Il n’y aura plus d’étés

Un dia que tingui temps i ganes els explicaré la història d’alguns dels meus amics d’infantesa, suposadament fills de casa bona i alumnes d’escoles privades de Sarrià. Només els avançaré, perquè ja he dit que ara no en tinc temps ni ganes, que entre els meus amics més estimats hi havia el nebot d’un famós productor de cinema, gràcies al qual vaig conèixer l’Ovidi Montllor. Va ser en el descans d’un rodatge, mentre orinàvem drets, un al costat de l’altre, que va demanar-me ajuda: «noi, que en saps, tu, de fer nusos de corbata?». Vaig sortir de lavabo commocionat. Tenia catorze anys, acabava d’orinar al costat de l’Ovidi i hi havia parlat, havia dit: «no». Ja que he començat, però, he de ser agraït i explicar-los que el despatx d’aquest productor va ser el racó on vam aprendre tot el que a Sarrià no ens estava permès d’aprendre. Com que no tinc temps ni ganes, només els diré que sovint hi anàvem sols, perquè el meu amic en tenia les claus, i que al primer calaix de la taula de treball, al costat d’una capsa de condons que en aquella edat només havíem fet servir com a globus inflables i encara gràcies, hi vaig veure la primera i única pistola que he tingut mai a les mans: «cosas de mi tío». Des de llavors, que sempre més he associat preservatius amb pistoles, i no crec que cap psicoanalista hi pugui dir res, si no vol errar el tret.

Un altre d’aquests amics d’infantesa era el fill de l’amo d’un taller d’enquadernació. A l’habitació d’aquest amic, que compartia amb els altres dos germans, hi vaig veure les primeres fotos de dones despullades. No eren pas amagades en cap calaix ni entre els Astèrix i Tintins que col·leccionava, sinó que eren penjades a la paret, totes de la mida d’un pòster central de revista, tota la paret plena, com qui hi tingués penjades les fotos d’en Cholo Sotil, dels Rolling Stones o de l’última Laverda 750cc. Per cert, que aquesta habitació va ser motiu de denúncia per part dels pares d’un altre company de classe que, l’endemà d’una festa d’aniversari celebrada en la dita habitació, van personar-se escandalitzats davant la direcció de l’escola, amb l’exigència que amonestessin aquella família que exhibia fotos “pornogràfiques” a nens que no passàvem dels dotze anys. No cal dir que els pares del meu amic van negar-se a despenjar cap de les fotografies i que no hi havia celebració infantil que no convidessin el petit delator “a jugar a l’habitació dels nostres fills”. Anys després vaig saber que en el taller d’aquest amic s’hi enquadernaven el grans èxits de l’època –Lib, Private, Clímax… – cosa que explicava l’enuig del pare, quan van demanar-li de renegar de la seva feina, i l’admiració amb què se les mirava, mentre jugava a l’Scalèxtric amb nosaltres: «Com estàs, Lola, com estàs! I tu, Lucy, marededeusenyor, quin pitram! Ai Vanessa, aquestes cuixes que em faràs tornar boig» , i així anava fent, anomenant-les totes, celebrant-ne els atributs i sense saltar-se’n cap ni una.

