El blat de moro que ens afarta

A la Unió Europea, tots els ous de gallina, per poder ser comercialitzats, han de dur  imprès a la closca un codi que indica, entre d’altres, les condicions en què ha estat criada la gallina que l’ha post. D’aquesta manera hom pot triar entre comprar-ne de gallines engabiades, que a penes tenen mobilitat i són sotmeses a vint-i-dues hores diàries de llum artificial; o escollir-ne d’aus criades a l’exterior, que picotegen gra ecològic i que poden alternar hores de sol i ombra, segons els vingui de gust. Basta conèixer la transcripció del primer dels onze caràcters que formen aquest codi, per fer-ne l’elecció: un 3 correspon a les primeres, les gallines estressades; per contra, un 0 identifica les gallines que han gaudit d’unes condicions de vida saludables, que han post tants ous com la seva natura els ha demanat de pondre, i que han menjat el millor gra que hom pot imaginar. No cal dir que el preu a què venen els ous que ponen les primeres és força més econòmic que no pas el de les segones. Diuen que les condicions de vida de la gallina no afecten les qualitats nutricionals dels ous que ponen i, si hem de creure els biòlegs, les propietats nutricionals d’uns i altres són exactament les mateixes. Tanmateix, també diuen que sí que afecten el seu sabor: com més felices són les gallines, més gustosos són els ous que ponen i més ataronjats són els rovells. Val a dir que entre aquests valors 3 i 0 hi ha, també, la gradació 2 i 1 que, com es fàcil d’entreveure, signifiquen una millora progressiva de les condicions de cria. Permetin-me, però, que no desenvolupi més aquest punt i em quedi, de manera intencionada, amb els dos valors extrems que il·lustraran suficientment el meu plugim d’aquests darrers dies:

Sí, perquè fa dies que penso si no fóra possible que aquesta codificació es fes extensiva a altres productes fruit de l’activitat humana, per fer-nos una idea aproximada de les condicions en què han estat elaborats o manufacturats. Un simple codi que il·lustrés l’índex d’estrès a què ha estat sotmès el seu creador, o el personal i operaris que hi han treballat. I penso en com ens ajudaria a mesurar i decidir la nostra resposta davant tot el que se’ns ofereixen impunement, i en com, essent tractats tots plegats com gallines ponedores, ajudaríem a millorar les condicions laborals d’assalariats i autònoms.

I, de sobte, penso en el sector del llibre. I m’imagino, per un moment, que els llibres van etiquetats amb un codi que il·lustra la bestreta que ha rebut l’autor per escriure’l, el percentatge que li correspon sobre el preu de venda, els terminis atorgats a traductor i corrector per oferir-nos-en la millor versió possible, la cotització de la seva feina, la transparència de l’editor en la remuneració de les vendes, en la promoció del llibre i de l’autor, el compromís del distribuïdor, etc. No posaria cadascú al seu lloc, la impressió de tal codi? No ajudaria en la decisió de compra, davant l’allau de títols que apareixen setmana rere setmana? Sí, ja sé que no és ben bé el mateix, que encariria el producte final, que cada llibre és únic i que l’elecció, a diferència del que passa amb l’ou, no estaria entre triar-ne un d’un codi o d’un altre, sinó entre comprar aquest títol o no fer-ho. I l’algoritme se’m complica. Perquè el gra que alimenta autors, traductors i correctors, la seva estima per la llengua i la paraula, roman inalterat malgrat mirin d’engabiar-lo i empobrir-lo, i la llum artificial no afecta la seva posta ni el valor nutricional de la seva obra. I llavors penso que no hi ha res a fer, que prou que ho sap el granger.

Però també sé que cada editor és únic, i que n’hi ha que s’estimen l’ofici malgrat els faci perdre bous i esquelles, que tenen cura de l’autor, mimen la seva obra i procuren desenterrar-la de sota la pila de novetats dels gegants del sector. I que si menjar ous en mal-estat pot provocar salmonel·losi en la persona que els ingereix, deixar la publicació d’obres en català en mans de grups editorials cada cop més grans, pot provocar la seva mort sobtada, afectat pel triple virus de l’avorriment, la manca de sabor i l’absència de color. I és llavors que torno a pensar en la conveniència d’aquest codi, i en la sort que tenim, mentre no arriba, de poder tastar els ous d’una altra granja!

El gruix de l’escriptura

Diu l’Adrià Pujol que «escriure és sacrificar tot el que no sigui escriure. Si no es fa així, aleshores se’n diu redactar.» I conclou, al final de la seva entrada, que un punt de vergonya, alhora de rellegir la seva obra, avisava Josep Pla que «entre escriure i redactar hi ha un tel de ceba.»

I penso en tot allò que no és escriure, però que inevitablement esdevé matèria per a l’escriptura; en les situacions, les vivències, les relacions; en l’obsessió malaltissa amb que segueixen girant fins que no són vessades al paper o la pantalla; en com s’amunteguen, desordenades, i lluiten per a ser les properes en prendre forma; en les hores, dies, setmanes en què escoltes el seu reclam i vas temptejant, mentalment, quin cos i quina veu prendran; en l’anar destriant elements, cercant combinacions i conjugacions diverses; en les veus d’altri que t’acompanyen i escolten, a distància, el teu soliloqui. 

I penso en l’excitació d’asseure’s davant l’ordinador per fer-ne la primera transcripció, plena d’errors i connexions fallides; en l’assaig de diversos encapçalaments, fins a trobar-ne el que afina el conjunt; i en començar, ara sí, a escriure. En la constatació que van ser aquells recitatius previs que van donar vida, lentament i a les palpentes, a l’ària que comença a sonar.

I penso, altre cop, en el Jack Toledano de Moo Pak:

«Me encanta ver la eficiencia en acción, ya sea un carpintero construyendo un armario o a una mujer planchando una camisa. ¿Por qué, dice, esta idea de la eficiencia, de las habilidades manuales, parece brillar por su ausencia cuando uno observa trabajar a un pintor o a un escultor?. He aquí el problema más interesante de la estética, dijo mientras cruzábamos Hampstead Heath un día del verano pasado. No hablo del escritor, dijo, con respecto a planchar una camisa o construir un armario, la escritura está, por desgracia, lo más lejos que se pueda estar. Cuando uno escribe, tiene que buscar cada palabra, incluso cada letra, si su ortografía deja tanto que desear como la mía. Pero ni siquiera el escultor logra transmitir esa sensación de bienestar que el artesano más humilde o el ama de casa sí provocan siempre. Quizá, dijo, es porque el artista está demasiado pendiente. En la verdadera artesanía tiene que haber un elemento mecánico y repetitivo, la sensación de que las manos han hecho eso tantas veces que uno puede confiar en que lo volverán a hacer sin la intervención del cerebro.»

I penso, finalment, en el gruix de l’escriptura i en fregar els dits per damunt de cada paràgraf, un cop acabat, tot cercant impureses, malgrat saber de la ingenuïtat del gest. I en què la redacció només té dues dimensions, suïsses en la seva perfecció, on l’herba creix per un igual i no hi ha un sol bri que despunti per damunt dels altres.