El barber de Spinoza

Els qui coneixen la vertadera utilitat dels diners, i adeqüen la seva riquesa a les seves necessitats, viuen contents amb ben poc.

Ètica, 4a Part, Apèndix, Capítol XXIX – Baruch Spinoza

Expliquen els biògrafs que Baruch Spinoza va passar els darrers anys de vida a La Haia, a Paviljoensgraacht, als afores de la ciutat. Vivia en una habitació que havia llogat al pintor Hendrik van der Spyck. L’habitació era modesta però prou espaiosa perquè Spinoza s’hi instal·lés amb  totes les seves pertinences: un llit, una taula de roure, una taula raconera de tres potes, dues tauletes petites, l’instrumental que utilitzava per a polir lents, uns cent-cinquanta llibres, i un joc d’escacs. 

Si coneixem el detall de quines eren les possessions de Spinoza, és perquè, quan va morir, van haver d’inventariar-les i subhastar-les per tal de fer front als nombrosos deutes que havia acumulat el filòsof. A la llista de creditors hi havia, entre d’altres, el farmacèutic, que reclamava 16 guilders per la venda d’uns medicaments; el mateix Van der Spyck, a qui Spinoza havia quedat a deure  alguns mesos de lloguer i a qui se li havien de pagar les despeses de l’enterrament –va ser ell qui se’n va fer càrrec–, i, a més d’altres persones que van aportar factures pendents de pagament, un tal Abraham Kervel, d’ofici barber.

Casa on va morir Baruch Spinoza

La situació financera de Spinoza era tan delicada que Rebeca i Daniel, germana i nebot del filòsof, sospitant que la subhasta no seria suficient per a eixugar els deutes del filòsof, van sol·licitar al tribunal superior de La Haia una suspensió condicional dels drets i obligacions que els pertocaven com a hereus legítims:

Rebeca Espinosa y Daniel Carceris [sic], hijo de Miriam Espinosa y de Samuel de Carceris, con domicilio en Amsterdam, hacen saber respetuosamente a su señoría que los bienes dejados por Baruch Espinosa, hermano y tío de los solicitantes que murió en febrero de 1677, han sido adjudicados a los suplicantes. Teniendo que la herencia del llamado Baruch Espinosa pueda estar afectada de tantas deudas que la simple aceptación de ella pueda ser gravosa y dañina para los suplicantes, los susodichos suplicantes no creen prudente poder aceptar la llamada herencia a menos que el inventario arroje algún saldo positivo; por lo cual, los suplicantes se ven obligados a recurrir a Su Señoría, y respetuosamente solicitan de Ella que obtenga del Tribunal de La Haya los documentos de beneficio del inventario, con la cláusula de indemnización si fuera necesario.

Dit en altres paraules, demanaven al jutge que els concedís d’acceptar l’herència només en el supòsit que, un cop venudes les pertinences del finat, els quedés algun guilder per repartir-se.

Per tot el que porto explicat podrien pensar que Baruch era poc curós amb els diners o amb les obligacions vers les persones que li feien confiança. Per corregir aquesta impressió, que es correspon ben poc amb la figura del filòsof de vida austera i moral íntegra que ens ha llegat la història, puc afegir que, segons opinen els seus biògrafs, Spinoza, consegüent amb el que ell mateix predicava –un home lliure en res pensa menys que en la mort– no imaginava tenir la mort tan a prop. És cert que es medicava, d’aquí el deute acumulat amb el farmacèutic, i és molt probable que la tos i els problemes respiratoris que li ocasionava la malaltia pulmonar que patia –causada, segons els mateixos historiadors, pel polsim de vidre que respirava mentre tallava i polia lents– s’haguessin agreujat els darrers mesos. Però aquell diumenge 21 de febrer de 1677, dia de la seva mort, Spinoza es va llevar, va baixar a esmorzar amb en Hendrik i la resta de la família, la dona i els set fills, –i potser amb algun altre hoste–, i va estar xerrant amb ells una bona estona fins que la família va sortir de casa per a anar a l’església. Quan van tornar d’oir missa, van dinar plegats. A la tarda, la família va marxar un altre cop a l’església i van deixar Spinoza en companyia d’un metge amic seu, que havia estat cridat pel mateix Baruch. Quan la família va arribar a casa, a mitja tarda, van trobar Spinoza estirat al llit. El metge va indicar-los que havia mort a les tres de la tarda, de forma sobtada. Res no li devia fer pensar, doncs, que havia de córrer a resoldre els assumptes i deutes pendents.

