Dobles responsabilitats

Mira què has fet!, diuen els adults quan volen amonestar els nens petits per alguna malifeta que han fet. És obvi que el nen no té cap ganes de mirar-s’ho, prou que ho sap què ha passat, però l’adult el commina a fer-ho perquè presumeix que això el farà reflexionar i l’obligarà a pensar-s’ho dues vegades, abans de tornar-hi.

Per a l’adult és important tenir l’esgavell al davant. Aquell gerro esberlat o aquell vidre trencat justifiquen l’enrabiada, són el testimoni fred i imparcial de la dolenteria. Haver de recórrer-hi, però, és la constatació inequívoca d’un fracàs: no haver previst el que podia passar.

L’admonició és, per tant, un joc de dobles responsabilitats del tot desigual: només l’adult està legitimat per reclamar a l’altra part que n’assumeixi la seva. Això sí, davant del “mira què has fet”, l’infant sempre pot abaixar el cap i simular penediment.

La reeducación (l’intent de “desnazificació” que els aliats van dur a terme, acabada la guerra) tenía un impacto decididamente limitado. Una cosa era obligar a los alemanes a asistir a la proyección de películas documentales y otra muy distinta que las vieran, y no digamos que reflexionaran sobre lo que veían. Muchos años después, el escritor Stephan Hermlin describió la escena de un cine de Fráncfort, donde los alemanes tenían que ver documentales sobre Dachau y Buchenwald antes de recibir sus cartillas de racionamiento: «Bajo la tenue luz del proyector, podía ver cómo la gente volvía la cara nada más empezar la película y permanecía así hasta que había acabado. Hoy en día pienso que esa cara vuelta hacia otro lado era de hecho la actitud de muchos millones… La gente desventurada entre la que yo mismo me incluía se mostraba a la vez vulnerable e insensible. No estaba interesado en que me presentaran hechos que me conmocionaran ni en ningún método de “conócete a ti mismo”».

Tony Judt. Postguerra. Ed. Taurus (Trad. Jesús Cuéllar i Victoria E. Gordo del Rey)

Que enguany no hi hagin hagut Restes –acabo de comprovar que fa exactament un any de la darrera entrada–, no vol pas dir que ens ho hàgim acabat tot: per més que ens hi entestem, sempre hi ha algun núvol que fa la guitza.

Tinguin tots un molt bon Nadal.

Rendiments (o el capçal de Rafael Chirbes)

Aquest any, a les Restes, hem publicat tot just cinc entrades. Podria justificar-me i dir-los que hem estat enfeinats amb projectes nous i engrescadors, que no trobàvem el moment de posar-nos-hi. I seria veritat, però no n’explicaria el motiu: veritats i raons, ja ho sabem, no sempre són sinònims.

Hi ha un altre motiu, menys glamurós, que explica l’escassedat de posts, i és la fatiga que ens ocasiona l’entorn cultural i literari, i la voluntat de romandre’n aliens. No és que mai hàgim pensat que en formem part, no som tan ingenus ni vanitosos, però ens ha semblat més saludable llençar menys brossa a l’abocador digital en què vivim.

És per això que també hem abandonat algunes xarxes socials –per motius laborals, no tantes com voldríem–, i el cert és que no ens ha costat gaire. De fet, és viu molt bé al marge de l’actualitat. I ves, potser sigui inconsciència, però no tenim la impressió d’haver-nos perdut res important, ans al contrari, estem molt feliços per la sensació de llibertat i temps guanyat.

A Rafael Chirbes, gran conversador, no li agradava parlar en públic. Deia que el posava molt nerviós tenir l’audiència al davant. A més, considerava que havia de ser molt avorrit escoltar-lo, perquè sempre acabava dient el mateix. Des de les Restes pensem que dir sempre el mateix és, probablement, l’única manera d’escriure o dir res. Però ja se sap que la repetició provoca tedi i el tedi, en una societat que només entén la cultura i l’educació en termes de rendiment, és el pitjor dels mals possibles, l’antítesi de l’espectacle.

