El pecat més gran

“El pecat més gran que pots cometre a Amèrica –diu Elliot Murphy a The Second Act of Elliot Murphy*– és no triomfar, quan se suposa que havies de fer-ho”. Si aconsegueixes superar aquest moment, continua el mateix Murphy, llavors passes a tenir l’estatus de llegenda.

Sap de què parla. A principis dels anys 70, Murphy va passar de ser considerat la gran promesa del rock, “el nou Bob Dylan” li deien, a esdevenir l’estrella que mai no va fer eclosió. Bruce Springsteen, amic personal de Murphy, ho expressa d’aquesta manera: “En la meva opinió, Elliot tenia un munt d’èxits que van acabar per no ser-ho”. Billy Joel, un altre dels seus amics que també surt en el documental, tampoc no s’explica per què no aconseguia entrar a les llistes d’èxits: “ho té tot, és bo, fa bones cançons, escriu bones lletres…”. El desencís d’Elliot va ser tal que, tip que les bones crítiques que mereixien els seus àlbums no anessin acompanyades, també, d’unes bones vendes, a meitat de la gira de promoció de “Just a Story from America”, el seu quart disc, va decidir deixar-ho tot i va posar-se a treballar de secretari en un despatx d’advocats: “abans de tornar a fracassar, ho deixo córrer”, va dir-se a si mateix.

La cosa no va durar gaire, però, perquè aviat tornaria a gravar, ara sense cap gran productora al darrere: ell mateix enregistrava els àlbums i els distribuïa a les botigues de discs. És a partir d’aquest moment, a principis dels 80, apartat de la indústria discogràfica, que comença a gaudir de la llibertat de compondre i tocar allà on li ve de gust. I així fins avui: instal·lat a París i ostentant, ara ja sí, el títol de llegenda, continua actuant per tot Europa, de manera discreta, en locals petits, sense grans promocions ni altaveus, i acompanyat d’una tribu de fans que el segueixen allà on va.

Hi ha una escena, en aquest mateix documental, que il·lustra a la perfecció l’estat d’ànim d’aquesta estrella frustrada del rock. És abans d’un concert, no sé si a Bilbao o a Saragossa, quan el guitarrista de la banda li confirma que han venut totes les entrades: “Sold-out? –diu l’Elliot Murphy en to burleta– quina merda, intento ser un artista de culte, jo, no podem haver venut totes les entrades!” Entre broma i broma, Murphy confessa que continua actuant perquè necessita els diners, però també, i sobretot, perquè és dalt l’escenari quan és ell mateix.

Si han llegit La mort d’Ivan Ilitx, de Tolstoi –que de pecats, hi entenia força–, potser recordaran el moment en què el protagonista aconsegueix, de manera del tot fortuïta, –tal com acostuma a passar a l’administració, quan s’aprofiten promocions, trasllats i jubilacions de personal–, un nou lloc de feina. En el seu cas, és nomenat membre del Tribunal d’Apel·lació de Sant Petersburg, dos graus per damunt dels seus companys i amb un sou de 5000 rubles més 3.500 per despeses de trasllat. Per fi, pensa Ivan Ilitx, assolirà el reconeixement i posició social que li corresponen. Arribat a Sant Petersburg, sense la dona i el fills, que s’han quedat al camp, a casa el cunyat, troba la que serà la nova residència, un pis de grans habitacions i un despatx immens, i dedica setmanes i setmanes a triar els mobles i a comprar antiguitats que donaran un aire distingit a la nova llar. Se n’encarrega personalment i ho fa tan a consciència que, en un acte del tot impropi de la persona que coneixem, fins i tot arriba a penjar ell mateix les cortines, la qual cosa li ocasionarà una caiguda de conseqüències funestes –com bé saben els que l’han llegit–. Tot i que ell n’està orgullós, el resultat final d’aquell desfici dista molt de ser el pis amb què havia d’enlluernar amics i col·legues:

De fet, era tal com acostumen a ser les cases de la gent no del tot rica, dels qui volen assemblar-s’hi, per la qual cosa solament arriben a assemblar-se entre ells: els domassos, l’eben, les flors, les catifes i els objectes de bronze, foscor i brillantor; és a dir, tot allò que totes les persones d’una determinada classe fan per assemblar-se a totes les persones d’una classe determinada. Casa seva era tan idèntica a les altres que ni calia parar-hi esment, però per a ell tot tenia alguna cosa d’especial.”