Retrat de Baruch Spinoza (Hendrik van der Spyck)

Però tornem a l’herència. Finalment, va ser el mateix Van der Spyck l’encarregat de subhastar la roba i tots els mobles i llibres de Spinoza, i devia fer-ho prou bé perquè amb els diners que en va treure va poder pagar tots els creditors i va recuperar les despeses de l’enterrament. Amb el temps, Baruch devia travar una bona amistat amb el pintor, perquè va ser ell, també, qui va salvar de la subhasta tots els manuscrits que havia deixat Spinoza i qui els va fer arribar a qui havia estat l’editor de les dues úniques obres publicades en vida del filòsof, els Principis de filosofia cartesiana (1663) i el Tractat teològico-polític (1670).

De resultes d’aquella tramesa, el desembre d’aquell mateix any va sortir publicat, en llatí i en traducció a l’holandès per assegurar-ne la màxima difusió, un volum que aplegava tots els manuscrits de Spinoza. Portava per títol Opera Phostuma (Nagelate schriften, en holandès), i incloïa el Tractat per a la reforma de l’enteniment, el Tractat polític, que va deixar inconclús, una Gramàtica hebrea, un grapat de cartes i l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, una de les obres cabdals i més singulars de la filosofia occidental, que és impossible no estimar i admirar. Spinoza l’havia deixada aparcada durant més de cinc anys i va ser en aquella habitació de La Haia, envoltat de criatures i enmig de les interrupcions de la gent d’arreu que anava a visitar-lo, que va acabar-la. Val a dir, però, que l’obra va seguir la mateixa sort que el Tractat teològico-polític, tot i que en aquest cas el govern holandès va estar força més eficient perquè va trigar només quatre mesos a prohibir-ne la venda i difusió (el Tractat el van prohibir dos anys després que sortís publicat, quan ja en corrien diverses edicions, anònimes o signades per autors que ja eren morts, amb títols inventats, la majoria de caire científic, i atribuïdes a un editor inexistent).

Finalitzada la subhasta i resoltes les gestions administratives, l’habitació de Baruch devia quedar ben buida, potser a l’espera d’hostatjar un nou llogater que no sabem qui va ser ni quan devia arribar. Spinoza havia viscut gairebé sis anys a casa d’en Hendrik van der Spyck, sens dubte un dels protagonistes principals en els darrers anys de vida del filòsof. Tanmateix, hi ha un personatge menor, en tota aquesta història, que sempre m’ha cridat l’atenció i que no és altre que l’Abraham Kervel, el barber que figurava a la llista de creditors de Spinoza: reclamava un total d’un guilder amb divuit stuivers per haver-lo afaitat en diverses ocasions, durant els darrers tres mesos. Els biògrafs no ens en diuen res, del tal Kervel, i és una llàstima, perquè hem de suposar que si va fiar-li durant tot un trimestre, és perquè coneixia Spinoza de feia temps, i ves a saber quines converses no devien tenir.

*

P.S. I – Filòsofs i barbers no han estat mai gaire lluny. Guillem D’Occam, de qui ja hem parlat a les Restes, era un mestre de la navalla i Bertrand Russell va posar en mans d’un barber la que ha estat una de les paradoxes més famoses de la història de la lògica i la teoria de conjunts:

Vet aquí que el barber del poble és aquell que afaita totes les persones que no s’afaiten elles mateixes. Aleshores, el barber s’ha d’afaitar o no ell mateix? Si ho fa, afaita algú que s’afaita ell i així trenca la seva pròpia regla i si no ho fa, a més de restar sense afaitar, trenca també la regla en no afaitar una persona del poble que no s’afaita ella mateixa.

P.S. II – Spinoza va ser un pensador agosarat, tant, que va creure possible fonamentar l’ètica a la manera com la matemàtica demostra els seus teoremes, en base a definicions, axiomes i proposicions. No hi ha cap altre exercici com aquest en tota la història de la filosofia occidental. Potser Wittgenstein, amb el seu Tractatus Logico-Philosophicus s’hi va apropar, encara que des d’una altra perspectiva i amb una altra ambició. Ja ho va dir Henri Bergson, “tot filòsof té dues filosofies, la seva i la de Spinoza”.

