Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)

Sort del cinema

        El novel·lista comença amb una idea general en la seva ment; per exemple, que la gent està sempre intentant desempallegar-se de les seves responsabilitats, i que aquesta evasió no fa sinó complicar-los encara més la vida. Llavors escriu una història sobre el que els va passar al senyor i la senyora Smith. Pot ser que mai no digui, amb aquestes paraules, que intentaven desempallegar-se’n, que mai no mencioni la seva idea, però aquesta idea és la força que empeny endavant tota la història. El poeta, en canvi, escolta com la gent parla en el bar de la trista història del senyor i la senyora Smith. Pensa, «vaja, això és molt interessant. Són ben bé com tothom, mirant de fer l’orni amb la vida. És com aquells mariners que van intentar arribar a l’Índia pel pas del Nord-Oest, allunyant-se cada cop més de casa com més i més entraven en el gel. Mira, és una bona idea per a un poema». Llavors escriu un poema sobre exploradors: no menciona mai en absolut el senyor i la senyora Smith. El novel·lista, per tant, va del general al particular, el poeta del particular al general, i podeu veure això també en l’ús que en fan de les paraules. El novel·lista usa paraules amb el seu significat general, i n’usa una bona pila per crear un efecte particular: el seu personatge. El poeta usa paraules amb els seus significats particulars i les posa juntes per suscitar un efecte general: les seves idees.[1]

Cansats com estem tots plegats per tant d’exercici físic, és molt probable que el trobin feixuc i els deixi una mica atordits, aquest transitar entre significats generals i particulars.

No pateixin, no hi ha res que la fastuositat i generositat del cinema no pugui resoldre. A més a més, que coi, està bé fer una mica d’esport però tampoc no cal entestar-se a escollir sempre els camins més costeruts:

 

[1] W. H. Auden, citat per Pere Ballart a El contorn del poema. Quaderns Crema

Aquell punt de tristesa

¿I si la pulsió creadora no fos sinó la voluntat d’un absolut, entossudit a mostrar-se en bocins esparsos?

Walter Benjamin aspirava a publicar un llibre únicament compost de citacions. Mai no sabrem si, d’haver-ho aconseguit, hauria tornat a escriure. ¿Què hi hauria pogut afegir, en aquella mena d’aparador de l’absolut? Emmudit pel so espaordidor d’un tret manta vegades anunciat –En mi trabajo, las citas son como salteadores de caminos que irrumpen armados y despojan de su convicción al ocioso paseante–, Benjamin hauria esdevingut ell mateix literatura, fragment, i totes les obres prèvies serien llegides com a notes a peu de pàgina d’aquell llibre colossal que mai no va arribar a escriure.

També Juan Ramón Jiménez somiava a deixar d’escriure, esdevenir poesia, inefable: Mi ilusión ha sido siempre ser cada vez más el poeta de «lo que queda», hasta llegar un día a no escribir. Escribir no es sino una preparación para no escribir, para el estado de gracia poético, intelectual o sensitivo. Ser uno poesía y no poeta.

Poc abans de morir, Paco de Lucía concedia una entrevista en què explicava de manera planera quina relació mantenia amb l’acte de crear i compondre música:

    A mi m’hauria agradat fer un únic disc. Dedicar-m’hi plenament, corregir-lo una vegada i una altra, i publicar-lo quan estigués a punt de morir. Seria un disc insuperable, perquè ¿com podria superar-lo? 

     M’agrada la creació, l’angoixa que genera la necessitat de fer alguna cosa diferent. Si pogués, només faria una gira petitona, molt de tant en tant, per curar la neurosi que suposa estar tancat a casa, tot sol, component, durant mesos i mesos.

     I m’agraden moltes músiques, però cap com el flamenc. El flamenc em trenca per dins, en els moments tristos i en els alegres, i ho fa d’una manera com no ho fa cap altra. Tot el que faig és flamenc, sobretot quan no faig flamenc.

L’artista, el creador, en faria prou de viure un sol dia; de conèixer la veritat al matí i morir al vespre. Però no l’hi és concedit i viu emmalaltit, com Bolaño –sense cap mena de dubtes jo seria un home més viu i estaria molt més sà, si no m’hagués dedicat a escriure–, a mercè d’aquest absolut.

Benjamin, i tornem a començar, considerava les obres acabades com a obres menors, col·locades al costat dels fragments als quals els artistes dediquen tota la vida; la finalització, deia, només omple d’alegria als més febles i dispersos, que se senten per fi retornats a la seva vida.

