Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)

La nafra

 

Puede estar dotado de extraordinarias cualidades, ser dueño incluso de una gran erudición, pero un escritor es algo más que alguien que escribe libros […] El hecho de que escriba no lo convierte en escritor; puede ser capaz de escribir la primera […] y hasta la segunda parte de su obra, pero, incapaz de llegar a una conclusión, no estar en condiciones de escribir la tercera. Si, en su ingenuidad, sigue adelante (tentado por la idea de que todo libro ha de tener una conclusión) y la escribe, al hacerlo renuncia claramente y por escrito a toda pretensión de llegar a ser escritor. Pues si bien es cierto que sólo si la escribe satisface su aspiración de que lo tengan por tal, no menos cierto es, por sorprendente que parezca, que al escribirla renuncia a tal reivindicación. Si hubiera caído en la cuenta de la nula razón de ser de esa tercera parte, se habría mantenido fiel al adagio latino tacuisset, philosophus mansisset [si se hubiera callado a tiempo, por filósofo lo tendríamos]

Søren Kierkegaard.

La cita la recull Gabriel Josipovici a ¿Qué fue de la modernidad? , l’obra en què l’autor de Moo Pak es demana per què hem deixat de ser moderns, per què hem abandonat l’intent d’anar més enllà i hem optat per camins més còmodament transitables. Resumint, des de la literatura i aprofitant els exemples que posa el mateix Josipovici, què hi ha en l’obra de Woolf, Beckett o Kafka que no hi és en la de Philip Roth o Julian Barnes.

Com és de suposar, el llibre no dóna una única resposta –si és que en dóna cap–. Possiblement sigui el mateix Kierkegaard, que l’acompanya en diferents capítols del llibre, l’autor que posa el dit en la nafra: «para llegar a la conclusión, primero hay que reconocer que falta; y entonces echarla en falta a rabiar.»

El preu dels eBooks

Illustration: Cathy Wilcox

El proppassat diumenge em vaig perdre un debat força animat, a Twitter, sobre quin ha de ser el preu d’un llibre electrònic. El que segueix a continuació són un seguit de punts que m’hauria agradat aportar, d’haver-hi pogut participar.

Com que en aquests temps hem après a treure profit de tot, fins i tot de la mala fortuna, em permetré excedir els cent-quaranta caràcters i començaré amb una introducció que servirà per a situar-nos en context:

El desembre de 2011 vaig enllestir un treball intitulat El lector davant la creació digital literària. El treball arrencava amb aquesta cita:

«Cuando se le pregunta a Michel Foucault que es para él un libro, responde: es una caja de herramientas. Proust, que pasa sin embargo, por altamente significante, decía que su libro era como las gafas: ved si os convienen, si percibís gracias a ellas lo que de otro modo no hubierais podido percibir; sino, dejad mi libro, buscad trozos que os irían mejor. Encontrad trozos de libros, los que os sirven o los que os van. Nosotros no leemos ni escribimos ya a la antigua usanza. No hay muerte del libro, sino otra manera de leer. En un libro no hay nada que comprender pero sí mucho de qué aprovecharse. Nada a interpretar ni a significar pero mucho a experimentar.»[1]

Començar amb aquest paràgraf de Rizoma, tret de context, em permetia ancorar i vertebrar la meva reflexió al voltant de la literatura electrònica, de com serien els nous models de lectura, i de quin passava a ser el rol del lector a l’hora d’enfrontar-se i interactuar amb els nous formats digitals. L’analogia del llibre com a caixa d’eines o ulleres per a veure-hi més i millor, i l’afirmació que ni llegim ni escrivim com acostumàvem a fer-ho, suposaven una declaració d’intencions i una presentació immillorable que no podia desaprofitar. De fet, gran part del treball consistia a desenvolupar aquest paràgraf i portar-lo més enllà, concretament, fins el món del text electrònic –en veritat, no feia res més que seguir el que suggerien els autors de Rizoma: “aprofitar-me” del seu llibre per fer-lo dir allò que necessitava que fos dit, tal com els propis Deleuze i Guatari havien fet amb Foucault i Proust, l’any 1978.

Ara el recupero, un cop més, per enumerar el seguit de punts al voltant del llibre electrònic, pensat com a producte a emprar i a situar en el mercat, és a dir, deixant de banda teories de recepció i anàlisi literària. Abans, però, m’aprofitaré de la seva paciència i inclouré un altre fragment del mateix treball, en aquest cas d’autoria pròpia, per acabar de definir la posició de què parteix la meva reflexió personal (valgui la redundància):

«El llibre digital ha perdut materialitat, ha esdevingut líquid, però no només perquè la base de la seva construcció és digital, virtual, a base d’uns i de zeros, sinó perquè no existirà una entitat única que respongui a un únic itinerari de lectura i el configuri com a tal llibre u obra tancada. Aquesta entitat només la trobaríem en la versió que exhaurís totes les possibilitats i combinatòries de lectura, activant i desactivant hiperenllaços. En aquest cas remot, en què hauríem esgotat tots els continguts i formats, seria vàlid seguir parlant de llibre?; ho seguirem fent per pura peresa intel·lectual?» 

