Els lectors fidels d’aquest blog potser reconegueu el títol o l’encapçalament d’aquesta entrada. Llavors en vaig publicar els dos primers paràgrafs. Avui us n’ofereixo la versió sencera, tal com va quedar el 14 de febrer de l’any passat, quan jo mateix la vaig censurar.
Si un dia, poc probable d’altra banda, d’una nau aparcada a qualsevol racó de la ciutat baixessin dos éssers estranys i em demanessin què fem, els humans, els respondria que acumulem, i que ho fem sense parar des de fa una colla d’anys; que ja ho feien els nostres avis i els pares, i que nosaltres ens hi hem especialitzat amb un èxit notable.
Si en aquesta conversa poc probable, em preguntessin què és el que més ens agrada, d’acumular –entenguin-ho bé, de l’acció que comporta el verb, no quines coses o objectes– els diria que ens fa sentir vius i que ens ajuda a oblidar la nostra nimietat; que saber-nos envoltats d’una pluralitat del que sigui ens emparenta, a certa distància, amb l’artífex de tot plegat; que així com els déus, un cop enllestida la feina, van anar deixant restes de creació escampades pertot, nosaltres a la nostra manera, també procurem proliferar tot el que podem. De fet –entre vostès i jo–, si estigués segur que la meva integritat física no estava amenaçada, provaria de dir-los que això d’acumular ens empodera i, de pas, veuria si a ca seva són tan moderns com aquí, a ca nostra.
Xerrant, xerrant, és probable –ara sí– que acabéssim asseguts en un cafè, apartats del soroll que destorbaria la nostra conversa. L’estrany –passo al singular perquè l’altre individu s’hauria quedat a vigilar la nau– escrutaria cadascun dels objectes de dins i fora del cafè. No pas per saber-ne el nom, que tant li’n faria, sinó per fer-ne el recompte i mirar d’entendre aquest afany tan nostrat.
Intel·ligent com tots els que venen de planetes llunyans, no trigaria a adonar-se que hi ha fòtils que se’ns amunteguen arreu i d’altres que escassegen; i que la quantitat final que cadascú n’aconsegueix no apaivaga l’ànsia global ni la satisfà. Acabat l’escrutini –el faria ràpid, no es pensin pas que compten de dos en dos aquests forans– es fixaria en els altres humans que són al bar i en els que hauríem deixat al carrer, i no trigaria a adonar-se’n que som de menes molt diferents. De ben segur –perquè sempre n’hi ha– un grup nombrós d’individus de pell blanca, ulls clars i galtes pigades, li cridaria l’atenció. Després d’observar-los atentament, em demanaria si entre els humans també ens acumulem; si aplegar individus de pell blanca, ulls clars i galta pigada forma part d’allò que ens empodera, i jo miraria d’explicar-li que hi ha certs espais i indrets que atrauen ‘gent’ i que aquesta ‘gent’ gaudeix de veure-s’hi acumulada.
Que tinguem un sol mot per referir-nos a tots plegats el torbaria molt –i qui sap si no li provocaria un cert desengany–, però cansat com estaria després del viatge no hi perdria més temps i seguiria formulant preguntes per saber on posem tota aquella ‘gent’. És aquí que hauria de contar-li que aquests individus tenen un comportament propi, que no s’acumulen de manera incremental, sinó que són itinerants, en diem ‘turistes’ i es substitueixen entre sí; arriben, s’acumulen uns dies i desapareixen, i ningú no en sap res més.
