El millor dels mons possibles

Imaginem per un moment que el món és governat per filòsofs i humanistes. Donada la seva formació, és obvi que estarien en disposició de conèixer què és el millor per als seus conciutadans, molt més que no pas cap altre grup social de cap altra formació acadèmica. Cal esperar que serien persones disposades a fer el bé, absolutament entregades i compromeses amb aquesta tasca, fins al punt que procurarien evitar per tots els mitjans que ningú els arravatés el poder. És probable que això els portés a mentir-nos, sempre pel nostre bé, i a enganyar-nos. D’entre aquests enganys, n’hi hauria un d’essencial per al seu propòsit: simular que, de tant en tant, ens cedeixen la possibilitat d’escollir qui ens governa. Lògicament es tractaria d’un simulacre, però seria tan versemblant que hom no en sospitaria mai res. Escriure articles que qüestionessin la seva gestió, o sortir al carrer a reivindicar el que considerem els nostres drets inalienables, estaria sempre a l’abast. Ara posem per cas que una d’aquestes reivindicacions és el dret a preservar l’ensenyament de les humanitats, pel que suposen per a la formació del pensament crític i la reflexió, i que la ciutadania pren consciència del risc que suposa la supressió d’una disciplina essencial per al desenvolupament integral de la persona. D’immediat el carrer s’ompliria de manifestacions, s’escriurien proclames i es recollirien signatures per mostrar el nostre enuig, la nostra còlera. Aquesta demanda no sorgiria perquè sí, sinó que abans caldria esperonar-nos, perquè el poble, de mena, és mandrós. Així és que els governants, els de les diferents legislatures que suposadament s’haurien anat alternant en el poder, haurien anat escanyant els recursos i les hores dedicades a les humanitats. Com a resposta, professors, intel·lectuals i lletraferits s’organitzarien en grups, més o menys combatius, per a lluitar contra el que considerarien una estratègia del govern, una més, per a aconseguir uns ciutadans dòcils i obedients, a mercè dels seus interessos. La cosa aniria més o menys així: hi hauria una suposada línia vermella, que suposadament ningú no hauria de franquejar, un estira i arronsa entre uns i altres, fins que, transcorregut un cert temps, la classe governant simularia cedir i tindria a bé concedir-nos algun guany, com ara mantenir els actuals programes lectius, és a dir, eliminar l’amenaça de cap retallada addicional, o fins i tot afegir-hi alguna hora més. Després, la ciutadania esclataria en un clam popular de victòria i el govern seguiria, tranquil, dictant les normes i lleis que més ens convenen, que per això són filòsofs i humanistes.

Ara imagineu-vos que qui ens governa, en aquest mateix escenari hipotètic, no són filòsofs i humanistes, sinó majoritàriament economistes, advocats i registradors de la propietat. Gent habituada a moure el món, i les borses. ¿De veritat creieu que hi veurien cap amenaça en l’ensenyament de la filosofia, la literatura o la història? ¿Què poden témer, els mercats, d’un poeta, un escriptor o un artista? I , sobretot, ¿què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si sabéssim que els hem escollit? Així, doncs, cal concloure que qui ens governen són filòsofs i humanistes, els millors d’entre tots, els més savis, i que vivim enganyats en un món de fantasia, el millor dels possibles. Perquè suposar, ni que sigui per un moment, que el nostre futur pogués estar en mans de registradors de la propietat i similars, ens deixaria a tots plegats en una posició força ridícula per no dir grotesca.

Anuncis

Madrit

El delata, però no el condemna encara, un vestit blau marí, una camisa clara –habitualment rosa o blau cel–, amb els punys i el coll de color blanc, i una corbata ampla de tons pastel. El cabell empastat de brillantina i el clatell rinxolat, simulant un aire desenfadat, com si volgués anunciar-te que els caps de setmana és modern i informal, fan que la possibilitat d’error sigui, gairebé, nul·la. Si estira el canell, un i l’altre, i t’ensenya uns botons de puny, una polsera de cuiro amb motius de plata i un rellotge d’alguna de les marques que patrocina primeres figures del golf mundial o expedicions al Pol Nord, els dubtes queden del tot esvaïts: som davant d’un executiu de Madrit. Alerta, que sigui de Madrit és quelcom que sempre s’ha de matissar: passa sovint que l’individu en qüestió és nascut a Andalusia, a València, a Lleó o a Extremadura, però s’ha empeltat de genuïnitat madrilenya i passeja orgullós el seu plomatge exuberant, com les aus quan són en zel.

