Lectures prescriptives

«Nosotros, tan enamorados de Anatole France, en política –si fuéramos algo– seríamos absolutistas» (17/X/1924)

«El hitlerismo, debido a ser duro con los hechos, puede ser amplio con las ideas» (25/XI/1934)

«No cabe hoy, en la época de la radio y del cinema, hablar de culturas regionales, como en el siglo XVIII […] Yo no puedo, pues, creer que la cultura catalana y la mallorquina sean una misma cosa porque empiezo por negar –en la hora actual– la existencia de ambas» (24/III/1934)

«Un buen día, el apacible burgués vio horrorizado que allá en la enigmática Rusia unos hombres se acostaban millonarios y se levantaban sin poseer un real. La reacción a este hecho insólito se concretó en la idea fascista. Hay que salvar a la burguesía europea, porque con su súbita muerte peligrarían la cultura y la vida misma de Europa» (24/XI/1935)

«El fascismo salvará la cultura porque se apoya en la realidad psicológica humana. Atrás quedaron las viejas sirenas del liberalismo, que intentaban seducirnos con ridículos couplets. El fascismo, intuitivo como el amor y como el arte, ha alcanzado de un salto, ágilmente –la juventud es ágil– la plena verdad» (17/XII/1936)

Enguany, com ja vaig fer l’any passat, aniré a diversos instituts. Passaré un matí sencer, o una tarda, amb els alumnes de batxillerat. Llegirem fragments de les lectures que han de treballar per aprovar la selectivitat. N’hi diuen lectures prescriptives. Potser perquè les han de prendre com un medicament que t’ha receptat el metge, amb l’esperança que et curi el mal de forma immediata i desitjant que el remei no tingui efectes secundaris. És a dir, tot el contrari del que jo, modestament,  procuro aconseguir amb aquestes sessions. El curs passat van prescriure El cafè de la Marina. La vam llegir plegats, vam entrar en els personatges, vam enfadar-nos amb en Libori, vam criticar la Caterina, vam fotre-li canya al Rafel i ens vam riure de la ingenuïtat i la moralina de tot plegat. Fins que van descobrir que el conflicte que rau rere l’obra no és tan lluny de la seva realitat; que desobeir el pare o la mare no és fàcil; que l’estima pot amagar el pitjor dels xantatges morals; que somniar un futur millor no equival a aconseguir-lo; que l’estar exposat al què diran és més viu que mai; que tan valent pot ser el qui lluita per canviar de vida i marxar, com el qui es queda i aguanta; que rentar plats no eximeix ningú d’ésser masclista… i també, que érem capaços de llegir en veu alta i escoltar-nos, i argumentar i debatre, i respectar el torn de paraula.

Enguany parlarem de Bearn, de Llorenç Villalonga. Els presentaré l’obra i els personatges, ens traslladem a Mallorca, anirem a l’òpera, a París, i a Roma a veure el papa, volarem en zepelí i viurem plegats el final d’una època i la decadència d’un temps passat.

I els parlaré, també, de l’autor, i de la complexitat de la condició humana, que és capaç d’escriure proclames com les que encapçalen aquest post i alhora, pocs anys més tard, crear una de les millors novel·les –i un dels personatges més memorables– de la literatura catalana del segle XX.

I els llegiré, potser, aquest fragment, del propi Llorenç Villalonga, que mostra en tres paràgrafs tota la grandesa i niciesa de l’autor.

    En aquell ambient de pau que després he idealitzat a Bearn (a la Península la gent es destrossava esburbadament, però ¿què hi podíem fer?) vaig concebre l’obra que més estim. Rebutjant Mort de Dama, que és una caricatura, vaig intentar el retrat o si voleu el poema de Mallorca. D’una certa Mallorca, és clar, eliminant horrors, ‘tacos’ i crims. La meva Mallorca, en definitiva.

