Torçar la mirada

És gairebé el darrer fotograma de la pel·lícula. Kambei, Sichiroji i Katsushiro són dempeus davant les tombes dels que han mort en la batalla. L’enrenou dels camperols, que canten feliços per la victòria, els distreu i els fa girar el cap en direcció al poble. El túmul dels altres quatre samurais, sensiblement més gran que el de la resta de víctimes i amb l’espasa clavada al capdamunt, corona la imatge. Ningú no els mira. És només un gest, però aquest torçar la mirada posa les coses al seu lloc: és l’element de què es serveix Kurosawa per impedir que l’èpica de les escenes que acabem de visionar, la gran batalla final entre bandits a cavall, i camperols i samurais a peu, lluitant a mort sota una pluja torrencial, ultrapassi el caràcter eminentment tràgic del relat.

Posem-nos en situació. Set samurais narra la història d’uns camperols que decideixen contractar un grup de samurais perquè els defensi de la colla de quaranta bandits que, any rere any, els assalta el poble, els pren la collita i els ho fa tot malbé. Explicada així, la pel·lícula resulta ben simple: els bons, és a dir els camperols, incapaços de defensar-se per si sols –perquè a més de bons són febles–, necessiten d’uns altres que són més forts, els samurais, per combatre els dolents, els bandits. Passa que en mans de Kurosawa no hi ha història que no tingui un rerefons, una voluntat de mostrar-nos que és la fatalitat qui governa les nostres vides. Si d’això que acabo d’escriure en deduïu que en les seves pel·lícules sempre hi ha una lliçó a extreure’n, que cal buscar-ne la “moralina” que ens farà a tots millors, és perquè no m’he sabut expressar, perquè la influència de Disney i Hollywood ha fet molt més mal del que ningú no imagina o perquè no heu vist prou pel·lícules de Kurosawa (de tots tres, aquest és l’error més fàcil de corregir).

Però anem al gra. Superats els primers minuts, en què els bons són molt bons –a ulls d’un occidental, fins i tot molt beneits– i els dolents, molt dolents, Kurosawa es despenja oferint-nos la cara més fosca, per menys coneguda, dels samurais. Som al segle XVI i els temps han canviat. Lluny queda la imatge d’aquells guerrers lleials, seguidors del Bushido, que donaven la vida per defensar el seu senyor i que, davant de la fatalitat de perdre l’honor –per causa d’haver fracassat en el compliment de les seves responsabilitats i obligacions morals o per haver seguit una conducta impròpia d’un samurai–, podien recobrar-lo encara per mitjà del seppuku. Els samurais que veiem en pantalla són guerrers fracassats que, havent perdut (o tal vegada abandonat) el seu senyor, vagaregen pels pobles i ciutats, i malviuen arrossegant la gens honrosa aura de mercenaris. Aquests samurais no tenen cap senyor a qui honrar, cap palau a defensar i tanmateix són vius. La seva honorabilitat no l’haurem de buscar en el suïcidi –que òbviament no han comès– ni en les batalles guanyades o en la fondària de les ferides sofertes –que no coneixem–, sinó en la predisposició a defensar uns camperols paupèrrims i, convé no oblidar-ho, en l’import de la recompensa que rebran a canvi de jugar-s’hi la vida: tres plats d’arròs al dia.

La imatge que encapçala el post, deia, és una imatge carregada de sentit, que parla per si sola. Kurosawa, mestre incomparable a l’hora de marcar un tempo específic per a cada escena, l’aguanta un moment en pantalla, tot just el necessari per aconseguir el desassossec de l’espectador. Després, quan ja el té fora de combat, rebla el clau i hi afegeix les últimes paraules de Kambei: “Hem tornat a sobreviure”, diu el samurai més experimentat, i afegeix “són els camperols, que han guanyat, no pas nosaltres”. Recordem que els quaranta bandits són morts i que els camperols canten feliços mentre tornen a cultivar els camps d’arròs. Som, no cal dir-ho, davant l’anunci d’un final feliç, però Kurosawa no està fet per endolcir-nos la vida, no hi ha rastre d’alegria ni d’orgull, en aquest tornar a sobreviure, tampoc cap ressentiment o falsa modèstia en concedir la victòria als camperols. Les paraules de Kambei expressen la resignació d’haver de seguir vius en un temps que no els pertany, de no haver estat capaços de comportar-se com un autèntic samurai, quan tocava.

