Homenatge

Aquest post és un homenatge al Touré, l’Aina, el Jonatan, l’Akram, l’Enric, el Genís, l’Abdu, el Jose -que no José-, el Joel, l’Ifan, l’Óscar, el Rubén i a tots els seus companys. Nois i noies descartats pel sistema educatiu, perquè “no serveixen”, perquè a classe “molesten”, perquè no sabem “què fer-ne”. Joves que han esdevingut invisibles a còpia d’ignorar-los, de donar-los per “perduts” i d’apartar-los d’allà on “només fan nosa”. Joves que han estat sentenciats abans que ningú no s’aturi a escoltar-los.

Si ho féssim, si els escoltéssim, potser seríem capaços d’entendre la seva frustració, la seva ràbia de saber-se abandonats, només per ser tal com són; i que l’única cosa que reclamen és el seu dret a tornar-se a enganxar a la vida, de tornar a connectar i sentir-se útils en les seves habilitats; saber-se mereixedors d’un reconeixement i un respecte. I també entendríem que si ho fan a cops i a crits, és perquè no en saben més, perquè aquells que els havien d’escoltar, quan tocava, ja no hi són.

*

Aquest matí en Touré i els seus companys han llegit el verset 96è del Llibre d’amic i d’amat, de Ramon Llull. L’han llegit en català, àrab, francès i mandinga, en una traducció feta per ells mateixos:

Demanaren a l’amic de qui era. Respongué:

–De l’amor.
–De què estàs fet?
–D’amor.
–Qui t’ha engendrat?
–L’amor.
–On vas néixer?
–En l’amor.
–Qui t’ha nodrit?
–L’amor.
–De què vius?
–D’amor.
–D’on véns?
–De l’amor.
–On vas?
–A l’amor.
–On ets?
–En l’amor.

Gràcies per confiar en vosaltres mateixos. Gràcies per la vostra valentia i el vostre coratge. Gràcies per tot el que heu demostrat. I gràcies encara, pel matí tan especial que m’heu regalat.

Un Ramon Llull de dimensions humanes

Diuen que entre els símptomes més evidents de l’adolescència, aquella malaltia que només es cura amb l’edat, hi ha el d’obeir el dictamen d’una personalitat que malda per refermar-se les vint-i-quatre hores del dia. Mancat d’entrenament, l’adolescent aprofita qualsevol ocasió per a plantar cara –és a dir, per a esvair dubtes i apaivagar temors–. L’adolescència és combat, un combat inoportú, desigual, contra tot i tothom, al carrer i al llit. I és rebel·lia, i transgressió; i l’aprenentatge diari que, tal vegada, no hi ha posicions inexpugnables. I necessitat d’emmirallar-se en cada espill, per a reconèixer-se, i per a saber-se un més. L’adolescent s’exercita, bat les ales, i en fer-ho, prou que ho sabem els adults, esvalota el niu –que ja comença a quedar-li escàs.

Però l’adolescència és, també, la descoberta de la intimitat, i és allà, lluny del soroll i l’exhibicionisme impúdic, per on els despunta, quan menys s’ho esperen, el dol per deixar enrere i haver d’abandonar definitivament la infància.

Que li ho preguntin, si no, a l’estudiant de 4t d’ESO –15 o 16 anys– que l’altre dia,  mentre els projectava una presentació sobre la vida de Ramon Llull, i després d’explicar-los que ho va deixar tot, família, amics i negocis, per anar a difondre arreu la seva obra, gairebé de forma involuntària, va demanar-me:

–Se sap si Ramon Llull, entre viatge i viatge, quan tornava a Mallorca, anava a visitar la dona i els fills?