Ara sí, el seguit de punts:

1. La pregunta reiterada de quin ha de ser el preu dels llibres electrònics, 15 anys després de l’aparició del Softbook, considerat el primer lector digital, mostra clarament l’absurd en què ha caigut la indústria editorial i evidencia la sospita que els preus que s’estan aplicant i els criteris seguits per firxar-los, no són els correctes.
2. Els grans grups editorials tenen digitalitzat el catàleg d’obres literàries però segueixen penalitzant la venda del format electrònic: sovint endarrereixen la publicació d’un títol en la versió digital o la posen a la venda a un preu considerat excessiu pel públic comprador.
3. Un dels motius que el preu en versió digital sigui necessàriament més car de l’esperat, és perquè aquests grups editorials no han transformat el seu model productiu i han afegit la digitalització de l’obra com un pas afegit a la producció del títol a publicar (la qual cosa suposa, a més, haver de fer les correccions necessàries per garantir la seva lectura en cadascuna de les plataformes i formats en què es posarà a la venda).
4. Si seguim debatent sobre quin hauria de ser el preu del llibre electrònic és perquè no l’hem sabut diferenciar del llibre imprès.
5. El llibre electrònic no és un succedani del llibre de butxaca ni ha de competir amb aquest.
6. No podem pensar fixar el preu d’un llibre electrònic per referència al preu en la seva versió en paper (que és el que fan la majoria de grups editorials).
7. El llibre imprès és un producte difícilment millorable. Si pensem que el llibre electrònic és car, és perquè el que ofereixen les diferents editorials és una mera fotocopia digital de la seva versió en paper i/o perquè no aprofita els recursos que aquest format posa a l’abast. M’esplaio en aquest punt: No estic pensant en farcir els títols d’arxius multimèdia (personalment els trobo força molestos en la majoria dels casos) sinó en aprofitar recursos tan bàsics com la utilització d’enllaços que ampliïn la informació d’allò que estem llegint (p.ex., accés a la biografia i a altres títols de l’autor, accés a obres o textos relacionats, a ressenyes o crítiques i, lògicament, accés a comprar-los!). Més enllà de l’estalvi d’espai, els avantatges del llibre electrònic no es poden limitar  a la facilitat amb què permeten canviar el tipus de lletra o a disposar d’un diccionari on-line. 
8. Quan es pensa que el llibre electrònic ha d’ésser més barat que la seva versió impresa, hom pensa en l’eliminació dels costos materials (fonamentalment  paper) i d’impressió. La partida més costosa, però, és la distribució, que en el cas del llibre imprès pot suposar el 50%-60% del preu de venda (vegin el repartiment de costos que suggereixen els experts)
9. Emmirallar-se en la indústria musical, que va passar del vinil al CD i d’aquest al MP3 (obvio cassets, mini-disk, i d’altres ginys i formats), és un error: música i literatura són productes d’oci cultural diferents, que responen a hàbits de consum propis. 
10. En el món del llibre digital, les llistes de preus poden ser absolutament dinàmiques: podem apujar o abaratir el preu dels nostres llibres segons criteris de promoció, comercials, etc. (1-Aprofitem-ho. 2-Autors, compte si teniu estipulat el % a cobrar en base al PVP del llibre)

En resum,  no hi ha fórmules màgiques que assegurin el preu de venda d’un llibre electrònic, però sí que hi ha moltes altres maneres de treballar en la seva edició i venda. Al capdavall, potser la pregunta no sigui quin ha d’ésser el preu dels llibres electrònics sinó quin tipus de llibre electrònic volem publicar i vendre.

Acabo amb un apunt de José Manuel Lucía, catedràtic de Filologia Romànica i especialista en Humanitats Digitals:

«Desde la industria editorial (que en muchos casos es solo un brazo de los grandes grupos mediáticos de todo el mundo) quieren imponer la unidad entre el texto y el libro, entre ese mecanismo para difundir ideas y conocimiento (el texto) con el medio con que se vale hoy día para llegar al mayor número posible de lectores (el libro)»[2]

---

[1] Deleuze, Gilles – Guatari, Félix. Rizoma. Introducción. México: Premia Editora,1978.

[2] Lucía, José Manuel. Elogio del texto digital. Claves para interpretar el nuevo paradigma. Madrid: Fórcola Ediciones, 2012.

