El Mercat de les Lletres

 

Em fa l’efecte que en aquest bloc molt poques vegades he censurat res ni ningú, si més no, aquesta és la meva impressió. Avui, però, després de dies de donar-li voltes, m’he decidit a escriure aquest llampec per veure si així puc endreçar-ho (endreçar-me) una mica més.

No parlo des de cap càtedra, la meva vida professional l’he dedicada al sector de les Tecnologies de la Informació i l’únic rol que he desenvolupat en el món de les lletres ha estat el de lector. No he estat mai editor o agent literari, ni tampoc llibreter, la meva manca de coneixements en la matèria, per tant, em pot portar de cap a fer-los pensar allò de “que agosarada és la ignorància!”, però tot i així, m’hi posaré.

Tirem pel dret: sempre he pensat que entre el redactar i l’escriure hi ha un salt molt gran, tan gran com ho és la gola del Gran Canyó, que també és molt gran: hi ha els escriptors que es queden a l’altiplà, a la superfície, i hi ha els qui baixen a la llera i segueixen soscavant el mateix terreny que han erosionat els autors que els han precedit, i procuren obrir noves vetes perquè el riu segueixi circulant.

Passa, però, que la indústria no distingeix entre el redactar i l’escriure, i que una vegada el text ha esdevingut producte, tant li fa si l’autor s’ha limitat a circular per la superfície, com fan els turistes que sobrevolen el Colorado, o ha baixat fins el llit i s’ha empolsinat i de la seva lectura en sortim tots tacats de vermell. El que importa és, sobretot, vendre llibres, com més millor. I llavors, ve allò del nivell lector dels catalans, o dels castellans –que tant li fa, la veritat. Posats a desitjar, tant de bo a la resta d’Espanya es llegís el doble que a casa nostra, potser les coses anirien diferents–. I arriba Sant Jordi i necessitem donar, abans no acabi el dia, la llista dels més venuts, i explicar el comportament de les vendes, i comparar-les amb les d’exercicis anteriors. I si hi ha hagut un increment, ho celebrem tots plegats, i tots estem contents perquè les vendes s’estan recuperant. I del gremi hem passat ràpidament al sector, i d’aquest a la Indústria, perquè donar xifres de vendes és quelcom que fa la indústria, sigui quina sigui, i parlem de la indústria del llibre com si afegir-li el prefix li conferís un tracte de seriositat i professionalitat que no té si simplement el deixem en el gremi dels llibreters o editors. I, és clar, que és una indústria, només cal veure la rotació dels seus productes a les prestatgeries de qualsevol dels punts de venda. I és aquest espai minúscul, el del prestatge, l’objecte del desig, i per aconseguir-lo i mantenir la presència en el Mercat, cal seguir publicant, més i més, i aconseguir ressenyes dels nostres productes, tant se val si l’han llegit o no, cal fer-ne un resum i que surti a tots els mitjans de comunicació –alerta, els de màrqueting i comunicació, que el jefe ha dit ressenyes, no crítiques, no fos cas que ens esgarressin la festa! I si tot i la promoció no funciona, en farem pasta de paper i ens servirà per a la propera fornada. Mestre, no t’oblidis que som al món digital, que no tot és paper! Has dit digital? No em facis riure, el digital el traiem quan ja les vendes en paper no tiren més, o un cop acabada la campanya; que vols que ens ensorrin el negoci? A més, el digital no és per a nosaltres, això ho deixem per a les editorials i autors menors, o per als que s’auto-publiquen. Nosaltres no hi creiem en el digital. Has vist mai vendre Audis en un Mercadona? Doncs això! Nosaltres som de tapa dura i autor de prestigi, i si no en té, ja l’hi donarem nosaltres, el prestigi!