La mort d’Ivan Ilitx. Quaderns Crema. trad. Anna Estopà

Tinguin tots unes molt bones festes i un millor 2024. I, si en el transcurs del proper any els auguren o prometen grans èxits, limitin-se a ser fidels a vostès mateixos i evitin dedicar temps i esforços a semblar el que no son.

*The Second Act of Elliot Murphy,  de Jorge Arenillas, disponible a Prime Video.

Diguem no!

Nick Fewings

L’altre dia, amb uns amics, fèiem broma sobre les dificultats que tenen els pares (i mares) d’avui quan han de prohibir –déu nos en guard– o impedir als seus fills que facin res que pugui ser nociu o perillós: com que no els poden dir “no”, perquè els resulta excessivament imperatiu i coarta la llibertat de l’infant, es veuen obligats a fer les giragonses que calgui per explicar-los el propòsit de l’amonestació, procurant no ferir els seus sentiments –els del nen– i evitant crear-los cap trauma. Per comptes de dir-los “no juguis amb el ganivet”, rèiem, els diuen “ves en compte, que els ganivets tallen i et podries fer molt de mal i t’hauríem de dur a curar i potser t’haurien de posar punts o grapes, amb una grapadora com la que té la mama al despatx”; o “vigila, que podries clavar-li el ganivet a ton germà o buidar-li un ull i deixar-lo borni per sempre més, i tu no deus voler que res d’això passi, oi?”

 

Saber dir no, acceptar un no, és imprescindible per anar pel món. Però el “no” té mala premsa, en general en tots els àmbits. I no només per la seva càrrega prohibitiva: en aquest món en què simulem viure feliços tots plegats, cal ser assertiu, positivar sempre, quan parlem i per escrit. Si una frase comença amb un no, donem-li la volta! I quan ho sento a dir penso en el no rotund d’Els amants, de Vicent Andrés Estellés, que concentra i anticipa tota la força  del poema –“No hi havia a València dos amants com nosaltres”–, i en la pèrdua que hauria suposat positivar-lo –“Érem els únics a València a estimar-nos d’aquesta manera”, posem per cas–.

El no és inherent a l’ésser humà, és “condició de possibilitat”. El llenguatge és allò que ens diferencia de la resta d’animals i éssers vius, però són les limitacions d’aquest i la capacitat d’emprar i omplir de significat el terme “no” el que ens fa realment únics.   

Si en el lenguaje humano se tratara simplemente de comunicar mensajes para la acción vital, tendríamos que reconocer que los animales nos superan en ese juego: sus mensajes son unívocos, ajustados a la situación y válidos para la especie en general. No tienen la barrera de los idiomas, no mienten, no se pierden en recuerdos y fantasías, no utilizan el término «no» que yo vengo usando ahora mismo repetidamente -las abejas, en la danza estudiada por Lorenz, indican a sus congéneres dónde, en qué abundancia y a qué distancia hay polen, pero no parece que transmitan ningún mensaje del tipo «lo siento mucho: no hay polen»-.

Pensar y hablar. José Maria Valverde

En aquest mateix escrit, unes línies més avall, Valverde afirmava que “voy haciéndome una «lista negra» de palabras ante las que me declaro en huelga, por no aceptar el uso impuesto.” Des de les Restes, ens declarem en vaga i diem no a aquesta positivitat impostada: no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.