Però deia que de tot això els en parlaré un altre dia. Avui volia parlar-los d’un estiu, el de 1977, i d’un altre d’aquests amics. El seu pare era propietari d’una discoteca a Salou i a casa seva els Mercedes i BMWs, capotats i sense capotar, eren habituals. La mare, d’origen alemany, ens portava de cap. Molt més jove que la resta de mares de la colla d’amics, alta i rossa, amb els cabells llargs i cargolats, tenia el costum de prendre el sol sense sostenidor, estirada a les gandules de la piscina de la torre que la família tenia a Vilafortuny. En aquella casa hi vaig passar força estius. El més sonat de tots, el de l’any en què va morir Elvis Presley. Va ser ella mateixa qui va donar-nos la notícia, molt afectada, «per a mi ha estat sempre el número 1, no hi havia festa que no sonés la seva música». Per a mi va també va ser un xoc, perquè era impensable que cap de les nostres mares, clàssiques com les vèiem, hagués ballat ni cantat mai cap rock de l’Elvis. Bé, el cas és que aquell mateix estiu, amb aquest amic, vam conèixer dues noies franceses, no cal dir-ho, guapíssimes. Eren dues germanes d’Estrasburg que passaven les vacances a Salou, amb la mare, i que anaven cada tarda a la discoteca del pare del meu amic. Ja se sap que ser el fill de l’amo ha tingut sempre força avantatges, entre d’altres, la de disposar de tantes oportunitats i recursos com vulguis per deixar impressionada la clientela. Contràriament al que calia suposar, però, el meu amic, per comptes de desplegar tota l’artilleria, va caure bojament enamorat de la germana petita, fins al punt de quedar en un estat semi catalèptic: ni menjava, ni dormia, ni parlava, si no era per explicar-me lo guapa que arribava a ser la Nicole, que així és deia la mossa. Aquells van ser els matins més avorrits que vaig passar mai –deixo de banda el record de la mare, estirada a tocar de la piscina–, lluny de casa durant gairebé dos mesos i amb un amic que havia desaparegut, posseït per la passió del primer amor correspost. Perquè sí, la Nicole no va trigar a correspondre-li, i si conviure amb l’angoixa del meu amic, mentre no va saber-se correspost, va resultar insuportable, encara ho va ser més la soledat amb què va deixar-me aquell primer petó. Ai, allò va ser el final de les meves vacances: esmorzava sol, anava també sol a la platja, perquè a la piscina de casa, amb la mare amb els pits enlaire, era millor no quedar-m’hi, i arribada la tarda, volta en bicicleta i si tenia sort, se’m proposava d’acompanyar-los tot dos, la Nicole i l’amic, a la discoteca. Allà hi trobàvem la germana gran, de qui no recordo el nom. La pobra noia devia pensar que jo era el noi més curt de la contrada, perquè pobre de mi, veient l’estat en què la petita havia deixat el meu amic, que ni sortir a nedar podia, mai no vaig apropar-m’hi a més de 3 metres. Així vam passar gairebé tot el mes d’agost d’aquell 1977, i dic gairebé perquè va ser la darrera setmana, i l’última abans no tornessin a Estrasburg, que la Nicole va començar a interessar-se per mi, per saber què feia als matins, on havia anat, fins quan em quedaria, si l’endemà tornaria a la discoteca, en definitiva, va sentir un interès sobtat per aquell amic del fill de l’amo, que gairebé no s’havia fet notar. Un matí vam anar a la platja, tots tres, vam jugar, ens vam encórrer, vam nedar i vam lluir els nostres cossos encara verges, i vam riure plegats amb tota l’espontaneïtat i innocència. A la tarda, la Nicole va dir-li al meu amic que ja no n’estava enamorada, i que era jo, que m’havia quedat a casa perquè la mare m’expliqués més coses de l’Elvis, qui li agradava de veritat. De tot això no en vaig saber res fins l’endemà al matí, quan a l’agafar el banyador i la tovallola per anar a la platja tot sol, l’amic va aixecar-se i em va demanar que l’esperés, que m’acompanyaria i així faríem plegats els l’últims banys de l’estiu. Érem a l’aigua que va clavar-me un cop de puny i va etzibar-me «ets un grandíssim fill de puta, i el meu millor amic». I vinga a plorar. A la tarda vam anar a la discoteca, com si res no hagués passat. «Vull que vinguis i que la Nicole sàpiga que la nostra amistat està per damunt de tot». Ni la Nicole ni la seva germana no hi eren, havien marxat a Estrasburg. Era l’últim dia d’agost, ens quedaven quinze dies de setembre i l’Elvis era mort.

Anuncis

La saliva dels morts

Prefaci:
Els poemes de La saliva dels morts són curts però eficients, com un bon cop de puny (o si ho prefereixen, com els llapis d’IKEA).

