Diguem no!

Nick Fewings

L’altre dia, amb uns amics, fèiem broma sobre les dificultats que tenen els pares (i mares) d’avui quan han de prohibir –déu nos en guard– o impedir als seus fills que facin res que pugui ser nociu o perillós: com que no els poden dir “no”, perquè els resulta excessivament imperatiu i coarta la llibertat de l’infant, es veuen obligats a fer les giragonses que calgui per explicar-los el propòsit de l’amonestació, procurant no ferir els seus sentiments –els del nen– i evitant crear-los cap trauma. Per comptes de dir-los “no juguis amb el ganivet”, rèiem, els diuen “ves en compte, que els ganivets tallen i et podries fer molt de mal i t’hauríem de dur a curar i potser t’haurien de posar punts o grapes, amb una grapadora com la que té la mama al despatx”; o “vigila, que podries clavar-li el ganivet a ton germà o buidar-li un ull i deixar-lo borni per sempre més, i tu no deus voler que res d’això passi, oi?”

 

Saber dir no, acceptar un no, és imprescindible per anar pel món. Però el “no” té mala premsa, en general en tots els àmbits. I no només per la seva càrrega prohibitiva: en aquest món en què simulem viure feliços tots plegats, cal ser assertiu, positivar sempre, quan parlem i per escrit. Si una frase comença amb un no, donem-li la volta! I quan ho sento a dir penso en el no rotund d’Els amants, de Vicent Andrés Estellés, que concentra i anticipa tota la força  del poema –“No hi havia a València dos amants com nosaltres”–, i en la pèrdua que hauria suposat positivar-lo –“Érem els únics a València a estimar-nos d’aquesta manera”, posem per cas–.

El no és inherent a l’ésser humà, és “condició de possibilitat”. El llenguatge és allò que ens diferencia de la resta d’animals i éssers vius, però són les limitacions d’aquest i la capacitat d’emprar i omplir de significat el terme “no” el que ens fa realment únics.   

Si en el lenguaje humano se tratara simplemente de comunicar mensajes para la acción vital, tendríamos que reconocer que los animales nos superan en ese juego: sus mensajes son unívocos, ajustados a la situación y válidos para la especie en general. No tienen la barrera de los idiomas, no mienten, no se pierden en recuerdos y fantasías, no utilizan el término «no» que yo vengo usando ahora mismo repetidamente -las abejas, en la danza estudiada por Lorenz, indican a sus congéneres dónde, en qué abundancia y a qué distancia hay polen, pero no parece que transmitan ningún mensaje del tipo «lo siento mucho: no hay polen»-.

Pensar y hablar. José Maria Valverde

En aquest mateix escrit, unes línies més avall, Valverde afirmava que “voy haciéndome una «lista negra» de palabras ante las que me declaro en huelga, por no aceptar el uso impuesto.” Des de les Restes, ens declarem en vaga i diem no a aquesta positivitat impostada: no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.

Poètica inversa

Matí de Reis. Una nena, d’uns quatre anys, camina acompanyada de son pare. Van agafats de la mà. El pare li explica històries, potser per distreure-la o per fer més curt el camí fins a casa. De l’altra mà de la nena, la que no du agafada del pare, hi penja un ós de peluix. Tots tres, pare, nena i ós, formen una cadena de baules que belluga, còmicament desigual. De sobte, la nena deixa anar la mà del pare i s’atura davant la paret d’una casa. És una paret arrebossada, pintada de color terra, que té la part inferior folrada de pedres. La nena s’hi apropa, hi recolza la galta esquerra i obra els braços tant com pot mentre, amb les puntes dels dits, mira d’arribar a les pedres que li queden més lluny. Val a dir que l’alçada de la nena coincideix amb la de la filera de còdols i que l’ós, ara, rau mig esclafat entre el seu pit i la paret.

–¿Què fas? –li demana el pare–.

–M’agraden tant, les pedres –exclama la nena–, les abraço!

–Va, anem, que no arribarem mai a casa…

–Són molt fortes, aquestes pedres, perquè aguanten la paret!

–No, dona, no l’aguanten. Sota les pedres hi ha més paret, però no es veu. Aquestes pedres només hi són per fer bonic.

–Sí que era lletja la paret de sota, que la van tapar.

–Les hi van posar per fer més bonic, i perquè la paret no agafi humitat i no s’embruti.

–¿I què hi posaran damunt les pedres, perquè no s’embrutin?

–Res, damunt les pedres no hi posaran res més. No cal.

–… veus com són fortes, les pedres!

*

Tarda de Reis. Un missatge de Twitter, guardat dies enrere, em porta a obrir el blog d’Enric Bou. A la seva primera pàgina hi llegeixo aquest poema:

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

 m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

 com tampoc hom sap el nom de l’autor d’una marjada.

 Vicent Andrés Estellés: Horacianes (1963-1970)