Trànsit

Quan un astrònom observa un planeta, sobretot un dels més allunyats, pot succeir que, després de temps d’escodrinyar pel telescopi, es vegi sorprès per una petita ombra que no havia detectat abans. Si aquest fenomen –l’observació de l’ombra– es reprodueix de forma reiterada i a una freqüència constant, pot pensar que la causa d’aquella taca no és res més (ni menys) que un satèl·lit que gira entorn del planeta observat i que, durant uns moments, s’ha interposat entre aquest i el seu punt de visió. Els astrònoms n’hi diuen trànsit i és una tècnica que ha fet possible descobrir alguns dels satèl·lits més distants.

Tot això m’ho explicaven mentre era assegut al planetari de La Cité de l’Espace, a Toulouse, sota una cúpula i unes imatges corprenedores. Però jo ja no era allà. Va ser escoltar la paraula trànsit i començar a pensar en les persones, que també transiten i provoquen petites ombres que desllueixen –en opinió d’alguns– els països als quals pretenen arribar. Als astrònoms, la tècnica del trànsit els permet mesurar distàncies i dimensions. A nosaltres, ciutadans europeus i del mal anomenat primer món, ens dóna la mesura exacta de la nostra deshumanització i vergonya.

I també vaig pensar en mi mateix, i en les ombres que dec provocar, de manera inconscient, mentre transito al voltant d’amics, familiars i coneguts.

I en que, de vegades, tots plegats som com satèl·lits, sempre orbitant entorn dels mateixos problemes i les mateixes obsessions.

De les compareixences en temps de pandèmia

Roda de premsa Coronavirus (21.03.20)

Fa molts anys, més de trenta, treballava d’analista funcional en una empresa de serveis informàtics. El meu client era la llavors anomenada Catalana de Gas y Electricidad[i]. La meva feina consistia a reunir-me amb el client, altrament dit usuari, recollir quins eren els seus requeriments quant a operativa del negoci i dissenyar i desenvolupar el sistema d’informació que hi donés resposta. Vaig col·laborar amb molts departaments diferents, cadascun amb les seves necessitats i peculiaritats, però arribava un punt en què tots responien exactament de la mateixa forma: era el moment en què havíem de dissenyar els llistats, el reporting que en deien. Aquí tots ho volien tot. Si es tractava del sistema de gestió d’escomeses de gas, volien un llistat amb la informació classificada per codi d’escomesa, un altre ordenat per punt de subministrament, un més per codi de finca i encara un altre per ubicació, per codi d’incidència, per prioritat, per data de notificació i un més per data de resolució. A cada departament succeïa exactament el mateix, els llistats que demanaven contenien tots la mateixa informació, només que el criteri de classificació era diferent. Allò suposava que cada vespre, perquè l’online era encara molt restringit, s’executessin un munt de programes que perbocaven metres i metres de paper continu, en una època en què les impressores eren matricials; i que cada matí a primera hora, un noi carregués un carretó amb les piles de llistats i passés a repartir-los per cadascuna de les taules dels departaments usuaris. De vegades, una incidència de programa impedia lliurar un llistat abans de les vuit del matí i havíem de llançar un procés específic per tornar-lo a generar i lliurar-lo a corre-cuita Allò provocava nervis, molts, a tothom excepte al noi del carretó que era, precisament, qui finament l’havia de lliurar i donar la cara. Un dia, estranyats de veure’l tan calmat en uns moments en què tot eren corredisses li vam preguntar com era que no el vèiem gens preocupat. No us hi hauríeu d’amoïnar tant, va dir-nos, ningú no el trobarà a faltar aquest llistat. La resposta ens va deixar glaçats, de moment, però va ser a partir de llavors que, de tant en tant, deixàvem directament d’executar algun dels programes, sense dir-ho a ningú, per veure què passava. Efectivament, tal com havia pronosticat el noi del carretó, mai no ens van reclamar cap d’aquells llistats que deixàvem d’imprimir. La raó era clara, com que tots els llistats deien el mateix, se’n miraven només un, el del capdamunt de la pila. A les reunions d’anàlisi, però, continuàvem prenent nota de tots els requeriments i portàvem mostres de tots els llistats que sortirien d’aquells nous sistemes, perquè els responsables dels departaments es quedessin tranquils i perquè poguessin seguir justificant la seva feina: si tenies la taula plena de paper, alguna cosa important devies fer.

