Compte de resultats

–Hola, què tal, com estem? Segui, si us plau.
–…
–Bé, ja tenim els resultats.
–Sí, i què diuen? –avui no es deu haver rentat el cap, la doctora, és estrany, perquè sempre va molt polida.
–La ressonància surt bé, la imatge és força clara i l’informe diu que no s’aprecien cèl·lules tumorals.
–Ah, bé! –potser ha estat de guàrdia tota la nit…–
–… però el PSA segueix molt elevat.
–Ja… No ha baixat. –i ara que m’hi fixo, no du les ulleres. Els metges guanyen molt, si duen ulleres.–
–No, està igual, fins i tot una mica més elevat. Si hagués estat una infecció o una inflamació puntual, comptant que la darrera anàlisi és de fa més de dos mesos, el valor s’hauria d’haver normalitzat, però segueix molt alt.
–I…? –potser s’ha operat la vista o potser, si ha estat de guàrdia, se les ha oblidades a urgències, que allò deu ser un no parar…–
–Doncs, que convindria que ens ho miréssim.
–Què vol dir, doctora?
–A veure, en la majoria de casos, amb els resultats que ens ha donat la ressonància ens quedaríem tranquils, però vostè és molt jove, pel tacte rectal percebo una zona inflamada i aquests valors del PSA…
–…
–Miri, la decisió és seva, però si vostè fos el meu germà, li demanaria una biòpsia, per quedar-nos tots més tranquils.
–Més… tranquils? Què vol dir, més tranquils? Ja n’estic, jo, de tranquil, que no em fa mal res, ni tinc cap símptoma! Però si aguanto tota la nit sense anar al lavabo! Que dic, tota la nit, de vegades tot el dia, que surto de bon matí i no vaig al wàter fins que no arribo a casa! I quan pixo, no tinc cap molèstia!
–Sí, esclar, però això no vol dir res… hi ha casos asimptomàtics, que no es fan notar…
–Ah, esclar, asimptomàtics… I llavors, fem la biòpsia per sortir de dubtes. Vull dir, que els resultats són definitius –a veure si farem com amb la ressonància, que molta tecnologia i tot molt modern, però no ha servit de res…–.
–Bé, és molt més segur, i tant, però mai es pot descartar del tot que no hi ha cèl·lules afectades, ni tan sols si els resultats de la biòpsia surten normals.
–Ara no l’entenc –ja té nassos que una simple analítica sigui més concloent que tota la parafernàlia del tub, el contrast i aquell soroll infernal, que quan m’hi van posar, semblava que un exèrcit de buldòzers estigués enderrocant l’hospital. Ben bé que s’ho haguessin pogut estalviar…–
–Miri, les biòpsies consisteixen a treure cèl·lules de diverses zones de l’òrgan a examinar, en aquest cas, la pròstata. Normalment fem quatre puncions, que són les que després portem a analitzar.
–Ja, i vol dir que podria passar que anés a punxar precisament la zona que no està afectada, que totes les cèl·lules analitzades fossin normals, però que n’hi haguessin d’altres, en una zona que hauria passat per alt, que tal vegada…
–Exacte. Seria molt mala sort, però de vegades passa. Ara, ja li ho he dit, la decisió és seva.
–I… podria quantificar aquest “de vegades”? Vull dir, són moltes o poques? S’hi ha trobat sovint, vostè? Sap que passa, doctora, que em costa reduir-ho tot a una simple qüestió de sort, bona o dolenta. No hi crec, jo, en la sort. La vida és com és, i cadascú la passa com pot, oi que m’entén? ¿És estar de sort, demanar una analítica perquè fa més de set anys que no me’n feia cap i haver-hi trobat un PSA “elevat”? Elevat, elevat, on és escrit que jo no pugui tenir aquest PSA? I vostès, els metges, què en fan de la sort? Vull dir, hi compten? Com s’ho fan, quan els gira l’esquena? O potser ho redueixen tot a l’estadística? Perquè, si diu que això només passa “de vegades”, deu voler dir que hi ha un percentatge, oi? Vol que li digui què en penso, jo, dels percentatges? Que els ho diguin als que ja són morts, que només el 20% de càncers de pròstata són mortals, que estaran molt contents de saber-ho! Els pacients som persones, m’entén, persones! No ens poden reduir a una xifra, ni a cap probabilitat d’èxit o fracàs. I au, anar fent provatures, que si ara una anàlisi, que si una ressonància amb contrast, que si deixem passar uns mesos i tornarem a repetir l’anàlisi. Ja n’hi ha prou, de marejar els pacients, m’entén? I, en tot cas, faci el que faci, i surti el que surti, és el meu problema, sap? I pobra de vostè que m’inclogui en el seu índex de la sort! No li ho permeto, m’ha sentit? A mi no em posi en cap recompte de resultats, ni en cap estadística, no li’n dono permís!
–Així, doncs, quin dia li anirà millor que la fem, la biòpsia?
–Dimarts i dijous, no, que tinc dòmino.

