Leggere stanca

Ahir vaig trobar les cartes que la Violet va escriure a en Bill. Estaven amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres i van caure a terra desordenadament. Feia anys que existien, però ni en Bill ni la Violet m’havien dit mai què contenien. El que sí em van dir va ser que minuts després d’haver llegit la cinquena i última carta, en Bill va decidir no casar-se amb la Lucille, va sortir de l’edifici de Greene Street i va anar directe a l’apartament que la Violet tenia a l’East Village. Quan vaig tenir les cartes a les mans, vaig notar aquell pes estrany que solen tenir les coses encantades per les històries que s’expliquen i es tornen a explicar una vegada i una altra. Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre.

                                                                  Siri Hustvedt. Allò que vaig estimar. Angle Editorial                                                                 (Trad. Jordi Martín Lloret)

Comencem
Un narrador, no sabem si un home o una dona, explica en primera persona la troballa de les cartes que una tal Violet, de la que no en sabem res, va enviar a un tal Bill, personatge que, de moment, també ens és desconegut. Que el narrador sàpiga el nom de l’autor i receptor d’aquestes cartes és gairebé avançar-nos que les va llegir, encara que no ens expliqui res del que s’hi diu i el detall que parli de “les” i no d'”unes” cartes ens predisposa a pensar que, o bé la Violet no en va escriure cap altra i, per tant, les ha trobades totes, o bé es tracta d’unes cartes especials que seran rellevants per a la història que comença a explicar-nos. De la relació que uneix al narrador, la Violet i en Bill, no ens n’avança res, però sí sabem que tot això va succeir ahir, la qual cosa significa que és un fet prou important com perquè no deixi passar més temps i ens l’expliqui l’endemà mateix de la troballa. Fins aquí la primera frase.

Llegim fins al segon punti seguit
Ens diu que les cartes estaven “amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres”. Convé que ens hi aturem, si més no un moment, pel convenciment amb què afirma que algú va tenir la intenció d’amagar-les-hi. Podia haver dit que “estaven en un dels seus llibres”, però aquesta opció, a més de minvar l’efecte de la troballa, impossibilitaria que seguissim preguntant-nos sobre la relació del narrador amb aquestes cartes: a qualsevol casa hi ha un munt d’indrets on amagar-les, abans que no pas en un llibre, com és que sap que estan amagades i no senzillament guardades? Hi ha cap diferència aparent entre deixar unes cartes abandonades en un llibre o amagar-les-hi? Tampoc no ens queda clar qui és el propietari d’aquest llibre. Sabem que en té més, de llibres, però no ens diu qui és. El més immediat és pensar que és en Bill, perquè és a ell que anaven dirigides les cartes, però també hi ha la possibilitat que el llibre fos de la Violet: ningú no ens ha dit que no es tracti de cartes retornades al remitent i que, per algun motiu que no coneixem, decidís amagar-les. Del llibre, tampoc no ens en dóna cap dada. No en sabem el títol, ni l’autor, ni el gènere, però cal pensar que, si havia d’amagar les cartes, devia ser prou gruixut o de mides grans i amb un nombre de pàgines suficients per enquibir-les-hi. Tampoc no sabem on és el llibre, és a dir, on era el narrador ahir quan les va trobar, ni si avui segueix al mateix lloc. Qualsevol hipòtesi és vàlida, tan aviat podia trobar-les a casa d’en Bill, com de la Violet, com a casa seva, la del narrador, fins i tot a casa d’algú altre que tingués llibres d’en Bill o de la Violet. En qualsevol cas, podem imaginar que, ahir, el narrador va agafar el llibre, per algun motiu que desconeixem –podia estar llegint, fent endreça o traient la pols, posem per cas– i, sense saber que hi havia unes cartes amagades entre les pàgines, van caure-li a terra. El fet que ho fessin desordenadament ja ens indueix a pensar que devien ser-ne unes quantes, no dues ni tres, i d’uns quants fulls.

Avancem fins al tercer punt i sguit
Ens assabentem que les cartes no són recents, que ja fa anys que van ser escrites i que el narrador ja sabia que existien. També afegeix que van ser la mateixa Violet i en Bill que li ho van dir. Aquesta precisió és important perquè fins ara no sabíem si tots dos en coneixien l’existència –les cartes podien no haver estat enviades, finalment, o no haver arribat al destinatari–, i perquè aquest “mai” ens fa entendre que la relació entre tots tres no va ser esporàdica, sinó que devia tenir una certa continuïtat. El fet que no li expliquessin el que deien és un esquer que augmenta les ganes del lector de saber-ne més: per què van parlar-li de les cartes sense explicar-li’n el contingut?