Si els parlo d’aquest passat llunyà és perquè aquests dies, veient les compareixences d’uns i altres per informar-nos de la situació de la pandèmia i de les mesures que es van prenent, m’han portat a recordar aquells llistats que ningú no llegia ni va reclamar mai. Els militars han desaparegut d’escena i ningú no els ha trobat a faltar, i això que anaven ben guarnits i duien tota la ferreteria al damunt. Però és clar, a qui podia interessar res que poguessin dir-nos? Ara, que si demà no sortís la portaveu, la consellera o el conseller, tampoc no ho notaríem. Perquè tot el que venen a dir-nos cada dia és ben lluny del que necessitem saber i perquè la variació en el volum de trànsit o en el nombre de trucades ateses, ens és ben igual. Oi que ho sabeu?

___________________________

[i] Per cert, només cal repassar els canvis de noms que ha sofert aquesta empresa, que després va passar a dir-se Catalana de Gas, posteriorment Gas Natural sdg i avui Nedgia, per adonar-nos que en el camí hi hem perdut bous i esquelles, no només en els negocis, sinó també en l’àmbit semàntic i el bon gust: què carai voldrà dir Nedgia?

 

A propòsit de Bernhard, l’amor i el foment de la lectura

Vaig descobrir Thomas Bernhard només arribar a la universitat. Una companya de classe, de qui jo n’estava terriblement enamorat, havia llegit Corrección i en parlava meravelles. Com que no hi ha obstacle que pugui aturar la passió d’un jove encaterinat, m’hi vaig abocar de ple amb la intenció de conèixer-la millor, la noia. El resultat va ser funest, perquè a l’atracció física que ja sentia per aquella noia s’hi va afegir l’admiració intel·lectual, –certament, el llibre era immens–; i a la  maniobra suposadament infal·lible per a seduir-la, la por de no estar a l’altura: què podia dir-li jo, a una noia que als dinou anys havia escollit Thomas Bernhard com a autor de capçalera?

L’escriptor austríac va morir tal dia com avui, fa 31 anys. La casualitat ha volgut que sigui la lectura d’una altra admiradora confessa de Bernhard que m’hagi fet recordar, precisament avui, com hi vaig arribar. Es tracta de L’analfabeta d’Agota Kristof –immensa en la brevetat–,  en què li fa el següent elogi:

Morí el 12 de febrer de 1989 [Thomas Bernhard]. Per a ell, no hi hagué dol nacional o internacional, ni falses llàgrimes, ni tampoc de sinceres, potser. Només els seus lectors apassionats, entre els quals m’incloc, s’han adonat de la immensa pèrdua per a la literatura: Thomas Bernhard, per desgràcia, no escriurà més. I encara pitjor: prohibí que publiquessin els manuscrits que deixaria pòstums.

Fou el darrer «no» a la societat del genial autor del llibre titulat Oui. Aquest llibre el tinc aquí, davant meu, sobre la taula, amb Béton, Le Naufrage, L’Imitateur, Des arbres à abattre i altres. Oui és el primer llibre seu que vaig llegir. L’he prestat a diversos amics i els he dit que mai havia rigut tant llegint un llibre. Ells me l’han tornat sense haver-se’l pogut acabar de llegir, ja que aquesta lectura els semblava «desmoralitzadora» i «insostenible». Pel que fa a la vessant «còmica» del llibre, en realitat no la veien per enlloc.

És cert que el contingut és terrible, ja que aquest «sí» és realment un «sí», però un «sí» a la mort i, per tant, un «no» a la vida.

