En defensa de Madame Teste.

paulvalery

No sé quina va ser-ne la gènesi, però és probable que Paul Valéry s’adonés que Monsieur Teste era massa eteri, que precisava d’una corporeïtat que la sola expressió dels seus pensaments no l’hi conferia. Llavors, potser, va crear Madame Teste, el contrapunt ideal, algú que no precisa entendre les coses per a poder explicar-les:

Senyor i amic:

Us agraeixo la vostra tramesa i la carta que heu escrit a Monsieur Teste. Em sembla que l’ananàs i les confitures no han desplagut; estic segura que les cigarretes han agradat. Pel que fa a la carta, mentiria si us en digués la més petita cosa. L’he llegida al meu marit, i no l’he entesa gaire. Amb tot, us confesso que he experimentat una certa delectança. Les coses abstractes o massa elevades per a mi, no em molesta sentir-les: hi trobo un encís gairebé musical. Hi ha una bella part de l’ànima que pot gaudir sense comprendre, i que és gran en mi.

Després d’aquesta presentació podríem pensar que Madame Teste és la persona menys indicada per a descriure’ns una personalitat tan complexa com la del seu marit i, tanmateix, és qui més s’hi apropa, si més no, en la seva vesant “domèstica”:

Pot arribar a ser molt dur. No crec que ningú pugui ser-ho tant com ell. Amb un sol mot us fa miques l’esperit, i em sento com una peça esguerrada que el terrissaire llença a les deixalles. […] El seu somriure és un present misteriós i irresistible, la seva rara tendresa una rosa d’hivern. De tota manera, és impossible de preveure la seva facilitat i les seves violències. És debades que hom n’esperaria la rigor o el favor; amb la seva profunda distracció i amb l’ordre impenetrable dels pensaments, desbarata tots els càlculs ordinaris que fan els humans de la mena dels seus semblants. Els meus compliments, deferències, distraccions, petites faltes, no sé mai què obtindran de M. Teste.

A mida que avancem en la lectura ens adonem que allò que ha començat com la carta d’una dona abnegada, gairebé anul·lada, devota del seu espòs, esdevé alhora l’afirmació d’una complicitat extrema posada de manifest en la reciprocitat d’ambdós caràcters.

Vivim còmodament, cadascú en la seva absurditat, com peixos a l’aigua, i no ens adonem sinó per accident de totes les estupideses que conté l’existència d’una persona racional. […] Perdoneu que us escrigui sobre el meu pobre ésser, quan el que voleu és saber alguna cosa d’aquell que us interessa tan vivament. Però sóc més que un simple testimoni de la seva vida; en sóc una peça, com un òrgan, per bé que no essencial. […] Després de tot, estic ben contenta de no entendre’l massa, de no albirar gens ni mica cada dia, cada nit, cada moment pròxim del meu pas sobre la terra.

Una reciprocitat abstreta, que viu al marge del que estableixen les normes o els costums socials:

Les senyores de la meva edat, les amigues veritables o aparents, estan força sorpreses de veure’m acceptar –jo que semblo tan adient per a una existència com la seva, i una dona prou agradable, gens indigna d’una aventura comprensible i simple–, una posició, que elles de cap manera no es poden imaginar, en la vida d’un home així, la reputació d’extravagàncies del qual les sorprèn i escandalitza. Poc s’imaginen que el més petit endolciment del meu espòs és mil vegades més preciós que totes les moxaines dels seus. ¿Què és un amor que s’assembla i es repeteix, que ha perdut fa molt tot el que ve de la sorpresa, de l’inconegut, de l’impossible, tot el que fa que les carícies més petites siguin carregades de sentit, de riscs i de poders, que la substància d’una veu sigui l’únic nodriment de la nostra ànima, i que, en fi, totes les coses siguin més belles, més significatives, –més lluminoses o més sinistres–, segons l’únic pressentiment del que s’escau en una persona canviant que se’ns ha tornat misteriosament essencial?
        ¿Veieu, Amic, com no cal entendre en delícies per a desitjar separar-les de l’ansietat? Per molt càndida que sigui, bé m’adono del que perden les voluptuositats en ésser amansides i acomodades als costums domèstics.

