Una lectura d’El zero i l’infinit (I)

Fa unes setmanes vaig anar a passar el dia a Portbou. No feia encara mitja hora que havia arribat que vaig trobar, en un d’aquests punts d’intercanvi de llibres, El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

De la novel·la, més enllà de recordar que havia estat una lectura de referència, no en sabia res. De Koestler, recordava el moment en què vaig conèixer la notícia del doble suïcidi, el seu i el de la seva dona. Érem a taula, a mig dinar, i teníem la televisió encesa. Val a dir que el menjador de casa era força gran i que l’aparell quedava prou allunyat com perquè, aparentment, ningú no hi parés atenció. Això és el que hauria deduït qualsevol observador, en veure vuit comensals que parlaven i discutien tots alhora, aliens a la remor d’una veu que, impertorbable i com cada migdia, informava dels successos i fets més destacats. Però aquest mateix observador no trigaria gaire a adonar-se de l’error, perquè sempre sortia algú que, enmig de qualsevol conversa i sense venir a tomb, comentava el que les notícies acabaven de dir. Aquell dia va ser la mare: “diu que els han trobat tots dos morts, asseguts al sofà de casa seva”. Suficient perquè la resta s’hi afegís “qui dius que han trobat?”, “però, quan ha estat, això?”, “tots dos, la dona també?”, “qui dieu que eren?”, “un científic i la seva dona”, “no, sembla que era escriptor”, “no havia fugit de Rússia, aquest?”… i així fins que algú, normalment el pare o l’avi, devia dir “calleu un moment” o “apugeu el volum” cosa que devia passar quan el periodista ja havia acabat d’explicar la notícia. De fet, a casa era molt difícil estar informat de res perquè quan es donava el cas estrany d‘estar tots en silenci, escoltant el titular d’una notícia de màxim interès, sempre hi havia algú que s’apressava a dir-hi la seva i d’immediat s’originava una petit debat que impedia conèixer el que realment havia succeït. En resum, de Koestler em va quedar, per sempre més, la imatge dels cossos inerts de dos ancians, asseguts un al costat de l’altre, al sofà de casa seva, com qui fa una becaina després de dinar.

Tot això va passar-me pel cap, mentre comprovava l’estat del llibre i el guardava a la motxilla, feliç de la troballa. Després, vaig continuar la passejada i vaig pujar al cementiri, a retre homenatge a Walter Benjamin i a visitar el memorial que va dedicar-li Dani Karavan, monument d’una bellesa fatídica, en el sentit que t’engoleix, emocionalment i física, i t’obliga a descendir per un corredor que resulta terrible i alliberador, alhora.

Al tren, ja de tornada, vaig deixar de banda el llibre que portava i vaig començar a llegir El cero y el infinito, del tot inconscient del que representava haver estat, unes hores abans, davant la tomba de Walter Benjamin, amb el llibre d’Arthur Koestler penjat a l’esquena.

Sospitava que tots dos devien haver coincidit en algun moment, potser eren amics o havien intercanviat escrits o compartit autors i lectures. Ara he sabut que van ser veïns a París, quan vivien al número 10 del carrer Dombalse, i que Benjamin era un dels participants habituals a les timbes de pòquer que organitzava Koestler. L’última vegada que van trobar-se va ser a Marsella. Tots dos fugien de l’ocupació nazi, Benjamin cap a Espanya, des d’on pensava poder arribar als Estats Units i reunir-se amb els seus amics Adorno i Arendt; Koestler, cap a Anglaterra, seguint la ruta d’Orà, Casablanca i Lisboa. La trobada a Marsella va ser breu, Koestler marxava l’endemà mateix, però va durar el temps suficient com perquè Benjamin li preguntés si portava res per prendre’s, si les coses es torçaven. Va ser llavors que va oferir-li la meitat de les 64 dosis de morfina que duia al damunt: “Quedi-se-les, per si de cas”, sembla que va dir-li.

Arthur Koestler va suïcidar-se 43 anys després que ho fes Benjamin. Tenia 77 anys, patia Parkinson i leucèmia, i no volia esdevenir un vell incapaç ni ser una càrrega per a ningú. A l’escrit que va deixar hi podem llegir:

“El propòsit d’aquesta nota és deixar palès que intento suïcidar-me prenent una sobredosi de fàrmacs, sense el coneixement ni l’ajut de cap altra persona. Els fàrmacs els he aconseguit de forma legal, i els he acumulat durant molt de temps.”

La nota està escrita en primera persona, no fa referència a cap pacte amb la seva esposa Cynthia, que 30 anys més jove i en perfecte estat de salut, va decidir acompanyar-lo. Alguns diuen que era incapaç d’imaginar una vida sense l’Arthur, altres, que patia una submissió malaltissa.