When it rains

 

Desfaig la maleta i m’assec a escriure. Sento ploure. Aturo la feina i m’alço, per estirar les cames i perquè no em ve res més a dir. Miro per la finestra. Els llums dels fanals, reflectits damunt l’asfalt, simulen petites llunes tremoloses de formes inversemblants.

Et veig passar, carrer avall. L’aigua que cau pel finestral enterboleix la teva figura i et fa gairebé tan anònima com el so mut de les teves passes, però ets tu. Camines i rius mentre mires d’aixoplugar-te inútilment sota un diari.

Un home marxa al teu costat. Du ulleres, pantalons texans i una gavardina llarga, de color marró. Compartiu aixopluc. Amb el braç esquerre aguanta el diari; el dret no el puc veure, encara, et porta agafada per la cintura. Parla, i el que diu et fa gràcia, i rius amb aquella alegria una mica ximple dels que caminen, per plaer, amarats sota la pluja.

Us veig marxar, fent esses, esquivant els tolls que aneu trobant. Porteu les espatlles i l’esquena ben molles. Fa estona que el diari ha deixat d’arrecerar-vos, però us entesteu a sostenir-lo plegats damunt vostre. Potser per oblit, potser per por de no saber què fer-ne, d’unes mans lliures, quan el cos de l’altre és tan a prop.

Lectures compartides

Faig mudança. Trec els mobles d’un pis vell, de sostre alt i passadís llarg. Els operaris del trasllat s’acaben d’endur una estora, una peça gran que ocupava tot el saló-menjador. El saló hi ha dos finestrals, orientats a sud, que donen al jardí. Els raigs de llum il·luminen l’estança, ara completament buida. Al mateix saló, cara nord, hi ha una tercera finestra, des de la que es veuen els mobles que ja han baixat al carrer i han quedat apilats damunt la vorera. El cas és que ara hauria de pujar l’encarregat de la mudança, per dir-me que ja han acabat i que, tan bon punt ho tinguin tot carregat dalt del camió, marxen. Però qui gira enrere sóc jo. Miro d’endreçar aquest espai buit. Torno a disposar mentalment els mobles i els torno a retirar, una vegada i una altra. Els arranjo de diverses maneres i quan em sembla que assoleixo la distribució encertada, torno a treure’ls tot procurant no desvirtuar, no atenuar ni exagerar, l’especificitat de l’instant.

L’escriptura, sovint, és com la mudança, arrosseguem paraules i les disposem en formes i ordres diversos o les deixem a la vorera, quan no ens convenen, i les carreguem dalt del camió tot esperant que, potser, en un espai diferent, omplin de sentit un altre instant i en facin, tal vegada, un moment literari.