Deia en començar que Paul Valéry va crear Madame Teste per tal d’apropar-nos M. Teste, de completar la seva figura i dibuixar-nos-en un perfil més enllà del que podríem traçar sota l’única i escassa llum que ofereixen els seus pensaments. Émilie Teste, a qui només coneixerem a partir d’aquesta carta, resulta una dona fascinant, d’una intel·ligència colpejada i colpidora. És també per necessitat que Paul Valéry ha de recórrer, en la mateixa carta, a la figura de M. l’abbé, per posar en boca d’un religiós l’expressió d’una esperança que Madame Teste no hauria gosat mai manifestar:

(Parlant de M. Teste) És una illa deserta, el seu cor… Tota l’extensió, tota l’energia del seu esperit, el circumden i el defensen; les seves pregoneses l’aïllen i el protegeixen de la veritat. Es vana d’ésser tot sol… Paciència, estimada Senyora. Potser un dia trobi alguna petja a la sorra… Quina terror més santa i benaurada, quin saludable ensurt, quan, gràcies a aquest pur vestigi de gràcia, s’adoni que la seva illa està misteriosament poblada!…

Sí, per descomptat, tota la glòria per a M. Teste, però potser va essent hora que ens recordem de la seva esposa!

(Nota final: en l’escriptura de Valéry tot dóna resposta a una necessitat, una lògica formal que deixa entreveure el seu gust per les matemàtiques. De vegades, però, les regles d’aquesta lògica ens són del tot desconegudes i, generòs, ens les ofereix traduïdes en una altra llengua que ens és més propera).

Anuncis

Paul Valéry, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori

paul valéry

Torno de Sòria, feliç, amb els Quaderns de Paul Valéry sota el braç, disposat a submergir-me en la seva lectura. Hi ha, però, en el meu gest, una lleugeresa que m’incomoda davant la magnitud i la profunditat d’aquesta ¿obra?

És prou sabut: entre el 1894 i el 1945, Paul Valéry es lleva cada dia, entre les quatre i les cinc del matí, per posar-se a escriure sobre tot allò que necessita comprendre, sobre el que dignifica l’ésser humà, sobre poesia, literatura, ciència, filosofia. El resultat, més de 28000 pàgines, 261 quaderns que no van ser descoberts fins després de la seva mort.

Llegir els Quaderns és copsar la força bruta d’una ment que treballa en silenci, submergir-se en els meandres d’un pensament inesgotable que fa de l’acte físic d’escriure, del gest d’agafar la ploma i fer-la lliscar damunt la pàgina, un exercici de musculació. La seva lectura no pot obeir, només, al rampell d’un diumenge assolellat.

Valéry és l’home infatigable que treballa, en solitari, en una tasca que no té fi. No té cap pretensió de construir res, no es dirigeix a cap lector, les seves anotacions diàries són la temptativa fallida d’atrapar amb paraules allò que és inefable. Cada apunt és necessàriament insuficient, provisional. Cal tornar-ho a provar en una nova aproximació que mai no escurçarà distàncies. Valéry compara la seva tasca amb la de Penélope,

Mi trabajo es de Penélope, este trabajo en estos cuadernos –pues se trata de salir del lenguaje corriente y de recaer en él, de salir del lenguaje –en general– es decir, del –camino, y de volver a él.

Como la aguja pincha y vuelve a pinchar en las dos caras de la superficie tramada, la mente, del mismo modo, pincha y reaparece y traza y une, con su hebra, el mundo que es superficie, el cañamazo de categorías. Forma en él dibujos y comienzos.. Bordado. (1927-1928. X, XII, 606)

Sovint em recorda, però, la figura de Sísif: aquests quaderns són la seva pedra, i el càstig imposat, l’anhel de traduir, amb un apunt, allò que és inabastable.

Todo lo que está escrito en estos cuadernos míos tiene ese carácter de no querer ser nunca definitivo. (1905. Sin título, III, 599)

Hay que buscar, buscar incesantemente, aquello de lo cual todo cuanto decimos es sólo traducción. (1917-1918. G, VI, 762)

Verdad significa traducción y valor de la traducción –realidad significa lo intraducido –el texto original mismo. (1917. E, VI, 443)

Mi sueño literario hubiera sido construir una obra a partir de condiciones a priori. (1922. U, IX, 49) 

La puntuació, l’ús dels guions, la utilització dels dos punts que amb prou feines arriben a ser suspensius.. marquen la respiració de Valéry mentre cisella, són el substitut del mot precís allà on l’eina, el llenguatge, no arriba.