Imre Kertész, també hongarès, també jueu i també malalt de Parkinson, com el mateix Koestler, va deixar escrit que “Llevar-se la vida o continuar vivint és una qüestió de caràcter, de temperament o d’oportunitat; algunes vegades només continuem vivint perquè ens falten els instruments adequats”. Kertész no va tenir el caràcter, el temperament o l’oportunitat. Tampoc devia tenir a mà els instruments adequats. L’estri escollit per a suplir tanta mancança va ser abocar-se a escriure La última posada, text al qual pertany aquesta citació.

L’any vinent, al setembre, tornaré a Portbou a visitar la tomba de Benjamin. Portaré la novel·la de Koestler al damunt, però no pas penjada a l’esquena, la duré a les mans, ben visible, perquè en Walter i l’Arthur puguin retrobar-se i parlar de tot el que els va quedar pendent.

Aquell punt de tristesa

¿I si la pulsió creadora no fos sinó la voluntat d’un absolut, entossudit a mostrar-se en bocins esparsos?

Walter Benjamin aspirava a publicar un llibre únicament compost de citacions. Mai no sabrem si, d’haver-ho aconseguit, hauria tornat a escriure. ¿Què hi hauria pogut afegir, en aquella mena d’aparador de l’absolut? Emmudit pel so espaordidor d’un tret manta vegades anunciat –En mi trabajo, las citas son como salteadores de caminos que irrumpen armados y despojan de su convicción al ocioso paseante–, Benjamin hauria esdevingut ell mateix literatura, fragment, i totes les obres prèvies serien llegides com a notes a peu de pàgina d’aquell llibre colossal que mai no va arribar a escriure.

També Juan Ramón Jiménez somiava a deixar d’escriure, esdevenir poesia, inefable: Mi ilusión ha sido siempre ser cada vez más el poeta de «lo que queda», hasta llegar un día a no escribir. Escribir no es sino una preparación para no escribir, para el estado de gracia poético, intelectual o sensitivo. Ser uno poesía y no poeta.

Poc abans de morir, Paco de Lucía concedia una entrevista en què explicava de manera planera quina relació mantenia amb l’acte de crear i compondre música:

    A mi m’hauria agradat fer un únic disc. Dedicar-m’hi plenament, corregir-lo una vegada i una altra, i publicar-lo quan estigués a punt de morir. Seria un disc insuperable, perquè ¿com podria superar-lo? 

     M’agrada la creació, l’angoixa que genera la necessitat de fer alguna cosa diferent. Si pogués, només faria una gira petitona, molt de tant en tant, per curar la neurosi que suposa estar tancat a casa, tot sol, component, durant mesos i mesos.

     I m’agraden moltes músiques, però cap com el flamenc. El flamenc em trenca per dins, en els moments tristos i en els alegres, i ho fa d’una manera com no ho fa cap altra. Tot el que faig és flamenc, sobretot quan no faig flamenc.

L’artista, el creador, en faria prou de viure un sol dia; de conèixer la veritat al matí i morir al vespre. Però no l’hi és concedit i viu emmalaltit, com Bolaño –sense cap mena de dubtes jo seria un home més viu i estaria molt més sà, si no m’hagués dedicat a escriure–, a mercè d’aquest absolut.

Benjamin, i tornem a començar, considerava les obres acabades com a obres menors, col·locades al costat dels fragments als quals els artistes dediquen tota la vida; la finalització, deia, només omple d’alegria als més febles i dispersos, que se senten per fi retornats a la seva vida.

Potser és per això que en la contemplació de les obres acabades, d’altra banda les úniques que podem gaudir, hi ha sempre aquell punt de tristesa. Perquè sospitem que, en el fons, són la penitència que paga l’artista per haver gosat reptar l’absolut:

 I com a càstig, faràs coses boniques! (Valéry)

 

Sense fi

 

“Para los grandes hombres, las obras concluidas tienen menos peso que aquellos fragmentos en los cuales trabajan a lo largo de toda su vida. La conclusión sólo colma de una incomparable alegría al más débil y disperso, que se siente así devuelto nuevamente a su vida.”

W. Benjamin, Dirección única

(trad. Juan J. del Solar i Mercedes Allendesalazar)

 

L’home de geni, l’artista, sap que la seva tasca no té fi. Està condemnat a seguir treballant, mogut per un impuls i una passió que el transcendeixen i l’empenyen a cercar l’obra total. Sap que la cerca és en debades. Aquesta és la seva grandesa i aquest, el seu destí tràgic.

Res commou tant com imaginar l’artista contemplant l’obra finalitzada. En l’excitació i borbolleig de la creació ha aconseguit sadollar fugaçment la seva set. Superat el paroxisme, el miratge es fa evident: cada nova obra no és sinó la constatació íntima de les pròpies limitacions. L’artista “tanca” l’obra, davant la impossibilitat de millorar-la i en l’esperança d’haver superat un nou obstacle vers la realització de l’obra total, en un camí que sap sense fi.

Dominats per l’autoexigència i el pes d’aquesta feixuga tasca, hi ha artistes que emmudeixen prematurament. Perpetuar-se en l’obra inacabada ha de ser, sens dubte, una dolorosa renúncia.