Set samurais és un homenatge sincer a la figura d’aquests guerrers, per això calia oferir-nos-en el costat més fosc. I és també la constatació definitiva que defensar l’honor fins a la mort, morir gloriosament, forma part d’un temps passat que ja no tornarà. És per això que en el fotograma que tanca la pel·lícula Kambei, Sichiroji i Katsushiro ja no hi són i només veiem les tombes d’aquells que han perdut la vida en la batalla. Que els túmuls dels samurais morts siguin al capdamunt de l’escena, ocupant un espai superior al dels camperols finats, és tal vegada l’últim homenatge que els podia retre.

Anuncis

De fantasies i realitats

Un dels moments que més m’han atret sempre en la vida d’artistes i creadors de qualsevol disciplina, és el d’aquells períodes en què abandonen l’escena i es retiren per treballar, en silenci, en una nova obra, una nova concepció que suposarà un punt i apart en la seva trajectòria i que, només en comptades ocasions, comportarà reinventar-se a sí mateix.

Després de dirigir Dersu Uzala, Akira Kurosawa va passar cinc anys sense fer cap altra pel·lícula. Tenia el projecte de portar a la pantalla el relat d’una història situada al Japó del segle XVI. Era una història molt emocional, com totes les que narren els seus films, farcida de guerrers, batalles, estendards i armadures; una història en què el codi d’honor, el sentit de l’obediència, el respecte per la jerarquia, el deute moral i la misèria humanes avançarien fotograma a fotograma, fins negar la pantalla. Era una història, no cal dir-ho, fora de temps, fins i tot inoportuna, per a les grans productores cinematogràfiques. Tot i la seva reputació entre els professionals del sector, que veneraven títols com Els set Samurais, Yojimbo o Rashomon, Kurosawa no va trobar ningú que se’n volgués fer càrrec i va quedar apartat del cinema. Diuen els qui el van conèixer, que va ser un període de tristor i depressió. No van ser, però, uns anys erms. Kurosawa tenia l’obra al cap, en va fer el guió i en va arribar a dibuixar i pintar més de tres-centes escenes i personatges, amb tota mena de detall.

kurosawapainting10

Kagemusha, l’ombra del guerrer és una pel·lícula filmada a partir d’aquells dibuixos, fruit del rebuig de la indústria cinematogràfica. La riquesa visual, els enquadraments, els colors, la majestuositat dels exèrcits en combat, la violència quasi poètica, el dramatisme de les escenes, la grandiositat dels espais oberts, tot allò que ha fet d’aquesta pel·lícula un clàssic, tot, estava ja resolt. Només calia posar-hi moviment. Perquè per a un cineasta, una bona història sense moviment, no és res.

1980+Akira Kurosawa+Kagemusha, la sombra del guerrero akira_kurosawa_story board

Finalment, Kagemusha es va fer realitat i va esdevenir una metàfora en sí mateixa: en la història, ve a dir-nos la pel·lícula, els grans fets només són possibles quan un gran nombre de persones comparteixen i mantenen vives creences i fantasies –perquè tant se val si tenen o no un fonament real–. Quan es trenca la creença, el resultat és la confusió, la destrucció i la mort. Kurosawa, que llavors tenia ja 74 anys, va mantenir viva la creença en el seu projecte. En el seu cas, però, només van ser necessàries dues persones més per dur-lo a terme: Francis Coppola i George Lucas, que van compartir fantasia i li van produir el film. Però, és clar, ara parlàvem de cinema, el regne dels possibles.