II – Spinoza va ser un pensador agosarat, tant, que va creure possible fonamentar l’ètica a la manera com la matemàtica demostra els seus teoremes, en base a definicions, axiomes i proposicions. No hi ha cap altre exercici com aquest en tota la història de la filosofia occidental. Potser Wittgenstein, amb el seu Tractatus Logico-Philosophicus s’hi va apropar, encara que des d’una altra perspectiva i amb una altra ambició. Ja ho va dir Henri Bergson, “tot filòsof té dues filosofies, la seva i la de Spinoza”.

P.S. III – Si tenen curiositat per saber què fa ver finalment Rebeca amb l’herència de son germà, sàpiguen que va renunciar a exercir-ne cap dret. Decideixin vostès si per causa del resultat final de la subhasta o si per haver llegit l’Apèndix que encapçala aquest post.  

Bon Nadal (a propos de Gustave Klimt)

Hi ha un quadre de Gustave Klimt que porta per títol Filosofia. L’obra és de 1900 i respon a l’encàrrec que va rebre, juntament amb Franz Matsch, de pintar el sostre de l’Aula Magna de la Universitat de Viena. Havia de ser una obra monumental, quatre pintures que havien de representar les quatre Facultats: Filosofia, Teologia, Medicina i Jurisprudència. El conjunt havia d’estar inspirat en el tema “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Matsch va fer-se càrrec de la pintura de Teologia i Klimt va assumir la responsabilitat de les altres tres.

Però tornem al quadre Filosofia. Enmig d’una nebulosa farcida d’estels, emergeixen –o descendeixen– un seguit de figures humanes, cossos nus, d’ambdós sexes i de totes les edats, que expressen dolor, desesperança, desconsol, però també desig i amor, i potser innocència o ensurt, si més no en els més petits ­–és a dir, en el primer o últim estadi de la humanitat–. Dos rostres reclamen la nostra atenció. Un, a la dreta dels cossos, gairebé al centre. És un rostre fosc, impenetrable, amb els ulls closos. L’altre és a la base del quadre, és un rostre molt més clar i definit, amb uns ulls ben oberts que miren de fit a fit l’espectador. Excepte aquesta darrera imatge, tota la composició sembla flotar en un medi eteri, governat per una figura central que, amb els ulls clucs, mostra la seva indiferència davant del moviment dels éssers humans, és a dir, davant del seu destí.

Els estudiosos diuen que Klimt va inspirar-se en el Schopenhauer d’El món com a voluntat i representació. Segons aquesta interpretació, el rostre central representaria la voluntat que fa moure el món, una voluntat cega, al marge de les nostres necessitats o desitjos; mentre que la faç amb els ulls oberts resultaria ser la saviesa, el coneixement. Potser sí.

La història explica que quan Klimt va presentar Filosofia, va rebre tota mena de crítiques fins al punt que va renunciar al contracte amb la Universitat, va tornar els diners que li havien avançat i va demanar que li retornessin l’obra, que mai no va guarnir el sostre de l’Aula Magna. Certament, i més enllà que la titllessin de “pornogràfica”, als pobres catedràtics els devia costar de veure-hi representat “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Perquè, si miren el quadre i és veritat la interpretació que n’han fet els experts, l’únic triomf de la llum –la saviesa– que hi veuran és el de girar l’esquena a les tenebres i aguaitar l’exterior del quadre.

A les Restes, però, pensem que en aquest tombar la mirada hi ha l’origen de tota obra d’art, de tota ficció, l’únic recer al que certament podem aspirar.

Passin tots vostès un molt bon Nadal.

Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

L’única recepta

«En general, el escritor auténtico buscará sobre todo claridad y precisión, y se esforzará siempre en parecer, no un turbio y movedizo torrente, sino más bien un lago de Suiza, que por su sosiego tiene en la mayor profundidad gran claridad, siendo la claridad precisamente lo que hace visible la profundidad.»

Escriure clar i senzill. Aquesta és l’única recepta. Qui ho diu no és cap novel·lista ni poeta ni tampoc periodista. Aquestes paraules figuren en la introducció del llibre Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient, d’Arthur Schopenhauer. Sí, ja sé que el títol, per als qui no tinguin proximitat amb l’àmbit de la filosofia, pot semblar-los obscur i contrari als principis que predica el seu autor, però els asseguro que expressa nítidament el seu contingut: les quatre possibles raons per las quals les coses són.

Ah, i un darrer apunt del tot innecessari, Schopenhauer no parlava dels escriptors sinó dels filòsofs, però això no té cap importància, oi que no?

Jo em rebel·lo, nosaltres existim

«Als anys seixanta, una monja i artista americana, Sister Corita, va penjar unes regles a l’Escola d’Art de l’Immaculate Heart College. Invitava els estudiants a confiar, experimentar, ser disciplinats, buscar nous exemples a imitar, no desaprofitar res, alegrar-se i treballar, treballar i treballar. Els invitava, a més, a escriure altres regles la setmana següent. Provaré ara d’apuntar-ne algunes de noves per a nosaltres, no una setmana sinó més de mig segle després. Us invito que les prengueu per reescriure-les quan cregueu.»

Aquest és un fragment de la Carta als meus estudiants de filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint), de Marina Garcés. És una carta-denúncia de l’empobriment, la despossessió i l’abaratiment al que estem sent sotmesos tots plegats; un text que sacseja consciències; que defuig la nostàlgia; que reclama compromís; que pren posició. La carta, publicada originàriament al desembre de 2012, ha estat recuperada per obrir el diari de l’exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim, de la Fundació Palau, i aquest n’és el fragment final -i amable-.

Com que no vull fer-los perdre el temps, no hi afegiré res més. Vagin a veure l’exposició i deixin-se interpel·lar per les noves propostes de participació ciutadana en la transformació social. Tenen temps fins el 14 de desembre.