Potser és per això que en la contemplació de les obres acabades, d’altra banda les úniques que podem gaudir, hi ha sempre aquell punt de tristesa. Perquè sospitem que, en el fons, són la penitència que paga l’artista per haver gosat reptar l’absolut:

 I com a càstig, faràs coses boniques! (Valéry)

 

La literatura explicada amb imatges

El que diferencia aquest fragment

Si pogués triar en quin moment retallar el teu record, com qui prem l’stop enmig d’una projecció, triaria l’escena dels llençols estirats, els cigarrets amuntegats al cendrer i el teu somriure poruc. Escolliria aquest tall, que el delit d’infidelitat no ha sabut aturar, i tots el que l’han precedit.

d’aquest altre

Si pogués triar en quin moment retallar el teu record, com qui prem l’stop enmig d’una projecció, triaria l’escena dels llençols rebregats, els cigarrets amuntegats al cendrer i el teu somriure poruc. Escolliria aquest tall, que el delit d’infidelitat no ha sabut aturar, i tots el que l’han precedit.

 és quelcom més que un mot. Però això, prou que ho sabem els lectors, ja és feina de cadascú.

 

Bourg-Madame

El que jo volia, per damunt de tot, era ésser estranger, haver nascut en un altre lloc. En tenia tantes ganes que li ho demanava sovint a la mare –no, fill, tu vas néixer a Barcelona, una nit que plovia a bots i barrals i a la televisió feien Perry Mason–. Lluny de defallir, vaig decidir que seria francès, de Bourg-Madame, i vaig fabular una història per si em preguntaven: els pares havien marxat de França quan jo tenia dos anys i havien vingut a Barcelona per feina. Del francès, la meva llengua materna, més enllà de bonjur, mersí i atutaler, no en recordava res; del lloc on vaig néixer, només la imatge d’un carrer amb arbres a banda i banda, i els fars dels cotxes, que al vespre eren de color groc. La veritat és que no havia sortit mai de Catalunya, però estava tip de veure cotxes de turistes francesos, a l’estiu. Havia sentit anomenar Bourg-Madame, no sabia on era, però sonava tan bé que per força havia d’ésser un lloc bonic. Posats a triar, molt millor que no pas haver nascut a París, l’altra possibilitat que tenia a mà i que vaig descartar d’immediat, per massa agosarada i difícil d’empassar per qui tingués el gust –i la paciència– d’escoltar-me. Com és fàcil d’imaginar, allò no s’aguantava per enlloc i la meva biografia se n’anava en orris després d’algunes preguntes òbvies. Jo prou que lluitava per mantenir-la veraç, però no ho tenia fàcil. I és que dels quatre germans n’era el petit, cap no parlava francès ni mai cap no n’havia dit res d’haver viscut a França. Jo ho apedaçava com podia i al final, molt al final, els feia tots catalans menys a mi mateix: la mare s’havia posat de part un cap de setmana, a Bourg-Madame, l’havien hagut de dur a l’hospital on vaig néixer i vaig quedar-m’hi uns dies fins que en vam sortir. Una estada breu, d’acord, però suficient per a declarar-me i sentir-me del tot francès. Arribats en aquest punt, suposo que l’altre devia deixar-me per impossible.

Un temps més tard, el pare es va canviar el cotxe i se’n va comprar un de segona mà. Si no t’hi fixaves gaire, passava per un Seat 1500. La veritat és que jo no hi vaig veure cap diferència amb els taxis que llavors circulaven per Barcelona. La mateixa línia, les mateixes mides. Veieu els quatre fars del davant?, va dir-nos, és un Fiat 2300, té més motor. Certament, aquell frontal l’hi donava una distinció que no tenien els Seat. El que jo recordo d’aquell cotxe, però, és que a la matrícula, per comptes de la “B” de Barcelona hi duia una “A”. Allò podia confondre la gent que ens veiés passar. Durant uns dies vaig dubtar de canviar els meus orígens, ho tenia tot de cara per ser d’Alacant! I potser hauria fet bé, perquè amb aquell cotxe vam anar unes quantes vegades a Caldes de Malavella. Va ser allà on vaig conèixer els primers francesos de veritat i on vaig enterrar la ficció –que no el desig–, d’ésser nascut a Bourg-Madame. Perquè una cosa era fabular i una altra mentir, i una història tan poc veraç com aquella, envoltada de nens francesos, era molt més a prop de la mentida que no pas de la ficció que durant tants mesos m’havia permès satisfer el desig –i alhora el temor– de sentir-me diferent.