Per aquí, més o menys, penso que van les coses. I com que el que interessa és vendre llibres, i no promocionar la bona literatura o els bons autors, passa el que passa. I ens inflem a parlar de foment de la lectura i alhora menyspreem el medi natural en què viuen els adolescents i joves lectors, i ens n’oblidem que del compartir en fan un art i ens en poden donar lliçons, i obviem que la necessitat que nosaltres teníem de posseir aquell llibre o aquell LP ells no la tenen, i que del posseir han passat a l’usar, emprar, i compartir, i pretenem que comprin llibres, els que siguin, i els en publiquem centenars cada mes, perquè som generosos i volem que llegeixin més i més.

I és per coses com aquesta que alguns promotors d’autors es permeten afirmar que promocionarien un llibre encara que fos dolent, perquè ells són professionals i es dediquen a la seva feina. ¿S’imaginen un metge receptant un medicament en mal estat?

I és per aquest estat de la qüestió, que una afirmació com la que va deixar anar Andrew Wilye, el famós Chacal, en aquesta entrevista, passa completament per alt i no mereix la més mínima atenció ni crítica per part de ningú:

-Existe una especie de consenso según el cual Amazon, con sus precios bajísimos, perjudica a las editoriales y las librerías, pero beneficia a los lectores. ¿Está de acuerdo?

-Quizá beneficia a los lectores pobres. Pero al final de cuentas, los lectores pobres no tienen educación y, probablemente, van a comprar basura. Por eso no me importa.

No em mal interpreteu, no pretenc una defensa aferrissada del llibre digital, em situo en la posició del qui entén el contingut i no el suport, com la part més valuosa d’això que n’hem dit literatura, i en la de posar la lectura a l’abast de tothom, per tants mitjans com sigui possible.

Tampoc no pretenc dictar quins són els bons autors o els llibres que cal llegir. En aquest punt, segueixo el que va dir Flaubert, quan parlava de les lectures serioses:

«Yo no calificaría de lecturas serias a la lectura de libros que tratan de temas muy profundos, sino a la de libros bien hechos y, sobre todo, bien escritos, con conciencia de los procedimientos que se han utilizado. Porque, vamos a ver, ¿somos novelistas o agricultores?»

Aquest llampec també és podia haver titulat l’Ètica de la República de les Lletres, però com que estem força lluny de ser-ho, una República i de Lletres, m’he estimat més deixar-ho en Mercat. Vagi per davant, però, el meu reconeixement cap a l’esforç de totes les editorials petites i independents que segueixen lluitant per a apropar-nos-hi.

Una porció de Flaubert

Sé de pocs mitòmans que ho segueixin sent després de conèixer la persona a qui mitifiquen. De fet, és probable que si ens fos dat a veure el dia a dia de qualssevol dels grans prohoms de l’art i la cultura, moríssim esclafats per l’avorriment o l’estupidesa de la seva quotidianitat. És per això que, com més gran em faig, més em conformo a mirar, escoltar o llegir les seves obres i deixo de banda l’esser mortal que les ha creades.

Tanmateix, contradictori com sóc, no estic lliure de precisar, de tant en tant, una dosi de masoquisme tafaner i m’agrada submergir-me en la lectura de textos que posen al descobert la persona que s’amaga rere l’artista. Els diaris i els reculls de correspondència són, sense cap dubte, la millor opció. Temps enrere llegia força autobiografies –si no eren fetes per la pròpia persona, les rebutjava–, però han deixat d’interessar-me per aquell fals equilibri entre realitat i ficció, per aquella tensió sovint mal resolta entre el què i el com, i si encara en llegeixo alguna no és pas per l’interès d’arribar a conèixer-ne millor el seu autor sinó per saber més del moment històric i les persones que el van acompanyar.

Diaris i epistolaris són ben bé una altra cosa. Són plats calents: les reflexions o les circumstàncies que s’hi narren són properes en el temps en què van ser escrits i  no deixen espai per a la manca de memòria o per a l´ús d’un record selectiu. Hi ha ocasions, les més memorables, en què ambdós gèneres es fusionen i malgrat que tota carta té sempre un destinatari concret, en aquests casos, sembla només l’afegitó que precisa l’autor per endegar el seu soliloqui, a la manera com els quaderns disposen l’espai en blanc per a escriure-hi al seu damunt.

