La més dolça de les revenges

Vaig llegir, a no recordo quin diari, que el referèndum d’ahir era la primera oportunitat que tenien els ciutadans grecs –des que va començar la crisi econòmica– de castigar la Unió Europea; que amb les darreres eleccions al parlament ja havien descarregat la seva ira contra els propis governants, corruptes i incompetents, però que encara no havien pogut fer-ho amb els mandataris europeus; i que aquesta seria la clau per interpretar-ne el resultat.

Se’ls ha amenaçat que sortiran de l’Euro i de la Unió Europea. Ha guanyat el NO. Jo no sé si han votat amb l’estómac o amb el cap. Intueixo, però, que alguna part del cos els ha dit que la clandestinitat és, tal com van les coses, el millor dels refugis. I han sortit a les places a celebrar-ho, i hem vist imatges de gent feliç, cantant i ballant de matinada, en una mena de catarsi col·lectiva que alguns consideraran fruit de la inconsciència o més propera a la bogeria que acompanya sempre la revenja. Sigui així. Deixem-los, però, gaudir de la més dolça de les revenges. Em sembla que hi tenen dret.

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. Perquè no és compartit amb sincronia. És després, en una conversa fins a la matinada, amb l’amic que no et fa sentir tan sol, que l’adolescent pot fer volar les paraules que ha après i que ja ha oblidat. Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et morts tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món. S’ha desdenyat la literatura com a font de coneixement. I és això: el lentíssim i difícil art de conèixer-te a tu mateix, i que dura tota la vida.

Hauríem de prohibir-los llegir (als adolescents). Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text a les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada a la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió –si més no els més interessants–, buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-te en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre. Edicions 62

Grècia (o l’èpica del S. XXI)

Tinc una opinió formada sobre l’assumpte del deute grec, sobre la conveniència o no d’acceptar les condicions imposades per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Passa, però, que em resulta del tot impossible destriar si és fruit d’un raonament objectiu i centrat, si respon al desig de fer emprenyar aquesta colla d’especuladors que governen les institucions europees, o si obeeix al sentiment de deute amb la Grècia clàssica, a la qual no serem mai capaços de retornar el llegat. Quan veig les imatges de la gent al carrer i els rostres d’aquests avis menuts i descamisats, que fan cua davant dels bancs per treure els diners de les seves pensions, no puc deixar de veure els descendents directes de tot el que som. Per què l’orgull d’un poble i el seu actiu cultural no ha de bastar per resoldre el conflicte, si més no per aconseguir una moratòria o unes millors condicions de retornar el deute, és una cosa que no entenc. Potser és que l’èpica grega no va ésser mai tal com l’imaginem, i tot plegat no és més que una bonica història que ens hem anat explicant, els uns als altres, per amagar els nostres defectes i expiar les nostres faltes.
 

ANÁFLISTOS, ÁTICA
525 ANTES DE CRISTO

Según lo convenido con el maestro estatuario, esta mañana han llegado al taller los padres de Creso, el joven soldado de Anáflistos muerto en combate el pasado verano. Vienen a recoger la estatua funeraria que adornará la tumba de su hijo.

En la pequeña estancia dispuesta para la entrega, aquel inmenso bloque inerte traído desde Paros en barco y arrastrado hasta aquí sobre un carro de bueyes ha perdido su horizontalidad y su peso, se ha puesto sorprendentemente en pie apoderándose de la figura del muchacho, cobrando ligereza y vida ahora que ha pasado la muerte.

La visión de la estatua produce escalofríos. Por alguna razón, esta imagen de mármol no es como los colonos votivos del cercano santuario de Sunion, simbólicos y ausentes. Aquí, detrás de la sonrisa y la mirada, han quedado atrapadas la serenidad y la inocencia; ese pecho espacioso entregado a la luz parece aún lleno del aire limpio de la bahía; esos músculos nítidos y turgentes son, sin lugar a dudas, los de aquel muchacho que aún era un niño hace apenas tres años.

Pasados unos minutos, el lapicida entra en la sala con gesto reverente y solicita las palabras para grabar el epitafio. El padre le hace entrega de un trozo de papiro escrito la pasada noche. Su esposa y él han decidido que no habrá ningún elogio épico, ninguna alusión al valor o a la patria, ninguna mención al enemigo.

PÁRATE Y LAMÉNTATE
ANTE LA TUMBA DEL DIFUNTO CRESO
A QUIEN ANIQUILÓ EN EL FRENTE EL FURIOSO ARES

 
Pedro Olalla. Historia menor de Grecia. Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Acantilado