Notes per a una lectura de Crematorio

1.- Una novel·la és una construcció literària que narra, en primera o tercera persona, les vides i fets dels personatges que hi són representats. Fets i personatges són l’argamassa, els elements que un cop fixats subjecten l’edifici i fan que s’aguanti dret. Després vindrà la resta, si l’aixequem de tres o de cinc plantes, si hi obrim o no un celobert, si n’arrebossem la façana o si hi deixem lluir els maons, allò que se’n diu acabat d’obra vista. I això darrer és el que ha escollit Chirbes, agafar la gaveta, pastar el ciment i apilar els maons, un damunt l’altre, fins a tenir enlairada aquesta catedral de la devastació que és Crematorio.

2.- A Crematorio els personatges passegen nus, a la vista del lector, lluint totes les imperfeccions perquè no perdem detall de la seva degradació moral. Ningú no s’està de dir-nos tot el que els dóna sentit i els ajuda a viure –i no hi fa res que siguin els diners, la literatura, les putes, el desig d’un cos bonic, l’ànsia de poder o l’art–. Tot té, en el fons, la mateixa consistència i tots, des de Rubén Bertomeu, l’arquitecte, fins a Traian, el rus mafiós o Federico Brouard, l’escriptor, tots tenen la seva veritat. I tant li fa que la pronunciï Irina, la puta més cobejada, o Sílvia, filla de Bertomeu, burgesa i ben educada.

3.-El perill de Crematorio –cap novel·la bona és mai innòcua– és el de quedar fascinat per la veu dels personatges, el de deixar-se captivar mentre expliquen quina és aquesta veritat. És l’atracció de l’abisme, o si es prefereix, el de quedar embadalit per l’enderrocament d’una societat que deixen abandonada a la seva sort. Els somnis, les il·lusions d’uns i altres són l’ampolla esberlada contra el vaixell, abans no iniciï la travessia. Rubén, l’encarregat de passar l’escombra i recollir-ne els bocins, que els comminaven a ser feliços.

4.- A Crematorio no hi trobem només les cendres de Matías, germà petit de Rubén, que amb la seva omnipresència ens obliga a girar el cap per mirar enrere, sinó les cendres del futur de tots plegats, que cremen abans d’esdevenir realitat.

5.- Crematorio, és una construcció monumental i Chirbes n’és el mestre d’obres, n’ha preparat els fonaments, n’ha cavat la rasa i hi ha abocat els personatges amb la mateixa cura del qui hi aboca el formigó, procurant reomplir tot el fossat per no deixar-hi buits que puguin manllevar la solidesa del conjunt. El gran treball de Chirbes és haver penjat el mirall al sostre i oferir-nos una mirada de 360 graus sobre les menudeses que mouen l’ésser humà: la solidesa del conjunt, extraordinària, està sustentada sobre la fragilitat d’uns personatges que s’assemblen perillosament a tots nosaltres.

6.- Malgrat que Chirbes ens els dibuixa a mà alçada –el seu és un treball delicat–, el lector té la sensació que, de tan clars com són, han estat traçats resseguint el contorn d’una plantilla que els perfila a la perfecció, com si hom, després de llegir la novel·la, pogués jugar a retallar-los amb tisores i a doblegar-ne la base per tal de mantenir-los drets damunt la taula i fer-los moure i enraonar. En realitat, però, ni l’edat, ni la classe social, els estudis o l’educació, ni tan sols els diners o l’ús que en fan, no els diferencien. A Crematorio tot està instrumentalitzat, l’amor, el sexe, la ideologia, l’edat, i tots lluiten, cadascú amb els seus recursos i amb més o menys encert, per tal de fugir d’aquest paisatge de desolació. Chirbes els ha encès el llum a mitjanit i el que veuen no els agrada.

7.- A Crematòrio tot va més enllà, però aquest anar més enllà és un tornar a enrere, en un retorn que explica i justifica el present. Tots plegats, l’idealista, el materialista, l’ingenu, el jove, el vell, tots voregem el ridícul, sobretot com més convençuts estem d’anar carregats de raó.

8.- Chirbes no deixa replà on poder-nos asseure a descansar: hi sona Bach, Brahms, Shostakovic, però també Coltrane; sota el mateix sostre hi fa conviure la classe i l’elegància amb la manca d’estil i el gust més xava; agermana l’enyor d’un temps passat amb el desig de no haver-lo viscut; ofereix una lliçó d’europeisme, de la mà de pintors, quadres, museus, capitals, també de restaurants, i la complementa amb una classe sobre la València costanera més sòrdida, farcida de tuguris i bars de putes. Tota la novel·la és un equilibri de contrapunts i és el lector qui ha de decidir quin és l’espai que li pertoca, si és que n’hi ha cap, i escollir si és allà que vol quedar-se.

9.- Els sentiments, els ideals, els somnis, les il·lusions, tenen la partida perduda. Ho sabem només començar la lectura, per això s’aferren a fer-se presents i a reclamar protagonisme al llarg de tota la novel·la. És quan acabes la lectura de Crematorio que t’adones que aquesta construcció de Chirbes, l’obra vista que dèiem en començar, és feta amb les piles de runa que l’autor va anar trobant en el temps i la societat que li va tocar viure (que són els nostres).

10.- Rafael Chirbes: L’única cosa que, tal vegada, podria rescabalar-nos és afrontar la vida amb coratge.

El metrònom de Siegfried Lenz

Ficant-me voluntàriament entre els barrots del meu passat, torno a veure Léon davant meu, a la torbera, i també veig la dona que riu o que sembla que vulgui riure amb el mocador de cap ben cenyit, sento els esbufecs amb què atrapa els pans de torba. De tant en tant llucava més amunt dels estanys, en direcció a Rugbüll, però no veia ningú, pel prat només hi passaven vaques i ovelles. Vaques i ovelles són coses que un escriu, tanmateix voldria pintar-les al rerefons, amb clapes blanques i negres, grises, hirsutes, encavallades, de manera que costi de veure on s’acaba una ovella i on comença l’altra. I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d’un indret qualsevol, sinó d’un lloc que m’és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.

Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany. Club Editor

La lectura no és pas una activitat sedentària. Per llegir cal tenir ritme, seguir el compàs d’allò que és escrit, ajustar la respiració a la cadència de cada frase, de cada paràgraf, respectar els silencis, quan hi són marcats, i modular la veu, ni que sigui callament, segons el que el text demana. I cal tenir bona oïda, com per escriure, molt més que no pas per ballar, perquè és amb l’oïda que completem el significat del que llegim i escrivim. Hi ha escriptors implacables, que exigeixen sentit del ritme i un bon estat de forma, si no vols quedar com un estaquirot quan et demanen de sortir a la pista de ball. N’hi ha d’enravenats, que marquen un ritme continu, repetitiu, que només cal seguir amb pas ferm fins que la peça s’acaba. Són, tots dos, del tipus “els músics han començat a tocar, ja t’ho faràs”. Siegfried Lenz, no, si més no a Lliçó d’alemany. Lenz és dels autors que et convida a ballar i t’acompanya fins que arriba un silenci, al final d’un paràgraf o d’un capítol o quan s’ha acabat el llibre. És ell qui et porta de la mà i et demana, educat, que t’aturis, i ho fa amb un simple gest imperceptible; o t’insinua de fer la passa més llarga perquè la frase s’estira i podries perdre el compàs. Per dir-ho clar: Lenz porta un metrònom incorporat. Me l’imagino assegut davant la taula de control, amb el plànol de la novel·la desplegat i el quadre de comandaments a la vista. Ja la té quasi acabada. Només li manca l’última feina, la més important: escoltar amb atenció la respiració del lector. És així que pot modular la veu, el tempo i la durada de cada moviment, i és així que decideix quins són els moments en què ha d’intervenir perquè el lector sàpiga què n’ha de fer dels peus, mentre el llegeix, i per guanyar-se’n la confiança. I aquest hi confia, perquè descobreix d’immediat el mestratge de Lenz a l’hora de compondre harmonies delicades com la d’aquesta Lliçó d’alemany. I és mentre hi balla que percep la humilitat amb què l’autor afronta la seva tasca, conscient que l’escriptura, com les ovelles i vaques de la seva plana, és feta de materials hirsuts i amuntegats que només es deixen pintar d’un en un.

Una sola pregunta

A Diles que no me maten, de Juan Rulfo, hi ha un moment en què un dels personatges, el coronel, surt del guió preestablert –el conte es pot llegir com una tragèdia en què el destí de tots ells ha estat prèviament dictat– i ens mostra la naturalesa de la condició humana. No em refereixo a aquell moment de compassió, quan demana que donin de beure a l’home que són a punt d’afusellar; sinó a uns instants abans, quan el sergent li anuncia que porten l’home que buscaven, i el coronel, sense sortir de la caseta on és, demana: “–¿Cuál hombre?”.
És una sola pregunta, simple, clara, breu, que carrega amb tota la misèria de Juvencio Nava, mort en vida durant més de trenta anys, i del propi coronel, obligat a obeir una llei que, per uns instants, sembla haver oblidat. Després, tot seguirà el seu curs, sense que res alteri el guió previst.

Diles que no me maten

–¡Diles que no me maten, Justino! Anda, vete a decirles eso. Que por caridad. Así diles. Diles que lo hagan por caridad.
–No puedo. Hay allí un sargento que no quiere oír hablar nada de ti.
–Haz que te oiga. Date tus mañas y dile que para sustos ya he estado bueno. Dile que lo haga por caridad de Dios.
–No se trata de sustos. Parece que te van a matar de a de veras. Y yo ya no quiero volver allá.
–Anda otra vez. Solamente otra vez, a ver qué consigues.
–No. No tengo ganas de eso, yo soy tu hijo. Y si voy mucho con ellos, acabarán por saber quién soy y les dará por afusilarme a mí también. Es mejor dejar las cosas de este tamaño.
–Anda, Justino. Diles que tengan tantita lástima de mí. Nomás eso diles.
Justino apretó los dientes y movió la cabeza diciendo:
–No.
Y siguió sacudiendo la cabeza durante mucho rato.
Y Justino se levantó de la pila de piedras en que estaba sentado y caminó hasta la puerta del corral. Luego se dio vuelta para decir:
–Voy, pues. Pero si de perdida me afusilan a mí también, ¿quién cuidará de mi mujer y de los hijos?
–La Providencia, Justino. Ella se encargará de ellos. Ocúpate de ir allá y ver qué cosas haces por mí. Eso es lo que urge.

Lo habían traído de madrugada. Y ahora era ya entrada la mañana y él seguía todavía allí, amarrado a un horcón, esperando. No se podía estar quieto. Había hecho el intento de dormir un rato para apaciguarse, pero el sueño se le había ido. También se le había ido el hambre. No tenía ganas de nada. Sólo de vivir. Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado. Quién le iba a decir que volvería aquel asunto tan viejo, tan rancio, tan enterrado como creía que estaba. Aquel asunto de cuando tuvo que matar a don Lupe. No nada más por nomás, como quisieron hacerle ver los de Alima, sino porque tuvo sus razones. Él se acordaba:
Don Lupe Terreros, el dueño de la Puerta de Piedra, por más señas su compadre. Al que él, Juvencio Nava, tuvo que matar por eso; por ser el dueño de la Puerta de Piedra y que, siendo también su compadre, le negó el pasto para sus animales.
Primero se aguantó por puro compromiso. Pero después, cuando la sequía, en que vio cómo se le morían uno tras otro sus animales hostigados por el hambre y que su compadre don Lupe seguía negándole la yerba de sus potreros, entonces fue cuando se puso a romper la cerca y a arrear la bola de animales flacos hasta las paraneras para que se hartaran de comer. Y eso no le había gustado a don Lupe, que mandó tapar otra vez la cerca para que él, Juvencio Nava, le volviera a abrir otra vez el agujero. Así, de día se tapaba el agujero y de noche se volvía a abrir, mientras el ganado estaba allí, siempre pegado a la cerca, siempre esperando; aquel ganado suyo que antes nomás se vivía oliendo el pasto sin poder probarlo.
Y él y don Lupe alegaban y volvían a alegar sin llegar a ponerse de acuerdo. Hasta que una vez don Lupe le dijo:
–Mira, Juvencio, otro animal más que metas al potrero y te lo mato.
Y él contestó:
–Mire, don Lupe, yo no tengo la culpa de que los animales busquen acomodo. Ellos son inocentes. Ahí se lo haiga si me los mata.

