Madrit

El delata, però no el condemna encara, un vestit blau marí, una camisa clara –habitualment rosa o blau cel–, amb els punys i el coll de color blanc, i una corbata ampla de tons pastel. El cabell empastat de brillantina i el clatell rinxolat, simulant un aire desenfadat, com si volgués anunciar-te que els caps de setmana és modern i informal, fan que la possibilitat d’error sigui, gairebé, nul·la. Si estira el canell, un i l’altre, i t’ensenya uns botons de puny, una polsera de cuiro amb motius de plata i un rellotge d’alguna de les marques que patrocina primeres figures del golf mundial o expedicions al Pol Nord, els dubtes queden del tot esvaïts: som davant d’un executiu de Madrit. Alerta, que sigui de Madrit és quelcom que sempre s’ha de matissar: passa sovint que l’individu en qüestió és nascut a Andalusia, a València, a Lleó o a Extremadura, però s’ha empeltat de genuïnitat madrilenya i passeja orgullós el seu plomatge exuberant, com les aus quan són en zel.

A les reunions de Madrit no hi ha mai camises amb coll botonat ni de màniga curta. Tampoc no hi duen butxaca, a la camisa. El llapis, bolígraf o ploma, habitualment Montblanc, se’l guarden a l’interior de l’americana, que sempre duen posada, per més calor que faci. A l’estiu, res no canvia: els vestits són de llana freda, allò que en diuen d’entretemps, i el poden portar tots els mesos de l’any. Les sabates, sempre ben llustrades, difícilment són de color marró, i hi predomina el negre; el granat només apareix de manera ocasional, essent més propi dels individus en ple procés d’assimilació. El cinturó, no cal dir-ho, ha d’ésser necessàriament del mateix to que les sabates (i els mitjons).

El pantaló no durà mai “dobladillo” i, només entre els cadells que encara no desafien obertament el mascle alfa, s’admet, també, el camal sense pinces. Un detall que mostra la qualitat del vestit –és a dir, el rang ocupat dins la rajada–, és deixar descordats un o dos botons dels punys de l’americana. Lluny d’ésser un senyal de deixadesa, el puny descordat és la manera ostentosa i incontrovertible de lluir un vestit de qualitat, fet a mida o comprat en algun d’aquest dissenyadors de moda italians i exclusius –en els d’El Corte Inglés, Massimo Dutti i similars, els traus de la màniga són falsos i els botons no es poden cordar i descordar–. No cal dir que americana i pantaló han d’ésser sempre del mateix conjunt i mai no es permet combinar colors ni textures diferents entre una peça i l’altra. De vegades hi ha alguna petita rebel·lió, és veritat, però dura molt poc i és esclafada ràpidament tal com va succeir quan van intentar-ho amb la doble butxaca, situada una al damunt de l’altra, en un mateix costat de l’americana. Del comportament d’aquests executius durant les reunions no en diré res, que ara no ve al cas. Només apuntar que quan fan una pausa, a Madrit, van al “baño”, no pas al lavabo.

Explica José María Valverde que el primer que li va sorprendre de José Luis Aranguren, quan el va conèixer, va ser la seva indumentària. Millor dit, la deducció errònia que va fer-ne: veient que vestia una camisa amb el coll i els punys de diferent color, va imaginar, equivocadament, que aquell estil només podia ser propi d’algú que passava necessitat i havia d’aprofitar la roba.