Percibo todas estas cosas que aquí escribo –estas observaciones, estos acercamientos, como una tentativa de leer un texto, y ese texto contiene multitud de fragmentos claros. El conjunto es negro. (1902. Sin título, II, 479)

A veces escribo aquí una frase absurda en el sitio de un destello que no ha podido ser atrapado –o que no era un destello. (1905. Sin título, III, 665)

Algunas frases me han producido el efecto de fórmulas mágicas –e iluminado mucho más por sus reflejos sobre las paredes de mi caverna que por su cantidad de luz, haciéndome ver algo donde no veía nada. (1937. Sin título, XIX, 884)

Valéry és conscient de la seva singularitat, sap que qualsevol altre consideraria el seu esforç en debades, però precisa seguir tibant la corda que el té estacat.

Soy como una vaca estacada y desde hace 43 años las mismas cuestiones pastan el prado de mi cerebro. (1936. Sin título, XVIII, 648)

Passejo pels carrers de Sòria, desfaig camins que un dia deuria seguir Antonio Machado. El ressò de la seva veu acompanya la lectura de Valéry: Busca tu complentario, que marcha siempre contigo y suele ser tu contrario – Confiamos en que no será verdad nada de lo que pensamos – Quien habla solo espera hablar a Dios un día…

Wittgenstein va acabar el seu Tractatus amb la famosa sentencia D’alló que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. Valéry va dedicar una vida a provar de fer-ho, a provar de parlar-ne sense altaveus ni megàfons que amplifiquessin el so de la seva veu, en silenci.

Llegeixin Valéry, acompanyin-lo en la seva reflexió; imaginin-se la seva figura, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori, durant quatre o cinc hores diàries, emplenant els seus quaderns, aliè a tot el que l’allunya d’aquesta transcendència. Després, tinguin coratge i preguntin-se, un cop més, quants seguidors tenen a twitter, quants lectors té el seu blog, quantes visites rep la seva pàgina. Sí, aquesta és la distància, aquest és el salt que mesura la mediocritat que ens ha tocat viure.

Els deixo en la seva companyia, per si no els és possible seguir el consell.

Mi ética puede ser enunciada fácilmente.

A. No aumentes (si puedes) la cantidad de sufrimiento.
B.  Intentemos hacer algo con el hombre. (1929. AFI29, XIII, 763)
 
Los demás hacen libros. Yo hago mi mente. (1902-1903. Algol, II, 840)
 
Prefiero ser leído varias veces por una sola persona que una sola vez por varias. (1921. P, VIII, 336)
 
Escribir encadena. Debes conservar tu libertad. (1905-1906. Sin título, III, 775)
 
Mito es toda cosa que resulta inseparable del lenguaje, y que le toma prestadas todas sus virtudes sin contrapartida (1938. Sin título, XXI, 120)
 
Todo está predicho por el diccionario. (1909-1910. A, IV, 376)
 
No me gustan las ideas de los demás, y es por no hacer de las mías las ideas de los demás por lo que no las publico. (1924. X, 163)
 
Pensad en lo que hace falta para gustar a 3 millones de personas.
Paradoja: hace falta menos que para gustar a 100.
No escribo / no escribiría / para personas que no pudieran darme una cantidad de tiempo y una calidad de atención comparables a las que yo les doy. (1924. X, 163)
 
Si el lenguaje fuera perfecto, el hombre dejaría de pensar. Con el álgebra se prescinde del razonamiento aritmético. (194. W I4, V, 394)
 
En lo que respecta al «pensamiento», las obras son falsificaciones, ya que suprimen lo provisional y lo no-reiterable, lo instantáneo, y la mezcla pura e impura, desorden y orden. (1937-1938. Sin título, XX, 678)
 
Solo puedo pensar si siento que innovo. Cambio poco lo que conozco de mis ideas si las expreso. No puedo contar una anécdota sin disgusto. Hablo si construyo al mismo tiempo que hablo. Ése es mi escollo como escritor. Me resulta difícil escribir, copiar, releerme –sin innovar. (1909-1910. A, IV, 364)
 
La filosofía y todo lo demás son sólo un uso particular de las palabras. (1898. Sin título, I, 433)