Qüestió de llengua

Una de les maneres de dividir el món, una més, és la que separa els que per allitar-se amb algú necessiten estar-ne enamorats i els que no.

L’any 2002, l’empresa on treballava va proposar-me d’anar a Madrid. Havien definit un nou càrrec i van tenir l’ocurrència de pensar que jo era el candidat ideal. Director de Desenvolupament de Negoci, n’hi deien. Per a tothom, un gran repte. Per a mi, també, havia de treballar de dilluns a divendres lluny de casa, i fer-ho en castellà. Informes, documents, actes de reunió, tot això em resultava fàcil, hi tenia la mà trencada. Però, ¿i la resta?

El 2004 devien adonar-se que jo no era la persona que pensaven i van crear una nova funció. També era feta a la meva mida. De fet, era l’anterior amb l’afegit Internacional. Van enviar-me a Llatinoamèrica, a adoctrinar les filials d’aquells països en el compliment dels procediments i les metodologies que dictaven des de Madrid. M’hi vaig estar fins el 2010, simulant representar un paper que ells haurien volgut més proper a l’Aguirre de Werner Herzog que no pas a l’Eduardo Galeano que jo mirava de seguir. Agafava l’avió i me n’anava a Argentina, a Mèxic, a Colòmbia, Veneçuela, Puerto Rico, Panamà, Xile. A Brasil, també. M’hi estava una setmana o dues, i tornava cap a casa. Treballava uns altres quinze dies, entre Barcelona i Madrid, i tornava a marxar. Durant aquella temporada, la llengua no va ser mai cap problema, ells tampoc no entenien el castellà d’Espanya.

Cap a finals del mateix 2010 van tornar-me a reclamar de Madrid. En aquesta ocasió volien que portés la relació amb una multinacional catalana, amb seu a la capital de l’Estat. L’empresa li estava canviant tots els sistemes d’informació i gestió comercial. El criteri empresarial devia dictar que la meva “catalanidad” i el meu coneixement de la multinacional en qüestió em situaven en una posició immillorable per guanyar-me la confiança del client. Vaig estar-m’hi fins el 2012, any en què vaig sortir-ne, de Madrid i de l’empresa. El valor de les coneixences, en el món dels negocis, sempre es relatiu, vull dir que està en relació directa amb la quantitat de diners que els fas guanyar o estalviar; i pel que fa a la meva “catalanidad”, quan es tracta d’organitzacions que, a diari, omplen d’executius el pont aeri, és un valor afegit, per dir-ho en els seus termes, més aviat minso.

Ara fa uns mesos, a Barcelona, vaig trobar-me una antiga amiga. Feia més de vint anys que no ens havíem vist. Vam quedar per dinar, vam reviure records, vam omplir de contingut aquest llarg parèntesi de les nostres vides i vam explicar-nos el present. Cap al final del dinar, va cometre l’error, com passa sovint quan tornes a veure algú amb qui has compartit vivències que et són grates i et deixes portar per l’emoció del moment, de suggerir de retrobar-nos, passats uns dies. A l’acomiadar-se encara va tenir temps de parlar-me d’aquest blog. Tampoc no gaire, només el necessari per demanar-me per què l’escrivia en català, “tendrías muchos más lectores”, va dir-me.

Suposo que els que els catalans que escrivim en català arrosseguem un excés de consciència lingüística, que tots portem un petit filòleg dins nostre, més o menys maldestre. En el meu cas es tracta d’una elecció tardana, molt tardana. No va ser fins fa uns dotze anys que vaig decidir fer-ne la meva llengua escrita. Des de llavors, em costa molt allitar-me amb cap altra que no n’estigui enamorat.