Així doncs, no tenim gaire coses a dir-los. Només desitjar-los de tot cor que s’avorreixin, de tant en tant, i que parin atenció al llit on jauen, no fos cas que, tan entretinguts com ens tenen, no sabéssim on hem deixat les nostres despulles.

Dice mi padre en su viaje de permiso desde el frente: para querer un trabajo, tienes que conocerlo, saber para qué sirve, pero también qué es lo que tienes entre las manos, los materiales con los que trabajas, respetarlos –en sus cualidades y defectos–, y saber lo que cuesta obtenerlos: no somos artistas, sino artesanos, aunque tú, cuando esto termine, podrás volver a la Escuela de Artes y Oficios para aspirar a ser un artista. De todos modos, recuerda que un buen carpintero no es el que hace maravillas con la madera, sino el que vive de su trabajo con la madera, primero vivir y luego filosofar, o hacer arte, lo que sea que hagas, pero que te sustente; además, tienes que conocer al dedillo el porqué de cada instrumento que usas: mira, toca esta silla –apoya su mano en el respaldo–, ha nacido del trabajo combinado de la naturaleza y el hombre, la ha fabricado gente que habla, que piensa, ha costado mucho esfuerzo. El mueble que has hecho soporta el culo o los codos o las manos y los papeles y los manteles y los platos y los vasos, de alguien, listo o tonto, rico o pobre, alguien que, gracias a tu trabajo, se concede cierta comodidad que le alivia del ajetreo o del cansancio de cada día, el cabezal de la cama ampara el sueño de cuerpos –no importa que sean hermosos o deformes– durante miles de noches, te acompaña cuando duermes y si estás enfermo, y está ahí, sosteniendo la almohada en la que apoyas la cabeza el día en que te mueres, fíjate si es importante un cabezal de cama.

Rafael Chirbes. En la orilla. Ed. Anagrama

Tinguin tots vostès un molt Bon Nadal.

Lectures en ruta

El proper dissabte, 9 d’octubre, participaré en la 4a edició del Lectures en Ruta, que enguany té com a denominador comú el marge i la frontera. Serà al matí, a la biblioteca de Reus, en l’espai que han destinat a parlar d’altres generes i formats literaris i m’hi acompanyaran l’Àgata Losantos, la Núria Nia i una colla joves lletraferits d’entre 18 i 25 anys. La meva intenció inicial era parlar-los de Literatura Electrònica, presentar-los algunes obres i autors, personatges que també viuen als marges, entre la poesia, la programació, les matemàtiques, el disseny o la il·lustració. Finalment, però, els parlaré d’Internet i d’algunes de les fronteres que ha aixecat davant nostre, i que delimiten on podem anar, què podem veure i en quines condicions ho podem fer.

Aquesta és la intenció, ara mateix, però ja saben que en l’espai físic, a diferència del digital, tot és força més indeterminat… Em sabrà greu no ser menor de 25 anys. No pas per escoltar-me, com és obvi, sinó per gaudir de les sessions de l’Àgata i la Núria!

La barana

1) Ara fa deu anys, aproximadament, vam fer obres a casa. Vam reformar la cuina i un bany, vam lacar marcs i portes, i també la barana de l’escala que porta al pis de dalt, on hi ha els dormitoris. Quan l’ebenista va venir a muntar-la, la barana, vam decidir, per sorpresa d’ell, que no la col·locaríem: l’escala és prou curta, no sembla que hi hagi gaire risc de caure i, superats els quatre primers graons, tens el pany de paret per poder-t’hi recolzar i recuperar l’estabilitat, cas que l’hagis perduda a mig tram. Així que fa exactament el mateixos anys que la tenim guardada al garatge, ben lacada i per estrenar. Lluny d’ajudar-nos a pujar i baixar l’escala amb seguretat i fermesa, la nostra és una barana sense virtut, que no té cap altra funció que la de fer nosa. És només una aparença. Recolzada contra una de les parets del garatge, la barana és la constatació diària del nostre benestar present i el recordatori fatídic que aquest benestar només és transitori. Si més no, si escoltem la gent gran, pares i sogres, que va venir a veure el resultat de les obres: d’aquí un temps us en penedireu i la hi tornareu a posar. Així que jo me la miro amb afecte, la barana, i li agraeixo l’espera.