“Y me mató un novillo.
“Esto pasó hace treinta y cinco años, por marzo, porque ya en abril andaba yo en el monte, corriendo del exhorto. No me valieron ni las diez vacas que le di al juez, ni el embargo de mi casa para pagarle la salida de la cárcel. Todavía después, se pagaron con lo que quedaba nomás por no perseguirme, aunque de todos modos me perseguían. Por eso me vine a vivir junto con mi hijo a este otro terrenito que yo tenía y que se nombra Palo de Venado. Y mi hijo creció y se casó con la nuera Ignacia y tuvo ya ocho hijos. Así que la cosa ya va para viejo, y según eso debería estar olvidada. Pero, según eso, no lo está.
“Yo entonces calculé que con unos cien pesos quedaba arreglado todo. El difunto don Lupe era solo, solamente con su mujer y los dos muchachitos todavía de a gatas. Y la viuda pronto murió también dizque de pena. Y a los muchachitos se los llevaron lejos, donde unos parientes. Así que, por parte de ellos, no había que tener miedo.
“Pero los demás se atuvieron a que yo andaba exhortado y enjuiciado para asustarme y seguir robándome. Cada vez que llegaba alguien al pueblo me avisaban:
“–Por ahí andan unos fureños, Juvencio.
“Y yo echaba pal monte, entreverándome entre los madroños y pasándome los días comiendo verdolagas. A veces tenía que salir a la media noche, como si me fueran correteando los perros. Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida.”
Y ahora habían ido por él, cuando no esperaba ya a nadie, confiado en el olvido en que lo tenía la gente; creyendo que al menos sus últimos días los pasaría tranquilos. “Al menos esto –pensó– conseguiré con estar viejo. Me dejarán en paz”.
Se había dado a esta esperanza por entero. Por eso era que le costaba trabajo imaginar morir así, de repente, a estas alturas de su vida, después de tanto pelear para librarse de la muerte; de haberse pasado su mejor tiempo tirando de un lado para otro arrastrado por los sobresaltos y cuando su cuerpo había acabado por ser un puro pellejo correoso curtido por los malos días en que tuvo que andar escondiéndose de todos.
Por si acaso, ¿no había dejado hasta que se le fuera su mujer? Aquel día en que amaneció con la nueva de que su mujer se le había ido, ni siquiera le pasó por la cabeza la intención de salir a buscarla. Dejó que se fuera sin indagar para nada ni con quién ni para dónde, con tal de no bajar el pueblo. Dejó que se le fuera como se le había ido todo lo demás, sin meter las manos. Ya lo único que le quedaba para cuidar era la vida, y ésta la conservaría a como diera lugar. No podría dejar que lo mataran. No podía. Mucho menos ahora.
Pero para eso lo habían traído de allá, de Palo de Venado. No necesitaron amarrarlo para que los siguiera. Él anduvo solo, únicamente maniatado por el miedo. Ellos se dieron cuenta de que no podía correr con aquel cuerpo viejo, con aquellas piernas flacas como sicuas secas, acalambradas por el miedo de morir. Porque a eso iba. Se lo dijeron.
Desde entonces lo supo. Comenzó a sentir esa comezón en el estómago que le llegaba de pronto siempre que venía de cerca la muerte y que le sacaba el ansia por los ojos, y que le hinchaba la boca con aquellos buches de agua agria que tenía que tragarse sin querer. Y esa cosa que le hacía los pies pesados mientras su cabeza se le ablandaba y el corazón le pegaba con todas sus fuerzas en las costillas. No, no podía acostumbrarse a la idea de que lo mataran.
Tenía que haber alguna esperanza. En algún lugar podría aún quedar alguna esperanza. Tal vez ellos se hubieran equivocado. Quizá buscaban a otro Juvencio Nava y no al Juvencio Nava que era él.
Caminó entre aquellos hombres en silencio, con los brazos caídos. La madrugada era oscura, sin estrellas. El viento soplaba despacio, se llevaba la tierra seca y traía más, llena de ese olor como de orines que tiene el polvo de los caminos.
Sus ojos, que se habían apenuscado con los años, venían viendo la tierra, aquí, debajo de sus pies, a pesar de la oscuridad. Allí en la tierra estaba toda su vida. Sesenta años de vivir sobre de ella, de encerrarla entre sus manos, de haberla probado como se prueba el sabor de la carne. Se vino largo rato desmenuzándola con los ojos, saboreando cada pedazo como si fuera el último, sabiendo casi que sería el último.
Luego, como queriendo decir algo, miraba a los hombres que iban junto a él. Iba a decirles que lo soltaran, que lo dejaran que se fuera: “Yo no le hecho daño a nadie, muchachos”, iba a decirles, pero se quedaba callado. “Mas adelantito se los diré”, pensaba. Y sólo los veía. Podía hasta imaginar que eran sus amigos; pero no quería hacerlo. No lo eran. No sabía quiénes eran. Los veía a su lado ladeándose y agachándose de vez en cuando para ver por dónde seguía el camino.
Los había visto por primera vez al pardear de la tarde, en esa hora desteñida en que todo parece chamuscado. Habían atravesado los surcos pisando la milpa tierna. Y él había bajado a eso: a decirles que allí estaba comenzando a crecer la milpa. Pero ellos no se detuvieron.
Los había visto con tiempo. Siempre tuvo la suerte de ver con tiempo todo. Pudo haberse escondido, caminar unas cuantas horas por el cerro mientras ellos se iban y después volver a bajar. Al fin y al cabo la milpa no se lograría de ningún modo. Ya era tiempo de que hubieran venido las aguas y las aguas no aparecían y la milpa comenzaba a marchitarse. No tardaría en estar seca del todo.
Así que ni valía la pena de haber bajado; haberse metido entre aquellos hombres como en un agujero, para ya no volver a salir.
Y ahora seguía junto a ellos, aguantándose las ganas de decirles que lo soltaran. No les veía la cara; sólo veía los bultos que se repegaban o se separaban de él. De manera que cuando se puso a hablar, no supo si lo habían oído. Dijo:
–Yo nunca le hecho daño a nadie– eso dijo. Pero nada cambió. Ninguno de los bultos pareció darse cuenta. Las caras no se volvieron a verlo. Siguieron igual, como si hubieran venido dormidos.
Entonces pensó que no tenía nada más que decir, que tendría que buscar la esperanza en algún otro lado. Dejó caer otra vez los brazos y entró en las primeras casas del pueblo de en medio de aquellos cuatro hombres oscurecidos por el color negro de la noche.
–Mi coronel, aquí está el hombre.
Se habían detenido delante del boquete de la puerta. Él, con el sombrero en la mano, por respeto, esperando ver salir a alguien. Pero sólo salió la voz:
–¿Cuál hombre?– preguntaron.
–El de Palo de Venado, mi coronel. El que usted nos mandó traer.
–Pregúntale que si ha vivido alguna vez en Alima –volvió a decir la voz de allá adentro.
–¡Ey, tú! ¿Que si has habitado en Alima? –repitió la pregunta el sargento que estaba frente a él.
–Sí. Dile al coronel que de allá mismo soy. Y que allí he vivido hasta hace poco.
–Pregúntale que si conoció a Guadalupe Terreros.
–Que dizque si conociste a Guadalupe Terreros.
–¿A don Lupe? Si. Dile que sí lo conocí. Ya murió.
Entonces la voz de allá adentro cambió de tono:
–Ya sé que murió –dijo–. Y siguió hablando como si platicara con alguien allá, al otro lado de la pared de carrizos:
–Guadalupe Terreros era mi padre. Cuando crecí y lo busqué me dijeron que estaba muerto. Es algo difícil crecer sabiendo que la cosa de donde podemos agarrarnos para enraizar está muerta. Con nosotros, eso pasó.
“Luego supe que lo habían matado a machetazos, clavándole después una pica de buey en el estómago. Me contaron que duró más de dos días perdido y que, cuando lo encontraron tirado en un arroyo, todavía estaban agonizando y pidiendo el encargo de que le cuidaran a su familia.
“Esto, con el tiempo, parece olvidarse. Uno trata de olvidarlo. Lo que no se olvida es llegar a saber que el que hizo aquello está aún vivo, alimentando su alma podrida con la ilusión de la vida eterna. No podría perdonar a éste, aunque no lo conozco; pero el hecho de que se haya puesto en el lugar donde yo sé que está, me da ánimos para acabar con él. No puedo perdonarle que siga viviendo. No debería haber nacido nunca”.
Desde acá, desde fuera, se oyó bien claro cuando dijo. Después ordenó:
–¡Llévenselo y amárrenlo un rato, para que padezca, y luego fusílenlo!
–¡Mírame, coronel! –pidió él–. Ya no valgo nada. No tardaré en morirme solito, derrengado de viejo, ¡No me mates…!
–¡Llévenselo! –volvió a decir la voz de adentro.
–…Ya he pagado, coronel. He pagado muchas veces. Todo me lo quitaron. Me castigaron de muchos modos. Me he pasado cosa de cuarenta años escondido como un apestado, siempre con el pálpito de que en cualquier rato me matarían. No merezco morir así, coronel. Déjame que, al menos, el Señor me perdone. ¡No me mates! ¡Diles que no me maten!
Estaba allí, como si lo hubieran golpeado, sacudiendo su sombrero contra la tierra. Gritando.
En seguida la voz de allá adentro dijo:
–Amárrenlo y denle algo de beber hasta que se emborrache para que no le duelan los tiros.