Quart punt i seguit
Patapam! arriba el detonant: de cartes, només n’hi ha cinc, suficients, però, per frustrar el futur casament d’en Bill amb una tal Lucille, que no havia aparegut encara. No sabem l’interval de temps que va transcórrer entre la primera i la cinquena carta, però sí que ens diu que va ser només minuts després de llegir-ne l’última que en Bill va prendre la decisió de no casar-s’hi, i que va sortir d’un edifici, no ens diu pas que fos a casa seva, per anar-se’n directe cap a l’apartament de la Violet, sembla ser que en un altre barri de la mateixa ciutat, potser Nova York, ciutat que té un carrer i un barri amb els noms assenyalats. A banda del que ja hem dit, hi ha coses interessants en tot el que amaga aquest primer paràgraf, com ara no saber si en Bill també escrivia cartes a la Violet o si era únicament ella que n’escrivia; si aquestes cartes eren resposta d’unes altres d’en Bill, o si mai aquest va respondre les quatre cartes anteriors. No sabem quina mena de relació mantenien tots dos, al marge de la d’en Bill amb la Lucille, ni si no casar-se amb la Lucille va suposar emparellar-se amb la Violet: que anés al seu apartament no implica necessàriament, si més no pel que hem llegit fins ara, que fos per declarar-s’hi. Quina mena d’home és, aquest Bill? Ha estat jugant amb els sentiments de la Lucille? Necessita una carta de la Violet per trencar la relació amb la Lucille? Què hauria passat, de no llegir la cinquena carta, s’hauria casat amb la Lucille? O potser la carta de la Violet conté algun detall inconfessable de la Lucille que en Bill desconeixia i que fa impossible el matrimoni? Recordem que el mateix narrador només sap quina va ser la reacció d’en Bill, però no què diuen les cartes de la Violet.

Cinquè punt i seguit
Arribats aquí, aprofitant la màgia de la literatura, la Hustvedt fa que ens oblidem per uns moments de la Violet, d’en Bill i la Lucille i tornem a centrar-nos en la figura del narrador per fer-nos saber que aquesta és una història que li ha estat explicada moltes vegades i que, atenció, és gairebé immediatament després d’haver-les llegides –tal com li va passar a en Bill– que prendrà una determinació: en aquest cas, escriure el llibre que som a punt de començar a llegir, cosa que, d’altra banda, és del tot enganyosa perquè ens situa en un doble relat, el que ha començat a explicar-nos “oralment” i el que ara a es disposa a escriure aquest algú del qui encara no en sabem res, només que té malament la vista i que li va costar força desxifrar el contingut de les cinc cartes, una manera de dir-nos que ja és gran i, potser, que han passat força anys des que les cartes van ser escrites.

*

És probable que moltes de les observacions que he fet arran de la lectura d’aquest primer paràgraf d’Allò que vaig estimar siguin en debades o errònies. Tant se val, llegir un text literari és un continu avançar i retrocedir; un avançar mentre construïm supòsits i formulem preguntes i un retrocedir per respondre’ns aquestes preguntes i per corregir o completar allò que havíem suposat prèviament de manera errònia o incompleta. Llegir demana caràcter, i actitud, estar disposat a equivocar-nos, a corregir, a revisar continuament el que portem llegit. Llegir, cansa.

Tal com l’hi passa al narrador, jo també m’he posat a escriure d’immediat. A diferència d’ell, però, que va esperar a llegir totes les cartes, jo no me n’he pogut estar i ho he fet només acabar el primer paràgraf. Si algú de vostès ha llegit la novel·la, si els plau, guardin silenci: tinc tot el dret a voler cansar-me fins al final.

 

 

 

Anuncis

Un món en construcció

Una de les sorts més grans que tinc, d’un temps ençà, és la d’assistir en directe a l’estrena de paraules, de mots que per primera vegada es posen en circulació, en aquest cas, entre alumnes de primària. L’exercici segueix sempre un mateix patró: primer llegim un poema o un fragment d’algun conte o novel·la; tot seguit repassem cadascuna de les paraules, per si n’hi ha cap que no entenem; després, posem a prova la comprensió “oftalmològica”, que tantes vegades es confon amb la comprensió lectora i que consisteix, per dir-ho ràpid, a cercar dades i informació que són explícites en el text i que donen resposta a preguntes òbvies, del tot banals, tals com quin és el nom del protagonista, quants germans té, on viu; finalment, passem a interrogar el text, a preguntar-nos tot el que el poema o fragment no explica, tot allò que no pot respondre i que hem d’imaginar-nos pel nostre compte, si volem avançar amb pas ferm en la lectura.