De petits, agraïm mans, passamans i qualsevol ajut que ens permeti posar-nos drets i assajar de caminar. Dominada la bipedestació, arrenquem a córrer, i encara no hem deixat de fer tentines que ja rebutgem per sempre més l’anar de quatre grapes. Quin retrocés no seria, devem pensar. A la senectut tornaran les tentines i no trobarem prou suports per mantenir digne, erecte i estalvi el nostre esquelet cansat. Potser sigui aquest, un dels aprenentatges més importants. Allò que rebaixaria la nostra insolència i ens equipararia a la resta d’éssers vius.

2) Però hi ha un altre tipus de barana que ens infantilitza i no gosem rebutjar, la d’aquelles sentències i veritats que hem assumit i seguim assumint de forma acrítica, com a col·lectivitat i com a individus, per comoditat, per peresa o per temor a caure escales avall i quedar masegats per sempre més. Aixecar les mans,  deixar-se anar i començar a caminar ens fa por, però en fa més adonar-nos que la barana que ens sostenia és un miratge, –com li passa al nen que aprèn a anar en bicicleta i cau tot sol, en girar el cap i veure que no és el pare que l’aguanta–.

I have a metaphor which is not quite that cruel, and which I never published but kept for myself. I call it “thinking without a banister”. In German, “Denken ohne Geländer.” That is, as you go up and down the stairs you can always hold on the banister so that you don’t fall down. But we have lost this banister. That is the way I tell it to myself. And this is indeed what I try to do.

Hanna Arendt. Thinking without banister

Aquesta altra barana, que Arendt va haver de llençar perquè per comptes d’ajudar-li a pensar l’horror del s.xx li era un obstacle, torna a estar collada i ben collada a l’escala, a punt perquè els posseïdors de la veritat, els defensors de la pàtria, la llibertat i la democràcia hi pugin i hi baixin a plaer, amb total comoditat (nosaltres, els posem l’estora). La gratuïtat de tot el mal sofert, l’escassa memòria de tots plegats, és un altre dels aprenentatges importants, en aquest cas, tristament assolit.

3) I, potser, tot plegat no sigui resultat de la nostra malaptesa o negligència sinó fruit d’una voluntat cega que fa girar el món, aliena al nostre destí, com proclamava Schopenhauer, i que els poetes, que sempre hi veuen més i millor, han sabut expressar sàviament:

Foc de pales

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de Dol

Lluny d’entrar en contradicció amb els anteriors, aquest darrer aprenentatge referma la nostra condició: som fills d’un anhel, esclaus d’un desig. I no renunciem a entendre’l.

Apaivagar la sed

Un dels aforismes d’Elias Canetti diu així: «Els pensaments que encaixen en un sistema són despietats. Exclouen progressivament el que no ha estat dit i després ho deixen enrere fins que es mor de set.»(*)

Fa dies que hi penso, arran de diverses activitats que he fet a diferents instituts. I és que sovint, abans d’entrar a l’aula, em fan alguns advertiments: “aquest grup és molt difícil”, em diuen, o “alerta amb aquests” i encara “entrem, i si veus que no pots seguir, m’ho dius i aturo l’activitat”. Són advertiments de bona fe: el tracte diari amb aquests alumnes els fa imaginar el pitjor i volen estalviar-m’ho. Jo els ho agraeixo, no pas perquè pensi que l’avís em rescabalarà de la frustració de no haver sabut gestionar-ho, cas que la cosa no acabi bé –ja m’havien avisat, no hi he pogut fer res–, sinó perquè em predisposa a descobrir en cadascun d’aquests alumnes difícils quines són les seves habilitats i qualitats, a evidenciar-les i fer-los-les reconèixer, no fos cas que els haguessin passat per alt, atrafegats com estan a cridar l’atenció i desmuntar la classe.