La serenor d’un final

Virginia passa la darrera setmana de juny revisant les proves d’impremta. Quatre, cinc, sis, fins a set hores diàries de correccions i anotacions, la deixen exhausta. L’obra, que inicialment havia imaginat com «les vacances d’un escriptor», la té absorta. No pot escriure res. Al vespre, després de sopar, prova de llegir Proust, però no se’n veu capaç. Ha perdut, també, la seva voracitat lectora.

Quan en va escriure el final, a les acaballes de març, pressuposava uns tres mesos de feina, pel cap baix, abans de donar-la per tancada. Pretén publicar-la al setembre, tant si com no, però encara no és a punt i pensa que l’artista perfecte «la retocaria, la reescriuria i poliria infinitament».

Leonard, el seu marit, ja n’ha llegit l’esborrany. La seva impressió, la de Leonard, és que Orlando és un llibre millor que Al Far, que tracta de coses «més interessants, més relacionades amb la vida, més grans.»

Virginia hi pensa. Mai no havia escrit tan ràpid. Va començar Orlando mig en broma, com per jugar, i va ser només a mida que avançava que va prendre-la seriosament. Creu que és desigual, a voltes brillant, d’altres capritxosa, «massa llarga per ser una broma i massa frívola per ser una novel·la seriosa.»

Leonard considera Orlando una obra molt original, una sàtira.

Malgrat que pensa que mai no ocuparà un lloc important en la seva carrera d’escriptora, Virginia està contenta d’haver-la acabat. Orlando ha estat un parèntesi abassegador, fruit d’un impuls fugisser que l’ha portada lluny de l’habitual exploració. És un llibre fàcil, “d’exteriors”, amb una narració continua, amb frases directes. No busca tensar la forma. Ara, n’ha d’enllestir la correcció, molt més costosa del que esperava. Vol passar pàgina i tornar a la crítica literària. Li agradaria fer un article sobre Sterne. Té el convenciment que no escriurà cap altra novel·la i confia, diu, «que mai més se m’acusi de fer-ho.»

Segueix, però, obsedida amb l’escriptura i assaja de dibuixar amb paraules tots els detalls d’una escena: l’aspecte d’un arbre, el batec d’unes ales, la violència d’una ventada. Vol trobar-ne l’essència, arribar fins al moll, construir la frase que permeti expressar el que veu, el que sent. És conscient que aquesta és una tasca sense fi, que està més enllà de les seves possibilitats. Escriu abocant-ho  tot, talment peces amuntegades, perquè el lector les disposi en la seva imaginació i en faci una invenció encara més real que la que han vist els seus ulls. «Escric així en part per fugir de la càrrega d’escriure narrativa.»

L’estiu avança. És dimecres, 8 d’agost. S’ha acabat la pluja i el fred, però els dies són ventosos. Torna la llum i tornen les ganes de viure. A Virginia i a Leonard els agrada anar al camp. Van a visitar la granja de Lime Kiln, a Charleston. Els acompanyen Nessa, germana de Virginia, i l’amiga Vita Sackville West, que va inspirar Orlando i a qui li dedicarà el llibre. Fa sol. Passen tota la jornada a l’aire lliure. És feliç. Al vespre, ja de tornada, com fa sempre que el temps i la salut li ho permeten, Virginia puja a la cambra i s’asseu a escriure el diari. Els seus ulls han quedat atrapats per la imatge del vell casalot de la granja:

«La casa estilo tudor era casi ciega: ventanitas muy pequeñas con cejas; los viejos granjeros estuardo debían de mirar desde allí las tierras llanas, muy sucios, desastrados, como gente de suburbios. Pero tenían dignidad: por lo menos, paredes gruesas, chimeneas y solidez; mientras que ahora la casa está habitada por un solo viejo, flaco, de cara sonrosada, que se tiró en su sillón. Vayan donde quieran, vayan a cualquier parte, dijo, desmadejado, deteriorado como los secaderos de lúpulo; y húmedo como las alfombras mohosas, sórdido como las camas bajo las cuales asomaban los orinales. Las paredes estaban pegajosas; los muebles eran victorianos; entraba muy poca luz. Todo estaba muriéndose, desmoronándose; y él llevaba allí 50 años; y aquello se caía a pedazos, porque no tiene suficiente belleza o fuerza para que nadie quiera repararlo»[1]

Virginia Woolf va començar Orlando el 8 d’octubre de 1927. Mentre l’escriu passa amb facilitat de l’èxtasi al desassossec més profund. El 17 de març, cinc mesos després, n’escriu el final. «Hi ha una sensació de serenor en escriure Fi, ni que sigui provisionalment.» La novel·la surt publicada, finalment, l’11 d’octubre de 1928. Hi havia esmerçat un any. S’havien acabat les correccions.

---

[1] Woolf, Virginia. Diarios 1925-1930. Madrid. Ed. Siruela: 2003 (trad. Maribel de Juan)