Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Anuncis

Allò que no cal dir-nos (perquè no podem)

Passo tot el matí amb alumnes de tercer d’ESO. Treballem amb un grapat de cartes que hauran de presentar i llegir, d’aquí a uns dies, davant del públic. Són cartes de desconeguts, relats de vides anònimes que, per un moment, a les seves mans, deixen de ser-ho. Ens fixem en les dates en què van ser escrites, en els encapçalaments i els comiats. Les que signa en Joan comencen totes amb

Estimada Montserrat:

i acaben sempre, després d’expressar el desig que tots es trobin bé de salut i de saludar a familiars i amics, amb la mateixa fórmula

El teu Joan que no t’oblida

com si la sola escriptura i tramesa de la carta no bastés per deixar constància que la té ben present.

De vegades, potser per apaivagar la temença de la Montserrat que la distància i el temps puguin marcir l’amor d’en Joan, o potser per refermar la voluntat d’ell de mantenir-lo viu per sempre més, hi afegeix

 i no t’oblidarà

com si el fet de deixar-ho escrit l’encoratgés a invocar Cupido, davant l’amenaçadora possibilitat d’un avenir ombrívol i no desitjat, per fer-lo lluitar al seu favor

El teu Joan que no t’oblida i no t’oblidarà

Després, només la signatura clara i perfectament llegible – Joan –.

A la tarda, ja a casa i de forma totalment inesperada, llegeixo una carta de Cesare Pavese. Encara amb la inèrcia del matí, em torno a fixar en el comiat:

Saludeu a tots, en la mateixa mesura del que m’estimen.
Pel que fa a vós, ja ens coneixem.

Desconec qui era la Maria a qui va dirigida la carta –potser la seva germana, Maria Pavese?–, però no hi fa res, el final és d’una proporcionalitat i equilibri exquisits: emplena tothom de salutacions, en la mesura que l’estimen, i deixa buit qui no cal emplenar, perquè ja ens coneixem i perquè hi ha buits que emplenen molt més que tot allò que puguem dir-nos.

La carta, magnífica com tota la revista, poden llegir-la aquí (El Procés, núm. 2, pàg. 43).

 

Tupelo

Dijous, 4 de gener, sis del matí. Documental sobre la vida de Joan Didion.

Explica el seu editor que quan la Joan es bloqueja, a mig escriure un text o una novel·la, deixa  el text congelat. Literalment, guarda el manuscrit dins una bossa de plàstic i el posa al congelador.

El documental acaba amb una cançó, un tema instrumental, a base de guitarres acústiques i banjo; una mena de cànon d’una cadència perfecta per acompanyar el carrusel de crèdits. Hauria de mirar de qui és. Ho deixo córrer, millor que em posi a fer feina.

Em dutxo, esmorzo i pujo al despatx. Mentre feinejo, obro l’Spotify. Teclejo Steve Earle. No em preguntin per què: el meu interès per la música fa que sàpiga força noms sense tenir clar si realment sé qui són ni com sonen. Escolto Earle fins que acabo. Quarts de dues, gairebé. Com que la companyia ha estat grata, vull saber-ne més. Miro l’apartat d’artistes relacionats. Uncle Tupelo, uns altres que segur que he escoltat però ara mateix no recordo.

Tupelo, allà on va néixer l’Elvis Presley. Mentre dino, hi penso. Recullo taula i torno a obrir l’Spotify. Sandusky, amb més de quatre milions i mig de reproduccions és el tema més escoltat dels Uncle Tupelo:

I és, també, la peça que tanca el documental de la Joan Didion.

No sé si a vostès els passen, aquestes casualitats, però a mi, sí, força sovint.

Dies de grip, de lectura i documentals. Maya Angelou And Still I Rise, i Joan Didion The Center Will Not Hold. Si volen saber-ne més de dues dones que van empènyer el segle XX, i de quina manera, no se’ls perdin.

AI

És important el terme que escollim per anomenar allò que no té nom, encara. Sobretot quan la denominació triada fa referència a qualitats que l’ésser humà es vanta de tenir en exclusivitat. Perquè de l’ús que en fem, d’aquest nou terme, se’n desprendrà el valor real que hom dóna a allò que l’ostentació no deixava veure.

