A la consulta

Hi ha qui diu que les persones, a mida que ens fem grans, tornem a ser com nens petits, que perdem la vergonya i ens entossudim a preguntar i a parlar del que no toca. Aquest matí, mentre entregava el comprovant per recollir els resultats d’una analítica, m’he distret a llegir els cartells que hi havia penjats a les parets. En un d’aquests cartells, just darrere el taulell on m’estaven atenent, amb lletres ben grosses, s’hi anunciaven Serveis de fisioteràpia i, afegia, andulació. Encuriosit, he preguntat a la noia que m’acaba d’agafar el paper:

–Perdona la curiositat, ¿què és l’andulació?
–¿L’andulació?
–Sí, això que diu en aquest cartell– li he dit, assenyalant-lo.
–Ah, sí, l’andulació… ho fa el fisioterapeuta. És… és això de la camilla, que t’estires i… buenu, t’hi posen… és com una mena de…
–Una mena de… ¿corrents? –que li dic jo.
Buenu, no ben bé, són com… t’estiren i… depèn on tinguis mal… estirat a la camilla… et fan un…
–Un… ¿massatge?
–Sí, però diferent.
–Uns… ¿estiraments, potser?
–Ai, és que ara no em surt… però ho fa el fisio… això sí que ho sé. Ai, ara em sap greu.. Si vol, allà a dins –indicant una porta, a l’altra extrem de la consulta– li explicaran com ho fan. És que jo només informo…
–No, no t’amoïnis –li he dit jo, per treure-la del compromís–, només era curiositat. Com que ho he vist escrit i no coneixia la paraula, m’ha fet gràcia saber què volia dir.
–Sí, esclar. Si vol passar cap a la saleta, ara de seguida el cridarem.

Ja anava cap a la saleta quan he pogut escoltar el seu company, un noi més jove, apostat al bell mig del taulell d’informació, davant la porta d’entrada, suposadament per fer front a la primera línia d’atenció al client:

–Ei, ¿és la camilla, que et fa els massatges? Quina passada!
–No, home –li ha respost la noia– la camilla no fa massatges, te’ls fa el fisio.
–Ah, ja m’estranyava…

I he pensat que hi ha una franja d’edat, força indeterminada, però sempre després de la infantesa, en què tant li fa, el que et pengin al davant o al darrere. I que n’hi ha una altra, insegura, que ve abans i es torna a repetir després, en què necessites saber què diu el que t’envolta. Per curiositat… i per no caminar fent tentines!

A Juan Ramón Jiménez

No ho havies d’haver fet, Juan Ramón, deixar-nos en la foscúria d’aquesta manera. D’acord, vam avesar-nos a no ser res, a la insignificança dels nostres moviments i les nostres passions, a ésser ignorats, a saber-nos arreplegats a l’engròs en l’almosta universal. Formava part del pacte, un intercanvi desigual, desequilibrat si tu vols, però hi teníem cabuda i hi trobàvem consol. Ho recordes? Les nits serenes aixecàvem el cap i miràvem, atordits, l’esplendidesa de l’embolcall, avergonyits de la nostra supèrbia. Amatents, esperàvem l’arribada d’un nou jorn, i a trenc d’alba vèiem tornada la proporcionalitat, sabíem el nom i la mesura de les coses, jo era jo, tu eres tu, allà era allà… Trepitjàvem segur i si res trontollava, teníem el mar. El mar, Juan Ramón, que en la seva immensitat apaivagava el silenci i la llunyania dels astres, que esborrava, per uns instants, la sospita d’haver estat llençats a l’univers, com qui avoca el cubell d’aigua, després d’haver fregat el pis. No, no és just que vinguis ara a dir-nos que el mar tampoc no ens veu ni ens escolta. No som poetes, d’acord, però teníem tot el dret a somniar que ho érem, mentre el miràvem. Altrament, quin era el pacte?

CIEGO

De pronto, esta conciencia triste
de que el mar no nos ve; de que no era
esta correspondencia mantenida
días y noches por mi alma
y la que yo le daba al mar sin alma,
sino en un amor platónico.

¡Sí, inmensamente

ciego!

Aunque esta luna llena y blanca
nos alumbre, partimos las espaldas
del agua en una plenitud de oscuridades.
Y no vistos del mar,
no existimos por este mar abierto
que cerca nuestra nada de horizontes
verdes, resplandecientes e ideales.