Enllà d’aquesta predisposició que em provoquen, però, hi ha una mena d’assumpció que em neguiteja: els mestres semblen haver assumit que aquests nois i noies difícils són un més dels inconvenients de l’ofici, que formen part del seu dia a dia, del dels docents. Que algú altre, aliè a l’institut i que només s’hi estarà unes hores, pugui viure el mateix que ells viuen a diari, no entra dins dels seus càlculs i voldrien evitar-ho. Potser per un excés de pudor o pulcritud: nosaltres hi estem habituats, podem consentir-ho, vindrien a dir-me, però no cal que tu ho facis.

I dic que em neguiteja perquè sospito que la distància que hem obert entre la vida a les aules i el món exterior –d’allà d’on jo vinc– deu ser la mateixa que la que hi ha entre els anhels d’aquests alumnes difícils i el que l’institut o l’escola està en condició de satisfer-los.

En el mateix llibre d’Elias Canetti també hi ha aquest altre pensament: «No hi ha res més bonic ni desesperat, entre les emocions de l’home, que el desig de ser estimat per un mateix.» Ésser un mateix és, segurament, el major repte i temor de l’adolescent. Per això, mentre sóc amb ells, procuro escoltar-los i apaivagar-los la sed.

(*) La província de l’home. Elias Canetti. Edicions 62 (trad. Ramon Monton)

Entre el baume i la fatalitat

 

Per més gran que sigui el dolor o l’adversitat, la bellesa, en forma de baume o fatalitat, sempre troba una escletxa.

Aquesta és una de les moltes lectures que podem fer de Sense destí. Imre Kertész en deixa constància en nombroses ocasions. Primer de forma subtil, com quan explica el dia que el van detenir, a ell i a tots els jueus que anaven a la fàbrica –Així vam anar per la carretera, durant força estona. Era una tarda d’estiu bonica i clara, els carrers estaven replets de color i de gent, com sempre en aquella hora– o quan els van fer pujar al tren per dur-los cap a Alemanya –L’endemà ens van fer començar el viatge ben d’hora. Feia un dia d’estiu resplendent–.

Més endavant, com si temés que al lector li pogués passar per alt, s’hi llança de manera explícita, com quan recorda l’arribada a l’estació de destí, després de tres dies tancat i amuntegat al vagó amb seixanta dissortats més.

El tren estava aturat, com sempre que hi havia alarma aèria. Les finestres estaven ocupades, com sempre en aquelles ocasions. Tothom creia que havia vist alguna cosa –i això també passava sempre. Al cap d’una estona, jo també vaig trobar una espitllera lliure: no veia res. La matinada, a fora, era fresca i fragant, damunt dels amples camps hi havia la boira suspesa i, de cop i volta, com el so agut d’una trompeta, d’alguna banda del nostre darrere va arribar un raig de sol roig, i ho vaig entendre: s’estava fent de dia. Era bonic i, en conjunt, interessant: en aquella hora, a casa, encara solia dormir. […] Tot seguit el gris va canviar a violeta, i al mateix temps les finestres es van il·luminar amb un pampallugueig lleonat quan els primers raigs de sol les van colpir. N’hi va haver d’altres que també se’n van adonar, i jo mateix ho explicava als curiosos que s’havien aplegat al meu darrere. Em preguntaven si no veia cap nom de localitat. Certament, vaig distingir dues paraules en claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: «Auschwitz-Birkenau», vaig llegir amb les lletres punxegudes i amanerades dels alemanys, amb un doble guionet ondulat que les unia.