Ahora, por fin, se había apaciguado. Estaba allí arrinconado al pie del horcón. Había venido su hijo Justino y su hijo Justino se había ido y había vuelto y ahora otra vez venía.
Lo echó encima del burro. Lo apretaló bien apretado al aparejo para que no se fuese a caer por el camino. Le metió su cabeza dentro de un costal para que no diera mala impresión. Y luego le hizo pelos al burro y se fueron, arrebiatados, de prisa, para llegar a Palo de Venado todavía con tiempo para arreglar el velorio del difunto.
–Tu nuera y los nietos te extrañarán –iba diciéndole–. Te mirarán a la cara y creerán que no eres tú. Se les afigurará que te ha comido el coyote cuando te vean con esa cara tan llena de boquetes por tanto tiro de gracia como te dieron.

Sense escapatòria (de Tavares, déus i els homes)

La meva formació, anava a dir literària però conforme passen els anys me n’adono que va més enllà, va començar amb la lectura de llibres i revistes de música. Fa molts anys, gairebé quaranta, vaig llegir una crítica musical, no recordo si a Popular1Vibraciones. Era una crítica sobre el disc Jeff Beck with The Jan Hammer Group, un disc enregistrat en directe, en què ambdós músics, Beck i Hammer, en estat de gràcia, exploraven totes les possibilitats dels seus instruments. L’article venia a dir que el disc era únic, excepcional, que la guitarra de Beck sonava com mai ho havia fet cap guitarra elèctrica –Hendrix era una altra història–, però que, com a tal, tenia un greu inconvenient: no deixava escapatòria. Els músics que l’escoltessin, o bé es tancaven a l’habitació i no en sortien fins a ésser capaços de tocar com ho feien aquell parell de genis, o bé llençaven l’instrument per la finestra i es dedicaven a una altra cosa. Si ara recordo aquest article és perquè explica la sensació que tinc quan llegeixo Gonçalo Tavares, de qui Saramago ja va dir, en una declaració que ha fet fortuna, que escriu tan bé, i és tan jove, que et fa venir ganes d’estomacar-lo.

UN-VAITGE-INDIA-TAVARES

Fa mesos que m’acompanya Un viatge a l’Índia, molts. El porto amb mi, al damunt, a la motxilla. Hi ha força dies, la majoria, que sé que no el trauré, que no podré llegir-ne cap pàgina, perquè no tindré temps o perquè no trobaré l’espai i el moment adient per a fer-ho. Però no hi fa res, el porto. I em reconforta. I no me l’acabo. De fet, he de dir la veritat, no el vull acabar. No hi ha res que em forci a accelerar-ne el ritme de lectura. Avanço un cant, i en retrocedeixo dos, arribo al cinquè i torno a començar. Prenc notes, n’extrec cites, les copio a la llibreta, a l’ordinador, al mòbil, el deixo reposar uns dies i, abans de tornar-hi, em descobreixo rellegint Homer, esclar, i els presocràtics. Repasso Tales i Anaxímenes, m’aturo en Heràclit, força dies, trec la pols al Kirk & Raven i n’hi busco fragments. I penso en la doctrina dels quatre elements, i en Empèdocles, el gran conciliador, i en aquella primera causa material, ingènua a ulls nostres, aquell principi originari capaç d’explicar la unitat en la diversitat. Penso en tot això perquè Tavares és terra, aigua, aire i foc, i tot el que se’n deriva. És matèria i esperit, cos i veu, raó i sentiment, i també és alegria, dolor, il·lusió, violència, humor, sexe. És el crit de l’infant i el record de l’home viscut. És el fill, l’amic, el mestre i el deixeble. I passen les setmanes, i el record de l’últim verset que he llegit fa forat. I busco el foc, busco textos que en parlin, i repasso poetes, historiadors, novel·listes, antropòlegs. I vaig de Màrius Torres a Hesíode, i d’aquest a Morin, i torno a Tavares. I em parla de l’aigua, i penso en la quantitat de vegades que encara avui pensem en aquest element com a indici de vida en altres planetes, una vida que només sabem imaginar com ho és la nostra; i en la notícia que va suposar descobrir que a Mart n’hi havia, d’aigua. I agafo l’Ètica d’Spinoza, perquè sé que parlen una mateixa llengua, Spinoza i Tavares, i que l’home que veu l’holandès té la mateixa alçada que el Bloom que va a l’Índia, i el pensament d’ambdós recorre la mateixa distància. I d’aquí passo als déus i al lloc que ocupen, en la nostra història. I torno a l’home, i el busco en el moment en què va decidir que no li bastaven, els déus, i els va oblidar, i va oblidar-ne els seus noms també. I va provar de trobar respostes sense el seu ajut, i va cercar en la ciència, i va creure fermament en la tecnologia, i en les màquines i el progrés, i no en va dir déu, perquè no en necessitava, de déus. En va crear d’altres, menys capaços, que treballaven en horari de nou a cinc, i descansaven els diumenges. I així com els déus havien pol·luït de dalt a baix, diu Tavares, ara era ell, l’home, qui ho feia de baix a dalt. I era ell qui trobava les coses justes i injustes, bones i dolentes, perquè tenia discerniment. I és Bloom, camí de l’Índia, que hi cap en una maleta petita perquè tot ell és essencial, –i allò que és essencial no ocupa gaire espai–, qui ens ho recorda. El Bloom, que està fet de retalls de vivències, com tots nosaltres, i que porta una ràdio del pare a la butxaca, que no funciona, però que pensa arreglar. I de sobte m’aturo en aquesta ràdio muda. I vaig a Beckett, i al magnetòfon que arrossega Krap, que enregistra la seva veu i que acaba essent l’únic personatge de l’obra. I agraeixo que la ràdio de Bloom no funcioni –si més no, de moment, que no he acabat Un viatge a l’Índia–, perquè la tecnologia parla, però no sap fer preguntes. I torno als mites, i al temps en què ens bastaven, perquè tot ho explicaven. I surto al carrer, llegeixo diaris i escolto les notícies, i les persones. Parlen, escriuen, xategen. I fan política, economia, coses grans. I penso en Prometeu, i en nosaltres i els nostres déus: potser sí que hem heretat l’astúcia necessària per a enganyar-los en l’ofrena que els fem, l’astúcia de Prometeu, però estem absolutament mancats del seu coratge.