Sobre el terra de fusta ha quedat imprès el record de l’estora que els operaris de la mudança s’acaben d’emportar. Un rectangle gegantí, de tonalitat pàl·lida, en testimonia l’absència. Ha estat, com no podia ser d’altra, l’última peça. Les seves mides els ha obligat a buidar el saló-menjador per poder-la enrotllar amb comoditat, abans de carregar-se-la a l’espatlla. Han hagut de treure el sofà de pell, la taula amb les sis cadires i la vitrina on guardaven la vaixella de Nadal i el joc de cafè. Ara la cambra és buida i els dos finestrals mostren impúdics la seva nuesa; sense mobles ni cortines els raigs de llum del jardí travessen l’estança i res no els destorba. Si no hagués estat hivern, les fulles de la morera els ho haurien impedit i la penombra diürna hauria envaït l’espai esmorteint, encara més, el blanc de les parets. De la morera penja el gronxador de la filla, que ara balandreja, avorrit, mogut pel vent. Ningú no ha pensat a despenjar-lo.

Des de l’altre finestral es veu els operaris entrar i sortir de la finca. Carreguen mobles i els deixen amuntegats a la vorera, en un ordre escrupolós, prop d’on és aparcat el camió. El somier de matrimoni aguanta la vertical recolzat a l’armari, mentre la calaixera fa de topall i evita que recuperi la seva posició natural. Al seu davant hi han reclinat el mirall, embolicat amb una manta, deslliurat d’haver de reflectir un dormitori erm i retorçat. Identificar cada moble, recompondre cada habitació, hauria esdevingut una distracció fàcil i plaent per a qualsevol espectador, també per a la filla, però resulta un entreteniment dolorós per qui se n’ha d’acomiadar.

Els operaris han enllestit la feina abans del que hauria desitjat. Aixequen la rampa anivelladora i tanquen les dues portes de la caixa del camió. Un soroll sec que traspassa els finestrals. No arriba, però és fàcil d’imaginar, el grinyolar del pany articulat, quan el fan girar per posar-hi el cadenat. Després de revisar que no obliden res, pugen a la cabina, engeguen el motor i marxen. Al carrer només hi queda el fum del tub d’escapament, que triga uns segons a escampar. A casa, una còpia de l’albarà i el record de l’última conversa, “signi aquí, si us plau, on diu conforme client.”

El perfil esquerre

Respiro amb dificultat. Diuen els metges que és per causa de la meva malformació. Sí, tinc la columna torta, tortuosa per ser més precís, i l’estèrnum enfonsat. La curvatura obstrueix el pas de l’aire, pressiona els pulmons i, de resultes, acompanyo cada inspiració amb una mena de gemec, una sibilància aguda. Les cames no hi tenen res a veure, però també són deformes, cadascuna a la seva manera. Algú em va dir que eren com parèntesis de diferents paràgrafs. Ni les faixes ni els aparells ortopèdics no han pogut fer-hi res. Sóc així des que vaig néixer.

Bé, de nadó, recargolat al bressol, potser no ho era, encara. Perquè un és allò que els altres veuen, o volen veure, i no hi ha res més bonic que un criançó grassonet. Tanmateix, la taca sí que la devien veure. Una taca d’aquelles que imposava una certa distància. De color rosat, em baixa des del front, damunt la cella dreta, fins al maxil·lar. La mare tenia la il·lusió que amb el temps desapareixeria o que no creixeria com la resta del cos; que, per força, aniria quedant petita. Però, no, no va deixar de créixer i ho va fer compassadament. Ara, ha guanyat relleu i és molt més fosca, del color del raïm negre just abans de la verema. Ja posats, la meva alçada seria la idònia per collir-ne, de raïm, si no fos per la impossibilitat de posar-me dret, que no d’aixecar-me, i la poca mobilitat que tinc als braços.