El mismo Aranguren y yo hemos contado alguna vez nuestro encuentro, cada cual desde su lado: un día, a finales de 1945 o quizá en 1946, Luis Rosales nos dejó a los dos un buen rato esperándole en su despacho de la revista Escorial. Aranguren, a la vista de aquel muchacho larguirucho, con una gabardina de mangas un poco cortas, pensó que era alguien que venía a un recado, y, para distraer la espera, se puso a hojear un libro de versos que había en la mesa. Pero, al levantar los ojos y ver cómo le observaba yo, comprendió que se trataba del autor. Con todo, creo que aquella vez no hubo mucha conversación, cuando vino Luis Rosales y nos presentó, diciéndome que Aranguren traía a la revista un estupendo trabajo sobre D’Ors –de quien luego seríamos buenos amigos Aranguren y yo–. Por mi parte, a la vista de aquel flaquísimo señor calvo –bien poco cambiado de entonces a hoy–, le imaginé viviendo en graves estrecheces materiales, también por un detalle indumentario: como era frecuente en aquellos años, llevaba el cuello de la camisa de diferente tela de la del resto, lo cual, aunque para algunos fuera una coquetería de moda, para muchos era una manera de alargar la vida de los tejidos; y esa segunda explicación fue la que adopté. De ahí mi sorpresa cuando, a los pocos días, me pareció reconocerle conduciendo un despampanante “haiga” americano, de los que entonces no podían circular los lunes como ridícula medida para economizar gasolina. En efecto, poco después supe que Aranguren era un feliz rentista, que vivía leyendo y escribiendo tranquilamente en su gran piso de la calle Velázquez, rodeado de una numerosa y cariñosa familia.

E.López-Aranguren, J. Muguerza, J.M. Valverde. Retrato de José Luis L. Aranguren. Galaxia Gutenberg

Potser es veritat que les humanitats no serveixen per a res. Tanmateix, tinc la convicció que va ser la lectura d’escenes com aquesta la que va preparar-me per a suportar un nombre inimaginable de reunions tenses i encorbatades, i per a riure’m, quan era possible, de tanta necessitat d’ostentació.

I el que més agraeixo a Valverde, encara, i pel que fa a Madrit, és recordar-lo recitant Insomnio, de Dámaso Alonso

    Madrid es una Ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas).
    A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este nicho en el que hace 45 años que me pudro,
    y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.
    Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando como un perro enfurecido, fluyendo como la leche de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.
    Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole por qué se pudre lentamente mi alma,
    por qué se pudren más de un millón de cadáveres en esta ciudad de Madrid,
    por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.
    Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?
    ¿Temes que se te sequen los grandes rosales del día,
las tristes azucenas letales de tus noches?

Dámaso Alonso. Hijos de la ira. Editorial Noguer

Anuncis

José María Valverde (o de la literatura com a espectacle)

311_1763

La literatura. Qué era y qué es és, probablement, la millor síntesi del pensament de José María Valverde pel que fa a qüestions generals d’estètica literària. Sense ser exhaustiu, recull bona part del que els seus alumnes vam tenir la sort d’escoltar, de viva veu, en els diferents cursos que va impartir a la Facultat de Filosofia. El fet que ara els en parli es deu a que l’Enric Iborra n’ha fet una crítica en el seu blog La serp blanca. Poden llegir-la aquí.

L’objectiu d’aquest apunt no és, però, esmenar l’Enric –que argumenta quan i com toca la seva discrepància o sorpresa envers algun dels plantejaments de Valverde–, sinó mirar d’explicar-los quina era la seva posició, la de Valverde, respecte el domini de la imatge sobre la paraula, i l’amenaça que els mitjans audiovisuals suposen per a la (su)pervivència de la literatura. En resum, ampliar els aspectes recollits en el tercer i últim capítol, La literatura amenazada, el que tanca la crítica de l’Enric Iborra. Començo amb aquesta cita, perdonin-me, també, l’extensió:

Lo que sí es cierto es que los medios con imagen –cine y TV–, aunque tengan que seguir basados en la palabra «dramática» –es decir, dicha por un personaje real o ficticio–, están matando la palabra «épica», narrativa, descriptiva de la acción y los lugares –porque eso ya se ve, y en color y todo–, aparte de imponer un ritmo peculiar, poco literario al desarrollo. De hecho, la mayor parte de los narradores actuales lo que hacen es darnos por escrito la película que querrían hacer si tuvieran medios.