    Visqueren dies clars i pastorils. Foren unes vacances, tot un seguit de transgressions culturals i socials insospitades. Tres dies per setmana davallava, el matí, a la meva consulta de la Clínica Mental de Jesús de Ciutat i al meu Centro de Socorro, on mai no hi hagué cap ferit. No tenia benzina i, per això, viatjava en tren i m’agradava escoltar les converses del proletariat, més netes que les descrites pels autors neorealistes de postguerra. Record la de dos homes, que mantenien una disputa enfurismada i quan esperava, com a colofó, un insult brut i malsonant, el qui semblava més forçarrut abaixà la veu, tancà els ulls i s’acomodà en el seient tot mormolant com un vescomte versallesc: «Vés… formiga»

    Vaig pensar que allò és mereixia un premi literari i que als meus trenta-nou anys, després de freqüentar universitats i llegir clàssics francesos, encara podia aprendre moltes coses d’un analfabet forçarrut i salvatge que viatjava en tercera classe.

Però abans de tot això, recordaré les preguntes que els alumnes que van escollir El cafè de la Marina van haver de respondre l’any passat, no fos cas que algú pensés que els esguerro la feina:

Opció A:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, escriviu l’argument de l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  La Marina és la mestressa del cafè̀.
2. b)  La Caterina i la Rosa són filles d’en Libori.
3. c)  L’obra transcorre en diversos escenaris.
4. d)  La Caterina és mare soltera.
5. e)  El pretendent de la Caterina és de la Catalunya del Nord.

Opció B:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, expliqueu els temes principals que es tracten en l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  En Libori és l’amo del Cafè̀ de la Marina.
2. b)  La Caterina és la veïna d’en Libori.
3. c)  Els tres actes de l’obra transcorren en el mateix escenari, el Cafè̀ de la Marina.
4. d)  Sembla que, temps enrere, la Caterina va avortar.
5. e)  En Claudi, al final, acaba marxant a Amèrica.

 

---

Nota: totes les cites han estat tretes del llibre Escrits sobre Llorenç Vilalonga, de Damià Ferrà-Ponç (publ. Abadia de Montserrat)

 

D’un temps passat

A casa es riuen dels mails que escric, per com els redacto. Diuen que sóc d’un altre temps, que no és aquest el to ni el lèxic que cal emprar, que els meus correus semblen instàncies dirigides a un organisme o  a un càrrec de l’administració. En sóc conscient. És més, no em fa res confessar que m’hi esforço.

Perquè penso que el destinatari n’agrairà la correcció, gramatical i en el tracte, i perquè sospito que quan perdrem la capacitat de ponderar aquests petits esforços, ho haurem perdut gairebé tot. Ben mirat, potser sí que sóc d’un altre temps.

     –Sa primera vegada que anàrem a París, en lloc de viatjar en carruatge, ho férem en ferrocarril, des de Baiona. A França circulen molts de trens. Vostè sap què és un ferrocarril? És una filera de cotxes enganxats a una locomotora. Aquests cotxes són col·lectius. Comprant un bitllet els pot utilitzar qualsevol. En es nostro costat record que s’assegué un senyor de Bordeus que pareixia un marquès i que, segons digué, tenia una botiga de vendre.
     Don Andreu alçà el cap.
     –I Vosses Mercès no botaren del cotxo?
     –Ja caminava. I un ferrocarril, quan camina, no s’atura per ningú.
     –És a dir, que si un veu un paisatge que li agrada i vol caminar un moment, o berenar devora una font…
     –No ho pot fer. ¿No veu que podria disgustar ets altres viatgers?
     –Doncs s’ha de fer el gust d’ets altres en lloc de fer es propi.
     –Exactament. Això és socialisme. Com veu, no es tracta sol d’una teoria política, sinó d’una imposició tècnica. Es progrés condueix en es socialisme, vulgueu o no. Vostè ha enviat alguna carta per correu?
     –Diumenge passat en vaig enviar una, dirigida al Palau. Jo mateix vaig parlar amb el Cap de Correus, perquè ara a Bearn tenim un Cap, i tots dos li aferràrem es timbre.
     –Altre temps –replicà don Toni­– vostè hauria enviat sa carta per un emissari, en pròpia mà. Ara l’ha enviada amb altres que no sap de qui són ni què diuen. Juntament amb sa carta dirigida al Palau n’hi podria haver d’altres molt diferents, escrites per protestants, posem per cas.
     El senyor Vicari feu notar que no hi havia protestants al poble, però que era públic que la dona del secretari s’escrivia amb un jove. S’enviaven versos.
     –És –digué– l’escàndol més gros que s’ha vist en cinquanta anys.
     –Tret d’es meu –murmurà el senyor.

Llorenç Villalonga. Bearn o La sala de les nines. Edicions 62