Aquests darrers dies és habitual –o potser hauria de dir “és tendència”?– llegir entrevistes i articles que parlen del que es coneix com a “alta” i “baixa” cultura. Periodistes i articulistes n’escriuen arreu, potser amb l’esperança que l’entrevistat o l’assagista glossat en defensi, no ja una distinció clara, entre una i l’altra, sinó una oposició ferma. Sembla que tots plegats busquen alguna declaració malsonant, quelcom que doni pas al conflicte, tan necessari en aquests temps de grisor i avorriment general. També hi ha, però, qui mira d’anar més enllà: Gonzalo Torné s’ha esforçat a posar-hi llum, perquè la claredat no ha d’ésser només el de l’espurneig de la pólvora; i George Steiner ho deixa clar tot just començar la resposta.
No he llegit prou Josep Carner per saber què n’opinaria, de l’alta i la baixa cultura, però m’arrisco a suposar que, tal vegada, en aquest conte hi trobaríem la resposta:
Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que, de seny, no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però, àdhuc sentint el mal que de vegades li n’esdevenia, no es formava una idea de què cosa fos la crueltat. Qui mal no fa mal no pensa.
Una vegada qui sap qui començà de dir que s’encenia una guerra. Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les dones ja sabien de llurs àvies que de tant en tant els homes se n’han d’anar a terres llunyanes on poden morir, o d’on poden tornar amb vestits llampants guarnits de vetes i medalles. I, assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar sobre allò que mai no havien vist i mai no sabrien ben bé què cosa podia ésser.
Quan el minyó que no tenia seny passava davant elles, per atzar, elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades, treballadores i xafarderes, li deien:
–Que aniràs a la guerra, tanmateix?
Ell somreia:
«Això –pensava– deu ésser una banda on elles berenen.»
Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per a anar a les batalles del rei que el pobre vailet. Qui no té seny no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig per comoditat, mig per facècia, el trameteren a ciutat.
Aleshores la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla. Li passaven les aventures més extraordinàries. Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites: l’encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà en un món de cases compactes i plenes de foradets: considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d’anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d’un rengle.
I l’atordiren tantes coses! –la llum blanca que els homes de ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar, i els vaixells, i la gent que mai no para, i els xiulets i trontolls d’éssers inconeguts. I un dia el feren entrar en un vaixell, revolt amb tots els homes d’una pila de rengles. I aquests homes estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava. La mar també ho semblava, d’alegre, i un bell argent lluïa damunt les seves aigües tranquil·les. Un sol magnífic estavellava les fustes i els caps.
Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau, i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar mai, i tothom estava content.
Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El dormir era escàs, i els peus sagnaven, perquè les soles del calçat –venut per grans proveïdors milionaris– eren de cartró, esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels arbres. I la lluna s’alçava superba i plena damunt la nit plena de fantàstiques lluïssors.
I heus aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls en el fresc silenci nocturn.
–Vénen –cridà tothom al campament.
–Són els altres! Tothom a punt! –Hi havia un cert desordre, perquè el brogit havia estat impensat.
El bon minyó es posà al seu rengle, com li manaven. Tenia, baldament fos tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot el que podia.
Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia:
–Ei, que aquí davant hi ha gent!
Josep Carner. La guerra (La creació d’Eva i altres contes).
Restes d'inestabilitat 