Totes aquestes menes d’amor

Diada de Sant Jordi, 23 d’abril de 1991, demà farà vint-i-cinc anys:

Totes aquestes menes d’amor

–Vull un llibre per a la meva senyora… Que què li agrada llegir? Oh, què vol que li digui… És una dona, un cor sensible, li agraden les novel·les… Ja sap, és una dona. Potser una novel·la entretinguda, no gaire procaç, vull dir que no sigui una porqueria d’aquestes que s’escriuen avui… Ja m’entén, vostè… Una novel·la decent perquè la meva dona és molt decent.

–Voldria un llibre per al meu home… No, no llegeix gaire, el meu home. Només el diari. Quan ens vam casar, només duia un llibre i em va assegurar que aquest llibre, l’havia llegit… Doni’m un manual, no ho sé… un manual que ensenyi alguna cosa de manera ràpida, entenedor, que sigui fàcil de llegir… Com a prendre a dir no quan sempre diu que sí?… Potser aquest. El meu home és una mica ànima de càntir, sap… Sí, a mi doni’m les darreres novetats en novel·la… I me’n fa dos paquets, ja ho sap, com sempre: les novel·les verdes ­–aquestes que avui en diuen eròtiques– me les posa a part…

–Voldria dos exemplars de la mateixa novel·la, sí… aquesta mateixa… Diu que és un pel pornogràfica? Això, dos exemplars, i posi’m una rosa a cada paquet. Jo vindré a les sis amb una dona rossa, que és la meva… I tornaré a les vuit amb una de bruna… Bé, és una amiga, ja sap, vull dir, no sé si m’entén…

–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques… Vull dir que faci vomitar?

–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir… Amb sants, si pot ser… És per a la dona, sap?

–Vull un llibre ben porc, ben porc, ben porc… És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta… Oi que m’entén?

–Voldria un Kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.

–Vull el llibre més bonic que no s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.

–No tindria pas un llibre que faci parlar els tímids?

–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.

–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal…

–Voldríem un llibre per al papa, un llibre una mica innocent, un xic antic, perquè ell no sap res del món d’avui.

–Vull un llibre que digui que l’estimo.

–Vull un llibre que digui com l’odio.

–Voldria un llibre que no digués res.

–Voldria un llibre que ho digués tot.

–No tindria pas un llibre que no parlés de ningú?

–Vull un llibre que enraoni de tothom.

–Vull un llibre de receptes de cuina que facin trempar.

–Voldria un llibre que ajudés a viure.

–Vull un llibre que no faci pensar.

–Voldria un llibre que et faci entendre la música en tres dies.

–Voldria un llibre on sortís jo.

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert  1990-1991 

Anuncis

Je suis un “macho”, hélas!

8 de març, dia internacional de les dones: Que torni a parlar de plorar en públic, com en el darrer post, ha estat del tot casual (encara que, vés a saber qui les governa, aquestes casualitats).

Je suis un “macho”, hélas!

