Allò que no cal dir-nos (perquè no podem)

Passo tot el matí amb alumnes de tercer d’ESO. Treballem amb un grapat de cartes que hauran de presentar i llegir, d’aquí a uns dies, davant del públic. Són cartes de desconeguts, relats de vides anònimes que, per un moment, a les seves mans, deixen de ser-ho. Ens fixem en les dates en què van ser escrites, en els encapçalaments i els comiats. Les que signa en Joan comencen totes amb

Estimada Montserrat:

i acaben sempre, després d’expressar el desig que tots es trobin bé de salut i de saludar a familiars i amics, amb la mateixa fórmula

El teu Joan que no t’oblida

com si la sola escriptura i tramesa de la carta no bastés per deixar constància que la té ben present.

De vegades, potser per apaivagar la temença de la Montserrat que la distància i el temps puguin marcir l’amor d’en Joan, o potser per refermar la voluntat d’ell de mantenir-lo viu per sempre més, hi afegeix

 i no t’oblidarà

com si el fet de deixar-ho escrit l’encoratgés a invocar Cupido, davant l’amenaçadora possibilitat d’un avenir ombrívol i no desitjat, per fer-lo lluitar al seu favor

El teu Joan que no t’oblida i no t’oblidarà

Després, només la signatura clara i perfectament llegible – Joan –.

A la tarda, ja a casa i de forma totalment inesperada, llegeixo una carta de Cesare Pavese. Encara amb la inèrcia del matí, em torno a fixar en el comiat:

Saludeu a tots, en la mateixa mesura del que m’estimen.
Pel que fa a vós, ja ens coneixem.

Desconec qui era la Maria a qui va dirigida la carta –potser la seva germana, Maria Pavese?–, però no hi fa res, el final és d’una proporcionalitat i equilibri exquisits: emplena tothom de salutacions, en la mesura que l’estimen, i deixa buit qui no cal emplenar, perquè ja ens coneixem i perquè hi ha buits que emplenen molt més que tot allò que puguem dir-nos.

La carta, magnífica com tota la revista, poden llegir-la aquí (El Procés, núm. 2, pàg. 43).

 

Anuncis

D’incomoditats i pressentiments

lapiz-de-el-roto1

És quan la creació deixa de ser austera, quan l’obra esdevé repetició supèrflua, sense cap afany notable, que perd el seu valor –siguem honestos: si, arribats en aquest punt, en seguim dient creació, és per una generositat malentesa envers l’esforç realitzat, no pas pel reconeixement de la seva singularitat. Per tant, fóra més honest dir-ne simplement treball i referir-nos al seu autor com a l’operari que ha fet la feina.

És quan l’artista oblida el mandat de recórrer nous camins, dèiem, de cercar nous llenguatges sense defallir ni buscar refugi en ports prèviament conquerits, que comença el seu declivi –ja ho diu Susanna Rafart “en el declivi de tota obra literària hi ha la renúncia a la dificultat”–.

No hi ha veritats, no hi ha certeses. L’obra d’art és fruit de la incomoditat i el pressentiment. Aquest és l’ofici, no n’hi ha d’altre. L’artista ha de témer veure’s instal·lat en el confort –que sempre precedeix la caiguda– i n’ha de denunciar l’amenaça, tal com fa Cesare Pavese en el primer apunt dels seus diaris:

«Que alguna de les meves darreres poesies sigui convincent no treu pas cap importància al fet que les escrigui cada vegada amb més indiferència i amb més repugnància. Com tampoc no té cap importància que la inventiva em surti algun cop extraordinàriament aguda. Totes dues coses plegades s’expliquen per la desimboltura mètrica adquirida que troba un goig en forfollar dins d’un material informe, i alhora, pels meus interessos de la vida pràctica que en alguns poemes afegeixen exaltació passional a la meditació.

Allò que compta, en canvi, és que cada vegada l’esforç em sembla més inútil i més indigne i veig més fecunda que no pas la insistència en les mateixes cordes, la recerca, temps ha concebuda, de coses noves a dir i, per tant, de formes noves de construcció, per tal com la tensió és donada, inicialment, a la poesia, per l’afany de realitats espirituals inconegudes, però pressentides com a possibles.»

Avui, però, ni artistes ni seglars, del viure ja no en fem ofici: ens el trobem parat a taula, a punt per ser digerit sense cap esforç ni patiment en la deglució, només cal seguir-ne les instruccions (o arriscar-se a passar per un inadaptat)

elroto_novela