Tot ve, diuen, dels problemes de calcificació. El seu fill no assimila bé el calci. És el que els endocrins anomenen una fallença de traducció. El calci arriba correctament a la sang, però el seu organisme en fa una interpretació errònia. Bé prou que ho sabien, a casa. ¿Heu vist mai un cos deforme, d’esquena retorçada, corrent  rere una pilota, intentant que la cama que ha quedat enrere faci el fotut favor d’avançar l’altra, la que ha deixat el peu fotudament enllà? Després venien els ofecs, i amb els ofecs el final del partit.

Així que vam deixar la pilota i vam passar als jocs de taula, amb l’avi i els pares, tots quatre. No, no n’he tingut de germans. No s’hi van atrevir. La mare sempre deia que jo era únic, que només em volia a mi. El pare mai no va dir res. No vull dir que no parlés. Ja ho crec que parlava. Bastava asseure’s amb ell, davant la tele, a mirar un partit de futbol, per ser conscient de tot el que era capaç de dir. Un no callar, des que començava fins que xiulaven el final. Sempre eren partits en camp contrari, que mai no m’hi va portar a l’estadi. Mentre vaig ser petit, un dia vindràs amb mi, ja veuràs com t’agradarà. D’adolescent, he quedat amb uns companys, no podré estar per tu.

Mai no el vaig acompanyar. El pare va morir que jo no havia fet, encara, els quinze anys. Va ser un daltabaix, per la mare. No se’n va sortir. Vam anar al psicòleg. Ha de superar-ho, pensi en el seu fill. Ningú no es recordava de l’avi. Vam anar al psiquiatre, tots tres. La seva mare té un trastorn de l’estat d’ànim, provocat per un procés de dol no resolt que s’ha afegit a una crisi d’ansietat per haver estat sotmesa a un estrès de llarga durada. El dol, és un trastorn passatger. L’estrès, el tractarem. Però com volia que fos passatger, el dol? N’hi havia dues, de morts, la del marit enterrat, i la del fill desitjat que mai no vaig arribar a ser. Dos anys després, va morir l’avi. L’home feia temps que trampejava com podia. Ningú no va venir a la cerimònia. La mare, tampoc.

El dia que vaig fer divuit anys vaig aixecar-la del llit, la vaig asseure a taula i vam dinar plegats. Fem-nos un foto, va dir-me. La vaig pentinar, vaig pintar-li els llavis, i em vaig col·locar al seu costat. Somriu, mare.

Pobra mare, a casa no se’n feien, de fotos. Només les de compromís. El bateig, la comunió. Són primers plans. Mitja dotzena, a tot estirar. A les de la comunió hi surto sempre de costat, del perfil esquerra. A les del bateig, no; sembla que els farbalans de la toqueta tapaven prou.

Ara la mare ja és morta. Vaig avisar els de la funerària que vinguessin a buscar-la. Els vaig donar el vestit que més li agradava, li’l van posar, van col·locar el cos dins la caixa i se la van endur. D’això fa trenta-dos anys. El dia que m’hi posin a mi, els donaré més feina. Allargassat, amb l’esquena adreçada i els braços i cames ben estirats, potser aconseguiran el que cap metge ni aparell ortopèdic no ha estat capaç. S’acabarà la pressió al pit, i aquest xiulet que compassa fidel cada inspiració. Tanmateix, la taca.