Tanmateix, ho vulgui o no, Thomas Bernhard viurà eternament per servir d’exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors.

Els qui, entre d’altres coses, ens dediquem a apropar els joves a la lectura hauríem de saber que, per més tallers, jocs, dinàmiques i altres activitats que puguem empescar-nos, la lectura té vida pròpia; que pot aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides; i que no hi ha cap altra manera millor de fomentar-la que veure llegir les persones que estimem o admirem.

I ara els he de deixar. En homenatge a Bernhard, i a aquell amor no correspost, vaig a llegir L’origen. Una insinuació, primer dels cinc volums de la seva autobiografia.

El forat on són

Dimarts, quarts de nou del matí, taller de poesia amb alumnes de primer d’ESO. Després de posar-nos d’acord a definir què és una paraula, parlem de què és la poesia i de què estan fets els poemes. Hi dediquem una bona estona i els proposo llegir un poema de Joana Raspall.

–Raspall? Ja la coneixem –diu algú–.
–Me suena de primària, hacía versos, no? –diu un altre–.
–Sí, era poeta –dic jo–.

Ens privaríem
del goig d’olorar roses
per no punxar-nos?

–Profe –tot i que no ho sóc, el seu profe, sovint m’ho diuen allà on vaig–, ¡esto no es un poema!
–No rima!
–¿Tan corto?
–¿Qué es goig?
–Goig es placer.
–Pos vaya tontería, te pones guantes y arreglao!
–Esto está mal, porque las rosas no pinchan, lo que pincha es el tallo.
–Que no, que la rosa es todo, el tallo y los pétalos, la flor.
–Ah, ¡qué lista!
–A que sí, que soy lista?
–Tallo es tija, a que sí?
–…
–…
–…

Una noia magribina s’ofereix voluntària a tornar-lo a llegir en veu alta. Abans de començar vol assegurar-se de la pronúncia de cada paraula. L’hi ha agradat. El recita  a peu dret, convençuda. Res no canvia.

–Penseu en coses que us puguin fer mal –els proposo–.
–¡Una patada!
–Un ganivet!
–Una pedrada!
–¡Una pistola!
–Canvio la pregunta– els dic–. Hi pot haver coses no materials que us facin mal, que us fereixin?
–Clavar-te el boli?
–He dit no materials, que no les puguis tocar.
–…
–…
–…
–¿Los celos?
–¿La envidia?
–Ara! Ja ho tenim! –els dic, tot il·lusionat–. Que cadascú pensi en què li pot fer mal i faci el seu poema, a l’estil com el va fer la Joana Raspall. Els explico que el que acaben de llegir és un haiku, que els poetes s’auto-imposen unes regles de joc, en aquesta cas respectar un nombre de síl·labes per a cada vers, com ho fa tothom qui vol escriure un haiku, que la gran dificultat és arribar a dir tot el que diu i fer-ho amb tants pocs versos,  i parlem de la necessitat o no de rimar, del ritme i de la musicalitat de les paraules, dels finals de vers …

–Profe, la xocolata s’hi val?
–Com seria el teu poema? –demano, pensant en el pitjor escenari–

Ens privaríem
de menjar xocolata
per por de la càries?

*

Si el que acabeu de llegir us ha semblat amè o fins i tot divertit, és perquè he estat incapaç de reproduir les dificultats que aquests nois i noies de catorze anys van arribar a tenir per comprendre el poema de Joana Raspall, per fer-ne la seva lectura i anar més enllà. El que aquí ha quedat reduït a un nombre molt limitat d’exclamacions i respostes, va ser en realitat una allau de temptatives fallides d’assolir el més mínim raonament abstracte. Més enllà de la dificultat amb el català, el nivell de comprensió lectora d’aquests alumnes fa esgarrifar i no augura res de bo. En les seves ànsies de participar i ser escoltats, però, potser hi trobaríem el millor recurs per intentar treure’ls del forat on els han deixat caure. Confiem que els seus profes, aquests i els que vindran, l’aprofitin.