Pertanyo a una generació que va acostumar-se a llegir textos en què no hi enteníem ni una sola paraula. A principis dels anys 60 llegíem llibres escrits en un hebreu arcaic i poètic; llegíem traduccions dels anys 1920 i 30 que eren ben lluny d’emprar el llenguatge d’avui. És obvi que aquesta inintel·ligibilitat suposava una barrera per a poder llegir de manera fluida, però vist a posteriori penso que bona part de la satisfacció lectora d’aquella època tenia el seu origen precisament en aquesta inintel·ligibilitat: en el misteri i l’exotisme de paraules de sonoritat estranya, i en el plaer d’anar inferint una cosa d’una altra. Dic això perquè avui la majoria de llibres infantils (i les revistes, encara ho fan més), estan escrits a l’altura dels ulls i les oïdes dels seus lectors, quan no des de més a baix, amb les paraules més senzilles –de vegades les més simplistes– possible, sovint afavorint-hi l’argot. Per descomptat que això té molts avantatges i potser es tradueix en un nombre superior de lectors, tanmateix enyoro l’experiència lectora de la meva infantesa, quan en el transcurs d’una lectura, l’infant omplia les llacunes lingüístiques i adquiria, de manera involuntària, un vocabulari ric i extens, alhora que aprenia a veure el llenguatge com a una entitat amb vida pròpia.

David Grossman. Writing in the Dark. Essays on literature and politics. Picador, NY:2008 (Traducció pròpia)

La més dolça de les revenges

Vaig llegir, a no recordo quin diari, que el referèndum d’ahir era la primera oportunitat que tenien els ciutadans grecs –des que va començar la crisi econòmica– de castigar la Unió Europea; que amb les darreres eleccions al parlament ja havien descarregat la seva ira contra els propis governants, corruptes i incompetents, però que encara no havien pogut fer-ho amb els mandataris europeus; i que aquesta seria la clau per interpretar-ne el resultat.

Se’ls ha amenaçat que sortiran de l’Euro i de la Unió Europea. Ha guanyat el NO. Jo no sé si han votat amb l’estómac o amb el cap. Intueixo, però, que alguna part del cos els ha dit que la clandestinitat és, tal com van les coses, el millor dels refugis. I han sortit a les places a celebrar-ho, i hem vist imatges de gent feliç, cantant i ballant de matinada, en una mena de catarsi col·lectiva que alguns consideraran fruit de la inconsciència o més propera a la bogeria que acompanya sempre la revenja. Sigui així. Deixem-los, però, gaudir de la més dolça de les revenges. Em sembla que hi tenen dret.

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. Perquè no és compartit amb sincronia. És després, en una conversa fins a la matinada, amb l’amic que no et fa sentir tan sol, que l’adolescent pot fer volar les paraules que ha après i que ja ha oblidat. Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et morts tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món. S’ha desdenyat la literatura com a font de coneixement. I és això: el lentíssim i difícil art de conèixer-te a tu mateix, i que dura tota la vida.

Hauríem de prohibir-los llegir (als adolescents). Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text a les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada a la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió –si més no els més interessants–, buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-te en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Edicions 62

Una lectura de Pnin

Confesso que tinc devoció per aquells títols condemnats a viure entre parèntesis, per aquelles obres que, revisada la trajectòria de l’autor, queden com a testimoni d’un camí transitat; que anuncien un gir, un canvi de registre, encara no consolidat; o la pràctica ocasional d’un gènere que no és el propi. De vegades aquests parèntesis són reeixits i esdevenen, ells mateixos, èxits aïllats. Però també és habitual trobar-los vagarejant, a l’espera d’ésser reconeguts, a l’ombra de títols més celebrats que els van precedir o succeir. En ocasions són fruit d’una crisi profunda, d’un qüestionar-se a si mateix. En altres, no són més que un simple divertiment, una picada d’ullet de l’autor. Sigui quin sigui el motor que els posa en marxa, la lectura d’aquests parèntesis és el que ens ofereix una millor perspectiva de l’envergadura real de l’autor.

Una possible lectura de Pnin és la que ens porta a l’estiu de 1953, quan Nabokov és a punt d’acabar Lolita. Ha passat més de cinc anys treballant-hi i necessita desempallegar-se de l’obsedís Humbert Humbert. És en aquest context que afronta la creació d’un personatge nou, en Timofei Pnin, un personatge patètic i grotesc, però alhora entranyable. Sota aquesta perspectiva Pnin vindria a ser un canvi de registre obligat, gairebé un remei terapèutic: ¿us imagineu passar cinc anys amb Humbert Humbert? Hi ha cartes del mateix Nabokov que en faciliten aquesta interpretació:

Katherine A. White                                          Ithaca, September 29, 1953

[….]

The Pnin story is the first chapter of a little book (ten such chapters in all) that I hope to complete within a year or so. It is not the enormous, mysterious, heartbreaking novel –es refereix a Lolita– that, after five years of monstrous misgivings and diabolical labors, I have more or less completed. Conclusive Evidence and Pnin have been brief sunny escapes from its intolerable spell.