P.S. III – Si tenen curiositat per saber què fa ver finalment Rebeca amb l’herència de son germà, sàpiguen que va renunciar a exercir-ne cap dret. Decideixin vostès si per causa del resultat final de la subhasta o si per haver llegit l’Apèndix que encapçala aquest post.  

Sense escapatòria (de Tavares, déus i els homes)

La meva formació, anava a dir literària però conforme passen els anys me n’adono que va més enllà, va començar amb la lectura de llibres i revistes de música. Fa molts anys, gairebé quaranta, vaig llegir una crítica musical, no recordo si a Popular1 o Vibraciones. Era una crítica sobre el disc Jeff Beck with The Jan Hammer Group, un disc enregistrat en directe, en què ambdós músics, Beck i Hammer, en estat de gràcia, exploraven totes les possibilitats dels seus instruments. L’article venia a dir que el disc era únic, excepcional, que la guitarra de Beck sonava com mai ho havia fet cap guitarra elèctrica –Hendrix era una altra història–, però que, com a tal, tenia un greu inconvenient: no deixava escapatòria. Els músics que l’escoltessin, o bé es tancaven a l’habitació i no en sortien fins a ésser capaços de tocar com ho feien aquell parell de genis, o bé llençaven l’instrument per la finestra i es dedicaven a una altra cosa. Si ara recordo aquest article és perquè explica la sensació que tinc quan llegeixo Gonçalo Tavares, de qui Saramago ja va dir, en una declaració que ha fet fortuna, que escriu tan bé, i és tan jove, que et fa venir ganes d’estomacar-lo.

Fa mesos que m’acompanya Un viatge a l’Índia, molts. El porto amb mi, al damunt, a la motxilla. Hi ha força dies, la majoria, que sé que no el trauré, que no podré llegir-ne cap pàgina, perquè no tindré temps o perquè no trobaré l’espai i el moment adient per a fer-ho. Però no hi fa res, el porto. I em reconforta. I no me l’acabo. De fet, he de dir la veritat, no el vull acabar. No hi ha res que em forci a accelerar-ne el ritme de lectura. Avanço un cant, i en retrocedeixo dos, arribo al cinquè i torno a començar. Prenc notes, n’extrec cites, les copio a la llibreta, a l’ordinador, al mòbil, el deixo reposar uns dies i, abans de tornar-hi, em descobreixo rellegint Homer, esclar, i els presocràtics. Repasso Tales i Anaxímenes, m’aturo en Heràclit, força dies, trec la pols al Kirk & Raven i n’hi busco fragments. I penso en la doctrina dels quatre elements, i en Empèdocles, el gran conciliador, i en aquella primera causa material, ingènua a ulls nostres, aquell principi originari capaç d’explicar la unitat en la diversitat. Penso en tot això perquè Tavares és terra, aigua, aire i foc, i tot el que se’n deriva. És matèria i esperit, cos i veu, raó i sentiment, i també és alegria, dolor, il·lusió, violència, humor, sexe. És el crit de l’infant i el record de l’home viscut. És el fill, l’amic, el mestre i el deixeble. I passen les setmanes, i el record de l’últim verset que he llegit fa forat. I busco el foc, busco textos que en parlin, i repasso poetes, historiadors, novel·listes, antropòlegs. I vaig de Màrius Torres a Hesíode, i d’aquest a Morin, i torno a Tavares. I em parla de l’aigua, i penso en la quantitat de vegades que encara avui pensem en aquest element com a indici de vida en altres planetes, una vida que només sabem imaginar com ho és la nostra; i en la notícia que va suposar descobrir que a Mart n’hi havia, d’aigua. I agafo l’Ètica d’Spinoza, perquè sé que parlen una mateixa llengua, Spinoza i Tavares, i que l’home que veu l’holandès té la mateixa alçada que el Bloom que va a l’Índia, i el pensament d’ambdós recorre la mateixa distància. I d’aquí passo als déus i al lloc que ocupen, en la nostra història. I torno a l’home, i el busco en el moment en què va decidir que no li bastaven, els déus, i els va oblidar, i va oblidar-ne els seus noms també. I va provar de trobar respostes sense el seu ajut, i va cercar en la ciència, i va creure fermament en la tecnologia, i en les màquines i el progrés, i no en va dir déu, perquè no en necessitava, de déus. En va crear d’altres, menys capaços, que treballaven en horari de nou a cinc, i descansaven els diumenges. I així com els déus havien pol·luït de dalt a baix, diu Tavares, ara era ell, l’home, qui ho feia de baix a dalt. I era ell qui trobava les coses justes i injustes, bones i dolentes, perquè tenia discerniment. I és Bloom, camí de l’Índia, que hi cap en una maleta petita perquè tot ell és essencial, –i allò que és essencial no ocupa gaire espai–, qui ens ho recorda. El Bloom, que està fet de retalls de vivències, com tots nosaltres, i que porta una ràdio del pare a la butxaca, que no funciona, però que pensa arreglar. I de sobte m’aturo en aquesta ràdio muda. I vaig a Beckett, i al magnetòfon que arrossega Krap, que enregistra la seva veu i que acaba essent l’únic personatge de l’obra. I agraeixo que la ràdio de Bloom no funcioni –si més no, de moment, que no he acabat Un viatge a l’Índia–, perquè la tecnologia parla, però no sap fer preguntes. I torno als mites, i al temps en què ens bastaven, perquè tot ho explicaven. I surto al carrer, llegeixo diaris i escolto les notícies, i les persones. Parlen, escriuen, xategen. I fan política, economia, coses grans. I penso en Prometeu, i en nosaltres i els nostres déus: potser sí que hem heretat l’astúcia necessària per a enganyar-los en l’ofrena que els fem, l’astúcia de Prometeu, però estem absolutament mancats del seu coratge.