A les reunions de Madrit no hi ha mai camises amb coll botonat ni de màniga curta. Tampoc no hi duen butxaca, a la camisa. El llapis, bolígraf o ploma, habitualment Montblanc, se’l guarden a l’interior de l’americana, que sempre duen posada, per més calor que faci. A l’estiu, res no canvia: els vestits són de llana freda, allò que en diuen d’entretemps, i el poden portar tots els mesos de l’any. Les sabates, sempre ben llustrades, difícilment són de color marró, i hi predomina el negre; el granat només apareix de manera ocasional, essent més propi dels individus en ple procés d’assimilació. El cinturó, no cal dir-ho, ha d’ésser necessàriament del mateix to que les sabates (i els mitjons).

El pantaló no durà mai “dobladillo” i, només entre els cadells que encara no desafien obertament el mascle alfa, s’admet, també, el camal sense pinces. Un detall que mostra la qualitat del vestit –és a dir, el rang ocupat dins la rajada–, és deixar descordats un o dos botons dels punys de l’americana. Lluny d’ésser un senyal de deixadesa, el puny descordat és la manera ostentosa i incontrovertible de lluir un vestit de qualitat, fet a mida o comprat en algun d’aquest dissenyadors de moda italians i exclusius –en els d’El Corte Inglés, Massimo Dutti i similars, els traus de la màniga són falsos i els botons no es poden cordar i descordar–. No cal dir que americana i pantaló han d’ésser sempre del mateix conjunt i mai no es permet combinar colors ni textures diferents entre una peça i l’altra. De vegades hi ha alguna petita rebel·lió, és veritat, però dura molt poc i és esclafada ràpidament tal com va succeir quan van intentar-ho amb la doble butxaca, situada una al damunt de l’altra, en un mateix costat de l’americana. Del comportament d’aquests executius durant les reunions no en diré res, que ara no ve al cas. Només apuntar que quan fan una pausa, a Madrit, van al “baño”, no pas al lavabo.

Explica José María Valverde que el primer que li va sorprendre de José Luis Aranguren, quan el va conèixer, va ser la seva indumentària. Millor dit, la deducció errònia que va fer-ne: veient que vestia una camisa amb el coll i els punys de diferent color, va imaginar, equivocadament, que aquell estil només podia ser propi d’algú que passava necessitat i havia d’aprofitar la roba.

El mismo Aranguren y yo hemos contado alguna vez nuestro encuentro, cada cual desde su lado: un día, a finales de 1945 o quizá en 1946, Luis Rosales nos dejó a los dos un buen rato esperándole en su despacho de la revista Escorial. Aranguren, a la vista de aquel muchacho larguirucho, con una gabardina de mangas un poco cortas, pensó que era alguien que venía a un recado, y, para distraer la espera, se puso a hojear un libro de versos que había en la mesa. Pero, al levantar los ojos y ver cómo le observaba yo, comprendió que se trataba del autor. Con todo, creo que aquella vez no hubo mucha conversación, cuando vino Luis Rosales y nos presentó, diciéndome que Aranguren traía a la revista un estupendo trabajo sobre D’Ors –de quien luego seríamos buenos amigos Aranguren y yo–. Por mi parte, a la vista de aquel flaquísimo señor calvo –bien poco cambiado de entonces a hoy–, le imaginé viviendo en graves estrecheces materiales, también por un detalle indumentario: como era frecuente en aquellos años, llevaba el cuello de la camisa de diferente tela de la del resto, lo cual, aunque para algunos fuera una coquetería de moda, para muchos era una manera de alargar la vida de los tejidos; y esa segunda explicación fue la que adopté. De ahí mi sorpresa cuando, a los pocos días, me pareció reconocerle conduciendo un despampanante “haiga” americano, de los que entonces no podían circular los lunes como ridícula medida para economizar gasolina. En efecto, poco después supe que Aranguren era un feliz rentista, que vivía leyendo y escribiendo tranquilamente en su gran piso de la calle Velázquez, rodeado de una numerosa y cariñosa familia.

E.López-Aranguren, J. Muguerza, J.M. Valverde. Retrato de José Luis L. Aranguren. Galaxia Gutenberg

Potser es veritat que les humanitats no serveixen per a res. Tanmateix, tinc la convicció que va ser la lectura d’escenes com aquesta la que va preparar-me per a suportar un nombre inimaginable de reunions tenses i encorbatades, i per a riure’m, quan era possible, de tanta necessitat d’ostentació.