Conforme avancem en la lectura, aquests besllums de bellesa són cada vegada més inquietants, més extemporanis:

Per primera vegada m’estava dret en una de les últimes files de deu, sense saber què esperava –de la mateixa manera que els altres presoners davant dels altres barracons, al davant, al darrere, al costat, fins on m’arribava la vista. I per primera vegada, com ens havien manat, em vaig treure la gorra mentre a fora, a la carretera principal, lliscant en silenci i a poc a poc entre l’atmosfera tèbia del capvespre, van aparèixer els perfils de tres soldats en bicicleta: va ser una visió bonica –no vaig poder evitar de viure-ho així– i al mateix temps, austera, per dir-ho d’alguna manera.

I és aquí, en aquest “no vaig poder evitar de viure-ho-així”, que som arribats on volia arribar. Perquè és aquí que Kertész assenyala de forma exacta l’irracional de la nostra existència, el vèrtex on concorren la grandesa i la fragilitat de què som fets.

Ja al final del llibre, en les dues converses que manté tot just després de ser alliberat –la primera, amb el periodista que pretén fer-li explicar com és l’infern dels camps de concentració; la segona, amb els veïns de l’escala on vivia amb el pare i la madrastra–, sabrem que el més difícil no és descriure les privacions, les adversitats, les tortures que ha sofert a Auschwitz, a Buchenwald, a Zeitz. El més difícil, dirà, és saber que “no hi ha cap absurditat que no es pugui viure amb naturalitat.” Acceptar-ho, és l’única possibilitat tornar a (sobre)viure. En les situacions més adverses, dèiem, la bellesa és el baume; no poder-se’n escapolir, la fatalitat.

Diguem no!

Nick Fewings

L’altre dia, amb uns amics, fèiem broma sobre les dificultats que tenen els pares (i mares) d’avui quan han de prohibir –déu nos en guard– o impedir als seus fills que facin res que pugui ser nociu o perillós: com que no els poden dir “no”, perquè els resulta excessivament imperatiu i coarta la llibertat de l’infant, es veuen obligats a fer les giragonses que calgui per explicar-los el propòsit de l’amonestació, procurant no ferir els seus sentiments –els del nen– i evitant crear-los cap trauma. Per comptes de dir-los “no juguis amb el ganivet”, rèiem, els diuen “ves en compte, que els ganivets tallen i et podries fer molt de mal i t’hauríem de dur a curar i potser t’haurien de posar punts o grapes, amb una grapadora com la que té la mama al despatx”; o “vigila, que podries clavar-li el ganivet a ton germà o buidar-li un ull i deixar-lo borni per sempre més, i tu no deus voler que res d’això passi, oi?”

 

Saber dir no, acceptar un no, és imprescindible per anar pel món. Però el “no” té mala premsa, en general en tots els àmbits. I no només per la seva càrrega prohibitiva: en aquest món en què simulem viure feliços tots plegats, cal ser assertiu, positivar sempre, quan parlem i per escrit. Si una frase comença amb un no, donem-li la volta! I quan ho sento a dir penso en el no rotund d’Els amants, de Vicent Andrés Estellés, que concentra i anticipa tota la força  del poema –“No hi havia a València dos amants com nosaltres”–, i en la pèrdua que hauria suposat positivar-lo –“Érem els únics a València a estimar-nos d’aquesta manera”, posem per cas–.

El no és inherent a l’ésser humà, és “condició de possibilitat”. El llenguatge és allò que ens diferencia de la resta d’animals i éssers vius, però són les limitacions d’aquest i la capacitat d’emprar i omplir de significat el terme “no” el que ens fa realment únics.   

Si en el lenguaje humano se tratara simplemente de comunicar mensajes para la acción vital, tendríamos que reconocer que los animales nos superan en ese juego: sus mensajes son unívocos, ajustados a la situación y válidos para la especie en general. No tienen la barrera de los idiomas, no mienten, no se pierden en recuerdos y fantasías, no utilizan el término «no» que yo vengo usando ahora mismo repetidamente -las abejas, en la danza estudiada por Lorenz, indican a sus congéneres dónde, en qué abundancia y a qué distancia hay polen, pero no parece que transmitan ningún mensaje del tipo «lo siento mucho: no hay polen»-.

