Dels riscos d’escriure i llegir amb el barret posat

Dubto si obrir un nou apartat al blog per recollir les entrades que parlen de l’ofici d’escriptor, però encara no sé quin fenomen atmosfèric li escauria millor. Mentrestant, si al darrer post era Sánchez Ferlosio qui prenia la paraula, avui és el torn de Schopenhauer

Hay que aprender a considerar las fuerzas intelectuales como si fuesen en absoluto funciones fisiológicas, a fin de saber dirigirlas, economizarlas o fatigarlas en consecuencia; debe recordarse que todo sufrimiento, toda incomodidad, todo desorden en cualquier parte del cuerpo afecta al espíritu. […] Por haberse negado a seguir este concepto, muchos espíritus nobles y muchos sabios han padecido en su vejez de imbecilidad, volviendo a una nueva infancia y llegando hasta la locura. Sí, por ejemplo, algunos célebres poetas ingleses de nuestro siglo, como Walter Scott, Wordsworth, Southey y muchos otros, llegados a la vejez y aun desde los sesenta años, se han hecho intelectualmente obtusos e impotentes, y hasta imbéciles, hay que atribuirlo indudablemente a que, seducidos por honorarios elevados, han ejercido todos la literatura como oficio, escribiendo por dinero. Este oficio impulsa a una fatiga contra la naturaleza; todo el que unce su pegaso al yugo y azuza a su musa con el látigo, tendrá que expiarlo de la misma manera que el que ha rendido a Venus un culto forzado. Sospecho que el mismo Kant, a una edad avanzada, cuando ya era célebre, se entregó a un trabajo excesivo y provocó con eso la segunda infancia en que vivió sus cuatro últimos días.

Arte del buen vivir. Arthur Schopenhauer. Edaf
(Trad. E. G. B)

Val a dir que l’Arthur va viure sempre de rendes: gràcies a l’herència que va deixar-li son pare mai no va haver d’escriure per guanyar-se la vida i va poder pensar sempre amb l’estomac ple, que no vol dir mentre feia la digestió, ni tampoc immediatament després de fer exercici, activitat a la qual hi estava avesat:

Ante todo, evitemos a nuestro cerebro toda lucha forzada, demasiado sostenida o intempestiva; de consiguiente, hay que dejarle reposar durante la digestión, porque en ese momento esa misma fuerza vital que, en el cerebro, forma el pensamiento, trabaja con todos sus esfuerzos en el estómago y en los intestinos, preparando el quimo y el quilo; igualmente debe reposar después de un trabajo muscular considerable.

De la imbecilitat de Wordsworth i companyia no podria dir-los res. Pel que fa als darrers dies de Kant, a qui Schopenhauer va dedicar la seva tesi doctoral De la quàdruple arrel del principi de raó suficient, –d’altra banda un dels millors títols que hom pugui imaginar per a una obra d’aquest gènere–, i a qui considerava el darrer gran pensador que havia donat la història, això és el que expliquen els biògrafs:

Continuaba leyendo, pero con poco provecho. Escribir le resultaba casi imposible. En agosto de 1801, un amigo suyo comentaba que Kant «solo era ya capaz de escribir sus pensamientos sobre cuestiones filosóficas en muy contados momentos». A veces quedaba dormido en su silla, y deslizándose sobre ella caía al suelo. Una vez en el suelo, no podía levantarse. Y calladamente tenia que permanecer donde había caído esperando a que alguien viniera a levantarlo. No se sabe con qué frecuencia le sucedió esto, hasta que Wasianski (ex-alumne i amanuense de Kant) le proporcionó una butaca que le impidiera caerse. Kant seguía leyendo en la cama y por tres veces se le incendió su gorro de dormir. Las tres veces se vio obligado a apagar el fuego con los pies. A partir de entonces, Wasianski le dejaba una botella de agua junto a la cama y cambió el diseño de su gorro. También le recomendó que leyera a mayor distancia de la lámpara. Ahora se veía obligado a vigilar a Kant varias veces al día. Sus amigos empezaban a sentir lástima tanto de Kant como de Wasianski.

Kant. Una biografía. Manfred Kuehn. Acento Editorial
(Trad. Carmen García-Trevijano)

Així, doncs, si sou escriptors i porteu barret, no mendiqueu que us l’omplin de diners, a la manera com fan els artistes de carrer a l’acabar l’espectacle, o acabareu obtusos, impotents i imbècils. I si sou lectors i teniu per costum llegir al llit, tingueu cura de treure-us-el abans no quedeu adormits.

Un món en construcció

Una de les sorts més grans que tinc, d’un temps ençà, és la d’assistir en directe a l’estrena de paraules, de mots que per primera vegada es posen en circulació, en aquest cas, entre alumnes de primària. L’exercici segueix sempre un mateix patró: primer llegim un poema o un fragment d’algun conte o novel·la; tot seguit repassem cadascuna de les paraules, per si n’hi ha cap que no entenem; després, posem a prova la comprensió “oftalmològica”, que tantes vegades es confon amb la comprensió lectora i que consisteix, per dir-ho ràpid, a cercar dades i informació que són explícites en el text i que donen resposta a preguntes òbvies, del tot banals, tals com quin és el nom del protagonista, quants germans té, on viu; finalment, passem a interrogar el text, a preguntar-nos tot el que el poema o fragment no explica, tot allò que no pot respondre i que hem d’imaginar-nos pel nostre compte, si volem avançar amb pas ferm en la lectura.