*

Escriure, com a acte físic, té un únic avantatge davant de tocar un instrument: pots reproduir el que han fet els altres i fer-ho amb la mateixa perícia amb què ho van fer els autors originals. No cal llençar l’ordinador per la finestra (l’instrument, potser tampoc).

Dels quatre elements antics –no sé si se n’ha adonat–,
l’home només és incapaç de contaminar el foc.
 
El món té quatre elements robustos que el componen:
el foc, la terra, l’aire i l’aigua; i l’home no és el cinquè.
 
El foc és més gran que tota la intel·ligència
d’un home. Encens un llumí
minúscul i et quedes encantat: no ho entens.
El foc fa olor d’una altra existència:
demostra una vida paral·lela a aquesta, una vida més densa.

Els homes envolten el foc com si fos un animal caçat
que és ara, al centre, el banquet.

Gonçalo Tavares. Viatge a l’Índia. Ed.Periscopi
(Trad. Pere Comellas Casanova)

El foc comença a emprar-se entre 700 i 800.000 anys abans de la nostra era. No hem de concebre el foc únicament com una innovació que augmenta el ‘savoir-faire’ i que fa possible la utilització tècnica de materials llenyosos. En realitat es tracta d’una adquisició d’abast multidimensional. La predigestió externa dels aliments cuits al foc alleuja el treball de l’aparell digestiu; a diferència del carnívor, que cau en un son profund després de devorar la presa, l’homínid, amo del foc, té la possibilitat de romandre actiu i en alerta després de menjar; el foc allibera ambdós, la vigília i el son, perquè dóna seguretat a l’expedició nocturna dels caçadors, i també a les dones i nens que han quedat en el refugi sedentari; el foc crea la llar, l’espai de protecció i refugi; el foc permet l’home dormir profundament, a diferència de la resta d’animals que es veuen obligats a descansar sempre en estat d’alerta. És possible que el foc hagi afavorit fins i tot l’increment i la llibertat dels somnis…
     D’altra banda, la cocció dels aliments propicia mutacions a favor de la hominització, que tendeixen a reduir la mandíbula i la dentició, i a alliberar la caixa cranial de part de les seves funcions mecàniques, la qual cosa possibilita el creixement del volum cerebral.

Edgar Morin. El paradigma perdido: el paraíso olvidado. Kairós
(Trad. pròpia)

Al Vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.
 
Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.
 
Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.
 
Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens! 
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens
 
que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà. 

Màrius Torres

En defensa de Madame Teste.

paulvalery

No sé quina va ser-ne la gènesi, però és probable que Paul Valéry s’adonés que Monsieur Teste era massa eteri, que precisava d’una corporeïtat que la sola expressió dels seus pensaments no l’hi conferia. Llavors, potser, va crear Madame Teste, el contrapunt ideal, algú que no precisa entendre les coses per a poder explicar-les:

Senyor i amic:

Us agraeixo la vostra tramesa i la carta que heu escrit a Monsieur Teste. Em sembla que l’ananàs i les confitures no han desplagut; estic segura que les cigarretes han agradat. Pel que fa a la carta, mentiria si us en digués la més petita cosa. L’he llegida al meu marit, i no l’he entesa gaire. Amb tot, us confesso que he experimentat una certa delectança. Les coses abstractes o massa elevades per a mi, no em molesta sentir-les: hi trobo un encís gairebé musical. Hi ha una bella part de l’ànima que pot gaudir sense comprendre, i que és gran en mi.

Després d’aquesta presentació podríem pensar que Madame Teste és la persona menys indicada per a descriure’ns una personalitat tan complexa com la del seu marit i, tanmateix, és qui més s’hi apropa, si més no, en la seva vesant “domèstica”:

Pot arribar a ser molt dur. No crec que ningú pugui ser-ho tant com ell. Amb un sol mot us fa miques l’esperit, i em sento com una peça esguerrada que el terrissaire llença a les deixalles. […] El seu somriure és un present misteriós i irresistible, la seva rara tendresa una rosa d’hivern. De tota manera, és impossible de preveure la seva facilitat i les seves violències. És debades que hom n’esperaria la rigor o el favor; amb la seva profunda distracció i amb l’ordre impenetrable dels pensaments, desbarata tots els càlculs ordinaris que fan els humans de la mena dels seus semblants. Els meus compliments, deferències, distraccions, petites faltes, no sé mai què obtindran de M. Teste.

A mida que avancem en la lectura ens adonem que allò que ha començat com la carta d’una dona abnegada, gairebé anul·lada, devota del seu espòs, esdevé alhora l’afirmació d’una complicitat extrema posada de manifest en la reciprocitat d’ambdós caràcters.

Vivim còmodament, cadascú en la seva absurditat, com peixos a l’aigua, i no ens adonem sinó per accident de totes les estupideses que conté l’existència d’una persona racional. […] Perdoneu que us escrigui sobre el meu pobre ésser, quan el que voleu és saber alguna cosa d’aquell que us interessa tan vivament. Però sóc més que un simple testimoni de la seva vida; en sóc una peça, com un òrgan, per bé que no essencial. […] Després de tot, estic ben contenta de no entendre’l massa, de no albirar gens ni mica cada dia, cada nit, cada moment pròxim del meu pas sobre la terra.

Una reciprocitat abstreta, que viu al marge del que estableixen les normes o els costums socials:

Les senyores de la meva edat, les amigues veritables o aparents, estan força sorpreses de veure’m acceptar –jo que semblo tan adient per a una existència com la seva, i una dona prou agradable, gens indigna d’una aventura comprensible i simple–, una posició, que elles de cap manera no es poden imaginar, en la vida d’un home així, la reputació d’extravagàncies del qual les sorprèn i escandalitza. Poc s’imaginen que el més petit endolciment del meu espòs és mil vegades més preciós que totes les moxaines dels seus. ¿Què és un amor que s’assembla i es repeteix, que ha perdut fa molt tot el que ve de la sorpresa, de l’inconegut, de l’impossible, tot el que fa que les carícies més petites siguin carregades de sentit, de riscs i de poders, que la substància d’una veu sigui l’únic nodriment de la nostra ànima, i que, en fi, totes les coses siguin més belles, més significatives, –més lluminoses o més sinistres–, segons l’únic pressentiment del que s’escau en una persona canviant que se’ns ha tornat misteriosament essencial?
        ¿Veieu, Amic, com no cal entendre en delícies per a desitjar separar-les de l’ansietat? Per molt càndida que sigui, bé m’adono del que perden les voluptuositats en ésser amansides i acomodades als costums domèstics.