Este miedo, de pronto…

Juan Ramón Jiménez. Diario de un poeta recién casado

Com començar una novel·la

El més difícil, per a un escriptor, és trobar la seva pròpia veu –i que aquesta el satisfaci–. Pròpia perquè ha d’ésser seva, l’ha d’identificar, ha d’ésser recognoscible i única si més no per als lectors més atents i exigents, que són aquells per als qui escriu. L’escriptor d’ofici, que es pren l’ofici seriosament i no pot estar-se’n, ha d’aportar alguna cosa més que una història bonica, ocurrent o original. L’ha de dir com ningú altre l’ha dita abans, deixar-hi l’empremta, el segell personal.

Passa que no està mai sol. L’acompanya la tradició, la pròpia i la d’altri, i un cànon que el precedeix i l’observa –i, quan no en sap prou, el tenalla: l’escriptor, ambiciós, és com el conductor inexpert encallat a la sorra, que a còpia d’intentar sortir-se’n enfonsa el cotxe cada vegada més en les seves roderes.

Totes aquestes i altres reflexions són les que m’han acompanyat durant aquests mesos d’estiu, mentre cercava com començar la novel·la. Sí, perquè no només cercava una veu, la meva, sinó un començament. Perquè en la primera pàgina d’una novel·la ja està gairebé tot dit –i l’escriptor ho sap–. Després poden succeir un munt d’esdeveniments, introduir personatges, situacions inesperades, fins i tot canviar el narrador o la persona gramatical, però no tindrà cap altra oportunitat de tornar a començar, de donar-se al lector per primera vegada. Per això és tan important l’inici d’una novel·la.

I és per això que estic tan content, perquè crec que per fi l’he trobat i que després de revisar, de corregir i de reescriure’l un munt de vegades, ja el tinc. I, cosa gens habitual en mi, l’he volgut compartir amb tots vosaltres, com a mostra d’agraïment per la vostra fidelitat a les Restes, i per aquell punt d’exhibicionisme que, se suposa, tenen tots els escriptors.

Aquí us el deixo, n’espero comentaris. Quant al títol, hi estic donant voltes, perquè encara no em satisfà, però té moltes possibilitats de dir-se El taller de la plaça:

En Juli ha vingut expressament al taller a dir-me que, abans de rifar el TV, rifaran telèfons mòbils; que ell ja els ha vistos: pantalla tàctil, de 5 polzades, càmera de 8 megapíxels amb flaix incorporat, connexió 4G. Jo no tinc ganes d’anar a MediaMarkt, ni de sortir, perquè m’he passat el dia arreglant motors, i les mans em fan mal de tant collar cargols. I perquè conec el Juli, que la nit no li ve de tres hores i mai troba el moment d’anar-se’n a dormir. Però al final hi hem anat, perquè jo sóc així, que pateixo si algú em demana una cosa i he de dir que no. Anava ben mudat: americana i pantalons ben planxats, les sabates llustrades, una corbata a joc amb el color de l’americana, i un rellotge d’or que en Juli m’ha explicat que era del seu avi.

            Quan hi hem arribat les rebaixes ja havien començat. El sostre estava guarnit amb rètols i anuncis de totes les marques: una filera de Samsung, anuncis diversos, una filera d’Apple. Hi havia cartells il·luminats i tot el sostre era com un rèptil de colors panxa enlaire, perquè els acabaments dels anuncis estaven lligats uns als altres i tots s’ajuntaven.

I vostè, Antoni Gaudí, quants títols diu que té?

Lola Anglada. Plaça Catalunya 1910

El fet d’haver-me suspès en l’assignatura de perspectiva no em va posar traves en l’execució dels meus dibuixos, sobretot en els de Barcelona vella, els qual m’han valgut lloances per la meva mestria en perspectiva. Ací podem ajuntar dues anècdotes: el nostre gran arquitecte Gaudí, en acabar els estudis l’any 1878, no obtingué el títol pel motiu de ser sempre suspès. Aleshores l’arquitecte Josep Fontserè, el qual havia guanyat el concurs públic per a l’execució de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella, i que tenia simpatia envers el jove Gaudí, va creure bé jugar una facècia per tal que el jove pogués guanyar el títol d’arquitecte, i li encarregà de fer el càlcul dels grans dipòsits d’aigua per a la Cascada Monumental. Feta la tasca, mestre Fontserè va presentar-ho com si fos fet per ell demanant l’opinió al catedràtic, el qual va acceptar-ho, i el jove Gaudí obtingué el títol d’arquitecte. Joan Fontserè continuà essent el protector de Gaudí.