El cas és que en els textos escollits sempre hi ha una o dues paraules que no coneixen, que potser no han sentit mai i de les quals no en saben el significat. La d’aquest divendres era ‘intangible’. Vam provar de definir-la sense cap altre ajut que el context i la imaginació, i vaig demanar-los si me’n podien posar cap exemple: l’aire, els núvols, van dir d’immediat, i de seguit van continuar amb els sentiments, les emocions, el pensament, i quan ja semblava que no se’ls n’acudia cap altre, encara van afegir la felicitat, la intel·ligència, la tristor, la imaginació. En definitiva, l’aula era plena d’intangibles –i de dits que apuntaven enlaire per demanar torn i col·laborar a fer més llarga la llista–. Per acabar l’exercici, vaig proposar-los d’agafar un full i escriure una frase, o el que els vingués de gust, inspirat en algun ‘intangible’, cadascú el seu. De sobte es va fer el silenci, havien de pensar, abans de posar-s’hi, escollir-ne un, temptejar què en volien dir, i escriure-ho. Escriure-ho com ho fan els alumnes de primària, amb voluntat i esforç, amb el traç encara insegur, provant de governar el llapis i controlar el gargot, assegurant que cada línia arriba allà on vols que arribi, que cada paraula diu el que ha de dir, a poc a poc, sense presses. Escriure com ho fan, també, els filòlegs

… somos amigos de lo lento, mi libro y yo. No en vano se es o se ha sido filólogo. Filólogo quiere decir maestro de la lectura lenta, y el que lo es acaba por escribir también lentamente […] La filología es un arte venerable, que pide ante todo a sus admiradores que se mantengan retirados, tomarse tiempo, volverse silenciosos y pausados, un arte de orfebrería, un oficio de orífice de la palabra, un arte que pide un trabajo sutil y delicado, y en que nada se consigue sin aplicarse con lentitud.  

 Friedrich Nietzsche. Aurora. José J. de Olañeta, Editor.
(Trad. Pedro González Blanco)

El filòsof Byung-Chul Han, d’origen sudcoreà, explica que va traslladar-se a Alemanya amb la intenció d’estudiar literatura. Aviat va adonar-se, però, que no dominava prou l’idioma, que llegia molt a poc a poc, la qual cosa el va fer canviar d’opinió i matricular-se a filosofia perquè, en la seva opinió, demanava un altre ritme de lectura.

La Cèlia estudia 4t de primària, encara no sap què serà, quan sigui gran. De moment, llegeix i escriu a poc a poc. Confiem que no deixi de fer-ho:

Una paraula que no és escrita o pronunciada, és un món que no existeix.

Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)

Com un gos esporuguit

Si escric,
és només perquè m’ajuda a pensar,
a ordenar idees i intuïcions que brollen lliures,
indisciplinades.

Escriure és una forma de deixar-les en repòs,
si més no, durant uns mesos.

No sempre ho aconsegueixo.
N’hi ha que fan com el gos poruc,
s’apropen cauteloses i així que proves de tocar-les,
reculen espantades.

I tu prou que els mostres, inofensiu, la mà oberta.
I elles tornen a atansar-se,
i tot d’una t’esquiven, esporuguides,
i et quedes sense saber

què hi ha, en el teu gest, que les espanta.

La matèria primera

Quan jo era jove i vivia a Boston m’hauria estat difícil d’imaginar que hi pogués haver gent al món que no havia vist mai el mar. Gent que vivia, per exemple, a Winnipeg, a l’interior de Canadà. Si jo ara volgués explicar algú com és el mar, no em costaria gaire presentar-li dades i xifres o enviar-li una postal de Coney Island. Malgrat tot, serien coses que no arribarien a transmetre-li la ‘qualitat’ real del mar, la sensació que produeix mirar-lo, olorar-lo, escoltar-lo, ni tampoc aconseguirien descriure-li la gamma d’aspectes que presenta, des de la calma a la tempesta o a l’enjogassament. El que caldria que copsés el nostre amic de Winnipeg seria una ‘impressió’ del mar, no dades ni xifres.

Així parla Leonard Bernstein a propòsit de La Mer, de Claude Debussy, composició a partir de la qual mira d’explicar el moviment impressionista a un grup de joves: aquesta peça, els diu, no ofereix cap descripció realista, d’altra banda impossible, sinó que ens parla de color, moviment i suggerències.

I és que, tot i que pugui semblar-nos un inconvenient majúscul, una limitació impròpia, vam fer una gran sort en ser obsequiats amb un llenguatge limitat, que mai no esgota la realitat. Que li ho diguin, si no, al poeta, que d’aquesta insuficiència en treu la matèria primera per a la seva creació.