Deia en començar que Paul Valéry va crear Madame Teste per tal d’apropar-nos M. Teste, de completar la seva figura i dibuixar-nos-en un perfil més enllà del que podríem traçar sota l’única i escassa llum que ofereixen els seus pensaments. Émilie Teste, a qui només coneixerem a partir d’aquesta carta, resulta una dona fascinant, d’una intel·ligència colpejada i colpidora. És també per necessitat que Paul Valéry ha de recórrer, en la mateixa carta, a la figura de M. l’abbé, per posar en boca d’un religiós l’expressió d’una esperança que Madame Teste no hauria gosat mai manifestar:

(Parlant de M. Teste) És una illa deserta, el seu cor… Tota l’extensió, tota l’energia del seu esperit, el circumden i el defensen; les seves pregoneses l’aïllen i el protegeixen de la veritat. Es vana d’ésser tot sol… Paciència, estimada Senyora. Potser un dia trobi alguna petja a la sorra… Quina terror més santa i benaurada, quin saludable ensurt, quan, gràcies a aquest pur vestigi de gràcia, s’adoni que la seva illa està misteriosament poblada!…

Sí, per descomptat, tota la glòria per a M. Teste, però potser va essent hora que ens recordem de la seva esposa!

(Nota final: en l’escriptura de Valéry tot dóna resposta a una necessitat, una lògica formal que deixa entreveure el seu gust per les matemàtiques. De vegades, però, les regles d’aquesta lògica ens són del tot desconegudes i, generòs, ens les ofereix traduïdes en una altra llengua que ens és més propera).

Bourg-Madame

BourgMadameFrF-E.jpg2.

El que jo volia, per damunt de tot, era ésser estranger, haver nascut en un altre lloc. En tenia tantes ganes que li ho demanava sovint a la mare –no, fill, tu vas néixer a Barcelona, una nit que plovia a bots i barrals i a la televisió feien Perry Mason–. Lluny de defallir, vaig decidir que seria francès, de Bourg-Madame, i vaig fabular una història per si em preguntaven: els pares havien marxat de França quan jo tenia dos anys i havien vingut a Barcelona per feina. Del francès, la meva llengua materna, més enllà de bonjur, mersí i atutaler, no en recordava res; del lloc on vaig néixer, només la imatge d’un carrer amb arbres a banda i banda, i els fars dels cotxes, que al vespre eren de color groc. La veritat és que no havia sortit mai de Catalunya, però estava tip de veure cotxes de turistes francesos, a l’estiu. Havia sentit anomenar Bourg-Madame, no sabia on era, però sonava tan bé que per força havia d’ésser un lloc bonic. Posats a triar, molt millor que no pas haver nascut a París, l’altra possibilitat que tenia a mà i que vaig descartar d’immediat, per massa agosarada i difícil d’empassar per qui tingués el gust –i la paciència– d’escoltar-me. Com és fàcil d’imaginar, allò no s’aguantava per enlloc i la meva biografia se n’anava en orris després d’algunes preguntes òbvies. Jo prou que lluitava per mantenir-la veraç, però no ho tenia fàcil. I és que dels quatre germans n’era el petit, cap no parlava francès ni mai cap no n’havia dit res d’haver viscut a França. Jo ho apedaçava com podia i al final, molt al final, els feia tots catalans menys a mi mateix: la mare s’havia posat de part un cap de setmana, a Bourg-Madame, l’havien hagut de dur a l’hospital on vaig néixer i vaig quedar-m’hi uns dies fins que en vam sortir. Una estada breu, d’acord, però suficient per a declarar-me i sentir-me del tot francès. Arribats en aquest punt, suposo que l’altre devia deixar-me per impossible.

Un temps més tard, el pare es va canviar el cotxe i se’n va comprar un de segona mà. Si no t’hi fixaves gaire, passava per un Seat 1500. La veritat és que jo no hi vaig veure cap diferència amb els taxis que llavors circulaven per Barcelona. La mateixa línia, les mateixes mides. Veieu els quatre fars del davant?, va dir-nos, és un Fiat 2300, té més motor. Certament, aquell frontal l’hi donava una distinció que no tenien els Seat. El que jo recordo d’aquell cotxe, però, és que a la matrícula, per comptes de la “B” de Barcelona hi duia una “A”. Allò podia confondre la gent que ens veiés passar. Durant uns dies vaig dubtar de canviar els meus orígens, ho tenia tot de cara per ser d’Alacant! I potser hauria fet bé, perquè amb aquell cotxe vam anar unes quantes vegades a Caldes de Malavella. Va ser allà on vaig conèixer els primers francesos de veritat i on vaig enterrar la ficció –que no el desig–, d’ésser nascut a Bourg-Madame. Perquè una cosa era fabular i una altra mentir, i una història tan poc veraç com aquella, envoltada de nens francesos, era molt més a prop de la mentida que no pas de la ficció que durant tants mesos m’havia permès satisfer el desig –i alhora el temor– de sentir-me diferent.

Pertanyo a una generació que va acostumar-se a llegir textos en què no hi enteníem ni una sola paraula. A principis dels anys 60 llegíem llibres escrits en un hebreu arcaic i poètic; llegíem traduccions dels anys 1920 i 30 que eren ben lluny d’emprar el llenguatge d’avui. És obvi que aquesta inintel·ligibilitat suposava una barrera per a poder llegir de manera fluida, però vist a posteriori penso que bona part de la satisfacció lectora d’aquella època tenia el seu origen precisament en aquesta inintel·ligibilitat: en el misteri i l’exotisme de paraules de sonoritat estranya, i en el plaer d’anar inferint una cosa d’una altra. Dic això perquè avui la majoria de llibres infantils (i les revistes, encara ho fan més), estan escrits a l’altura dels ulls i les oïdes dels seus lectors, quan no des de més a baix, amb les paraules més senzilles –de vegades les més simplistes– possible, sovint afavorint-hi l’argot. Per descomptat que això té molts avantatges i potser es tradueix en un nombre superior de lectors, tanmateix enyoro l’experiència lectora de la meva infantesa, quan en el transcurs d’una lectura, l’infant omplia les llacunes lingüístiques i adquiria, de manera involuntària, un vocabulari ric i extens, alhora que aprenia a veure el llenguatge com a una entitat amb vida pròpia.

David Grossman. Writing in the Dark. Essays on literature and politics. Picador, NY:2008 (Traducció pròpia)

Una lectura de Pnin

pnin1Confesso que tinc devoció per aquells títols condemnats a viure entre parèntesis, per aquelles obres que, revisada la trajectòria de l’autor, queden com a testimoni d’un camí transitat; que anuncien un gir, un canvi de registre, encara no consolidat; o la pràctica ocasional d’un gènere que no és el propi. De vegades aquests parèntesis són reeixits i esdevenen, ells mateixos, èxits aïllats. Però també és habitual trobar-los vagarejant, a l’espera d’ésser reconeguts, a l’ombra de títols més celebrats que els van precedir o succeir. En ocasions són fruit d’una crisi profunda, d’un qüestionar-se a si mateix. En altres, no són més que un simple divertiment, una picada d’ullet de l’autor. Sigui quin sigui el motor que els posa en marxa, la lectura d’aquests parèntesis és el que ens ofereix una millor perspectiva de l’envergadura real de l’autor.