Això últim el sobtaria encara més –a la seva manera, és clar– i dempeus, amb el posat greu, començaria a parlar-me dels forats negres de ca seva, i de la incomparable capacitat que tenen per concentrar matèria d’una densitat elevadíssima. Llavors iniciaríem forta una discussió –la qual cosa auguraria una curta amistat– sobre quins tenen un poder d’atracció més gran, si els seus forats o els nostres espais. Jo trauria el portàtil per buscar a Google dades dels indrets que xuclen més gent, a ca nostra, i ell, per impressionar-me, projectaria una gràfica dels forats interestel·lars i del seu pes en el PIB de ca seva. Mentre l’ordinador es posava en marxa i per mirar de treure pit, jo li parlaria d’internet, de la quantitat de dades que emmagatzema, de la comunitat global, dels blocs, les xarxes, els amics, els seguidors, les visites… I, arribats en aquest punt, em veuria obligat a parar.
Seria una pausa definitiva, perquè el wifi del cafè no funcionaria o perquè el cambrer no sabria la password per connectar-m’hi. Aquí quedaria força decebut –un cop més– però, per allò de la confiança, no trigaria a fer befa i riure’s de la nostra pretesa i desafortunada divinitat. A mi, això últim, em molestaria molt, tant que tancaria el portàtil, pagaria la consumició –la seva, també– i sortiríem del cafè d’una revolada.
Aniríem carrer avall –després de l’emprenyamenta deixin-me posar un carrer que faci baixada– i ell, encuriosit, em demanaria si tot allò de les dades, els seguidors, les visites, també ho acumulem i per què. I jo li explicaria –amb certa suficiència– que internet és el gran dipòsit on hi cap tot; que allà hi acumulem tot el coneixement; que al llarg de la nostra història mai ningú no ha sabut tantes coses com nosaltres; que ens fa savis; i que acumular amics i seguidors ens permet saber-nos estimats per molta gent.
Durant una bona estona marxaríem en silenci –cadascú amb el seu– i caminant, caminant, arribaríem davant d’una llibreria, i veuria totes les novetats, ben disposades a l’aparador i a dins la botiga, i voldria saber d’on surten tants escriptors i perquè acumulem tants llibres. I jo, cofoi, li parlaria del nostre il·limitat amor per les lletres –allò altre de plantar un arbre i tenir un fill m’ho callaria–. Però ell voldria saber-ne més, i em demanaria com ens ho fem per llegir-los tots i com és el dipòsit on rauen amuntegades totes aquelles novetats. I jo li explicaria que d’aquells llibres, passats uns dies, en tornem a fer pasta de paper, i que així podem substituir-los i publicar-ne més, molts més, i que ho fem de manera sostenible i sense malbaratar diners; que acumulem títols i més títols i els renovem contínuament; ah, són ‘turistes’, em tallaria amb to sorneguer per no dir clarament impertinent– i jo continuaria, com si res, explicant que és així com satisfem l’ànsia infinita d’escriptors i lectors, i que no n’ha de fer res de si els llegim o no.
I llavors, l’individu, recordant el que li acabaria d’explicar de les coses, la gent i els llibres, després d’haver-se torbat, sobtat i decebut, em preguntaria si de les persones de pell blanca, ulls clars i galta pigada també en fem pasta de paper; i sense esperar la meva resposta i amb to desafiant, encara hi afegiria: els nostres forats negres atrapen llum, planetes sencers i material interestel·lar. I jo, que ja en tindria la pipa plena d’haver d’explicar bajanades a un alienígena, li recordaria que ha deixat la nau estacionada a la zona blava i que més val que anem tornant, carrer amunt. –I si algú de vostès em recorda que ja hi havia deixat l’altre extraterrestre vigilant-la, li diré que és molt poc probable que sabés com funciona, la zona blava–.
*
Muchos saberes han desaparecido reabsorbidos en la ignorancia porque eran fragmentarios, y su unidad meramente acumulativa al no ser sistemáticos. Sabidurías enteras han podido perderse y se han perdido de hecho; sus restos son arrastrados luego en forma de supersticiones, de vagos recuerdos o de aseveraciones herméticas, a la manera de una escritura musical de la que se ha perdido la clave.
Zambrano, María. Notas de un método. Mondadori:Madrid, 1989
Restes d'inestabilitat 