Em diu Hussein el libanès que els àrabs són masclistes per tradició i els llatins en són per vici. La paraula que els hispans han exportat amb més èxit és, precisament, la de macho. El rus Nikolai no sabia gairebé espanyol, però, mentre passejàvem per la perspectiva Nevski, me la repetia a desdir. Ell era mentre recodrés aquest mot.
     En Jean -Pierre, un francès del Midi, m’assegura que tant li fa que, a França, ara hi mani una dona. «Els impostos no tenen sexe”, fa. Però endureix la flonja cadència francesa quan amolla, tot cofoi: «Je suis un macho, hélas!» I posa els llavis en forma de maduixa.
     Sovint m’ha intrigat el que els homes entenen per masclisme. Macho és una paraula en devaluació. A Espanya, pocs homes gosen dir-la davant segons qui. Però no significa pas que no es fonguin per dir-la, si més no interiorment. Abans, ser un macho volia dir afirmar la pròpia virilitat, refermar la consciencia universal de ser el patró… Ara bé, ho necessitaven dir en sentir-se insegurs. «Yo sé que un hombre no debe llorar, / de las mujeres no hay que hablar, / todas, amigo, dan muy mal pago, / que un hombre macho no debe llorar», diu un tango famós.
     No demostrar feblesa davant les dones, heus aquí el primer consell que rebien els joves en iniciar-se en la virilitat. Ulisses li ho retreu, a l’Hades, a Agamèmnon: «La mala pècora de la Clitemnestra t’ha pelat perquè ets massa tou», li ve a dir.
     Haurem d’arribar al segle XVII francès perquè els homes comencin a entendre que l’univers femení és d’allò més enrevessat: «Un home és més feliç quan és traït sense saber-ho, que no pas si esdevé el confident d’una dona que l’odia virtuosament», s’exclama un cortesà en llegir La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette.
     El dret de propietat de l’esposa es va exacerbar el segle XIX: la gelosia del marit era insuportable en moments en què es confonia la passió amorosa amb el matrimoni. Un bon burgès, avesat a confondre la dona i els fills amb el patrimoni, no es podia exclamar, amb laments de guitarra, que era un macho. El marit d’Ana Ozores, la Regenta, i el d’Emma Bovary haurien agraït els consells del savi Ulisses, el qual, vuit segles abans de Crist, ja entenia les diferències del amor loco, que una cosa és l’amor sagrat i l’altra el profà. Va ser el primer marit conegut que posà banyes a l’esposa sense remordiments. Era un home ben casolà.
     Les bones feministes, empeltades del darrer dels grans romanticismes, és a dir, de la utòpica reconciliació entre els sexes, recomanem als homes que no els faci vergonya de plorar en públic. I ho diem ara, fins i tot quan nosaltres mateixes n’estem perdent l’hàbit. Als Estats Units, on el calvinisme ha imposat evangèlicament una gran autorepressió sentimental, moltes senyores s’apunten a cursets per aprendre de nou a plorar en públic.
     Avui, només ho veiem a la televisió: les dones kurdes no se senten ridícules plorant davant la càmera. Ni els homes.  (25-V-1991)

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre.

La més dolça de les revenges

BN-JF800_0705gr_H_20150705154430

Vaig llegir, a no recordo quin diari, que el referèndum d’ahir era la primera oportunitat que tenien els ciutadans grecs –des que va començar la crisi econòmica– de castigar la Unió Europea; que amb les darreres eleccions al parlament ja havien descarregat la seva ira contra els propis governants, corruptes i incompetents, però que encara no havien pogut fer-ho amb els mandataris europeus; i que aquesta seria la clau per interpretar-ne el resultat.

Se’ls ha amenaçat que sortiran de l’Euro i de la Unió Europea. Ha guanyat el NO. Jo no sé si han votat amb l’estómac o amb el cap. Intueixo, però, que alguna part del cos els ha dit que la clandestinitat és, tal com van les coses, el millor dels refugis. I han sortit a les places a celebrar-ho, i hem vist imatges de gent feliç, cantant i ballant de matinada, en una mena de catarsi col·lectiva que alguns consideraran fruit de la inconsciència o més propera a la bogeria que acompanya sempre la revenja. Sigui així. Deixem-los, però, gaudir de la més dolça de les revenges. Em sembla que hi tenen dret.

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. Perquè no és compartit amb sincronia. És després, en una conversa fins a la matinada, amb l’amic que no et fa sentir tan sol, que l’adolescent pot fer volar les paraules que ha après i que ja ha oblidat. Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et morts tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món. S’ha desdenyat la literatura com a font de coneixement. I és això: el lentíssim i difícil art de conèixer-te a tu mateix, i que dura tota la vida.

Hauríem de prohibir-los llegir (als adolescents). Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text a les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada a la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió –si més no els més interessants–, buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-te en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Edicions 62