Un qüestió personal (o l’única manera divertida d’escriure)

–Gabriel Ferrater (GF): El vers és una estructura doble, tan diferent dels rodolins com de la prosa, que són estructures simples. La prosa es diferencia del vers perquè només té l’estructura sintàctica, i els rodolins […] se’n diferencien perquè només tenen l’estructura del tic-tac (el lector ho pot comprovar donant una ullada a qualsevol pàgina de Josep Maria de Sagarra, el més conegut fabricant de rodolins del país). El vers és fet de duplicitat, i és per això que l’escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.[1]

–Josep Maria de Sagarra: Si jo he aconseguit una certa popularitat, em penso que la causa coincideix amb la manera com, des d’un bon principi, vaig enfocar el problema poètic. En el meu sistema, el poeta no feia res per dur el lector –o qui havia d’escoltar-lo– al seu terreny. No violentava ningú ni exigia cap exercici mental perquè se’l seguís. Feia tot el contrari: era ell qui anava cap al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer o de la dona de casa; i cercava, dient les coses en la forma més directa i amb el procediment més expeditiu, que el xoc de l’emoció i la comprensió íntegra es produïssin ràpidament. Si aquest era jo, i aquest vaig continuar essent, no penso haver obrat mai en estat de gràcia, ni per pura inspiració, d’acord amb la teoria de don Joan Maragall, sinó obeint un treball de selecció, una malícia i un ofici que, encara que s’obtinguin de vegades amb una màxima felicitat i sense esforç aparent, no deixen, però, d’existir i de contribuir a l’èxit d’un poema.[2]

–GF: El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. […] Els que convé que no entenguin el poeta són […] la gent de ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i els trivialitzaran.[3]

En el fons, el que hi ha entre Ferrater i Sagarra en aquest diàleg fictici, si vostès volen, és una problema personal com tants n’hi ha entre figures del món literari. És a dir, una diferència irresoluble en la manera com uns i altres encaren les persones gramaticals –el Jo autor i el Tu lector– i que José Maria Valverde expressava en aquests termes:

Por lo que toca a Yo-Tú, si decimos, de acuerdo con la gramática, que Yo es la primera persona, además de cometer una grosería, nos engañamos, por lo que toca al lenguaje, porque la verdadera primera persona es Tú, en apelación al hablar, o incluso anteriormente, dirigiéndonos la palabra a nosotros mismos –se habla solo a alguien–; luego vendrá la mal llamada «tercera persona», pues, aunque sea persona, se la trata como cosa, como «el ausente».

José María Valverde. La literatura qué era i qué es. Montesinos

Pel que fa a la resta, Ferrater i Sagarra estarien totalment d’acord: escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.

 

[1] Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge. Quaderns Crema
[2] Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62
[3] Gabriel Ferrater. Foix i el seu temps. Quaderns Crema

Tot esperant la nova gramàtica de l’IEC (II)

 

 

Del braç de Pep Massó vaig penetrar en la primera penya literària, que fou la ja famosíssima de “L’Avenç”.

Entre els meus joves lectors, hi ha algú que tingui una idea vaga del que va representar aquella penya en la vida intel·lectual del país? Es possible que sí, perquè en pretèrits papers quedà constància de la seva realitat; però asseguraria que avui dia som ben pocs els qui podem donar fe dels pèls i senyals, dels sospirs, de les rialles, del tabac i del perfum d’aquella penya.

Què era “L’Avenç”? Doncs era una llibreria, una casa editorial, una impremta, un cenacle d’artistes i d’homes de lletres, i era a més una mentalitat, una modalitat i una manera d’agafar entre el dit gros i l’índex el propi univers, per olorar-lo, tafanejar-lo i definir-lo amb una vehement, irresponsable i desinteressada opinió.

Dins la bibliografia catalana, “L’Avenç” representa el primer esforç per a una noble impressió. Des dels seus principis va tenir una unitat ortogràfica inspirada en la ciència gramatical del qui aleshores encara era un jove professor de química a Bilbao, i es deia Pompeu Fabra. L’ortografia de “L’Avenç” va influir força en la confecció de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis.

… “L’Avenç” era aleshores l’editorial que produïa exemplars de més correcció i magnificència i donava la sensació que els amos s’hi feien més savis que rics.

… Jo crec que la penya de “L’Avenç”, vista naturalment a distància, va constituir el refugi intel·lectual més net de mentalitats de guineu, de xacal i de marabú. Terriblement eruptiva, inconformista i rebel, fou aquella penya la productora gratuïta de somnis acaramel·lats i de tempestes d’aigua bolado. Fou, a la meva manera de veure, una honorable costellada d’honorables borratxos, que no havien begut precisament alcohol, sinó la fulgurant efervescència de tots els optimismes i totes les utopies. Allí s’esventrava i s’esquarterava, amb una innocència lilial, i a desgrat d’això tots aquells cavallers varen fer alguna cosa que hem de mirar amb un respecte sincer.

Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62

Josep M. de Sagarra i la literatura transmèdia

El seu nom catòlic és Guillemina, el seu nom tahitià és Tu. Tothom li diu Madame Tu, o simplement Mamà Tu, i a ella li agrada que li diguin la Mamà de Borabora. Actualment té una quarantena d’anys i se la pot considerar pes fort. El greix que la deforma i la guarneix d’unes anques tan expandides que hom diria que porta mirinyac, no ha destruït, però, en el cos de Mamà Tu certs elements flexibles que la fan ser ondulant, airosa i principesca. Quan duu tota la cabellera desfeta, arrissada i d’un negre obsessionant i només va vestida d’un pareu blau i groc que li arriba a mitja cuixa i li subjecta barroerament la mola del pit, deixant-li a la fresca unes espatlles vastíssimes, planes i assolellades com un desert, i uns braços d’emperadriu, Madame Tu, entre el verd rabiós de les bananeres i dels maiorés del seu hort, té un gust de fruita simple madurada naturalment, sense trampa de cap mena. La pell de Madame Tu posseeix el color polinesi pur net de barreges de sang; és el vermell escalfat, tirant a cafè, dels antics maoris, adormit sobre una seda una punta grassa i elegantment hospitalària. Els ulls de Madame Tu, llargs, oberts, estirats, i humits, com els ulls dels bous, d’una obscuritat submarina, són, encara, els testimonis intactes d’un pretèrit de bellesa, d’escalfor, de somni…

Madame Tu, a desgrat d’una boca i d’un nas absolutament tahitians, té en tots els raconets de la cara aquells coixins i aquells nius de repòs que obeeixen a una humanitat sensible i tèbia; són el punt dolç de pietat i d’ànima que es manté al marge de les races i dels climes i que us permet, en els antípodes o en el lloc més exòtic per a la vostra carnadura, trobar no importa qui, amb el qual, picant l’ullet o arronsant l’espatlla, us podeu entendre perfectament.

Josep M. De Sagarra. La ruta blava. Llibres a mà. Edicions 62

Hi va haver un temps en què de la mirada en vam fer un art. Mancats de ginys a qui confiar-los les imatges, havíem educat els ulls a veure-hi i ens bastaven la paraula i la memòria per a evocar una escena o un personatge. Els escriptors, d’aquest exercici en feien literatura. Josep M. de Sagarra hi va dedicar tot un llibre, La ruta blava, el recull de notes del viatge a la Polinèsia.

Però ha arribat el futur i carregats amb tot l’embalum electrònic, escriptors i lectors ens hem acostumat a no veure-hi –“viajar se compone sobre todo de no ver” reflexiona Andrés Bauman–i caminem, invidents, en un món digital en què no s’hi pon el sol.

Diu que la literatura transmèdia hi posarà remei, que els escriptors passaran d’ésser narradors a generar continguts, que el relat transcorrerà per diferents espais i suports, que crearan identitats virtuals tan suggeridores, tan reals que… Potser sí. I tanmateix, quanta realitat en la Mamà Tu de paper!

El cel de Puig d’Olena (1/2)

Aquests darrers dies he estat llegint Pla, El carrer estret, Sagarra, La ruta blava, i Màrius Torres, alguns poemes esparsos i el recull d’escrits titulat Les coses tal com són. Exceptuant Sagarra, amb qui ara mateix tinc un deure particular, la tria de títols i autors ha estat del tot involuntària, vull dir sense cap més intenció que la de gaudir de la seva lectura; i, per descomptat, gens arriscada. Però, ja és això, no sento la més mínima pressió per sortir a la descoberta de nous talents, ni perdo hores de son per estar al corrent de les últimes novetats.

Pla i Sagarra, tan oposats i tan parells alhora. Salpar del carrer estret per travessar l’oceà, veure el món per un forat i tornar-lo a fer passar per un embut, adonar-se’n que, al capdavall, no són nàutiques ni terrestres les milles que separen l’Empordà de la Polinèsia, ni són tampoc les il·lusions i misèries de la gent que hi viu, les que fan palesa la distància, sinó l’accent i la grandària dels adjectius que hi posen l’un i l’altre.

I Màrius Torres? La sensibilitat d’en Màrius Torres, de Puig d’Olena estant, és de tal nitidesa que, posada en horitzontal, bastaria per reflectir els mateixos cels que embolcallen Pla i Sagarra, a Torrelles i Papeete, i encara més enllà.

CANÇÓ A MAHALTA

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixesquan te’n vas,

i un moviment de branca entre dos aires, lliure,

en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.