La figura d’en Timofei Pnin, professor de rus, nascut a Sant Petersburg i emigrat als Estats Units, que dóna classe a la universitat de Waindell, que és motiu de befa per part dels seus col·legues, vindria a ser el contrapunt perfecte de Humbert Humbert. La seva integritat, la malaptesa a adaptar-se a la vida i costums nord-americans; la fidelitat, gairebé submissió, vers la seva ex-dona Liza, a qui consent tota mena de capricis i desvaris neurologico-sentimentals; la manera com es fa càrrec del fill d’aquesta, fruit d’una relació posterior amb l’inestable Eric Wind; l’humor que generen les confusions constants d’en Pnin –lingüístiques, de persones, de trens, d’espais i horaris– i la tendresa que desperta el seu estoïcisme; les reaccions inesperades, beneites en la seva coherència; la fortalesa dels seus principis ètics; el seu comportament desfasat; tot ell, en definitiva, sembla concebut per a portar-nos a les antípodes del totpoderós Humbert Humbert i fer-nos oblidar Lolita. Fins i tot, la pròpia manera com Nabokov afronta Pnin, pensada per a ser publicada per entregues, en deu capítols –al final en serien set–, sembla confirmar-ho: els dubtes dels editors a l’hora de publicar-la van ser, precisament, la seva brevetat i la manca d’una estructura “estàndard” que li donés sentit i permetés tractar-la comercialment “com una novel·la”.

I és veritat que la facilitat amb què la Liza deixa tirat en Pnin sembla parodiar la passió, la relació de submissió i dependència que manté lligats Humbert i Lolita

La Liza el va telefonar des de Meudon per dir-li que se n’anava a Montpellier amb un home que comprenia el seu «ego orgànic», un tal doctor Eric Wind –sigui dit de pas, la Liza i l’Eric, ambdós metges i autors de l’estudi “Psicoteràpia de grup aplicada a l’aconsellament matrimonial”, són el pretext de Nabokov per fotre-se’n de psicòlegs, terapeutes i psicoanalistes–.

I que els problemes de Pnin per a treure’s el carnet de conduir topen frontalment amb l’habilitat de Humbert per a desplaçar-se en cotxe pels Estats Units

Durant les lliçons de les pràctiques amb un professor brusc que li tallava les ales, li donava instruccions innecessàries a crits i en argot tècnic, li arrabassava el volant als revolts i no parava d’irritar un alumne intel·ligent i tranquil amb expressions detractores la mar de vulgars, en Pnin havia estat completament incapaç de combinar conceptualment el cotxe que conduïa mentalment amb el cotxe que conduïa a la carretera. Ara, finalment, els dos cotxes es van fondre en un. Si el van suspendre la primera vegada que es va examinar per obtenir el permís de conducció, va ser principalment perquè es va embrancar en una discussió amb l’examinador en un esforç inoportú per demostrar-li que res no podia ser més humiliant per a un ésser racional que exigir-li que encoratgés el desenvolupament d’un reflex condicionat indigne aturant-se davant un llum vermell quan no es veia ni una ànima al voltant, ni a peu ni sobre rodes.

O que la seva cavitat bucal, el relat que ens fa un cop li han tret totes les dents, és diametralment oposada a la que permetia Humbert pronunciar i descriure’ns amb excel·lència l’exercici fonètic ‘Lo-li-ta’

Després d’això va estar uns quants dies de dol per una part molt íntima d’ell mateix. El va sorprendre adonar-se de com les estimava, les seves dents. La seva llengua, un foca grassa i lluent, estava acostumada a lliscar i xipollejar alegrement entre les roques familiars, a palpar els confins d’un reialme atrotinar però encara segur, a saltar de cala a cova, a enfilar-se un pic, a furgar una osca, a trobar un parrac dolç d’alga a la clivella de sempre; però ara no hi quedava ni una sola fita, i l’únic que hi havia era una ferida fosca, una terra ignota de genives que la por i el fàstic li impedien d’investigar.

Però sempre hi ha altres possibles lectures i potser, només potser, el que Nabokov fa amb Pnin, és riure’s de tots nosaltres i d’ell mateix, en la figura d’aquest professor universitari incapaç de parlar l’anglès de forma correcta

Si el seu rus era música, el seu anglès era un assassinat. Tenia dificultats enormes («tgificultaatsa» en la llengua pniniana) amb la despalatalització, i no aconseguia desempallegar-se de la humitat extra russa de les t i les d davant de les vocals que ell endolcia tan singularment.

Les dificultats de Pnin per a fer-se entendre i sentir-se acollit en aquesta societat nord-americana, moderna i puritana, són una metàfora de la incomprensió que devia experimentar Nabokov per la censura de Lolita; una caricatura de la seva lluita per defensar-la davant els seus propis conciutadans, incapaços de d’apreciar cap valor literari en una novel·la que titllaven simplement de pornogràfica.