Del vermell al blanc

De vegades em crida, però no ho fa amb mala intenció. També em pega. Quan no pot més, em colpeja. Ho prefereixo. Quan això passa, busco un racó i em quedo allà, arraulida, protegint-me el cap i les oïdes, amb mans i braços, esperant que passi la tempesta. És important tapar-se bé les oïdes perquè una bona puntada de peu pot fer-les sagnar i, llavors, el dolor és tan gran que et recargoles per terra i deixes al descobert altres parts vulnerables que no li passen desapercebudes. És una pluja continuada. Colpeja amb les mans, els genolls, els colzes, els peus. Al principi, de manera coordinada. Després, a mida que es cansa i les forces li fallen, reparteix cops a tort i a dret, amb més ràbia que encert. El primer de tots és sempre el cop més dolorós. És un dolor que t’immunitza de la resta. Tant li fa, ell segueix picant. Quan acaba, s’arregla els cabells, amb les mans, s’eixuga la suor i es posa la camisa per dintre els pantalons. Em mira amb menyspreu. Vist des del terra, sembla més alt i corpulent que no pas és. Jo espero que marxi, per aixecar-me. No vull mostrar-li el mal que m’ha fet. Tampoc no vull provocar-lo. Si em veiés posar-me dreta potser hi tornaria, ara que ja ha recuperat forces. No ploro. Ja no. Sento que tanca la porta del pis, deixo passar uns minuts, m’arrossego fins al lavabo. He après a no tenir pressa a aixecar-me. El mareig m’ha procurat, sovint, cops afegits. M’apropo al bidet. Em rento la cara i em palpo els llavis, desitjant que sigui d’aquí que surt la sang. Les ferides al llavi són poc doloroses i no triguen a tancar-se. Quan no, palpo celles i cap, buscant el trau. Passo els dits damunt la ferida, procurant mesurar-la. Sé que el tacte sempre n’incrementa la mida real. Deixo córrer l’aigua fins que el bidet torna a ser ben blanc. De vegades, vomito, de fàstic. Si hi ha hagut sort, al cap d’una estona asseguda a terra, recolzada a la paret, puc entrar a la banyera i dutxar-me. Vòmit i dutxa em netegen, per dins i per fora. Poder despullar-me és un gest d’autoritat. Llançar la roba i veure-la al terra, amuntegada, com qui ha mudat la pell, n’és un altre. M’ensabono, frego amb deteniment cada racó, cada plec d’aquest cos que poc a poc torna a ser el meu. M’hi estic una bona estona. L’aigua freda va bé pels hematomes. Després m’eixugo i mentre ho faig descobreixo els senyals d’aquesta vegada. Encara sóc bonica. No m’ho diu el mirall, ara no, però ho sóc. Tinc un cos bonic, esvelt, i duc els cabells llargs. Una altra hauria pensat a tallar-se’ls, per evitar les estirades, però jo no hi vull renunciar. M’assec a la tassa del wàter, embolcallada amb la tovallola i em pentino, poc a poc, deixant lliscar suaument les pues del raspall per entre els cabells molls. Cada moviment demana un esforç, sembla precedit d’una reflexió, però no tinc pressa ni tampoc no penso en res. Sempre triga a tornar i si quan ho fa encara sóc al lavabo, gira cua i marxa. Sense mirar-me, sense dir res. De vegades, triga dies a venir. És per això, que prefereixo que em colpegi.

Nobody loves you when you’re down and out

–Deixa’m la maleta damunt del llit, si et plau, és massa pesada per a mi.

–Aquí la tens. Necessites res més?

–No, gràcies. Ara posaré la roba a l’armari i després descansaré una estona. Ha estat un dia intens.

–Molt bé. Doncs, ajusto la porta perquè puguis descansar tranquil.

L’habitació és petita, tot just hi cap el llit, un armari i la tauleta de nit. Les parets són blanques, empaperades amb aquell paper que imita l’estucat. El llit és realment estret, l’han arrambat a la paret per tal de deixar-me una mica més d’espai fins a l’armari. També hi tinc una cadira d’escai. Ah, i un quadre, un pòster amb la fotografia d’una posta de sol vista des del mar. Recorda aquells que es penjaven als anys setanta, però hi falta la silueta d’un veler. El que hi havia a l’habitació del meu fill, la hi tenia. I una finestra, al costat de l’armari. Dóna al celobert.

–Avisi’m quan vulgui sopar, que aquí cadascú fa la seva.

–Si, no patiu.