Repasso els ginys que suposadament incorporen això que en diuen ‘intel·ligència artificial’ i m’adono de com l’hem arribada a menystenir, la intel·ligència, i no me’n sé avenir de l’admiració que desperten. De vegades he provat de posar-m’hi, m’esforço a trobar-hi el què, a sentir l’emoció i l’entusiasme que percebo en els ulls dels qui, de bona fe, proven d’il·lustrar-me amb les meravelles de l’últim telèfon, aspirador, nevera, rentavaixelles o cotxe intel·ligent. Els anglosaxons, fanàtics dels acrònims con són, n’hi diuen AI i jo, descregut com sóc, sempre que en llegeixo una notícia o titular, no puc evitar pensar que han deixat la frase a mitges: AI, pobres de nosaltres, que a tot estirar no deu passar d’espavilat.

A la consulta

Hi ha qui diu que les persones, a mida que ens fem grans, tornem a ser com nens petits, que perdem la vergonya i ens entossudim a preguntar i a parlar del que no toca. Aquest matí, mentre entregava el comprovant per recollir els resultats d’una analítica, m’he distret a llegir els cartells que hi havia penjats a les parets. En un d’aquests cartells, just darrere el taulell on m’estaven atenent, amb lletres ben grosses, s’hi anunciaven Serveis de fisioteràpia i, afegia, andulació. Encuriosit, he preguntat a la noia que m’acaba d’agafar el paper:

–Perdona la curiositat, ¿què és l’andulació?
–¿L’andulació?
–Sí, això que diu en aquest cartell– li he dit, assenyalant-lo.
–Ah, sí, l’andulació… ho fa el fisioterapeuta. És… és això de la camilla, que t’estires i… buenu, t’hi posen… és com una mena de…
–Una mena de… ¿corrents? –que li dic jo.
Buenu, no ben bé, són com… t’estiren i… depèn on tinguis mal… estirat a la camilla… et fan un…
–Un… ¿massatge?
–Sí, però diferent.
–Uns… ¿estiraments, potser?
–Ai, és que ara no em surt… però ho fa el fisio… això sí que ho sé. Ai, ara em sap greu.. Si vol, allà a dins –indicant una porta, a l’altra extrem de la consulta– li explicaran com ho fan. És que jo només informo…
–No, no t’amoïnis –li he dit jo, per treure-la del compromís–, només era curiositat. Com que ho he vist escrit i no coneixia la paraula, m’ha fet gràcia saber què volia dir.
–Sí, esclar. Si vol passar cap a la saleta, ara de seguida el cridarem.

Ja anava cap a la saleta quan he pogut escoltar el seu company, un noi més jove, apostat al bell mig del taulell d’informació, davant la porta d’entrada, suposadament per fer front a la primera línia d’atenció al client:

–Ei, ¿és la camilla, que et fa els massatges? Quina passada!
–No, home –li ha respost la noia– la camilla no fa massatges, te’ls fa el fisio.
–Ah, ja m’estranyava…

I he pensat que hi ha una franja d’edat, força indeterminada, però sempre després de la infantesa, en què tant li fa, el que et pengin al davant o al darrere. I que n’hi ha una altra, insegura, que ve abans i es torna a repetir després, en què necessites saber què diu el que t’envolta. Per curiositat… i per no caminar fent tentines!

A Juan Ramón Jiménez

No ho havies d’haver fet, Juan Ramón, deixar-nos en la foscúria d’aquesta manera. D’acord, vam avesar-nos a no ser res, a la insignificança dels nostres moviments i les nostres passions, a ésser ignorats, a saber-nos arreplegats a l’engròs en l’almosta universal. Formava part del pacte, un intercanvi desigual, desequilibrat si tu vols, però hi teníem cabuda i hi trobàvem consol. Ho recordes? Les nits serenes aixecàvem el cap i miràvem, atordits, l’esplendidesa de l’embolcall, avergonyits de la nostra supèrbia. Amatents, esperàvem l’arribada d’un nou jorn, i a trenc d’alba vèiem tornada la proporcionalitat, sabíem el nom i la mesura de les coses, jo era jo, tu eres tu, allà era allà… Trepitjàvem segur i si res trontollava, teníem el mar. El mar, Juan Ramón, que en la seva immensitat apaivagava el silenci i la llunyania dels astres, que esborrava, per uns instants, la sospita d’haver estat llençats a l’univers, com qui avoca el cubell d’aigua, després d’haver fregat el pis. No, no és just que vinguis ara a dir-nos que el mar tampoc no ens veu ni ens escolta. No som poetes, d’acord, però teníem tot el dret a somniar que ho érem, mentre el miràvem. Altrament, quin era el pacte?