*

Escriure, com a acte físic, té un únic avantatge davant de tocar un instrument: pots reproduir el que han fet els altres i fer-ho amb la mateixa perícia amb què ho van fer els autors originals. No cal llençar l’ordinador per la finestra (l’instrument, potser tampoc).

Dels quatre elements antics –no sé si se n’ha adonat–,
l’home només és incapaç de contaminar el foc.
 
El món té quatre elements robustos que el componen:
el foc, la terra, l’aire i l’aigua; i l’home no és el cinquè.
 
El foc és més gran que tota la intel·ligència
d’un home. Encens un llumí
minúscul i et quedes encantat: no ho entens.
El foc fa olor d’una altra existència:
demostra una vida paral·lela a aquesta, una vida més densa.

Els homes envolten el foc com si fos un animal caçat
que és ara, al centre, el banquet.

Gonçalo Tavares. Viatge a l’Índia. Ed.Periscopi
(Trad. Pere Comellas Casanova)

El foc comença a emprar-se entre 700 i 800.000 anys abans de la nostra era. No hem de concebre el foc únicament com una innovació que augmenta el ‘savoir-faire’ i que fa possible la utilització tècnica de materials llenyosos. En realitat es tracta d’una adquisició d’abast multidimensional. La predigestió externa dels aliments cuits al foc alleuja el treball de l’aparell digestiu; a diferència del carnívor, que cau en un son profund després de devorar la presa, l’homínid, amo del foc, té la possibilitat de romandre actiu i en alerta després de menjar; el foc allibera ambdós, la vigília i el son, perquè dóna seguretat a l’expedició nocturna dels caçadors, i també a les dones i nens que han quedat en el refugi sedentari; el foc crea la llar, l’espai de protecció i refugi; el foc permet l’home dormir profundament, a diferència de la resta d’animals que es veuen obligats a descansar sempre en estat d’alerta. És possible que el foc hagi afavorit fins i tot l’increment i la llibertat dels somnis…
     D’altra banda, la cocció dels aliments propicia mutacions a favor de la hominització, que tendeixen a reduir la mandíbula i la dentició, i a alliberar la caixa cranial de part de les seves funcions mecàniques, la qual cosa possibilita el creixement del volum cerebral.

Edgar Morin. El paradigma perdido: el paraíso olvidado. Kairós
(Trad. pròpia)

Al Vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.
 
Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.
 
Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.
 
Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens! 
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens
 
que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà. 

Màrius Torres

Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

(imatge: http://www.wallpapervortex.com)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’enunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»