[…]

Piénsese en el caso de la poesía: situada en la radio, rara vez dejan oír unos versos sin ponerles un fondo musical, que los estropea al interferir su ritmo con otro ritmo: en la televisión, los matan aún más, proyectando a la vez unas imágenes, con otro ritmo, y que resultan especialmente letales cuando representan “lo mismo” que nombran los versos:

¡Chopos del camino blanco, álamos de la ribera!…

Si a la vez nos hacen ver tales chopos y álamos, ya no tienen razón de ser los versos, porque la gracia de la poesía –y de la narrativa cuando dé algo más que diálogo– es dejarnos a cada cual poner “nuestros” chopos y “nuestros” álamos –los de nuestra vida, los que llevamos en la memoria de nuestro corazón– sin imponernos los suyos, y además absolutamente nítidos y concretos, hasta reducirnos a la pasividad.

Foto by: https://www.google.es/imgres?imgurl=http%3A%2F%2Flaorquesta.mx%2Fwp-content%2Fuploads%2F2012%2F08%2Fblog-literario.jpg&imgrefurl=http%3A%2F%2Flaorquesta.mx%2Fcategory%2Fcultura%2Fpage%2F23%2F&docid=Covy3DklVKWU1M&tbnid=dQ38ytj1IAtwOM%3A&w=480&h=338&ei=sLnwU7LiOamc0QWUhIC4Cg&ved=0CAIQxiAwAA&iact=c

Foto by: creative-ads – My Modern Met

José María Valverde era un gran escèptic, fruit d’una reflexió profunda. I ho era a la manera de Juan de Mairena, amb una finíssima ironia que rematava sempre amb l’autoritat del sentit comú –cosa que salvava de l’abisme el lector, l’alumne o la persona que tingués el plaer de conversar amb ell–. La TV i les entrevistes suposadament literàries que s’hi emetien, –parlo dels anys 80– eren terreny adobat per a posar-la en pràctica: La pregunta habitual “¿Qué ha querido Vd. decir con esta obra?”, era l’exemple predilecte amb què mostrava la fotesa i l’absurditat d’aquestes entrevistes: “Lo que ha querido decir –es responia a sí mateix– ya lo ha dicho en el libro, –i afegia– piénsenlo bien, si hacen esta pregunta es porque no lo han entendido, tal vez porque está mal escrito o porque el autor no ha sabido expresar lo que pretendía.” L’exemple, en el llibre, quedava escrit així:

En televisión, además, para referirnos a algo específicamente literario, es donde llega a su extremo la propensión actual a dejar a un lado la obra misma para presentar directamente al autor, vivo y coleando, destripado por entrevistadores «audaces». En cierta ocasión en que rehusé someterme a tales encuentros –después de una primera llamada, interrumpida quizá por un cortocircuito cuando se dieron cuenta de que yo, por no tener televisor, no sabía identificar el programa en cuestión–, me resultó imposible hacer comprender a quien me llamaba que no pensaba ir simplemente por instinto defensivo: para un escritor –un poeta, en mi caso, o un narrador, o todo el que no sea mero difundidor de opiniones– una entrevista televisiva es un suicidio, aunque gracias a ella venda unos cuantos ejemplares más de sus libros, porque ¿para qué leerle, cosa lenta y difícil, si ya se le conoce, se le ha visto ahí, con sus narices (maquilladas), con sus respuestas sobre las mujeres, sobre política, sobre Dios, y, como mucho, sobre lo que ha «pretendido» en su obra? (la persona que me telefoneaba intentó calmar mis escrúpulos asegurándome que uno de los entrevistadores conocería previamente mi obra literaria: a lo mejor, imagino yo, algunas de mis traducciones).

