Castigat a la biblioteca

Aquesta setmana he passat dos matins sencers a la biblioteca d’un institut. Han estat suficients per veure-hi coses que m’han disgustat, molt. Que a mi m’agradin o no, en el fons, hauria de ser de la meva incumbència i res més, però ho compartiré amb vostès per allò que l’escriure, i més quan ho faig per algú altre, m’ajuda a ordenar el pensament.

Començaré per la figura del professor de guàrdia. La seva feina, en aquest cas, era la d’estar-se a la biblioteca durant una hora sencera, mentre els alumnes que participaven en el taller –que aquest era el motiu pel qual jo també hi era, a la biblioteca–, feien l’activitat. A cada hora, aquest professor de guàrdia s’intercanviava per algun altre que, sempre de manera disciplinada, trucava a la porta excusant-se d’interrompre l’activitat:

–Hola. Em toca guàrdia.
–Ah, molt bé, doncs, no cal.
–… ? (De la porta estant)
–Estem fent un taller. Aprofita aquesta hora per fer el que et calgui fer.
–N’estàs segur?
–I tant, marxa tranquil.
–Fins a quina hora hi sereu?
–Hi serem tot el matí, no pateixis.
–Mm… Val, aprofitaré l’estona, que tinc feina. Per cert, de què és aquest taller? Què hi feu?

Així he mirat de despatxar-los un rere l’altre. De vegades, abans de conformar-se a marxar, estiraven el coll per damunt meu i miraven el grup d’alumnes: –Ah, amb aquests no tindreu cap problema, marxo. També hi va haver una altra variant: –No te’n puc dir res, d’aquest grup, no en conec a cap, marxo.

Val a dir que n’hi va haver un parell reticents a abandonar la missió i es van entaular, discrets, a corregir exàmens. El comiat, en ambdós casos, va ser el mateix:

–Jo marxo, que tinc classe. Ara vindrà algú altre a rellevar-me.

Què se suposa que vigila, un professor de guàrdia a la biblioteca? Potser tenim por que els alumnes remenin els llibres i no els tornin al seu prestatge? Que llegeixin coses que no toquen? Que se’ls emportin sense apuntar-ho a la fitxa de préstec? Que els estripin? Res millor que tenir-los sota vigilància, si el que volem és mostrar-los la nostra total desconfiança –i fer palesa, de pas, l’acceptació del nostre fracàs més absolut en la seva educació–.

Però no siguis extremista, em dic a mi mateix. Bé podries pensar que aquest professor de guàrdia, donat que no vas identificar cap bibliotecari responsable de la biblioteca del centre, fa la feina d’atendre els alumnes, d’assessorar-los en la tria de lectures o gestionar el retorn dels llibres que tenien en préstec.

Potser sí, però llavors em venen al cap els cartells que emplenaven les parets de la biblioteca .

        

I  torno a pensar que el que més temen és que els alumnes facin un ús indegut de la biblioteca de l’institut. No hi veieu massa prohibició? No se li ha acudit a ningú canviar tots aquests NO per un invitació a fer les coses d’una altra manera? Per què no els diem “Si necessiteu imprimir o fer fotocòpies, utilitzeu la impressora de consergeria”. I ja posats a pensar la biblioteca com a zona d’esbarjo, per què tanta prohibició?

Hauríem tenir més cura dels missatges que donem i de com els donem.Dels que donem per escrit i dels que comuniquem amb els nostres actes. I aquí bé el punt final on volia arribar, gairebé una súplica: Pel que més vulgueu, no hi porteu els alumnes castigats, no feu de la biblioteca l’aula de càstig. En aquests dos matins n’he vist desfilar quatre:

–Hola.
–Estem fent un taller, necessites res?
–Estic castigat.
–… ?
–M’han enviat a la biblioteca.
–I què hi véns a fer?
–M’han fet fora de classe.

Insisteixo, posats a imposar un càstig, no els envieu a la biblioteca. Podria passar que descobrissin els llibres que fins ara no havien descobert, que s’aficionessin a llegir i reclamessin a diari el seu dret a ser expulsats de classe. Què en faríeu, llavors?