Pensar y hablar. José Maria Valverde

En aquest mateix escrit, unes línies més avall, Valverde afirmava que “voy haciéndome una «lista negra» de palabras ante las que me declaro en huelga, por no aceptar el uso impuesto.” Des de les Restes, ens declarem en vaga i diem no a aquesta positivitat impostada: no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.

La cultura és segura?

Photo by Wim van ‘t Einde

Vagi per davant que jo no penso que la cultura sigui més segura que altres activitats que aquests dies han estat igualment prohibides o limitades. Cada vegada que llegeixo aquesta proclama –La cultura és segura–, que ha fet fortuna a manifestacions i xarxes socials, penso que algú n’ha fet una transcripció errònia o que s’ha deixat l’interrogant final. És obvi que l’objectiu de la crida és combatre la precarietat i vulnerabilitat del sector, i reclamar el dret a mantenir oberts escenaris, museus, teatres, sales de cinema i qualsevol espai on s’hi programin o s’ofereixin activitats culturals. El dret a mantenir-los oberts, però també i sobretot, el dret del públic a continuar-ne gaudint en un moment com l’actual, en què l’enyorança pels nostres hàbits quotidians, que teníem per drets adquirits, desemmascara i deixa al descobert la nostra fragilitat, la de l’ésser humà i la de cadascú.

La cultura ha de comportar sempre una transgressió, una ruptura, per petita que sigui, un defugir els camins llaurats i obrir noves mirades des dels marges, que són el seu espai natural. Des d’aquesta perspectiva, la cultura mai no pot ser segura. Una cultura còmode, confortable, que eviti el risc, que no qüestioni mínimament els fonaments del que és acceptat de forma acrítica, estarà més a prop de l’entreteniment que de l’art i la creació. I això no té res a veure amb l’alta o baixa cultura, sinó amb la defensa més ferma i el convenciment més absolut que el públic, sense distinció d’origen, educació o condició social, té dret a ser-ne partícip.

La cultura no és segura, però ofereix aixopluc. Aquesta és la seva raó de ser. La cultura ens ofereix aquella mena de refugi que ni els mites, ni la religió, ni la tecnologia –darrer dels ídols que hem pujat a l’altar–, no poden oferir-nos. I és, deia, en moments com l’actual, en què la finitud de l’ésser humà es fa palesa dia a dia, que necessitem els espais de protecció que només la cultura ens pot propiciar.  

Joan Carles Mèlic, a Ética de la compasión, parla de la cerca constant d’«àmbits d’immunitat». A les Restes, que sempre són d’inestabilitat, no hi podem estar més d’acord:

Somos conscientes de que nuestra vida es breve y de que vamos a morir, de que no controlamos las condiciones que nos depara la existencia, de que somos más el resultado de nuestras pasiones que de nuestras acciones, de que llegamos demasiado tarde y de que nos iremos demasiado pronto, de que, como advierte Rilke, «vivimos siempre en despedida». Por eso cada uno, sea quien sea, venga de donde venga, no tiene más remedio que configurar provisionalmente «espacios de protección», frágiles «ámbitos de inmunidad», frente a la irrupción amenazante de lo contingente y de lo imprevisible. Por nuestra condición finita i vulnerable, nos pasamos la vida buscando refugios físicos y simbólicos. Somos seres necesitados de consuelo que andamos a la búsqueda de «cavernas», seres que no podemos sobrevivir si no es resguardándonos, aunque sea de forma frágil, de los peligros y de las trampas que nos tiende el mundo.

Passeu un molt bon Nadal i procureu-vos un bon recer. I, si pot ser, convideu-hi a entrar algú altre quan us vingui de gust. Perquè només així sabreu si sou realment a redós.