Una possible lectura de Pnin és la que ens porta a l’estiu de 1953, quan Nabokov és a punt d’acabar Lolita. Ha passat més de cinc anys treballant-hi i necessita desempallegar-se de l’obsedís Humbert Humbert. És en aquest context que afronta la creació d’un personatge nou, en Timofei Pnin, un personatge patètic i grotesc, però alhora entranyable. Sota aquesta perspectiva Pnin vindria a ser un canvi de registre obligat, gairebé un remei terapèutic: ¿us imagineu passar cinc anys amb Humbert Humbert? Hi ha cartes del mateix Nabokov que en faciliten aquesta interpretació:

Katherine A. White                                          Ithaca, September 29, 1953

[….]

The Pnin story is the first chapter of a little book (ten such chapters in all) that I hope to complete within a year or so. It is not the enormous, mysterious, heartbreaking novel –es refereix a Lolita– that, after five years of monstrous misgivings and diabolical labors, I have more or less completed. Conclusive Evidence and Pnin have been brief sunny escapes from its intolerable spell.

La figura d’en Timofei Pnin, professor de rus, nascut a Sant Petersburg i emigrat als Estats Units, que dóna classe a la universitat de Waindell, que és motiu de befa per part dels seus col·legues, vindria a ser el contrapunt perfecte de Humbert Humbert. La seva integritat, la malaptesa a adaptar-se a la vida i costums nord-americans; la fidelitat, gairebé submissió, vers la seva ex-dona Liza, a qui consent tota mena de capricis i desvaris neurologico-sentimentals; la manera com es fa càrrec del fill d’aquesta, fruit d’una relació posterior amb l’inestable Eric Wind; l’humor que generen les confusions constants d’en Pnin –lingüístiques, de persones, de trens, d’espais i horaris– i la tendresa que desperta el seu estoïcisme; les reaccions inesperades, beneites en la seva coherència; la fortalesa dels seus principis ètics; el seu comportament desfasat; tot ell, en definitiva, sembla concebut per a portar-nos a les antípodes del totpoderós Humbert Humbert i fer-nos oblidar Lolita. Fins i tot, la pròpia manera com Nabokov afronta Pnin, pensada per a ser publicada per entregues, en deu capítols –al final en serien set–, sembla confirmar-ho: els dubtes dels editors a l’hora de publicar-la van ser, precisament, la seva brevetat i la manca d’una estructura “estàndard” que li donés sentit i permetés tractar-la comercialment “com una novel·la”.

I és veritat que la facilitat amb què la Liza deixa tirat en Pnin sembla parodiar la passió, la relació de submissió i dependència que manté lligats Humbert i Lolita

La Liza el va telefonar des de Meudon per dir-li que se n’anava a Montpellier amb un home que comprenia el seu «ego orgànic», un tal doctor Eric Wind –sigui dit de pas, la Liza i l’Eric, ambdós metges i autors de l’estudi “Psicoteràpia de grup aplicada a l’aconsellament matrimonial”, són el pretext de Nabokov per fotre-se’n de psicòlegs, terapeutes i psicoanalistes–.

I que els problemes de Pnin per a treure’s el carnet de conduir topen frontalment amb l’habilitat de Humbert per a desplaçar-se en cotxe pels Estats Units

Durant les lliçons de les pràctiques amb un professor brusc que li tallava les ales, li donava instruccions innecessàries a crits i en argot tècnic, li arrabassava el volant als revolts i no parava d’irritar un alumne intel·ligent i tranquil amb expressions detractores la mar de vulgars, en Pnin havia estat completament incapaç de combinar conceptualment el cotxe que conduïa mentalment amb el cotxe que conduïa a la carretera. Ara, finalment, els dos cotxes es van fondre en un. Si el van suspendre la primera vegada que es va examinar per obtenir el permís de conducció, va ser principalment perquè es va embrancar en una discussió amb l’examinador en un esforç inoportú per demostrar-li que res no podia ser més humiliant per a un ésser racional que exigir-li que encoratgés el desenvolupament d’un reflex condicionat indigne aturant-se davant un llum vermell quan no es veia ni una ànima al voltant, ni a peu ni sobre rodes.

O que la seva cavitat bucal, el relat que ens fa un cop li han tret totes les dents, és diametralment oposada a la que permetia Humbert pronunciar i descriure’ns amb excel·lència l’exercici fonètic ‘Lo-li-ta’

Després d’això va estar uns quants dies de dol per una part molt íntima d’ell mateix. El va sorprendre adonar-se de com les estimava, les seves dents. La seva llengua, un foca grassa i lluent, estava acostumada a lliscar i xipollejar alegrement entre les roques familiars, a palpar els confins d’un reialme atrotinar però encara segur, a saltar de cala a cova, a enfilar-se un pic, a furgar una osca, a trobar un parrac dolç d’alga a la clivella de sempre; però ara no hi quedava ni una sola fita, i l’únic que hi havia era una ferida fosca, una terra ignota de genives que la por i el fàstic li impedien d’investigar.

Però sempre hi ha altres possibles lectures i potser, només potser, el que Nabokov fa amb Pnin, és riure’s de tots nosaltres i d’ell mateix, en la figura d’aquest professor universitari incapaç de parlar l’anglès de forma correcta

Si el seu rus era música, el seu anglès era un assassinat. Tenia dificultats enormes («tgificultaatsa» en la llengua pniniana) amb la despalatalització, i no aconseguia desempallegar-se de la humitat extra russa de les t i les d davant de les vocals que ell endolcia tan singularment.

Les dificultats de Pnin per a fer-se entendre i sentir-se acollit en aquesta societat nord-americana, moderna i puritana, són una metàfora de la incomprensió que devia experimentar Nabokov per la censura de Lolita; una caricatura de la seva lluita per defensar-la davant els seus propis conciutadans, incapaços de d’apreciar cap valor literari en una novel·la que titllaven simplement de pornogràfica.

Els conflictes de Pnin per establir una relació d’amistat amb els seus col·legues, a desgrat, en algun cas, de compartir orígens, ens suggereixen l’aïllament de Nabokov davant el rebuig que generava Lolita, fins i tot entre “els seus”, el cercle d’escriptors i editors –a excepció de Graham Greene, que la va lloar només llegir-la–

En Pnin, que volia demanar una cosa al seu compatriota, se li va asseure al costat. Aquest Komarov, fill d’un cosac, era un home molt baix amb els cabells arranats i narius de calavera. Ell i la Serafima, la seva enorme i alegre muller filla de Moscou, que portava un amulet tibetà en una llarga cadena de plata que li penjava sobre una panxa ampla i tova, feien festes russki tot sovint, amb russki hors d’oeuvres i música de guitarra i cançons tradicionals més o menys falses –ocasions en què els estudiants tímids aprenien els rituals del vodka i altres russianismes rancis; i després d’aquestes festes, quan es trobaven amb el malhumorat Pnin, la Serafima i l’Oleg (ella alçant els ulls al cel, ell tapant-se’ls amb la mà) murmuraven amb un agraïment reverencial envers ells mateixos: «Gospodi, skol’ko mï im dayom! (Mare meva, quantes coses els donem!)» –es referien a l’ignorant poble americà. Només un altre rus podria entendre la barreja reaccionària i sovietòfila presentada pels pseudopintorescos Komarov, per als quals una Rússia ideal consistia en l’Exèrcit Roig, un monarca ungit, granges col·lectives, antroposofia, l’Església Ortodoxa i preses hidroelèctriques. En Pnin i l’Oleg Komarov estaven habitualment en peu de guerra freda, però les trobades eren inevitables, i els seus col·legues americans que consideraven els Komarov «persones excel·lents» i escarnien el graciós d’en Pnin, estaven convençuts que en Pnin i el pintor eren grans amics.