Cànon:
El DIEC defineix el llapis com un «estri per a dibuixar i escriure a mà, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta, el cap de la qual es talla en punta a fi de deixar descoberta la mina».

Si aneu a la Viquipèdia, la definició que hi trobareu fa referència al funcionament, «estri d’escriptura i dibuix que es guia amb una mà i marca un suport», i hi afegeix una característica important: allò que escrivim o dibuixem amb un llapis es pot “esborrar amb facilitat, utilitzant per a això una goma d’esborrar».

D’aquestes dues definicions en surt la clau de lectura de La saliva dels morts, un llibre de poemes que voldríem escrit a llapis, per a suavitzar-ne el contorn o per deixar-hi, amb la pols de grafit i argila, algun clarobscur que n’atenués la lectura.

Jo posaria a assecar
les nits que m’escindeixen.
Jo obligaria les pupil·les
a caure de genolls
a la perifèria de la tarda.
És cert que vida i mort
no tenen lletra en comú.
És la sintaxi el llot que les uneix,
és la terra allò que Déu creà
per tenir un lloc on escopir.

Un llibre que voldríem esborrany, la temptativa d’algú que escriu amb llapis i goma d’esborrar, confiant que la indecisió final el lliurarà d’haver de conviure amb el que, d’altra manera, quedaria escrit per sempre més.

Sé que no sóc el més adient
per deixar rastre i que la terra
és un estol abandonat de petjades.
Que el mar és una immensa
pluja digerida i que d’aus
el cel d’octubre crivella. Sé
molt bé què és
                              tocar fons
i seguir caient més baix. Sé
que tot plaer és impacte,
sé que el cantó fosc és
                                                                  l’únic.

Però no. Sota els poemes de La saliva dels morts hi ha la determinació més absoluta. La determinació d’abocar-hi un recorregut, d’obrir els ulls i no desviar la mirada per més que allò que veiem ens resulti insuportable; d’assumir que el buit, el tedi, la repetició, són els elements que ens (con)formen

La realitat
                                                    perfora
la rereguarda
de la consciència i
la dosifica. Cruelment,
la dosifica.

De confrontar el desig i alhora la impossibilitat d’esdevenir algú altre,

Si el cos sabés que sempre
batega la mateixa sang.

i encarar-ne l’esforç en debades, amb humor, no pas per fugir, només per intentar sobreviure

Encara hi ha esperança:
Podria fer creure als altres
que sóc un altre,
oblidar-ho tot
i començar una vida nova.
Ho provo amb un vell conegut.
Em saluda. Passo de llarg.
No canviaràs mai,

i riu de lluny.

Desitjar, deia, que els poemes de La saliva dels morts fossin escrits amb llapis. I sí, ho són. Són escrits amb una barreta prismàtica tallada en punta (DIEC), una mena de calidoscopi a través del qual l’Albert observa i s’observa, sense la més mínima condescendència, lliure de distorsions

Cos,
jo sé que un dia deixaré
de ser el teu propietari.
Aprofita ara per ser matèria,
per amagar-me l’alè
rere els tendons que tanquen
les idees d’aquesta cova.
Mes sigues portador
de la limitació del foc:
                                        recorda
que ets només un tumor
d’aquesta ment.

Un calidoscopi en què els miralls i vidres de colors han estat substituïts per fragments de realitat augmentada

La camisa de força
de néixer
amb les mans cosides
als canells.

La saliva dels morts és el rastre d’un poeta que subscriu les paraules d’Ana Blandiana: «No pots dir de tu mateix “sóc poeta”, com no pots dir de tu mateix, dins dels límits de la decència, “sóc un geni”»

La infinita goma elàstica del tedi,
l’abisme en forma de llargues
columnes fluorescents
podrint-se en l’aigua estancada
de la certesa
                                        l’infern
és exactament com me l’imaginava,
si de cas, una mica més cap a la dreta.