La correspondència de Gustave Flaubert és un d’aquests casos, si més no, el recull de fragments que en fa Jordi Llovet a Razones y osadías. La seva publicació –la de les cartes de Flaubert– va deixar completament nua la figura d’algú que havia excel·lit a amagar-se rere la seva obra. Lluny de preservar la seva condició d’autor asèptic, Flaubert es revela com algú que no té inconvenient a parlar de política, sexe o religió, i donar-ne la seva opinió –sovint reaccionària i tal vegada misògina–de forma desinhibida i contundent. En l’esmentat recull n’hi ha força exemples. També hi ha, però, els apunts de l’escriptor enderiat a assolir la perfecció d’estil, a encarar la literatura cos a cos, sense cap altra arma que la de saber-se en un aprenentatge continu. Jo, ara mateix, em quedo amb aquests darrers. Al cap i a la fi, què n’hauríem fet de l’altre Flaubert?

«Hay que desconfiar de todo lo que se asemeje a la inspiración, que a menudo no es más que un prejuicio y una exaltación ficticia que uno se otorga a sí mismo voluntariamente y que no ha llegado a nosotros por sí misma. […] Hay que leer, meditar mucho, pensar siempre en el estilo y escribir lo menos que se pueda, escribir únicamente para calmar la irritación de una idea que reclama adquirir forma y que se agita en nosotros en tanto no le hayamos encontrado la forma exacta, precisa, adecuada.»

«Lo que me parece bello, lo que me gustaría hacer, es un libro sobre nada, un libro sin ataduras exteriores, que se sostendría por sí mismo gracias a la fuerza interior de su estilo, del mismo modo que la tierra se sostiene en el aire sin que nada la sujete; un libro que apenas tendría argumento o, por lo menos, cuyo argumento sería casi invisible, si algo así es posible. Los libros más bellos son los que tienen menos materia; cuanto más se aproxima la expresión al pensamiento más se pegan las palabras a ese pensamiento, hasta que desaparecen, y más bello es el resultado. Creo que el futuro del Arte irá por esos derroteros.»

«Pero yo concibo un estilo: un estilo que sería bello, que alguien practicará algún día, de aquí a diez años, o de aquí a diez siglos; un estilo que poseería ritmo, como lo tienen los versos; un estilo que sería preciso como el lenguaje de las ciencias, y con unas ondulaciones y unos ronquidos como los del violonchelo y el temblor de las llamas; un estilo que entraría en la idea como la estocada de un estilete, y en el que, por fin, el pensamiento nadaría sobre superficies lisas, como cuando se viaja en un bote con el viento a favor. La prosa acaba de nacer; ésta es la verdad. El verso es la forma por excelencia de las literaturas antiguas. Todas las combinaciones prosódicas del verso han sido experimentadas; pero las de la prosa están todavía por hacer.»

«Yo no calificaría de lecturas serias a la lectura de libros que tratan de temas muy profundos, sino a la de libros bien hechos y, sobre todo, bien escritos, con conciencia de los procedimientos que se han utilizado. Porque, vamos a ver, ¿somos novelistas o agricultores?»

«Hay dos clases de poetas. Los más grandes, los raros, los verdaderos maestros resumen a la humanidad; sin preocuparse de sí mismos ni de sus propias pasiones, desechando su personalidad para absorberse en la de los  demás, reproducen el Universo, que se refleja en sus obras centelleante, vario, múltiple, como una bóveda celeste que se mira en el mar con todas sus estrellas y toda su inmensidad. Los otros no hacen más que gritar para resultar armoniosos, llorar para enternecer, y ocuparse de sí mismos para convertirse en eternos. Posiblemente no habrían llegado más lejos si hubieran actuado de otro modo; pero, a falta de amplitud, poseen ardor y una palabra elocuente, mientras que si hubieran nacido con otro temperamento, entonces a lo mejor habrían carecido de genio. Byron era de esta familia; Shakespeare de la otra.»