Aquest grinyolar que ens acompanya

Alberto Caeiro va néixer l’abril del 1889, a Lisboa, i va morir el 1915; va viure quasi tota la seva vida a pagès. Gairebé no va tenir professió ni educació, només instrucció primària. Era d’estatura mitjana, més aviat tirant a alta, però corbada i amb les espatlles caigudes, i, encara que fos realment fràgil (va morir tuberculós) semblava menys fràgil del que era. Ros descolorit, de cabells abundosos que sense gaire llum prenien un to castany, tenia els ulls blaus de vailet que no té por. Pare i mare se li van morir aviat, i ell es quedà a casa, vivint d’unes petites rendes. Vivia amb una tia vella, una tia-àvia.

La seva vida, a banda d’aquestes quatre dades, no es pot relatar perquè no hi ha res per relatar. Els seus poemes són el que en ell hi hagué de vida. En tota la resta no hi hagué incidències, ni hi ha història. Escriu, malament, en portuguès i ho fa per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que es posarà a escriure.

La poesia de Caeiro fa de bon llegir, per la simplicitat i transparència amb què ens parla. És amb aquesta mateixa simplicitat i aquesta transparència que posa veu al paganisme més profund. Per Caeiro, viure és veure; creu en el Món perquè el veu. Però no hi pensa, perquè pensar incomoda com caminar sota la pluja quan el vent s’alça i sembla que plogui més; pensar és no comprendre; és estar malalt dels ulls. Caeiro no té filosofia, té sentits. Potser és per això que tampoc no té esperança ni ambició: Ésser poeta no es cap ambició meva. És la meva manera d’estar sol.

Diuen que ningú no el va veure mai trist. Potser és en la seva simplicitat que cal buscar l’absència de dolor, o la felicitat, si ho prefereixen.

Tant de bo la meva vida fos un carro de bous
que va grinyolant de bon matí per la carretera
i que allà d’on venia torna després
quasi de fosc per la mateixa carretera.

No em caldrien esperances –sols rodes em caldrien…
La meva vellesa no tindria arrugues ni cabells blancs…
Quan jo ja no servís, em traurien les rodes
i em quedaria bolcat i estavellat al fons d’un barranc.

Caeiro hauria pogut escollir un camí de terra, polsegós i solitari, per transitar el seu carro de bous. Hauria estat molt més natural. Però prefereix posar-nos-hi una carretera, una via estranya, inhòspita per aquest passar la vida de principi, de bon matí, a fi, quasi de fosc. No hi hauria res, en aquesta vida enyorada, que expliqui per què seguir circulant, cap aprenentatge assolit ni cap honorabilitat merescuda, més enllà de la d’escoltar i reconèixer aquest grinyolar que ens acompanya des que vam néixer.

*

Alberto Caeiro és un dels il·lustres coneguts inexistents de Fernando Pessoa. L’autor portuguès explica la creació de Caeiro amb aquestes paraules: Un dia […] em vaig atansar a una calaixera i, tot prenent un paper, vaig començar a escriure dempeus, com escric sempre que puc. I vaig escriure d’una tirada trenta i tants poemes, en una mena d’èxtasi que mai no podré definir. Va ser el dia triomfal de la meva vida, i mai no podré tenir-ne un altre d’igual. Vaig obrir amb un títol, O guardador de Rebanhos. I el que seguí fou l’aparició d’algú en mi, a qui vaig donar tot seguit el nom d’Alberto Caeiro. Disculpeu-me l’absurditat de la frase: es féu aparent en mi el meu Mestre.

La descripció de la figura de Caeiro amb què s’inicia aquest post ha estat escrita a partir del testimoni del mateix Fernando Pessoa i del d’altres coneguts seus, també poetes, com Ricardo Reis i Álvaro de Campos.

Anuncis

En l’aniversari de Fernando Pessoa

pessoa

Tal dia com avui, el 1888 a Lisboa, naixia Fernando Pessoa. Uns anys més tard ho feien Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, tres dels seus heterònims. Crec haver llegit, o potser ho he somniat, que tots tres són fills d’un desbordament de realitat. Tal vegada són la mostra que la vida no basta. Una contradicció. Tant li fa, Pessoa els va concebre, els va donar vida i caràcter:

Veig davant meu, en l’espai incolor però real del somni, les cares, els gests de Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Els vaig construir les edats i les vides.

Tots quatre dialoguen, es defensen i contradiuen, i ho fan de tu a tu, malgrat reconèixer-se en la figura de mestre i deixebles. No, el mestre no és Pessoa. Ell només els dóna veu.

¿Com escric en nom d’aquests tres? Caeiro, per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que em posaré a escriure. Ricardo Reis, després d’una deliberació abstracta que de sobte es concreta en una oda. Campos, quan sento un impuls sobtat per escriure no sé què.

He posat en Caeiro tota la meva capacitat de despersonalització, he posat en Ricardo Reis tota la meva disciplina mental vestida amb la música que li és pròpia, he posat en Álvaro de Campos tota l’emoció que no dono ni a mi mateix ni a la vida.

Tos quatre són poetes. Escriuen poemaris i es prologuen mútuament, i en els pròlegs recorden la figura de l’amic, i en recuperen frases i expressions des de l’admiració i amb profund respecte, establint una conversa que encara avui, que són morts, mantenen. De vegades tots plegats, com en les Notes a la memòria del meu mestre Caeiro, d’Álvaro de Campos:

De tota manera, una de les angoixes de la meva vida –de les angoixes reals enmig de tantes que havien estat fictícies– fou que Caeiro morís sense que jo fos al seu costat. Això és una bajanada, però és ben humà, i és així.

Jo era a Anglaterra. El mateix Ricardo Reis no es trobava a Lisboa, sinó que havia tornat al Brasil. Fernando Pessoa hi era, però era com si no hi fos. Fernando Pessoa sent les coses però no s’immuta, ni tan sols per dins.

He dit que Pessoa és mort. Vés a saber. Si aneu al Monasterio dos Jeronimos certament hi veureu la seva tomba. Però això, parlant d’heterònims, és gairebé no dir res. En tot cas, tot el que podem dir al respecte ja ho va afirmar José Saramago: “El único hecho por el que Pessoa no està vivo es porque sabemos que murió.”

É talvez o último dia da minha vida.
Saudei o Sol, levantando a mão direita,
Mas não o saudei, dizendo-lhe adeus,
Fiz sinal de gostar de o ver antes: mais nada.

*

És, potser, l’últim dia de la meva vida.
He saludat el Sol, alçant la mà dreta;
no l’he saludat, emperò, dient-li adéu;
li he fet el senyal que m’era plaent veure’l abans: res més.

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro. Quaderns Crema     (Trad.Joaquim Sala-Sanahuja)