Lectures en ruta

El proper dissabte, 9 d’octubre, participaré en la 4a edició del Lectures en Ruta, que enguany té com a denominador comú el marge i la frontera. Serà al matí, a la biblioteca de Reus, en l’espai que han destinat a parlar d’altres generes i formats literaris i m’hi acompanyaran l’Àgata Losantos, la Núria Nia i una colla joves lletraferits d’entre 18 i 25 anys. La meva intenció inicial era parlar-los de Literatura Electrònica, presentar-los algunes obres i autors, personatges que també viuen als marges, entre la poesia, la programació, les matemàtiques, el disseny o la il·lustració. Finalment, però, els parlaré d’Internet i d’algunes de les fronteres que ha aixecat davant nostre, i que delimiten on podem anar, què podem veure i en quines condicions ho podem fer.

Aquesta és la intenció, ara mateix, però ja saben que en l’espai físic, a diferència del digital, tot és força més indeterminat… Em sabrà greu no ser menor de 25 anys. No pas per escoltar-me, com és obvi, sinó per gaudir de les sessions de l’Àgata i la Núria!

José María Valverde (o de la literatura com a espectacle)

La literatura. Qué era y qué es és, probablement, la millor síntesi del pensament de José María Valverde pel que fa a qüestions generals d’estètica literària. Sense ser exhaustiu, recull bona part del que els seus alumnes vam tenir la sort d’escoltar, de viva veu, en els diferents cursos que va impartir a la Facultat de Filosofia. El fet que ara els en parli es deu a que l’Enric Iborra n’ha fet una crítica en el seu blog La serp blanca. Poden llegir-la aquí.

L’objectiu d’aquest apunt no és, però, esmenar l’Enric –que argumenta quan i com toca la seva discrepància o sorpresa envers algun dels plantejaments de Valverde–, sinó mirar d’explicar-los quina era la seva posició, la de Valverde, respecte el domini de la imatge sobre la paraula, i l’amenaça que els mitjans audiovisuals suposen per a la (su)pervivència de la literatura. En resum, ampliar els aspectes recollits en el tercer i últim capítol, La literatura amenazada, el que tanca la crítica de l’Enric Iborra. Començo amb aquesta cita, perdonin-me, també, l’extensió:

Lo que sí es cierto es que los medios con imagen –cine y TV–, aunque tengan que seguir basados en la palabra «dramática» –es decir, dicha por un personaje real o ficticio–, están matando la palabra «épica», narrativa, descriptiva de la acción y los lugares –porque eso ya se ve, y en color y todo–, aparte de imponer un ritmo peculiar, poco literario al desarrollo. De hecho, la mayor parte de los narradores actuales lo que hacen es darnos por escrito la película que querrían hacer si tuvieran medios.

[…]

Piénsese en el caso de la poesía: situada en la radio, rara vez dejan oír unos versos sin ponerles un fondo musical, que los estropea al interferir su ritmo con otro ritmo: en la televisión, los matan aún más, proyectando a la vez unas imágenes, con otro ritmo, y que resultan especialmente letales cuando representan “lo mismo” que nombran los versos:

¡Chopos del camino blanco, álamos de la ribera!…

Si a la vez nos hacen ver tales chopos y álamos, ya no tienen razón de ser los versos, porque la gracia de la poesía –y de la narrativa cuando dé algo más que diálogo– es dejarnos a cada cual poner “nuestros” chopos y “nuestros” álamos –los de nuestra vida, los que llevamos en la memoria de nuestro corazón– sin imponernos los suyos, y además absolutamente nítidos y concretos, hasta reducirnos a la pasividad.

Foto by: creative-ads – My Modern Met

José María Valverde era un gran escèptic, fruit d’una reflexió profunda. I ho era a la manera de Juan de Mairena, amb una finíssima ironia que rematava sempre amb l’autoritat del sentit comú –cosa que salvava de l’abisme el lector, l’alumne o la persona que tingués el plaer de conversar amb ell–. La TV i les entrevistes suposadament literàries que s’hi emetien, –parlo dels anys 80– eren terreny adobat per a posar-la en pràctica: La pregunta habitual “¿Qué ha querido Vd. decir con esta obra?”, era l’exemple predilecte amb què mostrava la fotesa i l’absurditat d’aquestes entrevistes: “Lo que ha querido decir –es responia a sí mateix– ya lo ha dicho en el libro, –i afegia– piénsenlo bien, si hacen esta pregunta es porque no lo han entendido, tal vez porque está mal escrito o porque el autor no ha sabido expresar lo que pretendía.” L’exemple, en el llibre, quedava escrit així:

En televisión, además, para referirnos a algo específicamente literario, es donde llega a su extremo la propensión actual a dejar a un lado la obra misma para presentar directamente al autor, vivo y coleando, destripado por entrevistadores «audaces». En cierta ocasión en que rehusé someterme a tales encuentros –después de una primera llamada, interrumpida quizá por un cortocircuito cuando se dieron cuenta de que yo, por no tener televisor, no sabía identificar el programa en cuestión–, me resultó imposible hacer comprender a quien me llamaba que no pensaba ir simplemente por instinto defensivo: para un escritor –un poeta, en mi caso, o un narrador, o todo el que no sea mero difundidor de opiniones– una entrevista televisiva es un suicidio, aunque gracias a ella venda unos cuantos ejemplares más de sus libros, porque ¿para qué leerle, cosa lenta y difícil, si ya se le conoce, se le ha visto ahí, con sus narices (maquilladas), con sus respuestas sobre las mujeres, sobre política, sobre Dios, y, como mucho, sobre lo que ha «pretendido» en su obra? (la persona que me telefoneaba intentó calmar mis escrúpulos asegurándome que uno de los entrevistadores conocería previamente mi obra literaria: a lo mejor, imagino yo, algunas de mis traducciones).

Quan he dit que La literatura. Qué era y qué es recull, tot i tenir només 118 pàgines, gran part del que vam tenir l’honor d’escoltar els seus alumnes, en diferents cursos, és perquè Valverde era un home de poques idees –confio que ningú no en farà una lectura negativa–, però totes cabdals per a entendre l’art, la literatura i el pensament occidentals, i desenvolupades sobre uns coneixements que semblaven no tenir fi. En la seva persona l’anècdota es vestia de quotidianitat, i tan aviat ens il·lustrava amb algun record de Dámaso Alonso, com ens trobàvem conversant amb Luis Rosales, Carles Riba o César Vallejo. Tot, amb la humilitat dels més savis, i amb l’honestedat de les persones compromeses, èticament i social al costat dels més febles i desvalguts. La seva estètica literària era conseqüent amb aquests principis:

Estar del lado de la palabra es estar del lado de los pobres, de «lo pobre», de lo concreto y lo de todos.[1]

Penso sovint en quines serien les seves reflexions, trenta-tres anys després, a la vista de com ha evolucionat la relació entre la literatura i els mitjans de comunicació; quan de l’edició n’hem fet una industria cultural i de la cultura un espectacle. Potser, en aquestes paraules de Dolors Oller, del 2011, hi trobaríem la resposta:

Imperceptiblement se l’admet com una forma d’oci [la literatura]. De fet, com una forma de cultura de l’espectacle, ara que la cultura ha perdut tota la seva càrrega disciplinar, d’esforç civilitzador, i ha passat a confondre’s amb els costums o amb qualsevol tipus de manifestació antropològica. Així com molts altres protagonistes del dia a dia, l’escriptor també té el seu espai a les notícies, amb la condició que sigui un autor d’èxit, que interessi els responsables dels mass media, els quals, segons un criteri molt aleatòriament i personalment selectiu, decideixen què, qui i com és interessant; normalment algú que no comporti cap esforç de presentació ni de comprensió. […] D’aquesta manera, la presència d’un escriptor als mitjans de comunicació audiovisual no passa de ser una operació publicitària i, en general, sense cap interès possible: les preguntes són convencionals i el temps curtíssim –a diferència del temps que es dedica a les entrevistes que es fan als esportistes, als artistes, als cantants pop o, fins i tot, als cuiners de moda. Tot això és molt subtil, perquè el mateix escriptor sap molt bé que, quan es troba en aquesta situació, no es convenient que expliqui ni les seves obsessions ni el seu pensament, ni molt menys els seus fantasmes, el seu saber literari o la joia i el dolor que provoca el fet de la creació de nous espais de llibertat en lluita contra els mites d’incumbència convencionals. Al contrari, la seva presencia personal ha de donar una figura simpàtica, senzilla, si pot ser divertida, sense complexitats i com més convencional millor.[2]

José María Valverde no va poder conèixer, per raons òbvies, la nova literatura digital o electrònica –per definició, aquella que ha estat creada amb recursos digitals i que només pot ser llegida, utilitzada o “consumida” emprant aquests recursos–. Desconeixia, per tant, l’ús de l’hiperenllaç (no parlo de Rayuela, malgrat pugui ser-ne un precedent) o del so i les imatges en moviment com a part constitutiva de l’obra literària. Tanmateix, és fàcil imaginar què n’opinaria. Només cal recuperar aquest altre fragment:

[…] la literatura dramática podría verse potenciada por los medios audiovisuales, y aun la misma lírica, en principio, podría encontrar beneficio en la posibilidad de que el poeta dijera sus versos en la pequeña pantalla. Si no suele ocurrir así, es por la tentación propia de esos medios, por su peligro intrínseco, que también destruye las virtualidades estéticas de sus mismas imágenes: el exceso de elementos y disponibilidades, el embarras de richesse, la totalización del mundo, que quiere reduplicar y darnos todo lo imaginable. Por motivos mercantiles, no se quiere dejar sin usar nada que se pueda usar.

[1] Valverde, José Maria. Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental, Ariel, Barcelona: 1989

[2] Oller, Dolors. Accions i Intencions. Estratègies de lectura i assaigs de poètica, Editorial Empúries, Barcelona: 2011