            No oblidaré una altra anècdota, no menys curiosa. El nostre poeta Mossèn Cinto Verdaguer, quan era noi, a l’escola, el mestre no el comptava entre els alumnes primers, sinó que l’assenyalava com a incapacitat per als estudis i sovint li deia : «Sant Talòs, que en portaràs pocs de capellans a l’enterrament!». Recordem que Mossèn Cinto portava el cognom Santaló per part de mare.

Lola Anglada. Memòries. Diputació de Barcelona

Que els títols i les notes qualifiquen només un cert tipus d’aprenentatge i no la vàlua de la persona o l’estudiant, és quelcom prou sabut. Tanmateix, en seguim fent dogma de fe i de quina manera. Els estudiants universitaris ja no en fan prou amb un grau, els convé obtenir màsters i post-graus, i cursos d’especialització, i si pot ser, fer-los ben lluny d’aquí, perquè els kilòmetres de distància hi afegeixen un prestigi que no tenen els títols locals. La vida universitària esdevé una cursa per assolir el major nombre possible de certificats i diplomes. Tot plegat, i aquesta és forta, només de cara a poder optar a un contracte de treball que vagi més enllà de servir cafès o fer de caixer en un supermercat.

A mi, tot plegat, només em sembla la confessió desvergonyida d’un gran fracàs, social i educatiu. Admetre que ningú no surt prou preparat en acabar la universitat, que cal ampliar estudis per dominar la disciplina escollida, i que aquests estudis cal fer-los en altres universitats i centres educatius, d’aquí o d’arreu, és reconèixer la impossibilitat d’oferir als estudiants els coneixements que necessiten. Que, a més a més, aquesta necessitat només puguin satisfer-la els qui tenen mitjans per pagar-s’ho, és d’un classisme i una manca d’humanitat absoluts, a banda d’una estupidesa profunda socialment parlant.

La història és plena de genis i personalitats destacades que, tanmateix, van tenir dificultats a superar els estudis: Einstein, Leonardo, Verdi, Unamuno, Jobs, Churchill, Kubrick, Picasso, Darwin. No cauré en el parany d’emprar-los com a model a seguir, que no en són, ni en la ingenuïtat de pensar que la genialitat i el fracàs escolar van lligats de la mà –alguna cosa hem fet malament quan sabem més de les dificultats lectores d’Einstein, el més socorregut de tots els de la llista, que no pas de la teoria de la relativitat–. Penso, això sí,  que Gaudí, avui, hauria necessitat més d’una font monumental; i que el pobre mestre Fontserè s’hauria hagut d’esmerçar força més a tapar-li les vergonyes. De Mossèn Cinto, millor no en diré res: les fonts del seu protector són encara inesgotables.

Instruccions per veure una posta de sol

Fa molts anys que no fumo, és una llàstima. Per a la resta, però, segueixo al peu de la lletra les instruccions d’Artur Bladé:

La millor hora per estar a la vora del riu és en caure la tarda, a l’estiu, quan la llum és d’or, l’aire de seda i l’aigua canta.
          Els amics de les postes de sol –si és que encara és lícit parlar-ne– deuen sentir una certa feblesa per aquests paisatges fluvials on les postes són dobles. Tot el que passa al cel es veu reflectit en el fons del riu, d’una manera bellugada i amb tots els colors mullats, gairebé irreals. Però aquesta suggestió pictòrica és fatal quan algú fa el comentari inevitable: «Sembla una pintura!» Aleshores tot l’encís se’n va; millor dit, fuig de l’aigua.
          La contemplació de les postes de sol requereix experiència, solitud, un cigarret als llavis i no pensar en res. És l’ataràxia.
         