Quan he dit que La literatura. Qué era y qué es recull, tot i tenir només 118 pàgines, gran part del que vam tenir l’honor d’escoltar els seus alumnes, en diferents cursos, és perquè Valverde era un home de poques idees –confio que ningú no en farà una lectura negativa–, però totes cabdals per a entendre l’art, la literatura i el pensament occidentals, i desenvolupades sobre uns coneixements que semblaven no tenir fi. En la seva persona l’anècdota es vestia de quotidianitat, i tan aviat ens il·lustrava amb algun record de Dámaso Alonso, com ens trobàvem conversant amb Luis Rosales, Carles Riba o César Vallejo. Tot, amb la humilitat dels més savis, i amb l’honestedat de les persones compromeses, èticament i social al costat dels més febles i desvalguts. La seva estètica literària era conseqüent amb aquests principis:

Estar del lado de la palabra es estar del lado de los pobres, de «lo pobre», de lo concreto y lo de todos.[1]

Penso sovint en quines serien les seves reflexions, trenta-tres anys després, a la vista de com ha evolucionat la relació entre la literatura i els mitjans de comunicació; quan de l’edició n’hem fet una industria cultural i de la cultura un espectacle. Potser, en aquestes paraules de Dolors Oller, del 2011, hi trobaríem la resposta:

Imperceptiblement se l’admet com una forma d’oci [la literatura]. De fet, com una forma de cultura de l’espectacle, ara que la cultura ha perdut tota la seva càrrega disciplinar, d’esforç civilitzador, i ha passat a confondre’s amb els costums o amb qualsevol tipus de manifestació antropològica. Així com molts altres protagonistes del dia a dia, l’escriptor també té el seu espai a les notícies, amb la condició que sigui un autor d’èxit, que interessi els responsables dels mass media, els quals, segons un criteri molt aleatòriament i personalment selectiu, decideixen què, qui i com és interessant; normalment algú que no comporti cap esforç de presentació ni de comprensió. […] D’aquesta manera, la presència d’un escriptor als mitjans de comunicació audiovisual no passa de ser una operació publicitària i, en general, sense cap interès possible: les preguntes són convencionals i el temps curtíssim –a diferència del temps que es dedica a les entrevistes que es fan als esportistes, als artistes, als cantants pop o, fins i tot, als cuiners de moda. Tot això és molt subtil, perquè el mateix escriptor sap molt bé que, quan es troba en aquesta situació, no es convenient que expliqui ni les seves obsessions ni el seu pensament, ni molt menys els seus fantasmes, el seu saber literari o la joia i el dolor que provoca el fet de la creació de nous espais de llibertat en lluita contra els mites d’incumbència convencionals. Al contrari, la seva presencia personal ha de donar una figura simpàtica, senzilla, si pot ser divertida, sense complexitats i com més convencional millor.[2]

José María Valverde no va poder conèixer, per raons òbvies, la nova literatura digital o electrònica –per definició, aquella que ha estat creada amb recursos digitals i que només pot ser llegida, utilitzada o “consumida” emprant aquests recursos–. Desconeixia, per tant, l’ús de l’hiperenllaç (no parlo de Rayuela, malgrat pugui ser-ne un precedent) o del so i les imatges en moviment com a part constitutiva de l’obra literària. Tanmateix, és fàcil imaginar què n’opinaria. Només cal recuperar aquest altre fragment:

[…] la literatura dramática podría verse potenciada por los medios audiovisuales, y aun la misma lírica, en principio, podría encontrar beneficio en la posibilidad de que el poeta dijera sus versos en la pequeña pantalla. Si no suele ocurrir así, es por la tentación propia de esos medios, por su peligro intrínseco, que también destruye las virtualidades estéticas de sus mismas imágenes: el exceso de elementos y disponibilidades, el embarras de richesse, la totalización del mundo, que quiere reduplicar y darnos todo lo imaginable. Por motivos mercantiles, no se quiere dejar sin usar nada que se pueda usar.

[1] Valverde, José Maria. Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental, Ariel, Barcelona: 1989

[2] Oller, Dolors. Accions i Intencions. Estratègies de lectura i assaigs de poètica, Editorial Empúries, Barcelona: 2011