El paraigua de J. V. Foix

L’any 1917, Joan Salvat-Papasseit entra a treballar a les Galeries Laietanes de Barcelona, primer com a restaurador de mobles antics i després a la secció de llibres, de la que no trigaria a ser-ne l’encarregat. Allà té l’oportunitat de llegir l’obra d’un munt d’escriptors d’arreu, d’aprofundir en l’avantguarda europea, de conèixer les millors revistes culturals del moment i, també, d’establir contacte amb els clients de la llibreria, entre els quals Josep Pla, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra o Tomàs Garcés, per citar-ne alguns.

Transcorreguts els anys, és temptador pensar que no tothom té la sort de tenir uns clients com aquests. Fins i tot, seria lícit tenir-ne enveja. Tanmateix, sospito que erraríem els motius: la talla d’aquests clients no radica tant en la seva obra –la majoria inèdits, encara–, sinó en l’amistat i en la complicitat que van establir amb l’aleshores dependent de les Laietanes, tal com va recollir J. V. Foix, un altre dels habituals de la casa, en el llibre Catalans del 1918

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. M’he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l’estètica. És en aquests moments, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s’escau d’aturar-s’hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i barnilles.

Salvat-Papasseit, de classe humil i militància proletària, que compaginava la feina de llibreter amb la redacció d’articles per al fulletó Un enemic del poble, no va voler desaprofitar l’ocasió de tenir al davant el pastisser de Sarrià per, entre conya i conya, acabar de burxar-lo

Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol al migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els que anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred.

J.V. Foix, educat i elegant de mena, no va respondre l’embat, ni tampoc no hi va oposar cap defensa, ans al contrari: l’aprofitaria per deixar palesa la mena d’estima que sentia pel llibreter i incipient poeta de les Laietanes

No li he dit, és clar –no m’agrada defensar-me si no és espiritualment urgent, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En Salvat-Papasseit, de les Laietana, poeta.

J.V. Foix, Catalans de 1918, Edicions 62

Temps de pluja, neu i paraigua. Penseu-hi.

Manifest

D’acord, passa el temps, i cap filòsof no governa.
Però no hauríem de renunciar, encara.
Podríem fer-nos notar, sortir al carrer i cridar:
VOLEM QUE CADA AJUNTAMENT TINGUI EL SEU POETA.

No el volem pas per fer-ne l’alcalde,
que potser no cal. En faríem prou
de tenir-lo al capdavant
de la regidoria d’urbanisme.

De l’harmonia que els arquitectes sàpiguen donar a llurs construccions actuals i innovadores, el poeta n’heu la pròpia harmonia. Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres, és ensenyar al poeta d’ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té. Si l’arquitectura és una ordenació racional dels materials de construcció, la poesia, que és, segons nosaltres, la descoberta i la pràctica del real poètic, ha de tendir també a la perfecció. Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts, és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté.

*

No neguem pas la creació en arquitectura, ans bé la propugnem. Amb pedra, ferre i ciment pot aconseguir hom l’eurítmia que reclamen als poetes de tota jeia i tribu. Sempre, és clar, que l’arquitecte no sigui fantasista o fantasmàtic. O abstractista alienat. Als poetes, als músics, als plàstics, pot hom excusar-los o estimular-los. És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítmic. Un edifici acusa, per segles, l’obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció. No és aconsellable, ni bo, en arquitectura, fer provatures, talment com és permès, per experta tolerància, als altres artistes en llurs fetes i malifetes.

J. V. Foix. Mots i maons o cascú el seu