     Para el escritor, un exiliado por excelencia, la lengua es su placenta. Mucho más que para cualquier «extranjero» en su propio país, la lengua es para el escritor no solo una lenta y exaltante conquista, sino su legitimación, su domicilio espiritual. Es la lengua la que le otorga raíces y libertad, solo por ella confraterniza con sus virtuales interlocutores por doquier. La lengua representa su verdadera ciudadanía, su sentido de pertenencia –la casa y la patria del escritor. El exiliado de este último y esencial refugio se enfrenta a la más brutal dislocación de su ser, a una «cremación completa» (Holokaustos) que afecta el meollo mismo de la creatividad.
    Dudé demasiado hasta abandonar la «colonia penitenciaria» socialista porque era lo suficientemente ingenuo como para creer que no vivía en un país sino en una lengua.
    La liberación iba a amputar drásticamente, bien lo sabía, la propia libertad. En el aeropuerto de Bucarest, en diciembre de 1986, al subir al avión con destino a Berlín tuve la certeza de que había cedido a una transacción siniestra: a cambio de un pasaporte, se me cortaba la lengua. El hecho de haber aceptado, al final, tan demoníaco intercambio, dice bastante, probablemente, sobre mi urgencia de escapar, a cualquier precio, del «burdel en llamas», como Cioran había denominado a los lugares nativos que había abandonado, sin sospechar siguiera qué podía ser la combinación socialista entre el burdel, el circo y la prisión. Mi segundo exilio (esta vez a los cincuenta años y no a los cinco, como el primero), daba otro sentido al desposeimiento, a la deslegitimación. El honor de ser un apátrida iba acompañado de la maldición de mi enmudecimiento como escritor. Con todo, viajaba conmigo mi lengua, mi casa, como un caracol. La lengua seguiría siendo mi primer y último refugio, el domicilio infantil e inmutable, el sitio de la supervivencia.

Norman Manea. La quinta imposibilidad. Judaísmo y escritura. Galaxia Gutenberg

(Trad.  Susana Vásquez y Víctor Ivanovici)

El sobreentès

Un dels indicadors que mostra la intel·ligència dels éssers humans és la capacitat de gestionar el sobreentès, d’interpretar allò que no s’ha dit explícitament en una conversa, en un discurs, en un text. En el sobreentès hi ha la raó dels millors acudits, que sovint escapen a les persones amb alguna deficiència o discapacitat intel·lectual. En tot el que diem i expressem hi ha sempre un sobreentès que arriba allà on el llenguatge –o la pobresa lingüística de cadascú– no és capaç d’arribar. El sobreentès ens atansa significats i ens escurça el camí per a comunicar-nos. Segurament, si ens deixem portar pel nostre raciocini, pensarem que aquesta és, també, la seva principal feblesa, que en aquest afegir i escurçar hi ha la raó de molts dels nostres malentesos. Potser sí. Però potser no es tracta tant d’allò que els contractes de garanties anomenen un “error de funcionament” com una avaria pròpia “d’un mal ús per part de l’usuari”: ens hem acomodat, uns i altres, a viure enmig de sobreentesos i els posem en funcionament pertot. Perquè simplifiquen la conversa, la fan fàcil –i possible–, i perquè ens eviten haver d’ésser explícits, o dit en altres paraules, ens permeten defugir el compromís clar i concís. En el sobreentès no cal despullar-se, i ja ens va bé perquè no sempre ens seria agradable la nuesa de l’altre. Però allà on aquesta aplicació indiscriminada resulta letal és en l’expressió dels sentiments, perquè més enllà de la intel·ligència són aquests els que ens constitueixen com a persones. És per això cal fer-los explícits:

No sé en quin moment precís la nostra relació formal va esdevenir amistat, que tanmateix llavors no la hi gosava declarar. Potser va ser durant les nits que venia a sopar amb nosaltres, a menjar pasta italiana en aquella casa massa gran, enmig del bosc, que el College havia posat a la meva disposició. Tal vegada va ser una tarda de tardor, quan va demanar-me que l’acompanyés a visitar tres senyores que, va dir-me, “estimava molt”. El vaig seguir. Al parc del campus hi ha un cementiri minúscul on enterren els professors que han viscut i han mort a la universitat. Amb les mans en Norman va retirar les fulles seques que s’havien amuntegat damunt tres làpides disposades a terra, una al costat de l’altra: Irma Brandeis, Hannah Arendt, Mary McCarty. Potser va ser dins la seva ‘Casamínima’ del campus (que abans havia estat la d’Irma Brandeis), una tarda en què vaig revelar-li que el seu estimat Paul Celan, cap als anys cinquanta, quan gairebé ningú a Europa sabia qui era Pessoa, n’havia traduït alguns poemes que havia trobat en una revista alemanya de l’època. O potser va ser en alguna d’aquelles tardes que anàvem a sopar a casa seva a Nova York, a l’Upper West Side, i la Cella preparava les exquisideses rumanes, i ens quedàvem xerrant fins molt tard. Probablement va ser un dia gèlid d’hivern en el Lincoln Center, en què vaig atrevir-me a parlar de la carnisseria del nostre segle, del Leviatan totalitari i dels seus llibres. Em va semblar que l’envaïa una tristesa enorme, així que vam posar-nos a fer el poca-solta davant dels vianants pelats de fred: va fer que el retratés amb el posat d’un aixecador de peses imaginàries davant del cartell teatral que anunciava A man of no importance i ell va retratar-me amb un posat del tot ridícul. Fins que un dia va confiar-me que el seu amic Saul Steinberg sostenia que quan es tracta d’amics es necessari declarar-se l’amistat, perquè d’altre forma ¿quina mena d’amics serien? I aquell dia vam intercanviar una solemne declaració d’amistat.

Antonio Tabucchi sobre la seva amistat amb Norman Manea.

 

El regreso del húligan

«El sistema hacía todo lo posible para liberarnos de las cadenas de la esperanza, pero, aun así, seguíamos siendo imperfectos y vulnerables a la esperanza.»

«Ningún error merece ser sobrevalorado. Significaría tener una excelente opinión sobre lo que debería ser la vida, en todo lugar y momento.»

«Entre las esperanzas que, a los dieciocho años, había puesto en la modesta profesión, estaba la de defenderme de mí mismo. La esperanza no se cumplió. La ingeniería no me curó, gracias a Dios, de mí mismo.»

«El plazo de una noche –el juicio fue a la mañana siguiente- no era un favor que se concedía al reo, sino un tiempo de distensión otorgado al público.»

«La conciencia de la injusticia no aporta necesariamente alivio a quien ha sido víctima de ella.»

«¿Qué es la soledad del poeta?, se le había preguntado hace más de un siglo, poco después de la guerra, al joven Paul Celan, mi antepasado de Bucovina. Un número de circo no anunciado, había respondido el poeta.»

«El dolor era la única riqueza que me había quedado para legitimar mi soledad»

Manea, Norman. El regreso del húligan. Tusquets Editores

(trad. Joaquín Garrigós)

El regreso del húligan és un llibre immens, he acabat exhaust. La seva lectura m’ha demanat un esforç que no esperava. Per com està estructurat; pel munt de referències literàries, polítiques i socials de la vida romanesa; per l’allau de records i veus que assetgen Norman Manea; per la magnitud temporal que abasta i la successió d’episodis que hi transcorren –sens dubte, els més tristos a la història d’Europa– i, per damunt de tot, per l’exigència i rigor moral amb què els explica.

Hi trobem Kafka, Proust, Joyce, Cioran, acompanyant l’autor en la lluita per desfer i refer la seva identitat; el record d’una mare omnipresent i d’un pare escapçat, víctima d’humiliacions diverses, necessitat de trobar motius per a seguir vivint; la relació amb amics i companys d’universitat, retrobats al cap del temps, en el retorn final a Romania; la manca de coratge per a prendre decisions i la valentia de no fer-ho; la impecable llosa dels sistemes totalitaris que li ha tocat viure, primer feixista i després comunista, i l’absoluta semblança entre ambdós; la vida al gueto, jueu i espiritual; la descoberta del paradís a Nord-Amèrica i de la llengua com a única pàtria possible.

Norman Manea és devastador en el seu recorregut vital, com ho és Marc Chagall en El martir –obra que persegueix l’autor–, però manté sempre un punt de tendresa i una honestedat que ajuden a prosseguir-ne la lectura, fins i tot en els episodis més sòrdids i tristos.