Un llibre de poemes que respon a l’obligatorietat d’escriure per sobreviure, encara que sigui per deixar-ne còpies en paper carbó, conscient de la feblesa del vers davant l’allau de significat

Com el borinot que va clavant-se
cops de cap contra el vidre
a l’altra banda de la llum,
també ha de perdre el vers
la consciència
abans d’encendre’t.

Consagració (altrament dit spoiler):
L’Albert Garcia Elena és generós –ho dic amb coneixement de causa–. Conscient que els llapis amb què escriu poden deixar un senyal inesborrable, ens ofereix, a manera de descàrrec, aquest epíleg final:

Tots els originals
seran destruïts.

O és, potser, l’admonició final? L’avís que el tedi és absolut i que tota temptativa de fugir-ne està condemnada al fracàs?

(Nota: si mai voleu fer feliç l’Albert, regaleu-li un estoig de llapis d’Ikea)

Com un diari al cantell de la taula

No escric mai sobre els meus amics, ni aquí ni enlloc. I tanmateix hi penso molt. En els vius i en els morts, que són molts més dels que haurien de ser. M’acompanyen arreu, tot i fer tants anys que no ens veiem. Hi parlo, hi passejo, els explico què faig, on visc, què llegeixo. De vegades em qüestionen algunes de les coses que els dic, però jo els les explico igualment, mentre camino o arreglo el jardí. Després, els agraeixo la seva amistat discreta. Algú dirà que això no són amics, que els amics es truquen sovint, que riuen i beuen junts. Potser sí. Entre els meus amics i jo, però, no en tenim costum.

He escrit tant

he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
he presumit de les meves pedretes acolorides
com si haguessin estat perles mai vistes
les casetes de petxines eren buides
el mastí s’ha trencat els ullals al meu cor
el gran cirurgià ha oblidat el bisturí dins la ferida
no sé si escric sobre allò que existeix
o només confegeixo sofisticades màscares d’oxigen
els meus amics existeixen certament mira ho diuen els diaris
mira un web mira un programa d’èxit
mira tres nens corbates i projectes complicats
a llarg termini però per què
ningú no m’ajuda a creuar el carrer
per què m’he quedat aquí com un diari al cantell de la taula
he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
han parlat tan poc de mi
que crec que no he existit

Letitia Ilea
(Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle xx. Mireia Vidal-Conte (ed.) Trad. Xavier Montoliu)

Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Allò que no cal dir-nos (perquè no podem)

Passo tot el matí amb alumnes de tercer d’ESO. Treballem amb un grapat de cartes que hauran de presentar i llegir, d’aquí a uns dies, davant del públic. Són cartes de desconeguts, relats de vides anònimes que, per un moment, a les seves mans, deixen de ser-ho. Ens fixem en les dates en què van ser escrites, en els encapçalaments i els comiats. Les que signa en Joan comencen totes amb

Estimada Montserrat:

i acaben sempre, després d’expressar el desig que tots es trobin bé de salut i de saludar a familiars i amics, amb la mateixa fórmula

El teu Joan que no t’oblida

com si la sola escriptura i tramesa de la carta no bastés per deixar constància que la té ben present.

De vegades, potser per apaivagar la temença de la Montserrat que la distància i el temps puguin marcir l’amor d’en Joan, o potser per refermar la voluntat d’ell de mantenir-lo viu per sempre més, hi afegeix

 i no t’oblidarà

com si el fet de deixar-ho escrit l’encoratgés a invocar Cupido, davant l’amenaçadora possibilitat d’un avenir ombrívol i no desitjat, per fer-lo lluitar al seu favor

El teu Joan que no t’oblida i no t’oblidarà

Després, només la signatura clara i perfectament llegible – Joan –.

A la tarda, ja a casa i de forma totalment inesperada, llegeixo una carta de Cesare Pavese. Encara amb la inèrcia del matí, em torno a fixar en el comiat:

Saludeu a tots, en la mateixa mesura del que m’estimen.
Pel que fa a vós, ja ens coneixem.