El cas és que en els textos escollits sempre hi ha una o dues paraules que no coneixen, que potser no han sentit mai i de les quals no en saben el significat. La d’aquest divendres era ‘intangible’. Vam provar de definir-la sense cap altre ajut que el context i la imaginació, i vaig demanar-los si me’n podien posar cap exemple: l’aire, els núvols, van dir d’immediat, i de seguit van continuar amb els sentiments, les emocions, el pensament, i quan ja semblava que no se’ls n’acudia cap altre, encara van afegir la felicitat, la intel·ligència, la tristor, la imaginació. En definitiva, l’aula era plena d’intangibles –i de dits que apuntaven enlaire per demanar torn i col·laborar a fer més llarga la llista–. Per acabar l’exercici, vaig proposar-los d’agafar un full i escriure una frase, o el que els vingués de gust, inspirat en algun ‘intangible’, cadascú el seu. De sobte es va fer el silenci, havien de pensar, abans de posar-s’hi, escollir-ne un, temptejar què en volien dir, i escriure-ho. Escriure-ho com ho fan els alumnes de primària, amb voluntat i esforç, amb el traç encara insegur, provant de governar el llapis i controlar el gargot, assegurant que cada línia arriba allà on vols que arribi, que cada paraula diu el que ha de dir, a poc a poc, sense presses. Escriure com ho fan, també, els filòlegs

… somos amigos de lo lento, mi libro y yo. No en vano se es o se ha sido filólogo. Filólogo quiere decir maestro de la lectura lenta, y el que lo es acaba por escribir también lentamente […] La filología es un arte venerable, que pide ante todo a sus admiradores que se mantengan retirados, tomarse tiempo, volverse silenciosos y pausados, un arte de orfebrería, un oficio de orífice de la palabra, un arte que pide un trabajo sutil y delicado, y en que nada se consigue sin aplicarse con lentitud.  

 Friedrich Nietzsche. Aurora. José J. de Olañeta, Editor.
(Trad. Pedro González Blanco)

El filòsof Byung-Chul Han, d’origen sudcoreà, explica que va traslladar-se a Alemanya amb la intenció d’estudiar literatura. Aviat va adonar-se, però, que no dominava prou l’idioma, que llegia molt a poc a poc, la qual cosa el va fer canviar d’opinió i matricular-se a filosofia perquè, en la seva opinió, demanava un altre ritme de lectura.

La Cèlia estudia 4t de primària, encara no sap què serà, quan sigui gran. De moment, llegeix i escriu a poc a poc. Confiem que no deixi de fer-ho:

img_6627-1

Una paraula que no és escrita o pronunciada, és un món que no existeix.

Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)

De la impossibilitat d’ésser, alhora, traductor i tirà

Deia T.S. Eliot que és més fàcil pensar en una llengua estrangera que no pas sentir-hi, i que una de les raons per a no voler aprendre un llengua nova és no voler ser una persona diferent, perquè una emoció o un sentiment expressats en una altra llengua no són la mateixa emoció o sentiment. Per això la poesia, seguia Eliot, és el gènere literari més local i el més difícil de traduir, perquè en la traducció d’un poema sempre hi perdem molt més que no pas el que perdem quan traduïm un assaig, un conte o una novel·la.

José Maria Valverde, que va destacar sempre per la seva humilitat i ironia, ho expressava així en una conferència a la UAB, l’any 1982:

No les puedo hablar a ustedes sobre teoría de la traducción porque yo no tengo teoría; es más, no creo en la teoría de la traducción. La traducción es, para mí, un oficio, una actividad imitativa; es como el trabajo que realizan esos cómicos que imitan a los políticos, que tratan de reproducir sus voces. Yo hago lo mismo: oyendo al autor, procuro ir siguiendo su misma voz. Esto requiere no solamente oído, sino además una cierta renuncia a uno mismo. Traducir es una actividad que tiene un gran valor moral, porque es un ejercicio de ascética, en dos sentidos: en primer lugar, porque siempre lo hace uno mal –éste es un buen ejercicio para la educación del carácter– y, en segundo lugar, porque hay que olvidarse de uno mismo al traducir. Si el traductor tiene un estilo literario propio, ha de olvidarlo completamente: los estilistas son incapaces de traducir. Por este motivo, traducir, para un escritor (para un poeta, en mi caso), tiene un lado bueno y un lado malo: el lado bueno es que rompe con los clichés, hace estar dispuesto a todo, obliga a flexibilizarse y a estar siempre abierto a cualquier nueva forma; el inconveniente es que uno pueda llegar a perder demasiado los clichés, que, al fin y al cabo, son necesarios, corriendo así el peligro de tener un estilo demasiado incoloro. Éste seria, grosso modo, el aspecto ético de la traducción, que no es ética en cuanto al traducir, sino en cuanto a uno mismo: la traducción como ejercicio moral, como educación personal.