M’ha cabut tota la roba en una sola maleta. L’armari només té dos calaixos, però força penjadors. M’agrada tenir les camises penjades, a casa m’estalviava haver-les de plegar. Crec que deixaré les sabates sota el llit, no és gaire còmode però és la manera de no embrutar dins l’armari. Per més que les espolsi, sempre acaben arrossegant sorra o terra del carrer. Confio que m’hagin fet lloc al lavabo. No en necessito gaire, només un petit racó per a la màquina d’afaitar, la pinta i el raspall de dents. No me n’han dit res, del bany.

–Vols abaixar el volum!

–Què hi ha per sopar?

–El que tu et facis, i fes el fotut favor d’abaixar aquesta música que no hi ha manera d’escoltar res!

–No trobo els texans, que me’ls has deixat per rentar?

–No senyora, busca’ls bé que encara deuen ser pel terra de l’habitació.

Ja està, tot endreçat. He de pensar a comprar piles. Volia fer-ho aquest matí, però entre la festa de comiat, els nervis de fer la maleta i tot plegat, me n’he oblidat. Fa molta ràbia quan s’acaben a mitjanit i et quedes sense poder escoltar la ràdio. Em sembla que ara l’escoltaré més sovint, potser fins i tot de dia. El matalàs es d’espuma, ho he notat nomes asseure’m. El de casa era de làtex i aquest últim, de molles. Tampoc no és important, no dormo gaire. El coixí, en canvi, sí que el necessito ben tou. Em fan mal les cervicals.

–A quina hora arriba, el pare?

–Ton pare vindrà tard, per què ho vols saber?

–…

–Dic que per què ho vols saber!

–Marxo, no m’espereu.

–Et pot saber on vas, ara?

–Adéu.

–Nena, digues-li adéu a l’avi!

–…

Aquesta hora miràvem la tele. Quin tip de discutir, mare de déu! Sempre acabàvem igual, venia la Maria, ens feia callar tots plegats i posava el canal que millor li semblava. Ni el Manolo tenia nassos de dur-li la contrària! Tant que em va costar anar-hi i ara… A més, això tampoc no és casa meva, sí, d’acord, és a cal meu fill, però ja m’estava bé ser a la residència, ja m’hi havia acostumat. Va ser ell qui m’hi va dur. Que si aquí estaràs molt bé, que estaràs ben atès, que si no pots estar sol… Una merda! hi tant que podia estar sol, jo, o és que no em van deixar sol allà, sense els meus mobles, les meves fotos, els meus records? I mira ara, que si t’hem preparat una habitació, que si l’hem empaperat de nou, que és petita però prou còmode, que té finestra, que estem molt contents que tornis a casa. Tornar a casa, diu! No hi he viscut mai, aquí, jo! Això no és “a casa”!

–Hola, Joan! Què, com ha anat l’entrevista?

–Res, que no sóc el perfil que busquen. Diuen que tinc massa experiència, que pensen en algú més jove. Què fa, el pare?

–No ha dit ni ase des que heu arribat, deu estar descansant.

-Pobre, si l’haguessis vist com s’ha emocionat amb la festa de comiat! L’hi has demanat si vol res per sopar?

–Sí, ja li he dit que m’avisi quan tingui gana.

–Demà al matí anirem al banc.

–Ja li ho has dit?

–No, no encara. Volia deixar passar uns dies, però m’han tornat a trucar. O paguem aquest mes o ens fan fora.

Paraules a pes

–D’on véns?

–Res, de vendre unes paraules.

–Què dius?

–Doncs, això, que vinc de vendre unes paraules.

–Vols dir que, finalment, t’han pagat l’article?

–No, vull dir el que acabo de dir, ni més ni menys.

–Noi, no t’entenc.

–Hi ha una botiga, a la Rambla, que compra i ven paraules. Avui n’hi he venut dues.

–Vés home, vés. Estàs com un llum!

–Què hi ha per dinar? Hauré de menjar ràpid, he quedat aquesta tarda per portar-n’hi un parell més.

–Però, es pot saber de què coi parles?