Els conflictes de Pnin per establir una relació d’amistat amb els seus col·legues, a desgrat, en algun cas, de compartir orígens, ens suggereixen l’aïllament de Nabokov davant el rebuig que generava Lolita, fins i tot entre “els seus”, el cercle d’escriptors i editors –a excepció de Graham Greene, que la va lloar només llegir-la–

En Pnin, que volia demanar una cosa al seu compatriota, se li va asseure al costat. Aquest Komarov, fill d’un cosac, era un home molt baix amb els cabells arranats i narius de calavera. Ell i la Serafima, la seva enorme i alegre muller filla de Moscou, que portava un amulet tibetà en una llarga cadena de plata que li penjava sobre una panxa ampla i tova, feien festes russki tot sovint, amb russki hors d’oeuvres i música de guitarra i cançons tradicionals més o menys falses –ocasions en què els estudiants tímids aprenien els rituals del vodka i altres russianismes rancis; i després d’aquestes festes, quan es trobaven amb el malhumorat Pnin, la Serafima i l’Oleg (ella alçant els ulls al cel, ell tapant-se’ls amb la mà) murmuraven amb un agraïment reverencial envers ells mateixos: «Gospodi, skol’ko mï im dayom! (Mare meva, quantes coses els donem!)» –es referien a l’ignorant poble americà. Només un altre rus podria entendre la barreja reaccionària i sovietòfila presentada pels pseudopintorescos Komarov, per als quals una Rússia ideal consistia en l’Exèrcit Roig, un monarca ungit, granges col·lectives, antroposofia, l’Església Ortodoxa i preses hidroelèctriques. En Pnin i l’Oleg Komarov estaven habitualment en peu de guerra freda, però les trobades eren inevitables, i els seus col·legues americans que consideraven els Komarov «persones excel·lents» i escarnien el graciós d’en Pnin, estaven convençuts que en Pnin i el pintor eren grans amics.

Nabokov juga amb nosaltres, entra i surt de la narració a plaer, ja des del primer capítol

Hi ha gent –jo entre ells– que detesta els finals feliços. Ens sentim estafats. El mal és la norma. El fat no s’ha de manipular. L’allau que baixa impetuosament i s’atura en sec a poques passes del poble agemolit de por, no es comporta solament sense naturalitat, sinó també sense ètica. Si jo hagués estat llegint la història d’aquest bon home –Timofei Pnin– en comptes d’estar-la escrivint, m’hauria estimat més que descobrís, a la seva arribada a Cremona, que la conferència no era aquest divendres, sinó el següent.

Es confon amb el propi Pnin, a qui fa néixer a Sant Petersburg, emigrar primer a Europa, on escriu articles sobre literatura russa, i després als Estats Units, per donar classe a la Universitat, essent aquests alguns dels molts aspectes que coincideixen amb el seu propi recorregut vital. Ens el mostra alhora com un ésser enamorat però mancat de la més mínima intel·ligència emocional –¿o hauríem de pensar que són els altres, els qui n’estan mancats?–, incapaç de captar el matís, perdut en els canvis de registre. De vegades, tot plegat en un mateix paràgraf, com en la seva declaració d’amor cap a Liza

No sóc atractiu, no sóc interessant, no tinc talent. Ni tan sols sóc ric. Però li ofereixo tot el que tinc, Lise, fins a l’últim corpuscle de la meva sang, fins a l’última llàgrima, tot. I cregui’m, això és més del que li pot oferir cap geni, perquè els genis s’han de guardar moltes coses en reserva i, per tant, no se li poden oferir tots sencers com jo. Potser jo no assoliré la felicitat, però li asseguro que ho faré tot per fer-la feliç. Vull que escrigui poemes –penseu que la Liza és una poeta pèssima, que és a punt de suïcidar-se per les crítiques que reben els seus poemes–. Vull que es continuï dedicant a la recerca psicoterapèutica –no hi entenc, d’aquest tema i, de fet, qüestiono la validesa del poc que n’entenc. Per cert, li envio en un sobre a part un opuscle publicat a Praga pel meu amic, el professor Chateau, on refuta d’una manera brillant la teoria del seu doctor Halp que diu que el naixement és un suïcidi per part de l’infant. M’he permès de corregir un error d’impremta evident de la pàgina 48 de l’excel·lent treball d’en Chateau. Espero la seva (probablement «decisió»; la Liza havia estripat la part de baix de la pàgina amb la signatura).