J.M. Valverde. Obras Competas. Poesía. Editorial Trotta

Traduir –com llegir, enraonar i escoltar– exigeix empatia, saber-nos posar en el lloc de l’altre, anar fins on és per tornar-ne canviat. Només això hauria d’ésser suficient per anular la possibilitat que els traductors –i per extensió, també els lectors i conversadors–, fossin alhora dictadors i ni tan sols seguidors de règims totalitaris. Em direu que la història és farcida de casos que tiren per terra aquest argument. D’acord, ho accepto. El que no pot evitar la història, però, és que me’ls imagini desnaturalitzats, partits en dues meitats, presoners d’un soliloqui amarg. I encara, si la ingenuïtat no fos excessiva, sota l’amonestació constant d’una veu que els avisa de la seva degradació progressiva, tal com els passa a Molloy i a tants altres personatges de Beckett, però sense la tendresa i la compassió que em desperten els protagonistes de les seves novel·les i obres de teatre

 … yo me quedé donde estaba, a mi pesar, aunque no mucho. Porque en mí siempre ha habido, entre otros, dos payasos, el que sólo aspira a quedarse donde está y el que imagina que un poco más lejos se encontrará mejor. De modo que, cualquiera que fuese mi conducta, siempre hallaba razones que me asistían. Y cedía por turno a cada uno de aquellos tristes compadres para hacerles comprender su error.

Samuel Beckett. Molloy. Alianza Editorial (Trad. Pedro Gimferrer)

I potser estaran d’acord que tot això dista molt de ser un traductor o un humanista, oi?

211

Una manera de llegir(-nos)

La prosopagnòsia és un trastorn de la percepció facial, una mena de ceguesa per a les cares: les persones que el pateixen són incapaces de reconèixer a qui pertanyen els rostres que veuen. Situats davant d’una mostra de fotografies no poden diferenciar la imatge de la parella de la d’un desconegut, els fills propis dels dels altres, no separarien Hitler de Gandhi ni Mariano Rajoy de David Fernàndez. Observarien cadascun dels elements que componen els rostres i hi trobarien diferències notables, però les veurien de forma separada –els ulls, el nas, la boca–, i no serien capaços de recompondre’n el tot i obtenir-ne una visió de conjunt que els permetés afirmar si la persona fotografiada és Virginia Woolf o Pilar Rahola. El seu és un món de màscares –i d’indefensió–, i és només a partir de determinats trets característics –la veu, la silueta, un gest, la manera de caminar– que poden descobrir qui és qui i moure’s amb un cert confort, si més no, entre les persones que els són més properes. En alguns casos l’afecció arriba a la impossibilitat de reconèixer-se un mateix.

Val a dir que, a diferència d’altres dolències que també anul·len la capacitat d’identificar rostres, com ara l’Alzheimer, els afectats de prosopagnòsia mantenen la resta de funcions cognitives inalterades: l’individu viu una vida (quasi)plena, però envoltat de representacions facials buides. No és difícil imaginar, doncs, la quantitat de situacions inversemblants que se’ls deuen presentar a diari, més pròpies del deliri de novel·listes i guionistes de pel·lícules d’humor o de terror psicològic que no pas d’un individu real que lluita per destapar la identitat unívoca de les màscares que veu arreu.

Potser, i això només ho podem suposar, desenvolupen altres habilitats que els fan ésser força més encertats a l’hora d’escatir què en queda de tots plegats, un cop ens treuen la possibilitat d’ésser reconeguts per la nostra fesomia: situats al seu abast, el prosopagnòtic ens llegeix tal com Nabokov pensa que ho fan els bons lectors, allunyat de fisonomies, que només el confonen, i cercant l’especificitat de tots nosaltres en el detall precís i en la intuïció:

Creo que una buena fórmula para comprobar la calidad de una novela es, en el fondo, una combinación de precisión poética y de intuición científica. Para gozar de esa magia, el lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador, aun cuando al leer debamos mantenernos un poco distantes, un poco despegados. Entonces observamos, con un placer a la vez sensual e intelectual, cómo el artista construye su castillo de naipes, y cómo ese castillo se va convirtiendo en un castillo hermoso de acero y cristal.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea

I ara, penseu en la riuada de rostres que vau veure ahir.