La resclosa

L’Antonia té 82 anys, i el temps d’aturar-se a parlar amb estranys. Podeu vorejar el canal, ens diu, i fer tota la volta a la gran conca –Le Grand Bassin–. Ella ho feia cada matí amb el seu marit, tots dos de bracet, però des que va morir –“Il a décédé le mois de mai”– només surt a fer una passejada curta.  

L’acompanya un gos petaner, que jeu pacient mentre dura la conversa –”c’était de mon mari… il avait la maladie d’Alzheimer, il ne savait pas manger seul et je ne pouvais pas aller a l’hôpital, à cause de la pandémie…”–.

Els ulls, petits i cansats, li queden ben negats. Així que se n’adona, recupera l’ànim  –”… il a été un bon mari… nous aimions beaucoup danser… nous avons été très heureux!”– i se li escapa un somriure que és el passaport per parlar-nos de la seva infantesa: per sorpresa nostra, l’Antonia va néixer a Badalona –“mis hermanas –diu ara, amb un castellà afrancesat– ya no hablan español, pero a mí me gusta y cuando nos reunimos y hablamos de nuestras cosas, les digo ¡qué leches! o ¡puñetas!, como decía mi madre, y nos reímos mucho.”

L’Antonia parla dels pares amb admiració –“mi madre era muy guapa, pero tenía mucho carácter… huy… ¡éramos 17 hermanos!” – riu, ja del tot relaxada – “… en mi casa siempre había mucho lío y mi padre siempre, siempre estaba trabajando. Vinimos todos a Francia, de pequeños, por su trabajo”–.

Quan va quedar vídua va haver de deixar casa seva. Ara viu en un pis residència que li ha facilitat l’ajuntament de Castelnaudary. No es queixa, perquè gaudeix de totes les comoditats i perquè segueix al poble on ha estat feliç, però troba a faltar el marit i enyora ballar i la passejada diària.

Ens acomiadem després d’una bona estona, gairebé com amics, i enfilem el recorregut que ens ha recomanat, de forma espontània, i que ha estat l’origen de la conversa.

El passeig és magnífic. Acabem l’itinerari a la resclosa de Sant Roc, una escala fluvial de 4 graons imponents que superen un desnivell de 10 metres i fan possible navegar per les aigües calmes del Canal du Midi.

Envejo la geografia. Qui tingués una resclosa per equilibrar el cabal dels bons i els mals records. Qui pogués obrir i tancar comportes, i apropar-se al final amb el suau balandreig d’una existència ben anivellada.

L’Antonia, si més no, ho ha aconseguit. I me n’alegro.

Trànsit

Quan un astrònom observa un planeta, sobretot un dels més allunyats, pot succeir que, després de temps d’escodrinyar pel telescopi, es vegi sorprès per una petita ombra que no havia detectat abans. Si aquest fenomen –l’observació de l’ombra– es reprodueix de forma reiterada i a una freqüència constant, pot pensar que la causa d’aquella taca no és res més (ni menys) que un satèl·lit que gira entorn del planeta observat i que, durant uns moments, s’ha interposat entre aquest i el seu punt de visió. Els astrònoms n’hi diuen trànsit i és una tècnica que ha fet possible descobrir alguns dels satèl·lits més distants.

Tot això m’ho explicaven mentre era assegut al planetari de La Cité de l’Espace, a Toulouse, sota una cúpula i unes imatges corprenedores. Però jo ja no era allà. Va ser escoltar la paraula trànsit i començar a pensar en les persones, que també transiten i provoquen petites ombres que desllueixen –en opinió d’alguns– els països als quals pretenen arribar. Als astrònoms, la tècnica del trànsit els permet mesurar distàncies i dimensions. A nosaltres, ciutadans europeus i del mal anomenat primer món, ens dóna la mesura exacta de la nostra deshumanització i vergonya.

I també vaig pensar en mi mateix, i en les ombres que dec provocar, de manera inconscient, mentre transito al voltant d’amics, familiars i coneguts.

I en que, de vegades, tots plegats som com satèl·lits, sempre orbitant entorn dels mateixos problemes i les mateixes obsessions.