Artur Bladé i Desumvila. Benissanet. Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català. Cossetània Edicions

El millor dels mons possibles

Imaginem per un moment que el món és governat per filòsofs i humanistes. Donada la seva formació, és obvi que estarien en disposició de conèixer què és el millor per als seus conciutadans, molt més que no pas cap altre grup social de cap altra formació acadèmica. Cal esperar que serien persones disposades a fer el bé, absolutament entregades i compromeses amb aquesta tasca, fins al punt que procurarien evitar per tots els mitjans que ningú els arravatés el poder. És probable que això els portés a mentir-nos, sempre pel nostre bé, i a enganyar-nos. D’entre aquests enganys, n’hi hauria un d’essencial per al seu propòsit: simular que, de tant en tant, ens cedeixen la possibilitat d’escollir qui ens governa. Lògicament es tractaria d’un simulacre, però seria tan versemblant que hom no en sospitaria mai res. Escriure articles que qüestionessin la seva gestió, o sortir al carrer a reivindicar el que considerem els nostres drets inalienables, estaria sempre a l’abast. Ara posem per cas que una d’aquestes reivindicacions és el dret a preservar l’ensenyament de les humanitats, pel que suposen per a la formació del pensament crític i la reflexió, i que la ciutadania pren consciència del risc que suposa la supressió d’una disciplina essencial per al desenvolupament integral de la persona. D’immediat el carrer s’ompliria de manifestacions, s’escriurien proclames i es recollirien signatures per mostrar el nostre enuig, la nostra còlera. Aquesta demanda no sorgiria perquè sí, sinó que abans caldria esperonar-nos, perquè el poble, de mena, és mandrós. Així és que els governants, els de les diferents legislatures que suposadament s’haurien anat alternant en el poder, haurien anat escanyant els recursos i les hores dedicades a les humanitats. Com a resposta, professors, intel·lectuals i lletraferits s’organitzarien en grups, més o menys combatius, per a lluitar contra el que considerarien una estratègia del govern, una més, per a aconseguir uns ciutadans dòcils i obedients, a mercè dels seus interessos. La cosa aniria més o menys així: hi hauria una suposada línia vermella, que suposadament ningú no hauria de franquejar, un estira i arronsa entre uns i altres, fins que, transcorregut un cert temps, la classe governant simularia cedir i tindria a bé concedir-nos algun guany, com ara mantenir els actuals programes lectius, és a dir, eliminar l’amenaça de cap retallada addicional, o fins i tot afegir-hi alguna hora més. Després, la ciutadania esclataria en un clam popular de victòria i el govern seguiria, tranquil, dictant les normes i lleis que més ens convenen, que per això són filòsofs i humanistes.

Ara imagineu-vos que qui ens governa, en aquest mateix escenari hipotètic, no són filòsofs i humanistes, sinó majoritàriament economistes, advocats i registradors de la propietat. Gent habituada a moure el món, i les borses. ¿De veritat creieu que hi veurien cap amenaça en l’ensenyament de la filosofia, la literatura o la història? ¿Què poden témer, els mercats, d’un poeta, un escriptor o un artista? I , sobretot, ¿què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si sabéssim que els hem escollit? Així, doncs, cal concloure que qui ens governen són filòsofs i humanistes, els millors d’entre tots, els més savis, i que vivim enganyats en un món de fantasia, el millor dels possibles. Perquè suposar, ni que sigui per un moment, que el nostre futur pogués estar en mans de registradors de la propietat i similars, ens deixaria a tots plegats en una posició força ridícula per no dir grotesca.

I ara, què en faig de Voltaire?

Em demano quina mena d’engany t’ha portat fins aquí, què ho fa que t’hi trobis còmode, parlant com ara parles, pensant com ara penses.

T’escolto. No et conec. Un discurs carregat d’intolerància, el segon en pocs mesos.

Hi ha un odi soterrat en les teves paraules. I por, molta por. Van de la mà, l’odi i la por. Són pacients, aprofiten qualsevol escletxa per fer niu. I tenen gana. Ara són dintre teu, he trigat molt de temps a adonar-me’n.

I no és només el que dius, és des d’on ho dius, i com ho defenses. I aquest to burleta i de menyspreu. I la frivolitat amb què mires d’ignorar-ne les conseqüències.

Reclames el teu dret a expressar el que penses. El tens, jo seré el primer a defensar-lo. Però no invoquis Voltaire per apuntalar els fonaments de la nostra amistat, ara malmesos.

De nit, sento els corcs rossegar la fusta.