Desconec qui era la Maria a qui va dirigida la carta –potser la seva germana, Maria Pavese?–, però no hi fa res, el final és d’una proporcionalitat i equilibri exquisits: emplena tothom de salutacions, en la mesura que l’estimen, i deixa buit qui no cal emplenar, perquè ja ens coneixem i perquè hi ha buits que emplenen molt més que tot allò que puguem dir-nos.

La carta, magnífica com tota la revista, poden llegir-la aquí (El Procés, núm. 2, pàg. 43).

 

Leggere stanca

Ahir vaig trobar les cartes que la Violet va escriure a en Bill. Estaven amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres i van caure a terra desordenadament. Feia anys que existien, però ni en Bill ni la Violet m’havien dit mai què contenien. El que sí em van dir va ser que minuts després d’haver llegit la cinquena i última carta, en Bill va decidir no casar-se amb la Lucille, va sortir de l’edifici de Greene Street i va anar directe a l’apartament que la Violet tenia a l’East Village. Quan vaig tenir les cartes a les mans, vaig notar aquell pes estrany que solen tenir les coses encantades per les històries que s’expliquen i es tornen a explicar una vegada i una altra. Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre.

                                                                  Siri Hustvedt. Allò que vaig estimar. Angle Editorial                                                                 (Trad. Jordi Martín Lloret)

Comencem
Un narrador, no sabem si un home o una dona, explica en primera persona la troballa de les cartes que una tal Violet, de la que no en sabem res, va enviar a un tal Bill, personatge que, de moment, també ens és desconegut. Que el narrador sàpiga el nom de l’autor i receptor d’aquestes cartes és gairebé avançar-nos que les va llegir, encara que no ens expliqui res del que s’hi diu i el detall que parli de “les” i no d'”unes” cartes ens predisposa a pensar que, o bé la Violet no en va escriure cap altra i, per tant, les ha trobades totes, o bé es tracta d’unes cartes especials que seran rellevants per a la història que comença a explicar-nos. De la relació que uneix al narrador, la Violet i en Bill, no ens n’avança res, però sí sabem que tot això va succeir ahir, la qual cosa significa que és un fet prou important com perquè no deixi passar més temps i ens l’expliqui l’endemà mateix de la troballa. Fins aquí la primera frase.

Llegim fins al segon punti seguit
Ens diu que les cartes estaven “amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres”. Convé que ens hi aturem, si més no un moment, pel convenciment amb què afirma que algú va tenir la intenció d’amagar-les-hi. Podia haver dit que “estaven en un dels seus llibres”, però aquesta opció, a més de minvar l’efecte de la troballa, impossibilitaria que seguissim preguntant-nos sobre la relació del narrador amb aquestes cartes: a qualsevol casa hi ha un munt d’indrets on amagar-les, abans que no pas en un llibre, com és que sap que estan amagades i no senzillament guardades? Hi ha cap diferència aparent entre deixar unes cartes abandonades en un llibre o amagar-les-hi? Tampoc no ens queda clar qui és el propietari d’aquest llibre. Sabem que en té més, de llibres, però no ens diu qui és. El més immediat és pensar que és en Bill, perquè és a ell que anaven dirigides les cartes, però també hi ha la possibilitat que el llibre fos de la Violet: ningú no ens ha dit que no es tracti de cartes retornades al remitent i que, per algun motiu que no coneixem, decidís amagar-les. Del llibre, tampoc no ens en dóna cap dada. No en sabem el títol, ni l’autor, ni el gènere, però cal pensar que, si havia d’amagar les cartes, devia ser prou gruixut o de mides grans i amb un nombre de pàgines suficients per enquibir-les-hi. Tampoc no sabem on és el llibre, és a dir, on era el narrador ahir quan les va trobar, ni si avui segueix al mateix lloc. Qualsevol hipòtesi és vàlida, tan aviat podia trobar-les a casa d’en Bill, com de la Violet, com a casa seva, la del narrador, fins i tot a casa d’algú altre que tingués llibres d’en Bill o de la Violet. En qualsevol cas, podem imaginar que, ahir, el narrador va agafar el llibre, per algun motiu que desconeixem –podia estar llegint, fent endreça o traient la pols, posem per cas– i, sense saber que hi havia unes cartes amagades entre les pàgines, van caure-li a terra. El fet que ho fessin desordenadament ja ens indueix a pensar que devien ser-ne unes quantes, no dues ni tres, i d’uns quants fulls.