CIEGO

De pronto, esta conciencia triste
de que el mar no nos ve; de que no era
esta correspondencia mantenida
días y noches por mi alma
y la que yo le daba al mar sin alma,
sino en un amor platónico.

¡Sí, inmensamente

ciego!

Aunque esta luna llena y blanca
nos alumbre, partimos las espaldas
del agua en una plenitud de oscuridades.
Y no vistos del mar,
no existimos por este mar abierto
que cerca nuestra nada de horizontes
verdes, resplandecientes e ideales.

Este miedo, de pronto…

Juan Ramón Jiménez. Diario de un poeta recién casado

Com començar una novel·la

El més difícil, per a un escriptor, és trobar la seva pròpia veu –i que aquesta el satisfaci–. Pròpia perquè ha d’ésser seva, l’ha d’identificar, ha d’ésser recognoscible i única si més no per als lectors més atents i exigents, que són aquells per als qui escriu. L’escriptor d’ofici, que es pren l’ofici seriosament i no pot estar-se’n, ha d’aportar alguna cosa més que una història bonica, ocurrent o original. L’ha de dir com ningú altre l’ha dita abans, deixar-hi l’empremta, el segell personal.

Passa que no està mai sol. L’acompanya la tradició, la pròpia i la d’altri, i un cànon que el precedeix i l’observa –i, quan no en sap prou, el tenalla: l’escriptor, ambiciós, és com el conductor inexpert encallat a la sorra, que a còpia d’intentar sortir-se’n enfonsa el cotxe cada vegada més en les seves roderes.

Totes aquestes i altres reflexions són les que m’han acompanyat durant aquests mesos d’estiu, mentre cercava com començar la novel·la. Sí, perquè no només cercava una veu, la meva, sinó un començament. Perquè en la primera pàgina d’una novel·la ja està gairebé tot dit –i l’escriptor ho sap–. Després poden succeir un munt d’esdeveniments, introduir personatges, situacions inesperades, fins i tot canviar el narrador o la persona gramatical, però no tindrà cap altra oportunitat de tornar a començar, de donar-se al lector per primera vegada. Per això és tan important l’inici d’una novel·la.

I és per això que estic tan content, perquè crec que per fi l’he trobat i que després de revisar, de corregir i de reescriure’l un munt de vegades, ja el tinc. I, cosa gens habitual en mi, l’he volgut compartir amb tots vosaltres, com a mostra d’agraïment per la vostra fidelitat a les Restes, i per aquell punt d’exhibicionisme que, se suposa, tenen tots els escriptors.

Aquí us el deixo, n’espero comentaris. Quant al títol, hi estic donant voltes, perquè encara no em satisfà, però té moltes possibilitats de dir-se El taller de la plaça:

En Juli ha vingut expressament al taller a dir-me que, abans de rifar el TV, rifaran telèfons mòbils; que ell ja els ha vistos: pantalla tàctil, de 5 polzades, càmera de 8 megapíxels amb flaix incorporat, connexió 4G. Jo no tinc ganes d’anar a MediaMarkt, ni de sortir, perquè m’he passat el dia arreglant motors, i les mans em fan mal de tant collar cargols. I perquè conec el Juli, que la nit no li ve de tres hores i mai troba el moment d’anar-se’n a dormir. Però al final hi hem anat, perquè jo sóc així, que pateixo si algú em demana una cosa i he de dir que no. Anava ben mudat: americana i pantalons ben planxats, les sabates llustrades, una corbata a joc amb el color de l’americana, i un rellotge d’or que en Juli m’ha explicat que era del seu avi.

            Quan hi hem arribat les rebaixes ja havien començat. El sostre estava guarnit amb rètols i anuncis de totes les marques: una filera de Samsung, anuncis diversos, una filera d’Apple. Hi havia cartells il·luminats i tot el sostre era com un rèptil de colors panxa enlaire, perquè els acabaments dels anuncis estaven lligats uns als altres i tots s’ajuntaven.