Josep M. de Sagarra i la literatura transmèdia

El seu nom catòlic és Guillemina, el seu nom tahitià és Tu. Tothom li diu Madame Tu, o simplement Mamà Tu, i a ella li agrada que li diguin la Mamà de Borabora. Actualment té una quarantena d’anys i se la pot considerar pes fort. El greix que la deforma i la guarneix d’unes anques tan expandides que hom diria que porta mirinyac, no ha destruït, però, en el cos de Mamà Tu certs elements flexibles que la fan ser ondulant, airosa i principesca. Quan duu tota la cabellera desfeta, arrissada i d’un negre obsessionant i només va vestida d’un pareu blau i groc que li arriba a mitja cuixa i li subjecta barroerament la mola del pit, deixant-li a la fresca unes espatlles vastíssimes, planes i assolellades com un desert, i uns braços d’emperadriu, Madame Tu, entre el verd rabiós de les bananeres i dels maiorés del seu hort, té un gust de fruita simple madurada naturalment, sense trampa de cap mena. La pell de Madame Tu posseeix el color polinesi pur net de barreges de sang; és el vermell escalfat, tirant a cafè, dels antics maoris, adormit sobre una seda una punta grassa i elegantment hospitalària. Els ulls de Madame Tu, llargs, oberts, estirats, i humits, com els ulls dels bous, d’una obscuritat submarina, són, encara, els testimonis intactes d’un pretèrit de bellesa, d’escalfor, de somni…

Madame Tu, a desgrat d’una boca i d’un nas absolutament tahitians, té en tots els raconets de la cara aquells coixins i aquells nius de repòs que obeeixen a una humanitat sensible i tèbia; són el punt dolç de pietat i d’ànima que es manté al marge de les races i dels climes i que us permet, en els antípodes o en el lloc més exòtic per a la vostra carnadura, trobar no importa qui, amb el qual, picant l’ullet o arronsant l’espatlla, us podeu entendre perfectament.

Josep M. De Sagarra. La ruta blava. Llibres a mà. Edicions 62

Hi va haver un temps en què de la mirada en vam fer un art. Mancats de ginys a qui confiar-los les imatges, havíem educat els ulls a veure-hi i ens bastaven la paraula i la memòria per a evocar una escena o un personatge. Els escriptors, d’aquest exercici en feien literatura. Josep M. de Sagarra hi va dedicar tot un llibre, La ruta blava, el recull de notes del viatge a la Polinèsia.

Però ha arribat el futur i carregats amb tot l’embalum electrònic, escriptors i lectors ens hem acostumat a no veure-hi –“viajar se compone sobre todo de no ver” reflexiona Andrés Bauman–i caminem, invidents, en un món digital en què no s’hi pon el sol.

Diu que la literatura transmèdia hi posarà remei, que els escriptors passaran d’ésser narradors a generar continguts, que el relat transcorrerà per diferents espais i suports, que crearan identitats virtuals tan suggeridores, tan reals que… Potser sí. I tanmateix, quanta realitat en la Mamà Tu de paper!

El cel de Puig d’Olena (1/2)

Aquests darrers dies he estat llegint Pla, El carrer estret, Sagarra, La ruta blava, i Màrius Torres, alguns poemes esparsos i el recull d’escrits titulat Les coses tal com són. Exceptuant Sagarra, amb qui ara mateix tinc un deure particular, la tria de títols i autors ha estat del tot involuntària, vull dir sense cap més intenció que la de gaudir de la seva lectura; i, per descomptat, gens arriscada. Però, ja és això, no sento la més mínima pressió per sortir a la descoberta de nous talents, ni perdo hores de son per estar al corrent de les últimes novetats.

Pla i Sagarra, tan oposats i tan parells alhora. Salpar del carrer estret per travessar l’oceà, veure el món per un forat i tornar-lo a fer passar per un embut, adonar-se’n que, al capdavall, no són nàutiques ni terrestres les milles que separen l’Empordà de la Polinèsia, ni són tampoc les il·lusions i misèries de la gent que hi viu, les que fan palesa la distància, sinó l’accent i la grandària dels adjectius que hi posen l’un i l’altre.

I Màrius Torres? La sensibilitat d’en Màrius Torres, de Puig d’Olena estant, és de tal nitidesa que, posada en horitzontal, bastaria per reflectir els mateixos cels que embolcallen Pla i Sagarra, a Torrelles i Papeete, i encara més enllà.

CANÇÓ A MAHALTA

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixesquan te’n vas,

i un moviment de branca entre dos aires, lliure,

en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.