Nabokov, Timofei Pnin, el narrador omnipresent, tots van sobrats d’ironia, es riuen de la situació dels emigrants als Estats Units, dels crítics literaris, dels docents universitaris, del mort i de qui el vetlla

El seu marit –es refereix a en Roy, el marit de la Sra. Thayer professor universitari especialista en la poesia anglesa del s. XVIII i a qui no anomenarà pel seu nom fins arribar al capítol sisè– tenia una capacitat alleujadora de demostrar com podia arribar a ser de silenciós un home si evitava estrictament qualsevol comentari sobre el temps.

L’autor, els lectors de Nabokov ja ho sabem, ens distreu amb aquests i altres jocs, com ara la creació d’un elevadíssim nombre de personatges que apareixen només de forma fugaç però que podrien ser protagonistes destacats de qualsevol altre relat. Són l’element ideal per a emmarcar la fotografia de Pnin, en circumstàncies que semblen especialment servides per a destacar-ne les rareses. I dic que ho semblen perquè el que en realitat fan és mostrar-nos la seva integritat, en un món de relacions socials les regles del qual li són molt més estranyes que no pas les que l’hi permeten idolatrar Lermontov o un lepidòpter. Aquestes episodis, en mans de Nabokov, descriuen Timofei Pnin amb exactitud mil·limètrica, si més no, amb tota l’exactitud que permet el joc de ficcionar la veritat i investir la ficció de veracitat. És en aquest context que cal entendre l’emprenyament de Vladimir Nabokov amb l’infortunat responsable de fer-ne el dibuix per a la coberta de la primera edició:

1 October 1956

Dear Mr. Epstein,

I have just received the sketches. They are executed with talent, the picture as art goes is first-rate, but in regard to my Pnin it is wrong: The sketch looks like the portrait of an underpaid instructor in the English department or like a Republican’s notion of a defeated Adlai, when actually he should look like a Russian muzhik clean-shaven. I am sending some photographs of Pnin-like Russians, with and without hair, for a visual appreciation of the items I am going to discuss.

• The head should look quite bald, without any dark margin, and must be ampler, rounder, smoother, more dome-like. Note Zhavoronkov and Yegorov for the type of head, which however should be bigger in Pnin’s case, not egg-shaped. Maslov would be perfect, minus hair.
• The glasses should be definitely tortoise-shell ones, with heavier, somewhat squarish frames.
• The nose is very important. I should be the Russian potato nose, fat and broad, with prominent nostril curves. See Zhukovki for nostrils, and Obrastov for a replica of Pnin’s fat glossy organ; but Pavlov and Maslov are also good.
• The terribly important space between nose and upper lip. This must be simian, large, long with a central hollow and lateral furrows. See Zhavoronkov, Baykov, Yegorov, Zhukovski. The later’s lips are very Pninian. Pnin’s bad teeth should not show.
• The cheeks and jowls. Jowls and jaw should be large, broad, massive. See Baykov, Zhavoronkov, Yegorov.
• The shoulders should be very broad, square, padded. Pnin wears a ready-made American suite of four years age.
• The tie should be a flamboyant one.

Now, instead of all this, the sketches show a puny professor Milkstop, with an egg-shaped face, flat nose, short upper lip, non descript chin, sloping shoulders, and the necktie of a comedy bookkeeper. I have noticed long ago that for some reason illustrators do not read the books they illustrate. In my book, all the details listed above are mentioned in the first chapter, and repeated further on.

En la carrera de qualsevol autor Pnin seria una de les obres més destacades i celebrades. En el cas de Vladimir Nabokov, situada cronològicament entre Lolita i Foc pàl·lid, dos tòtems de la literatura del S. XX,  no és més que un parèntesi, això sí, immens.

El primer home

Malgrat que el títol d’aquesta entrada coincideix amb el de la novel·la pòstuma d’Albert Camus, no és de l’escriptor francès que avui els parlo, sinó del poeta com a ésser humà, del primer dels homes i, també, contràriament al que hom opina, el més veloç. Per això mateix he dubtat a titular-lo L’home veloç, però això tampoc no em deslliurava de la confusió. En qualsevol cas, el que jo volia dir-los ja ha estat dit. Ho tenen aquí:

