Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Lectures prescriptives

«Nosotros, tan enamorados de Anatole France, en política –si fuéramos algo– seríamos absolutistas» (17/X/1924)

«El hitlerismo, debido a ser duro con los hechos, puede ser amplio con las ideas» (25/XI/1934)

«No cabe hoy, en la época de la radio y del cinema, hablar de culturas regionales, como en el siglo XVIII […] Yo no puedo, pues, creer que la cultura catalana y la mallorquina sean una misma cosa porque empiezo por negar –en la hora actual– la existencia de ambas» (24/III/1934)

«Un buen día, el apacible burgués vio horrorizado que allá en la enigmática Rusia unos hombres se acostaban millonarios y se levantaban sin poseer un real. La reacción a este hecho insólito se concretó en la idea fascista. Hay que salvar a la burguesía europea, porque con su súbita muerte peligrarían la cultura y la vida misma de Europa» (24/XI/1935)

«El fascismo salvará la cultura porque se apoya en la realidad psicológica humana. Atrás quedaron las viejas sirenas del liberalismo, que intentaban seducirnos con ridículos couplets. El fascismo, intuitivo como el amor y como el arte, ha alcanzado de un salto, ágilmente –la juventud es ágil– la plena verdad» (17/XII/1936)

Enguany, com ja vaig fer l’any passat, aniré a diversos instituts. Passaré un matí sencer, o una tarda, amb els alumnes de batxillerat. Llegirem fragments de les lectures que han de treballar per aprovar la selectivitat. N’hi diuen lectures prescriptives. Potser perquè les han de prendre com un medicament que t’ha receptat el metge, amb l’esperança que et curi el mal de forma immediata i desitjant que el remei no tingui efectes secundaris. És a dir, tot el contrari del que jo, modestament,  procuro aconseguir amb aquestes sessions. El curs passat van prescriure El cafè de la Marina. La vam llegir plegats, vam entrar en els personatges, vam enfadar-nos amb en Libori, vam criticar la Caterina, vam fotre-li canya al Rafel i ens vam riure de la ingenuïtat i la moralina de tot plegat. Fins que van descobrir que el conflicte que rau rere l’obra no és tan lluny de la seva realitat; que desobeir el pare o la mare no és fàcil; que l’estima pot amagar el pitjor dels xantatges morals; que somniar un futur millor no equival a aconseguir-lo; que l’estar exposat al què diran és més viu que mai; que tan valent pot ser el qui lluita per canviar de vida i marxar, com el qui es queda i aguanta; que rentar plats no eximeix ningú d’ésser masclista… i també, que érem capaços de llegir en veu alta i escoltar-nos, i argumentar i debatre, i respectar el torn de paraula.

Enguany parlarem de Bearn, de Llorenç Villalonga. Els presentaré l’obra i els personatges, ens traslladem a Mallorca, anirem a l’òpera, a París, i a Roma a veure el papa, volarem en zepelí i viurem plegats el final d’una època i la decadència d’un temps passat.

I els parlaré, també, de l’autor, i de la complexitat de la condició humana, que és capaç d’escriure proclames com les que encapçalen aquest post i alhora, pocs anys més tard, crear una de les millors novel·les –i un dels personatges més memorables– de la literatura catalana del segle XX.

I els llegiré, potser, aquest fragment, del propi Llorenç Villalonga, que mostra en tres paràgrafs tota la grandesa i niciesa de l’autor.

    En aquell ambient de pau que després he idealitzat a Bearn (a la Península la gent es destrossava esburbadament, però ¿què hi podíem fer?) vaig concebre l’obra que més estim. Rebutjant Mort de Dama, que és una caricatura, vaig intentar el retrat o si voleu el poema de Mallorca. D’una certa Mallorca, és clar, eliminant horrors, ‘tacos’ i crims. La meva Mallorca, en definitiva.

    Visqueren dies clars i pastorils. Foren unes vacances, tot un seguit de transgressions culturals i socials insospitades. Tres dies per setmana davallava, el matí, a la meva consulta de la Clínica Mental de Jesús de Ciutat i al meu Centro de Socorro, on mai no hi hagué cap ferit. No tenia benzina i, per això, viatjava en tren i m’agradava escoltar les converses del proletariat, més netes que les descrites pels autors neorealistes de postguerra. Record la de dos homes, que mantenien una disputa enfurismada i quan esperava, com a colofó, un insult brut i malsonant, el qui semblava més forçarrut abaixà la veu, tancà els ulls i s’acomodà en el seient tot mormolant com un vescomte versallesc: «Vés… formiga»

    Vaig pensar que allò és mereixia un premi literari i que als meus trenta-nou anys, després de freqüentar universitats i llegir clàssics francesos, encara podia aprendre moltes coses d’un analfabet forçarrut i salvatge que viatjava en tercera classe.

Però abans de tot això, recordaré les preguntes que els alumnes que van escollir El cafè de la Marina van haver de respondre l’any passat, no fos cas que algú pensés que els esguerro la feina:

Opció A:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, escriviu l’argument de l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  La Marina és la mestressa del cafè̀.
2. b)  La Caterina i la Rosa són filles d’en Libori.
3. c)  L’obra transcorre en diversos escenaris.
4. d)  La Caterina és mare soltera.
5. e)  El pretendent de la Caterina és de la Catalunya del Nord.

Opció B:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, expliqueu els temes principals que es tracten en l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  En Libori és l’amo del Cafè̀ de la Marina.
2. b)  La Caterina és la veïna d’en Libori.
3. c)  Els tres actes de l’obra transcorren en el mateix escenari, el Cafè̀ de la Marina.
4. d)  Sembla que, temps enrere, la Caterina va avortar.
5. e)  En Claudi, al final, acaba marxant a Amèrica.

 

---

Nota: totes les cites han estat tretes del llibre Escrits sobre Llorenç Vilalonga, de Damià Ferrà-Ponç (publ. Abadia de Montserrat)