I el que més agraeixo a Valverde, encara, i pel que fa a Madrit, és recordar-lo recitant Insomnio, de Dámaso Alonso

    Madrid es una Ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas).
    A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este nicho en el que hace 45 años que me pudro,
    y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.
    Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando como un perro enfurecido, fluyendo como la leche de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.
    Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole por qué se pudre lentamente mi alma,
    por qué se pudren más de un millón de cadáveres en esta ciudad de Madrid,
    por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.
    Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?
    ¿Temes que se te sequen los grandes rosales del día,
las tristes azucenas letales de tus noches?

Dámaso Alonso. Hijos de la ira. Editorial Noguer

El mètode Valente

escritor_gallego_Jose_Angel_Valente

A Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, Martha C. Nussbaum defensa la tesi que l’ensenyament de les humanitats és, avui, més important que mai, i que lluny de suposar un llast improductiu o un entreteniment per a gent avorrida o benestant, les humanitats constitueixen la base sobre la que sustentar una societat democràtica moderna, amb una economia forta i una cultura empresarial pròspera.

Defensaré que el cultiu de la capacitat de pensament crític i la reflexió són crucials per mantenir la democràcia viva i desperta. La facultat de pensar adequadament sobre un ampli espectre de cultures, grups i nacions, en el context del coneixement de l’economia global i de la història de les interaccions nacionals i de grup, és crucial per fer que les democràcies puguin encarar de manera responsable els problemes a què ens enfrontem actualment com a membres d’un món interdependent. I s’ha de potenciar i perfeccionar molt la capacitat d’imaginar-se l’experiència de l’altre –una capacitat que gairebé tots els ésser humans posseeixen d’alguna manera o altra– si volem tenir cap esperança de sostenir institucions decents malgrat les divisions que té qualsevol societat moderna.

L’estudi de les humanitats, resumeix Nussbaum, desenvolupa el pensament crític, la reflexió i la “imaginació narrativa”, aquesta capacitat per posar-nos en el lloc de l’altre. Tanmateix, ja fa temps que les humanitats han estat deixades de banda i resta poc perquè els programes curriculars les suprimeixen definitivament.

Si aquesta tendència continua, els països de tot el món es trobaran ben aviat produint més generacions de màquines útils que no pas ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones.

De les conseqüències d’aquest ocàs en tenim exemples clars i irrefutables, a diari, en moltes de les persones que governen països i multinacionals –perquè l’estupidesa i la mediocritat no són privatives dels polítics, encara que aquest s’entestin a fer-ne ostentació cada vegada que els posen una càmera o un micròfon al davant–.

De fet, n’hi ha tants, d’exemples, que aviat començarem a no veure’ls. Quan això passi, quan tinguem definitivament minvada la capacitat de discernir qui són, aquests individus, i estiguem a punt de sucumbir a l’estupidesa i la mediocritat moral que ens envolta, llavors, tornarem a llegir el que va deixar escrit José Ángel Valente –i maleirem no haver-ho fet abans–:

Los reconocerás porque llevan siempre una oreja portátil y una lengua subsidiaria y reptante. Los reconocerás por la tenue palidez de sus segundas manos y el escondido sobresalto que a veces les produce una mirada. Les gustan las comidas concertadas, las fechas y la relación general con los hombres públicos. Se alimentan de tres clases de humos. Veneran a Baal, como es sabido. La piedad es su forma de impiedad más segura. Tienen criterios, normas, islas y archipiélagos. Pueden reproducirse por esporas. De la reversibilidad del sí y del no obtienen memorables beneficios. Podrían ser necrófagos, mas no hay de ello prueba irrefutable. Los signos del poder establecido les suelen producir un hipo breve o cortos derramamientos convulsivos. Sienten predilección por las banderas, por la competición y el éxito. Practican tres deportes y carecen de brazos naturales. Algunos son altos, fofos y fragantes. Éstos ocupan puestos secundarios y se utilizan de relleno en actos y salones. Llevan cartas de recomendación y apoyo en tubitos metálicos adaptados al recto. También los reconocerás en cuanto dice de ellos relación con los ídolos. Y puesto que han llegado a poseer la tierra, sabemos hoy, filioli, camaradas, hermanos, que el tiempo de su destrucción está cumplido. [1]

 

[1] Valente, José Ángel. “Los nicolaítas” a El fin de la edad de plata. Seix Barral, Barcelona: 1973

Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’anunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»