El hombre en cuanto agente de los designios divinos constituye un sujeto constante y ubicuo de la literatura, en todas las épocas y todas las áreas. La divinidad delega en el albedrío del hombre la ejecución de una parte de su plan; y el tema –que la teodicea abordará con toda amplitud, dentro de los límites del conocimiento de Dios– es recogido por la literatura (épica, por lo general) para ser tratado dentro de unos límites muy precisos y con una intención más ilustrativa, alegórica y a alusiva que expresamente didáctica. Por cuanto la lección y la ley son conocidas de antemano, el móvil que empuja al bardo no es otro que su aplicación pues aun cuando las leyes sean pocas sus reglamentos pueden ser infinitos. Y no para ahí la cosa sino que en todo poema teogonal cualquier lector será capaz de advertir el deseo del poeta por formar, dentro de la obediencia a las leyes divinas, un dominio independiente donde quede demostrado que el hombre, por su capacidad para conculcar tales leyes y hacer un uso indebido (pero no impensado) de su libertad, sabrá no sólo llegar a la formulación más exacta de aquellas sino poner el mejor énfasis a una inviolabilidad que, al igual que los principios de la ciencia, derivan todo su valor de la experiencia y es acatada mediante un compromiso que no vulnere el espíritu de la libertad. Tomando para sí el ejemplo de Dios, el hombre constituirá su sociedad con arreglo al mismo principio: la libertad con un reglamento y dentro de un campo fuera del cual no hay nada.

Por obvio que resulte y por acostumbrados que estemos a ello no deja de ser llamativo el que la literatura aborde el tema entre unos límites muy precisos. Pero a poco que se piense se reconocerá que la transgresión de esos límites supondría la dejación de las virtudes estrictamente «literarias» en beneficio de otras categorías propias de diferentes disciplinas del espíritu. Se diría que el verdadero poeta, con anterioridad a la existencia de las disciplinas colindantes, había adivinado el pecado de imprudencia que podría acometer al salirse de los límites de su arte, aun dejando incultivadas las extensa áreas que las ciencias derivadas del humanismo se ocuparían de roturar. Y en cierto modo la inmensa falacia de la ciencia moderna –con su empeño por una permanente ampliación de los límites del conocimiento– nace ya de pretensiones descubridoras y colonizadoras ya de un multiplicativo afán por crear disciplinas nuevas que se engendran en un momento histórico, antes del cual nada se sabía sobre un particular y después del cual se abre un campo de investigación cuyo horizonte no se vislumbra. Es cierto, la literatura no era –ni ha sido nunca– religión, filosofía, historia, sociología, psicología o teoría de la conducta… que vinieron después, y tan abrumadora es la seguridad del pensador moderno en la razón de su disciplina que considerará como mérito relevante y casi profético los atisbos de cualquier índole que el poeta tuvo acerca de un principio científico antes de que la ciencia específica formulara el cuerpo de doctrina y los postulados deducidos por el análisis. Se olvida con frecuencia que aquellas ciencias tienen un nacimiento tan inclusero como la propia literatura. Se olvida que el poeta no fue profeta ni filósofo ni sociólogo ni historiador, por voluntad propia, no porque no existieran tales campos del espíritu. Se olvida que fue no-filósofo, no-teólogo y no-sociólogo conscientemente y que, en buena medida, aquellos que vinieron después, utilizando sus instrumentos y métodos al servicio de las humanidades, no hicieron sino empezar a recorrer paso a paso el espacio que él quiso cruzar de un salto. Qué duda cabe que en comparación con el humanista y el hombre de ciencia, el poeta es un hombre que casi todo lo debe a un mayúsculo error de perspectiva; que no da importancia al conocimiento de las cosas habituales y los fenómenos repetitivos; que creyó que la sociedad tenía que ser más rápida de lo que en realidad es y que su paso por el mundo, por ser tan efímero, ha de ser aprovechado para vislumbrar lo que está más allá de sus sentidos; […] No siempre la cultura ha corrido en paralelo con la sociedad. Hoy sí; hoy la cultura no hace sino acompañar la evolución de la sociedad, subordinada a una ciencia que, cuando mucho, anticipa los instrumentos que han de satisfacer a corto plazo los requerimientos de aquella evolución. Sin género de dudas, nuestra cultura acusa la absoluta pérdida de influencia del poeta y el dominio de toda la moralidad intelectual por parte del hombre de ciencia.

Juan Benet. Del pozo y del numa. La gaya ciencia. Barcelona, 1978

I ara, si han quedat fatigats per la velocitat o la lectura, poden agafar aire i respirar:

Antonio Machado i la crítica literària

Al novembre de 1924, Antonio Machado escriu a Manuel Garcia Morente per informar-lo que encara no té enllestit l’article que havia previst per a la Revista de Occidente –un “comentario” sobre el llibre de poemes Colección, de José Moreno Villa– i l’avisa que no endarrereixin la publicació del proper número per culpa seva, perquè hi vol dedicar uns quants dies més. Machado porta setmanes treballant en l’article, en té diversos esborranys, però cap de les temptatives sembla satisfer-lo i, en qualsevol cas, no el vol donar per acabat sense haver parlat abans amb l’autor del llibre –no pas per tenir la seva autorització, sinó per estar segur d’haver comprès el propòsit que ha guiat Moreno Villa en la composició d’aquests poemes–; sense albirar el món des de l’obra estant i ficar-se, diu en la carta, en “filosofías”.