–Pensava que no t’interessava, com que m’engegaves a dida…

–Home, si no t’expliques millor…

–És que no t’ho he pogut dir més clar. Els hi he dut dues paraules i me les han comprades. És la primera vegada que ho faig. Al principi he dubtat molt, estava entre dues preposicions i dos articles, però després he pensat que dels articles no me’n donarien res, en canvi, dues preposicions…

–Dues preposicions, què?

–Que valen molt més, on va a parar! Fixa’t, el de davant meu els hi ha dut quatre conjuncions. Pobre innocent! Crec que les hi han agafades per no fer-li un lleig. Les hi duia amb tanta il·lusió!

–… és clar, … pobre…

–Què et sembla si aquesta tarda els porto un verb? No sé si atrevir-m’hi. Fa una mica de respecte, no trobes? Un verb sempre és un verb.

–Porta’ls un adjectiu, home, que n’hi ha de ben bonics!

–Impossible! M’ho han deixat ben clar només entrar: d’adjectius, no n’acceptem. Estem sobresaturats.

–… ah…

–Es veu que la gent ja no sap que fer-ne i se’ls treu del damunt.

– … prou…

–Quina llàstima, amb el que havien arribat a valdre!

–… sí … i tant…

–Així, doncs, què et sembla, els porto un verb?

Nit de Reis

«Las grandes obras nacen con frecuencia a la vuelta de una esquina o en la puerta giratoria de un restaurante»

Albert Camus. El mito de Sísifo

Aquell any no hi va haver felicitacions de Nadal, ni tampoc cap trucada. No tenia res a celebrar, ningú amb qui fer-ho.

Damunt la taula, una ràdio antiga, una cullera i una ampolla de vi. El televisor havia deixat  de funcionar feia dies, però no havia tingut cura de portar-lo a reparar. No entenia aquells rostres postissos, parlant a tothora, sense parar, ni la fredor de les imatges que els acompanyaven.

A la butxaca del batí ja no hi duia les píndoles. No haver-les de classificar per àpats i colors era estalviar-se un mal de cap que ara, tot sol, no hauria estat capaç de resoldre. Potser s’hauria d’haver vestit, es deia, treure’s aquell pijama esparracat i posar-se camisa i pantalons, com quan sopaven junts, amb la Maria.

Feia estona que la sopa bullia. Es va apropar als fogons, va agafar el cullerot i se’n va servir. De la cuina de butà a la taula hi havien, mal comptades, quatre passes. Suficients per a que la sopa vessés del plat i taqués, un cop més, terra i estovalles. Va deixar el plat damunt la taula i va recular a buscar un tros de pa. Li agradava afegir-ne trossos i menjar-se’ls, un cop estovats per la sopa bullint.

El pa era sec, costava de trencar. Quan ho va aconseguir, n’havia fet dos trossos massa grans per remullar-los al plat i un munt de molles, massa petites per collir-les amb uns dits inflats i adolorits. Va estendre ambdues mans, tremoloses, i va mirar-se-les amb deteniment, cercant algun senyal que li’n recordés la propietat.

La sopa havia bullit massa, era espessa. Va prendre un got de vi, després un altre i encara un tercer, fins desempallegar-se de l’últim tros de galet enganxat al paladar. Potser hauria d’haver apagat el foc, va pensar.

El van trobar els bombers, la nit de Reis, assegut a taula. A la butxaca del batí hi duia una capseta metàl·lica, d’aquelles que s’utilitzen per guardar-hi píndoles. A l’interior, només una nota manuscrita:

Estimat Pere

He gaudit de tots aquests anys que hem passat junts, ens hem estimat i hem estat feliços. Hauria volgut ser la darrera en marxar, però la vida no ho ha volgut així. Amb prou feines em queden forces per seguir-te cuidant i tu ja no ets capaç de fer-ho tot sol. Pren aquest vi i recorda que has estat un home feliç.

La teva Maria