Perquè l’altra possibilitat, davant d’aquesta que resulta tan poc versemblant, és que aquests nois i noies associïn les biblioteques escolars amb l’aula de càstig, i això no ho voldríeu, no seria acceptable ni seria fer-ne un bon ús, oi?

Ah, i suposo que està de més dir-ho, tampoc no els castigueu a llegir! (per si de cas).

 

El metrònom de Siegfried Lenz

Ficant-me voluntàriament entre els barrots del meu passat, torno a veure Léon davant meu, a la torbera, i també veig la dona que riu o que sembla que vulgui riure amb el mocador de cap ben cenyit, sento els esbufecs amb què atrapa els pans de torba. De tant en tant llucava més amunt dels estanys, en direcció a Rugbüll, però no veia ningú, pel prat només hi passaven vaques i ovelles. Vaques i ovelles són coses que un escriu, tanmateix voldria pintar-les al rerefons, amb clapes blanques i negres, grises, hirsutes, encavallades, de manera que costi de veure on s’acaba una ovella i on comença l’altra. I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d’un indret qualsevol, sinó d’un lloc que m’és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.

Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany. Club Editor

La lectura no és pas una activitat sedentària. Per llegir cal tenir ritme, seguir el compàs d’allò que és escrit, ajustar la respiració a la cadència de cada frase, de cada paràgraf, respectar els silencis, quan hi són marcats, i modular la veu, ni que sigui callament, segons el que el text demana. I cal tenir bona oïda, com per escriure, molt més que no pas per ballar, perquè és amb l’oïda que completem el significat del que llegim i escrivim. Hi ha escriptors implacables, que exigeixen sentit del ritme i un bon estat de forma, si no vols quedar com un estaquirot quan et demanen de sortir a la pista de ball. N’hi ha d’enravenats, que marquen un ritme continu, repetitiu, que només cal seguir amb pas ferm fins que la peça s’acaba. Són, tots dos, del tipus “els músics han començat a tocar, ja t’ho faràs”. Siegfried Lenz, no, si més no a Lliçó d’alemany. Lenz és dels autors que et convida a ballar i t’acompanya fins que arriba un silenci, al final d’un paràgraf o d’un capítol o quan s’ha acabat el llibre. És ell qui et porta de la mà i et demana, educat, que t’aturis, i ho fa amb un simple gest imperceptible; o t’insinua de fer la passa més llarga perquè la frase s’estira i podries perdre el compàs. Per dir-ho clar: Lenz porta un metrònom incorporat. Me l’imagino assegut davant la taula de control, amb el plànol de la novel·la desplegat i el quadre de comandaments a la vista. Ja la té quasi acabada. Només li manca l’última feina, la més important: escoltar amb atenció la respiració del lector. És així que pot modular la veu, el tempo i la durada de cada moviment, i és així que decideix quins són els moments en què ha d’intervenir perquè el lector sàpiga què n’ha de fer dels peus, mentre el llegeix, i per guanyar-se’n la confiança. I aquest hi confia, perquè descobreix d’immediat el mestratge de Lenz a l’hora de compondre harmonies delicades com la d’aquesta Lliçó d’alemany. I és mentre hi balla que percep la humilitat amb què l’autor afronta la seva tasca, conscient que l’escriptura, com les ovelles i vaques de la seva plana, és feta de materials hirsuts i amuntegats que només es deixen pintar d’un en un.

La literatura explicada amb imatges

El que diferencia aquest fragment

Si pogués triar en quin moment retallar el teu record, com qui prem l’stop enmig d’una projecció, triaria l’escena dels llençols estirats, els cigarrets amuntegats al cendrer i el teu somriure poruc. Escolliria aquest tall, que el delit d’infidelitat no ha sabut aturar, i tots el que l’han precedit.

d’aquest altre

Si pogués triar en quin moment retallar el teu record, com qui prem l’stop enmig d’una projecció, triaria l’escena dels llençols rebregats, els cigarrets amuntegats al cendrer i el teu somriure poruc. Escolliria aquest tall, que el delit d’infidelitat no ha sabut aturar, i tots el que l’han precedit.

 és quelcom més que un mot. Però això, prou que ho sabem els lectors, ja és feina de cadascú.

