D’incomoditats i pressentiments

És quan la creació deixa de ser austera, quan l’obra esdevé repetició supèrflua, sense cap afany notable, que perd el seu valor –siguem honestos: si, arribats en aquest punt, en seguim dient creació, és per una generositat malentesa envers l’esforç realitzat, no pas pel reconeixement de la seva singularitat. Per tant, fóra més honest dir-ne simplement treball i referir-nos al seu autor com a l’operari que ha fet la feina.

És quan l’artista oblida el mandat de recórrer nous camins, dèiem, de cercar nous llenguatges sense defallir ni buscar refugi en ports prèviament conquerits, que comença el seu declivi –ja ho diu Susanna Rafart “en el declivi de tota obra literària hi ha la renúncia a la dificultat”–.

No hi ha veritats, no hi ha certeses. L’obra d’art és fruit de la incomoditat i el pressentiment. Aquest és l’ofici, no n’hi ha d’altre. L’artista ha de témer veure’s instal·lat en el confort –que sempre precedeix la caiguda– i n’ha de denunciar l’amenaça, tal com fa Cesare Pavese en el primer apunt dels seus diaris:

«Que alguna de les meves darreres poesies sigui convincent no treu pas cap importància al fet que les escrigui cada vegada amb més indiferència i amb més repugnància. Com tampoc no té cap importància que la inventiva em surti algun cop extraordinàriament aguda. Totes dues coses plegades s’expliquen per la desimboltura mètrica adquirida que troba un goig en forfollar dins d’un material informe, i alhora, pels meus interessos de la vida pràctica que en alguns poemes afegeixen exaltació passional a la meditació.

Allò que compta, en canvi, és que cada vegada l’esforç em sembla més inútil i més indigne i veig més fecunda que no pas la insistència en les mateixes cordes, la recerca, temps ha concebuda, de coses noves a dir i, per tant, de formes noves de construcció, per tal com la tensió és donada, inicialment, a la poesia, per l’afany de realitats espirituals inconegudes, però pressentides com a possibles.»

Avui, però, ni artistes ni seglars, del viure ja no en fem ofici: ens el trobem parat a taula, a punt per ser digerit sense cap esforç ni patiment en la deglució, només cal seguir-ne les instruccions (o arriscar-se a passar per un inadaptat)

Andrés Rábago EL ROTO

El passat dimecres 12/12/12, l’Editorial Mondadori presentava a La Central del carrer Mallorca, el darrer llibre d’Andrés Rábago EL ROTO. L’obra porta per títol Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión).

El periodista Gregorio Morán va ser l’encarregat de conduir la presentació. En la seva introducció, va titllar EL ROTO de cas únic en la història del periodisme. Per la plasticitat i concisió de les frases i vinyetes, per ser reconegut i admirat fins i tot per la gent de pensament oposat al seu, i per esdevenir “l’altre editorial” d’un mitjà (El País) que porta anys fent editorials absolutament plans. Per a sorpresa dels assistents, en la seva primera intervenció, Morán va dedicar més temps a parlar de Luis Bagaría, a qui va qualificar com el millor ninotaire espanyol de la primera meitat del segle XX, que no pas a la figura d’EL ROTO. Va lamentar l’oblit en què ha caigut la seva obra i el silenci que envolta la seva figura, ambdós propis d’un país d’escassa memòria cultural, com és aquest. Va tenir dures paraules per a La Codorniz: ni era cert el seu lema –la revista más audaz para el lector más inteligente–, ni tampoc el mític informe meteorològic “un fresco general, procedente de Galicia, reina en toda España”, que mai va publicar i que va qualificar de “llegenda urbana” i invencions del seu director, Miguel Mihura. Després d’aquesta arrencada, Morán va cedir la paraula a EL ROTO. Malgrat ser poc loquaç, va etzibar-li, ara hauràs de parlar.

Elegant i respectuós, Andrés Rábago va començar la seva intervenció afirmant que, efectivament, li agrada més escoltar que parlar. Va desmentir les paraules de Morán al respecte de l’oblit de Bagaría: no és cert que estigui oblidat, va dir, s’han publicat reculls de la seva obra i fins i tot la Fundació MAPFRE li ha dedicat, recentment, una exposició. Quant a ser o no “l’altre editorial”, Rábago va manifestar que no és la seva intenció ser-ho, que sovint no comparteix l’opinió de l’editorialista, però que sempre treballa amb absoluta llibertat.