No conec l’obra comentada ni he llegit res de Moreno Villa. Tampoc no he llegit l’article que finalment va publicar Antonio Machado, ni cap dels quatre esborranys que s’han trobat entre els seus manuscrits. És probable que aquest “comentario” no figuri en cap recull de les seves col·laboracions més celebrades. Tanmateix, la carta en què explica el seu endarreriment és, per sí sola, una lliçó de crítica literària.

La carta, breu, és aquesta:

Querido Morente:

Recibí, aunque con retraso, su amable carta. No demoren por mí, la tirada del número de Occidente. Tengo muchas cuartillas –tal vez demasiadas– escritas sobre el libro de Moreno Villa; pero me quedan muchas por escribir. Terminado el trabajo, quisiera consultarlo con el poeta amigo y corregirlo, acaso en vista de sus observaciones. No quisiera hacer crítica calumniosa, señalando éxitos o fracasos de propósitos ajenos al autor criticado. Aunque no es el arte el reino de las intenciones sino de las realizaciones, con todo las intenciones deben señalarse con exactitud. Además no puedo hablar de un libro de lírica actual, sin <meterme> un poco –será lo menos que pueda– en filosofías. Es inevitable. Una crítica de lo puramente literario no es nada. También la literatura tiene, como todo, su punto de mira fuera de ella misma. En fin, he dado a mi trabajo una cierta amplitud y, aunque espero acabarlo pronto, no alcanzará a ese número.

Cordial abrazo de un viejo amigo

A. Machado

Josep M. de Sagarra i la literatura transmèdia

El seu nom catòlic és Guillemina, el seu nom tahitià és Tu. Tothom li diu Madame Tu, o simplement Mamà Tu, i a ella li agrada que li diguin la Mamà de Borabora. Actualment té una quarantena d’anys i se la pot considerar pes fort. El greix que la deforma i la guarneix d’unes anques tan expandides que hom diria que porta mirinyac, no ha destruït, però, en el cos de Mamà Tu certs elements flexibles que la fan ser ondulant, airosa i principesca. Quan duu tota la cabellera desfeta, arrissada i d’un negre obsessionant i només va vestida d’un pareu blau i groc que li arriba a mitja cuixa i li subjecta barroerament la mola del pit, deixant-li a la fresca unes espatlles vastíssimes, planes i assolellades com un desert, i uns braços d’emperadriu, Madame Tu, entre el verd rabiós de les bananeres i dels maiorés del seu hort, té un gust de fruita simple madurada naturalment, sense trampa de cap mena. La pell de Madame Tu posseeix el color polinesi pur net de barreges de sang; és el vermell escalfat, tirant a cafè, dels antics maoris, adormit sobre una seda una punta grassa i elegantment hospitalària. Els ulls de Madame Tu, llargs, oberts, estirats, i humits, com els ulls dels bous, d’una obscuritat submarina, són, encara, els testimonis intactes d’un pretèrit de bellesa, d’escalfor, de somni…

Madame Tu, a desgrat d’una boca i d’un nas absolutament tahitians, té en tots els raconets de la cara aquells coixins i aquells nius de repòs que obeeixen a una humanitat sensible i tèbia; són el punt dolç de pietat i d’ànima que es manté al marge de les races i dels climes i que us permet, en els antípodes o en el lloc més exòtic per a la vostra carnadura, trobar no importa qui, amb el qual, picant l’ullet o arronsant l’espatlla, us podeu entendre perfectament.

Josep M. De Sagarra. La ruta blava. Llibres a mà. Edicions 62

Hi va haver un temps en què de la mirada en vam fer un art. Mancats de ginys a qui confiar-los les imatges, havíem educat els ulls a veure-hi i ens bastaven la paraula i la memòria per a evocar una escena o un personatge. Els escriptors, d’aquest exercici en feien literatura. Josep M. de Sagarra hi va dedicar tot un llibre, La ruta blava, el recull de notes del viatge a la Polinèsia.

Però ha arribat el futur i carregats amb tot l’embalum electrònic, escriptors i lectors ens hem acostumat a no veure-hi –“viajar se compone sobre todo de no ver” reflexiona Andrés Bauman–i caminem, invidents, en un món digital en què no s’hi pon el sol.

Diu que la literatura transmèdia hi posarà remei, que els escriptors passaran d’ésser narradors a generar continguts, que el relat transcorrerà per diferents espais i suports, que crearan identitats virtuals tan suggeridores, tan reals que… Potser sí. I tanmateix, quanta realitat en la Mamà Tu de paper!