 

La més dolça de les revenges

BN-JF800_0705gr_H_20150705154430

Vaig llegir, a no recordo quin diari, que el referèndum d’ahir era la primera oportunitat que tenien els ciutadans grecs –des que va començar la crisi econòmica– de castigar la Unió Europea; que amb les darreres eleccions al parlament ja havien descarregat la seva ira contra els propis governants, corruptes i incompetents, però que encara no havien pogut fer-ho amb els mandataris europeus; i que aquesta seria la clau per interpretar-ne el resultat.

Se’ls ha amenaçat que sortiran de l’Euro i de la Unió Europea. Ha guanyat el NO. Jo no sé si han votat amb l’estómac o amb el cap. Intueixo, però, que alguna part del cos els ha dit que la clandestinitat és, tal com van les coses, el millor dels refugis. I han sortit a les places a celebrar-ho, i hem vist imatges de gent feliç, cantant i ballant de matinada, en una mena de catarsi col·lectiva que alguns consideraran fruit de la inconsciència o més propera a la bogeria que acompanya sempre la revenja. Sigui així. Deixem-los, però, gaudir de la més dolça de les revenges. Em sembla que hi tenen dret.

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. Perquè no és compartit amb sincronia. És després, en una conversa fins a la matinada, amb l’amic que no et fa sentir tan sol, que l’adolescent pot fer volar les paraules que ha après i que ja ha oblidat. Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et morts tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món. S’ha desdenyat la literatura com a font de coneixement. I és això: el lentíssim i difícil art de conèixer-te a tu mateix, i que dura tota la vida.

Hauríem de prohibir-los llegir (als adolescents). Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text a les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada a la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió –si més no els més interessants–, buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-te en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Edicions 62

Una manera de llegir(-nos)

La prosopagnòsia és un trastorn de la percepció facial, una mena de ceguesa per a les cares: les persones que el pateixen són incapaces de reconèixer a qui pertanyen els rostres que veuen. Situats davant d’una mostra de fotografies no poden diferenciar la imatge de la parella de la d’un desconegut, els fills propis dels dels altres, no separarien Hitler de Gandhi ni Mariano Rajoy de David Fernàndez. Observarien cadascun dels elements que componen els rostres i hi trobarien diferències notables, però les veurien de forma separada –els ulls, el nas, la boca–, i no serien capaços de recompondre’n el tot i obtenir-ne una visió de conjunt que els permetés afirmar si la persona fotografiada és Virginia Woolf o Pilar Rahola. El seu és un món de màscares –i d’indefensió–, i és només a partir de determinats trets característics –la veu, la silueta, un gest, la manera de caminar– que poden descobrir qui és qui i moure’s amb un cert confort, si més no, entre les persones que els són més properes. En alguns casos l’afecció arriba a la impossibilitat de reconèixer-se un mateix.

Val a dir que, a diferència d’altres dolències que també anul·len la capacitat d’identificar rostres, com ara l’Alzheimer, els afectats de prosopagnòsia mantenen la resta de funcions cognitives inalterades: l’individu viu una vida (quasi)plena, però envoltat de representacions facials buides. No és difícil imaginar, doncs, la quantitat de situacions inversemblants que se’ls deuen presentar a diari, més pròpies del deliri de novel·listes i guionistes de pel·lícules d’humor o de terror psicològic que no pas d’un individu real que lluita per destapar la identitat unívoca de les màscares que veu arreu.

Potser, i això només ho podem suposar, desenvolupen altres habilitats que els fan ésser força més encertats a l’hora d’escatir què en queda de tots plegats, un cop ens treuen la possibilitat d’ésser reconeguts per la nostra fesomia: situats al seu abast, el prosopagnòtic ens llegeix tal com Nabokov pensa que ho fan els bons lectors, allunyat de fisonomies, que només el confonen, i cercant l’especificitat de tots nosaltres en el detall precís i en la intuïció:

Creo que una buena fórmula para comprobar la calidad de una novela es, en el fondo, una combinación de precisión poética y de intuición científica. Para gozar de esa magia, el lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador, aun cuando al leer debamos mantenernos un poco distantes, un poco despegados. Entonces observamos, con un placer a la vez sensual e intelectual, cómo el artista construye su castillo de naipes, y cómo ese castillo se va convirtiendo en un castillo hermoso de acero y cristal.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea

I ara, penseu en la riuada de rostres que vau veure ahir.