Avancem fins al tercer punt i sguit
Ens assabentem que les cartes no són recents, que ja fa anys que van ser escrites i que el narrador ja sabia que existien. També afegeix que van ser la mateixa Violet i en Bill que li ho van dir. Aquesta precisió és important perquè fins ara no sabíem si tots dos en coneixien l’existència –les cartes podien no haver estat enviades, finalment, o no haver arribat al destinatari–, i perquè aquest “mai” ens fa entendre que la relació entre tots tres no va ser esporàdica, sinó que devia tenir una certa continuïtat. El fet que no li expliquessin el que deien és un esquer que augmenta les ganes del lector de saber-ne més: per què van parlar-li de les cartes sense explicar-li’n el contingut?

Quart punt i seguit
Patapam! arriba el detonant: de cartes, només n’hi ha cinc, suficients, però, per frustrar el futur casament d’en Bill amb una tal Lucille, que no havia aparegut encara. No sabem l’interval de temps que va transcórrer entre la primera i la cinquena carta, però sí que ens diu que va ser només minuts després de llegir-ne l’última que en Bill va prendre la decisió de no casar-s’hi, i que va sortir d’un edifici, no ens diu pas que fos a casa seva, per anar-se’n directe cap a l’apartament de la Violet, sembla ser que en un altre barri de la mateixa ciutat, potser Nova York, ciutat que té un carrer i un barri amb els noms assenyalats. A banda del que ja hem dit, hi ha coses interessants en tot el que amaga aquest primer paràgraf, com ara no saber si en Bill també escrivia cartes a la Violet o si era únicament ella que n’escrivia; si aquestes cartes eren resposta d’unes altres d’en Bill, o si mai aquest va respondre les quatre cartes anteriors. No sabem quina mena de relació mantenien tots dos, al marge de la d’en Bill amb la Lucille, ni si no casar-se amb la Lucille va suposar emparellar-se amb la Violet: que anés al seu apartament no implica necessàriament, si més no pel que hem llegit fins ara, que fos per declarar-s’hi. Quina mena d’home és, aquest Bill? Ha estat jugant amb els sentiments de la Lucille? Necessita una carta de la Violet per trencar la relació amb la Lucille? Què hauria passat, de no llegir la cinquena carta, s’hauria casat amb la Lucille? O potser la carta de la Violet conté algun detall inconfessable de la Lucille que en Bill desconeixia i que fa impossible el matrimoni? Recordem que el mateix narrador només sap quina va ser la reacció d’en Bill, però no què diuen les cartes de la Violet.

Cinquè punt i seguit
Arribats aquí, aprofitant la màgia de la literatura, la Hustvedt fa que ens oblidem per uns moments de la Violet, d’en Bill i la Lucille i tornem a centrar-nos en la figura del narrador per fer-nos saber que aquesta és una història que li ha estat explicada moltes vegades i que, atenció, és gairebé immediatament després d’haver-les llegides –tal com li va passar a en Bill– que prendrà una determinació: en aquest cas, escriure el llibre que som a punt de començar a llegir, cosa que, d’altra banda, és del tot enganyosa perquè ens situa en un doble relat, el que ha començat a explicar-nos “oralment” i el que ara a es disposa a escriure aquest algú del qui encara no en sabem res, només que té malament la vista i que li va costar força desxifrar el contingut de les cinc cartes, una manera de dir-nos que ja és gran i, potser, que han passat força anys des que les cartes van ser escrites.

*

És probable que moltes de les observacions que he fet arran de la lectura d’aquest primer paràgraf d’Allò que vaig estimar siguin en debades o errònies. Tant se val, llegir un text literari és un continu avançar i retrocedir; un avançar mentre construïm supòsits i formulem preguntes i un retrocedir per respondre’ns aquestes preguntes i per corregir o completar allò que havíem suposat prèviament de manera errònia o incompleta. Llegir demana caràcter, i actitud, estar disposat a equivocar-nos, a corregir, a revisar continuament el que portem llegit. Llegir, cansa.