L’única recepta

«En general, el escritor auténtico buscará sobre todo claridad y precisión, y se esforzará siempre en parecer, no un turbio y movedizo torrente, sino más bien un lago de Suiza, que por su sosiego tiene en la mayor profundidad gran claridad, siendo la claridad precisamente lo que hace visible la profundidad.»

Escriure clar i senzill. Aquesta és l’única recepta. Qui ho diu no és cap novel·lista ni poeta ni tampoc periodista. Aquestes paraules figuren en la introducció del llibre Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient, d’Arthur Schopenhauer. Sí, ja sé que el títol, per als qui no tinguin proximitat amb l’àmbit de la filosofia, pot semblar-los obscur i contrari als principis que predica el seu autor, però els asseguro que expressa nítidament el seu contingut: les quatre possibles raons per las quals les coses són.

Ah, i un darrer apunt del tot innecessari, Schopenhauer no parlava dels escriptors sinó dels filòsofs, però això no té cap importància, oi que no?

El que callem literàriament

Contràriament al que hom podria pensar, la música és, potser, la disciplina artística que més reconeixement atorga al silenci. Els músics el consideren un element essencial, cada nota musical té el seu silenci recíproc, amb la seva corresponent durada, i  la seva importància és tal que fins i tot n’han fet una transcripció gràfica:

En pintura, si m’ho permeten, el silenci també ho és d’important: són els espais en blanc, els trossos de tela no pintats. Els bons pintors d’aquarel·la excel·leixen en la dilució de colors en aigua per obtenir tonalitats úniques, més o menys transparents. Saben, però, que hi ha certes zones del paper que hauran de quedar sense pintar: el blanc, en l’aquarel·la, és l’absència de color i la pròpia làmina esdevé part de l’obra pictòrica.

I en la literatura? Doncs, en la literatura, acceptin-me el joc de paraules, el silenci és doblement mut, ningú no en parla i són ben pocs els qui el practiquen, la qual cosa no deixa de resultar una paradoxa.

Diguem-ho ja d’entrada: la ficció literària és feta de silencis i tan important és el que expliquem com el que callem. Les indeterminacions, els espais buits, els silencis narratius, són necessaris perquè la lectura esdevingui una activitat participativa, creativa, proveïdora de sentit. Els teòrics de la recepció diran que, en realitat, aquests espais buits són ineludibles, no fan més que reflectir una limitació inherent al text literari, que sempre precisa d’un receptor –un lector– que els empleni. D’acord. Passa, però, que en mans d’un bon escriptor, aquesta limitació esdevé condició de possibilitat i que darrere les millors obres, darrere els textos més reeixits, hi trobem sempre l’ús intel·ligent d’aquest recurs creatiu. Dit d’altra manera, el silenci, la indeterminació, els espais buits, són una necessitat de la qual els bons escriptors en fan virtut.

«Entre l’autor i el lector, els mots, a semblança de la moneda en una transacció, representen un valor exacte, sobre el qual no cal inquietar-se: l’intercanvi subtil de l’expressió i la comprensió, es fa per mitjà d’ells, però per damunt d’ells.»[1]

---

[1] Riba, Carles. La Fontaine traduït per Josep Carner a Clàssics i Moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979

Nota: si tenen qualsevol dubte o dificultat a pensar-ho en termes literaris, reflexionin vostès sobre quin és, si no, el motor de l’erotisme.

De la fidelitat literària

Norman Rockwell: The watchmaker of Switzerland

De vegades, com qui no vol la cosa, una declaració trobada per atzar, una d’aquelles “cites trobadisses”, esdevé un breu tractat de teoria literària:

«Mis recuerdos sobre él son muy personales. Una de las razones por las cuales, supongo, no he escrito nada sobre él es que no quiero que los recuerdos que se refieren a él permanezcan invariables, acabados. Quiero que se mantengan fluidos y no rígidos, plenos, como lo han sido siempre.»

Així s’expressava Richard Ford per explicar per què no havia escrit res sobre el seu amic Raymond Carver, traspassat el 2 d’agost de 1988. La cita la recull Jorge Herralde a Por orden alfabético.

Són, tot just, 50 paraules –les he comptades–, però expressen a bastament la tensió que defineix l’escriptura: escriure és cloure, acabar, fixar allò que en el record o la imaginació és viu i ple. Tanmateix, res del que fixem exhaureix la riquesa del que pretenem transcriure i si, per un atzar, en hi acostem, ens sabem d’una deslleialtat absoluta envers la ficció o realitat emparaulada. Allò que importa es fa escàpol a la literatura i ens hem de conformar amb còpies més o menys maldestres, en un aprenentatge que no té fi. Ford n’és conscient, per això, tractant-se del record d’un bon amic finat, prefereix no posar-s’hi, malgrat el seu mestratge. És per això, també, que tot autor, –anava a afegir “en la intimitat”, però la imatge sobtada d’un bigoti me n’ha fet desdir– s’ha de confessar immensament agraït pel fet que els lectors no sapiguem de la missa la meitat. Només així es possible escriure, només això fa possible la ficció.