De l’ambició literària (i en l’art, en general)

Hi ha el famós pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall trencat, –de lectura obligada, el pròleg– en què va deixar dit:

«Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.»

També tenim aquella anècdota de Picasso, –que com a Pla, totes l’hi escauen, siguin o no veritat–, treta d’una conversa amb Max Jacob. La cosa, passada per la dramatúrgia, va anar així:

Lloc: a fora, davant de la finestra de Max Jacob on, com és costum, el llum d’oli encara crema:

–Picasso: Eh, Max, què fas?
–Jacob: Busco un estil.
–Picasso (anant-se’n): No n’hi ha, d’estil!

I per damunt de tot, despunta l’aforisme de Wittgenstein:

«Tenir l’estil correcte d’escriure significa posar el vagó precisament sobre els rails.»

Fixin-se que no és la locomotora, que cal posar damunt els rails –després que una petita espurna l’hagi posada en marxa i circuli, sense brides, deixant al seu darrere una estela de fum ben negre–, ans el vagó que la segueix.

De la naturalesa dels rails pels quals el fem circular en dependran la qualitat i ambició literàries.

Castigat a la biblioteca

Aquesta setmana he passat dos matins sencers a la biblioteca d’un institut. Han estat suficients per veure-hi coses que m’han disgustat, molt. Que a mi m’agradin o no, en el fons, hauria de ser de la meva incumbència i res més, però ho compartiré amb vostès per allò que l’escriure, i més quan ho faig per algú altre, m’ajuda a ordenar el pensament.

Començaré per la figura del professor de guàrdia. La seva feina, en aquest cas, era la d’estar-se a la biblioteca durant una hora sencera, mentre els alumnes que participaven en el taller –que aquest era el motiu pel qual jo també hi era, a la biblioteca–, feien l’activitat. A cada hora, aquest professor de guàrdia s’intercanviava per algun altre que, sempre de manera disciplinada, trucava a la porta excusant-se d’interrompre l’activitat:

–Hola. Em toca guàrdia.
–Ah, molt bé, doncs, no cal.
–… ? (De la porta estant)
–Estem fent un taller. Aprofita aquesta hora per fer el que et calgui fer.
–N’estàs segur?
–I tant, marxa tranquil.
–Fins a quina hora hi sereu?
–Hi serem tot el matí, no pateixis.
–Mm… Val, aprofitaré l’estona, que tinc feina. Per cert, de què és aquest taller? Què hi feu?

Així he mirat de despatxar-los un rere l’altre. De vegades, abans de conformar-se a marxar, estiraven el coll per damunt meu i miraven el grup d’alumnes: –Ah, amb aquests no tindreu cap problema, marxo. També hi va haver una altra variant: –No te’n puc dir res, d’aquest grup, no en conec a cap, marxo.

Val a dir que n’hi va haver un parell reticents a abandonar la missió i es van entaular, discrets, a corregir exàmens. El comiat, en ambdós casos, va ser el mateix:

–Jo marxo, que tinc classe. Ara vindrà algú altre a rellevar-me.

Què se suposa que vigila, un professor de guàrdia a la biblioteca? Potser tenim por que els alumnes remenin els llibres i no els tornin al seu prestatge? Que llegeixin coses que no toquen? Que se’ls emportin sense apuntar-ho a la fitxa de préstec? Que els estripin? Res millor que tenir-los sota vigilància, si el que volem és mostrar-los la nostra total desconfiança –i fer palesa, de pas, l’acceptació del nostre fracàs més absolut en la seva educació–.

Però no siguis extremista, em dic a mi mateix. Bé podries pensar que aquest professor de guàrdia, donat que no vas identificar cap bibliotecari responsable de la biblioteca del centre, fa la feina d’atendre els alumnes, d’assessorar-los en la tria de lectures o gestionar el retorn dels llibres que tenien en préstec.