Rábago va fer un repàs de la seva trajectòria professional, va parlar de mitjans mítics com La Codorniz o Hermano Loboi va explicar l’evolució de la seva obra, a partir dels seus heterònims: OPS era mut i les seves vinyetes, fosques. La seva obra respon a una època de silenci i de foscor.  EL ROTO és propi d’una època on el conscient surt a la superfície i pren la paraula com a mitjà per expressar-se. En paraules del propi Rábago, la frase afegida permet distreure al lector de la fragilitat del dibuix, i al revés, el dibuix li permet distreure’l de la fragilitat de la frase.

Tot i la fama que acompanya les seves frases, però, és en la pintura on es sent més còmode, va dir, i “si en algun aspecte he millorat al llarg dels anys, és en el dibuix. Els actuals, els considero molt millors.” Quant a referents, “és evident la influència de Goya en els meus treballs.” En la vessant ninotaire, va recordar Chumy Chumez i Perich, entre els clàssics, i va destacar Miguel Brieva, entre els autors joves.

Preguntat per l’origen d’EL ROTO, Ràbago va explicar que respon a la seva voluntat de representar i donar veu als desclassats, a la gent més humil i desprotegida, “los rotos” tal com els denominen, creu recordar, a Chile. Ningú li ho ha demanat, però ell ho fa amb tota la modèstia i des del respecte més profund.

Andrés Ràbago parla assossegadament i pausada, des de la reflexió i el respecte. Tot treball que vulgui ser digne ha de partir des del més profund respecte i considerar el lector tan intel·ligent com un mateix. Quan l’autor pressuposa que el seu treball no serà entès, que cal “aplanar-lo” i fer-lo “més fàcil”, està perdut.

Gregorio Morán considera Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión) un assaig demolidor sobre els mitjans de comunicació. És, va dir, el llibre de text que hauria de tenir qualsevol escola de periodisme, i en aquest sentit, l’obra d’EL ROTO és, també, única.

Obert el torn de preguntes, un dels assistents, seguidor incondicional de Rábago, va manifestar la seva sorpresa en descobrir i escoltar la persona que hi ha darrere EL ROTO. No podia imaginar que la contundència d’aquelles vinyetes sortís d’una personalitat com la d’Andrés Rábago. “Qui ets, realment?”, li va demanar. La pregunta va donar pas a un dels moments més brillants de la tarda. “No ho sé”, va contestar Ràbago, “estic en contra de les identitats. Visc sense saber qui sóc i aquesta em sembla una manera molt real de viure: ésser, simplement” “la feblesa de les identitats és el que treu de polleguera els qui creuen tenir-ne, d’identitat; posar-lis de manifest aquesta feblesa, els enfurisma”.

Va aprofitar el mutisme habitual a l’inici del torn de preguntes, per a manifestar el seu amor pel silenci. “M’agrada el silenci. A l’estudi no hi tinc res que em pugui distreure, no hi tinc ràdio, ni escolto música.” Com els antics grecs, creu en l’existència real del pensament, que “té una densitat menor que la de l’aire, però en té.” “Ara mateix, hi han moltes preguntes que em voleu fer. Ho sé. Estan aquí, va dir, i es només des d’aquest silenci que les puc percebre.”  Passa el mateix amb el corrent d’opinió: existeix i és físic, però només el notes en el moment en que te n’apartes.

Rábago va parlar del subconscient, del conscient, dels estadis mentals, tot desitjant que a la sala no hi haguessin gaires psicòlegs. El treball té, també, una vessant terapèutica.

EL ROTO (heterònim) és contundent, diu el que pensa i ho fa cruament. No està interessat en la política, la seva crítica és una crítica social. En la contundència del seu discurs, però, hi ha sempre una bondat, un acompanyament. Probablement sigui això el que fa que la seva obra sigui compartida i admirada per tanta gent, fins i tot pels que es situen a les antípodes del seu pensament.

Andrés Ràbago (creador) mai no ha volgut molestar ningú. Detesta molestar, però no pot evitar dir el que pensa i ho fa amb humilitat, respecte i una gran dosi de voluntat pedagògica.