Nabokov juga amb nosaltres, entra i surt de la narració a plaer, ja des del primer capítol

Hi ha gent –jo entre ells– que detesta els finals feliços. Ens sentim estafats. El mal és la norma. El fat no s’ha de manipular. L’allau que baixa impetuosament i s’atura en sec a poques passes del poble agemolit de por, no es comporta solament sense naturalitat, sinó també sense ètica. Si jo hagués estat llegint la història d’aquest bon home –Timofei Pnin– en comptes d’estar-la escrivint, m’hauria estimat més que descobrís, a la seva arribada a Cremona, que la conferència no era aquest divendres, sinó el següent.

Es confon amb el propi Pnin, a qui fa néixer a Sant Petersburg, emigrar primer a Europa, on escriu articles sobre literatura russa, i després als Estats Units, per donar classe a la Universitat, essent aquests alguns dels molts aspectes que coincideixen amb el seu propi recorregut vital. Ens el mostra alhora com un ésser enamorat però mancat de la més mínima intel·ligència emocional –¿o hauríem de pensar que són els altres, els qui n’estan mancats?–, incapaç de captar el matís, perdut en els canvis de registre. De vegades, tot plegat en un mateix paràgraf, com en la seva declaració d’amor cap a Liza

No sóc atractiu, no sóc interessant, no tinc talent. Ni tan sols sóc ric. Però li ofereixo tot el que tinc, Lise, fins a l’últim corpuscle de la meva sang, fins a l’última llàgrima, tot. I cregui’m, això és més del que li pot oferir cap geni, perquè els genis s’han de guardar moltes coses en reserva i, per tant, no se li poden oferir tots sencers com jo. Potser jo no assoliré la felicitat, però li asseguro que ho faré tot per fer-la feliç. Vull que escrigui poemes –penseu que la Liza és una poeta pèssima, que és a punt de suïcidar-se per les crítiques que reben els seus poemes–. Vull que es continuï dedicant a la recerca psicoterapèutica –no hi entenc, d’aquest tema i, de fet, qüestiono la validesa del poc que n’entenc. Per cert, li envio en un sobre a part un opuscle publicat a Praga pel meu amic, el professor Chateau, on refuta d’una manera brillant la teoria del seu doctor Halp que diu que el naixement és un suïcidi per part de l’infant. M’he permès de corregir un error d’impremta evident de la pàgina 48 de l’excel·lent treball d’en Chateau. Espero la seva (probablement «decisió»; la Liza havia estripat la part de baix de la pàgina amb la signatura).

Nabokov, Timofei Pnin, el narrador omnipresent, tots van sobrats d’ironia, es riuen de la situació dels emigrants als Estats Units, dels crítics literaris, dels docents universitaris, del mort i de qui el vetlla

El seu marit –es refereix a en Roy, el marit de la Sra. Thayer professor universitari especialista en la poesia anglesa del s. XVIII i a qui no anomenarà pel seu nom fins arribar al capítol sisè– tenia una capacitat alleujadora de demostrar com podia arribar a ser de silenciós un home si evitava estrictament qualsevol comentari sobre el temps.

L’autor, els lectors de Nabokov ja ho sabem, ens distreu amb aquests i altres jocs, com ara la creació d’un elevadíssim nombre de personatges que apareixen només de forma fugaç però que podrien ser protagonistes destacats de qualsevol altre relat. Són l’element ideal per a emmarcar la fotografia de Pnin, en circumstàncies que semblen especialment servides per a destacar-ne les rareses. I dic que ho semblen perquè el que en realitat fan és mostrar-nos la seva integritat, en un món de relacions socials les regles del qual li són molt més estranyes que no pas les que l’hi permeten idolatrar Lermontov o un lepidòpter. Aquestes episodis, en mans de Nabokov, descriuen Timofei Pnin amb exactitud mil·limètrica, si més no, amb tota l’exactitud que permet el joc de ficcionar la veritat i investir la ficció de veracitat. És en aquest context que cal entendre l’emprenyament de Vladimir Nabokov amb l’infortunat responsable de fer-ne el dibuix per a la coberta de la primera edició:

1 October 1956

Dear Mr. Epstein,

I have just received the sketches. They are executed with talent, the picture as art goes is first-rate, but in regard to my Pnin it is wrong: The sketch looks like the portrait of an underpaid instructor in the English department or like a Republican’s notion of a defeated Adlai, when actually he should look like a Russian muzhik clean-shaven. I am sending some photographs of Pnin-like Russians, with and without hair, for a visual appreciation of the items I am going to discuss.

  • The head should look quite bald, without any dark margin, and must be ampler, rounder, smoother, more dome-like. Note Zhavoronkov and Yegorov for the type of head, which however should be bigger in Pnin’s case, not egg-shaped. Maslov would be perfect, minus hair.
  • The glasses should be definitely tortoise-shell ones, with heavier, somewhat squarish frames.
  • The nose is very important. I should be the Russian potato nose, fat and broad, with prominent nostril curves. See Zhukovki for nostrils, and Obrastov for a replica of Pnin’s fat glossy organ; but Pavlov and Maslov are also good.
  • The terribly important space between nose and upper lip. This must be simian, large, long with a central hollow and lateral furrows. See Zhavoronkov, Baykov, Yegorov, Zhukovski. The later’s lips are very Pninian. Pnin’s bad teeth should not show.
  • The cheeks and jowls. Jowls and jaw should be large, broad, massive. See Baykov, Zhavoronkov, Yegorov.
  • The shoulders should be very broad, square, padded. Pnin wears a ready-made American suite of four years age.
  • The tie should be a flamboyant one.

Now, instead of all this, the sketches show a puny professor Milkstop, with an egg-shaped face, flat nose, short upper lip, non descript chin, sloping shoulders, and the necktie of a comedy bookkeeper. I have noticed long ago that for some reason illustrators do not read the books they illustrate. In my book, all the details listed above are mentioned in the first chapter, and repeated further on.

En la carrera de qualsevol autor Pnin seria una de les obres més destacades i celebrades. En el cas de Vladimir Nabokov, situada cronològicament entre Lolita i Foc pàl·lid, dos tòtems de la literatura del S. XX,  no és més que un parèntesi, això sí, immens.

TYP-374175-1968627-nabokov01g