Tal com l’hi passa al narrador, jo també m’he posat a escriure d’immediat. A diferència d’ell, però, que va esperar a llegir totes les cartes, jo no me n’he pogut estar i ho he fet només acabar el primer paràgraf. Si algú de vostès ha llegit la novel·la, si els plau, guardin silenci: tinc tot el dret a voler cansar-me fins al final.

 

 

 

Llegir i recordar

Explica Nabokov que una de les facultats més importants que ha de tenir tot bon lector és la de gaudir de bona memòria, qualitat que, malauradament, no figura entre les que m’han estat concedides. Com a conseqüència d’aquesta mancança oblido ràpidament molts dels llibres que llegeixo, encara que m’agradin. Això, tot i ser terrible, no ho és tant com el fet de recordar-ne només detalls o episodis marginals que distorsionen –quan no perverteixen– la vàlua de l’autor, de l’obra o dels personatges que hi figuren. Si l’obra en qüestió és una biografia o unes memòries, a tot estirar en recordaré una anècdota i la persona biografiada em serà per sempre més indestriable d’aquest episodi.

Els explico això, i els deia que és terrible, perquè fruit d’aquesta limitació sóc incapaç, per exemple, de separar la figura de Gustave Mahler de la del marit maldestre que procurava apaivagar els dolors de part de la seva esposa amb la lectura de fragments de Kant

Llegué a casa empapada con los musicales versos de Hauptmann –aquella nit havien anat tots dos al teatre, a veure El pobre Enric–, me llevé el drama a la cama y volví a leerlo. Soñé con versos sonoros y de repente me desperté, como tocada por la mano de Dios: había llegado el momento… y no dejaba de escuchar a Hauptmann. No quería despertar a nadie, abrí la ventana, era el 15 de junio; todo estaba en flor, susurraba, cantaba. Contemplé los árboles, escuché los pájaros, no tenía ni pizca de miedo. Eran ya las cinco de la mañana, sufría fuertes dolores. Fui a despertar a Mahler, se asustó, se vistió rápidamente, fue a buscar a la comadrona y luego hizo todo lo posible por mitigar mis dolores. Se le ocurrió la disparatada idea de leerme a Kant. Yo estaba sentada en su escritorio, me retorcía de dolor, y el sonido monótono de la lectura era para volverme loca. Además, no podía comprender nada de lo que leía. ¡Era demasiado! Me rebelé. Hoy sé que tenía mucha razón y que sólo hay una forma de superar el dolor: concentrarse mentalmente. Sólo que el objeto no estaba bien elegido, era demasiado complicado de entender.

Res no en queda de la relació del compositor amb altres músics de l’època, del context en què va compondre cadascuna de les simfonies, de les diferents orquestres que va dirigir o de l’estada als EUA; només aquella nit. Des que vaig llegir Recuerdos de Gustave Mahler, ja fa anys, m’és impossible escoltar la seva música i no imaginar-lo concentrat en la lectura del filòsof alemany, mentre l’Alma gemegava de dolor asseguda a l’escriptori. Tant és així, que havia oblidat totalment com continuava l’escena i quina mena d’espòs devia ser en Gustave

            El día del parto me había quedado dormida. Me desperté de un susto. Sobre mi rostro, a un palmo de distancia, se movía un enorme ciervo volante; Mahler agarró al coleóptero firmemente por una pata, radiante de alegría y, superando su asco a los animales, dijo lleno de júbilo:

            –Te gustan tanto los animales… ¡Te he cogido uno!

Alma Mahler. Recuerdos de Gustav Mahler. Acantilado

Però tot això, perquè no voldria que els passés el mateix, només ens succeeix als lectors que patim de mala memòria. Gaudeixin de Mahler i oblidin el que els he explicat.