Potser sí, però llavors em venen al cap els cartells que emplenaven les parets de la biblioteca .

        

I  torno a pensar que el que més temen és que els alumnes facin un ús indegut de la biblioteca de l’institut. No hi veieu massa prohibició? No se li ha acudit a ningú canviar tots aquests NO per un invitació a fer les coses d’una altra manera? Per què no els diem “Si necessiteu imprimir o fer fotocòpies, utilitzeu la impressora de consergeria”. I ja posats a pensar la biblioteca com a zona d’esbarjo, per què tanta prohibició?

Hauríem tenir més cura dels missatges que donem i de com els donem.Dels que donem per escrit i dels que comuniquem amb els nostres actes. I aquí bé el punt final on volia arribar, gairebé una súplica: Pel que més vulgueu, no hi porteu els alumnes castigats, no feu de la biblioteca l’aula de càstig. En aquests dos matins n’he vist desfilar quatre:

–Hola.
–Estem fent un taller, necessites res?
–Estic castigat.
–… ?
–M’han enviat a la biblioteca.
–I què hi véns a fer?
–M’han fet fora de classe.

Insisteixo, posats a imposar un càstig, no els envieu a la biblioteca. Podria passar que descobrissin els llibres que fins ara no havien descobert, que s’aficionessin a llegir i reclamessin a diari el seu dret a ser expulsats de classe. Què en faríeu, llavors?

Perquè l’altra possibilitat, davant d’aquesta que resulta tan poc versemblant, és que aquests nois i noies associïn les biblioteques escolars amb l’aula de càstig, i això no ho voldríeu, no seria acceptable ni seria fer-ne un bon ús, oi?

Ah, i suposo que està de més dir-ho, tampoc no els castigueu a llegir! (per si de cas).

 

Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Allò que no cal dir-nos (perquè no podem)

Passo tot el matí amb alumnes de tercer d’ESO. Treballem amb un grapat de cartes que hauran de presentar i llegir, d’aquí a uns dies, davant del públic. Són cartes de desconeguts, relats de vides anònimes que, per un moment, a les seves mans, deixen de ser-ho. Ens fixem en les dates en què van ser escrites, en els encapçalaments i els comiats. Les que signa en Joan comencen totes amb

Estimada Montserrat:

i acaben sempre, després d’expressar el desig que tots es trobin bé de salut i de saludar a familiars i amics, amb la mateixa fórmula

El teu Joan que no t’oblida

com si la sola escriptura i tramesa de la carta no bastés per deixar constància que la té ben present.

De vegades, potser per apaivagar la temença de la Montserrat que la distància i el temps puguin marcir l’amor d’en Joan, o potser per refermar la voluntat d’ell de mantenir-lo viu per sempre més, hi afegeix

 i no t’oblidarà

com si el fet de deixar-ho escrit l’encoratgés a invocar Cupido, davant l’amenaçadora possibilitat d’un avenir ombrívol i no desitjat, per fer-lo lluitar al seu favor

El teu Joan que no t’oblida i no t’oblidarà

Després, només la signatura clara i perfectament llegible – Joan –.

A la tarda, ja a casa i de forma totalment inesperada, llegeixo una carta de Cesare Pavese. Encara amb la inèrcia del matí, em torno a fixar en el comiat:

Saludeu a tots, en la mateixa mesura del que m’estimen.
Pel que fa a vós, ja ens coneixem.

Desconec qui era la Maria a qui va dirigida la carta –potser la seva germana, Maria Pavese?–, però no hi fa res, el final és d’una proporcionalitat i equilibri exquisits: emplena tothom de salutacions, en la mesura que l’estimen, i deixa buit qui no cal emplenar, perquè ja ens coneixem i perquè hi ha buits que emplenen molt més que tot allò que puguem dir-nos.

La carta, magnífica com tota la revista, poden llegir-la aquí (El Procés, núm. 2, pàg. 43).