مرحباً

En Mohamed va arribar fa dotze anys, quan encara hi havia feina i s’atorgaven ajudes per als qui no n’aconseguien. Fa temps que no treballa. Si més no, de forma regular. Amb la crisi, les empreses del polígon industrial van haver de tancar i es va quedar al carrer. No té papers. Va gastar-s’ho tot per mirar d’aconseguir-ne, però el van enredar –un dels ‘nostres’, una mala persona–. En Rachid, l’Omar i en Hamid li han donat la roba que duu. També l’han ajudat a aixecar les quatre parets on viu, sota el pont de l’autopista, a l’entrada al municipi –són bons amics, m’aprecien, però ells són joves, han de fer la seva–. En Mohamed té seixanta anys. Ara viu d’El Corte Inglés, que és com anomena, creieu-me, sense cap mostra d’ironia, els contenidors que hi ha repartits pel poble. Cada dia agafa la bicicleta i mira què hi pugui haver de menjar o per revendre. Tot el que guanya ho envia a la seva dona i als seus fills, que han quedat a Nador, al Marroc. Ell diu que no en necessita, de diners. Si de cas, només els 33.87€ que costa la matrícula de l’Aula d’adults. Hi va de dilluns a dijous, de set a vuit del vespre. En Rachid, l’Omar i en Hamid també hi van. Aprenen a llegir i a escriure, en castellà. Quan topen amb una paraula que no entenen, proven de traduir-la a l’àrab o l’amazic. Miren de consensuar-ne el significat, entre ells, respectuosos, en veu baixa. Jo faig silenci i deixo que l’aula s’ompli amb la cadència i el xiuxiueig d’unes paraules que són l’àncora que els permet aferrar-se a la seva història, saber qui són, encara. Dijous vam proposar-nos un repte: llegir un haiku de la Joana Raspall, en català. El llegiríem i el traduiríem al castellà i a cadascuna de les seves llengües,

Gran companyia
la dels records que sempre
fidels, retornen.

El vam llegir tots, a poc a poc. Vam treballar la pronúncia de cada paraula, vam desxifrar-ne el significat, vam anar aproximant-nos-hi fins que, un a un, van quedar satisfets, convençuts que la translació a l’àrab i l’amazic havia estat feta amb garanties. Quan en Mohamed va llegir-ne el resultat, va quedar astorat. Després, amb els ulls plorosos, va explicar-me per què: hi ha dies en què l’enyor de la dona i els fills se’l menja viu. Llavors, agafa la bicicleta i pedala força estona, tan ràpid com pot, sense pensar allà on va. Quan ja no pot més, torna a casa, rebentat, i mira de dormir –mentre dorms, els records no hi són, et deixen tranquil–.

*

Aquests dies és habitual veure penjar, a les places i balcons dels nostres municipis, pancartes que mostren, cofoies, els lemes “Refugees Welcome”, “Volem acollir”, “Open borders” i d’altres similars. Totes benintencionades, no en tinc cap dubte.

Marhaban, la paraula àrab que dóna títol al post, vol dir ‘Benvingut’. Faríem bé d’emprar-la amb la gent que ja és a casa nostra si volem que siguin, també, a casa seva. Seria només una manera de començar, potser el millor dels començaments.

El metrònom de Siegfried Lenz

Ficant-me voluntàriament entre els barrots del meu passat, torno a veure Léon davant meu, a la torbera, i també veig la dona que riu o que sembla que vulgui riure amb el mocador de cap ben cenyit, sento els esbufecs amb què atrapa els pans de torba. De tant en tant llucava més amunt dels estanys, en direcció a Rugbüll, però no veia ningú, pel prat només hi passaven vaques i ovelles. Vaques i ovelles són coses que un escriu, tanmateix voldria pintar-les al rerefons, amb clapes blanques i negres, grises, hirsutes, encavallades, de manera que costi de veure on s’acaba una ovella i on comença l’altra. I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d’un indret qualsevol, sinó d’un lloc que m’és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.

Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany. Club Editor

La lectura no és pas una activitat sedentària. Per llegir cal tenir ritme, seguir el compàs d’allò que és escrit, ajustar la respiració a la cadència de cada frase, de cada paràgraf, respectar els silencis, quan hi són marcats, i modular la veu, ni que sigui callament, segons el que el text demana. I cal tenir bona oïda, com per escriure, molt més que no pas per ballar, perquè és amb l’oïda que completem el significat del que llegim i escrivim. Hi ha escriptors implacables, que exigeixen sentit del ritme i un bon estat de forma, si no vols quedar com un estaquirot quan et demanen de sortir a la pista de ball. N’hi ha d’enravenats, que marquen un ritme continu, repetitiu, que només cal seguir amb pas ferm fins que la peça s’acaba. Són, tots dos, del tipus “els músics han començat a tocar, ja t’ho faràs”. Siegfried Lenz, no, si més no a Lliçó d’alemany. Lenz és dels autors que et convida a ballar i t’acompanya fins que arriba un silenci, al final d’un paràgraf o d’un capítol o quan s’ha acabat el llibre. És ell qui et porta de la mà i et demana, educat, que t’aturis, i ho fa amb un simple gest imperceptible; o t’insinua de fer la passa més llarga perquè la frase s’estira i podries perdre el compàs. Per dir-ho clar: Lenz porta un metrònom incorporat. Me l’imagino assegut davant la taula de control, amb el plànol de la novel·la desplegat i el quadre de comandaments a la vista. Ja la té quasi acabada. Només li manca l’última feina, la més important: escoltar amb atenció la respiració del lector. És així que pot modular la veu, el tempo i la durada de cada moviment, i és així que decideix quins són els moments en què ha d’intervenir perquè el lector sàpiga què n’ha de fer dels peus, mentre el llegeix, i per guanyar-se’n la confiança. I aquest hi confia, perquè descobreix d’immediat el mestratge de Lenz a l’hora de compondre harmonies delicades com la d’aquesta Lliçó d’alemany. I és mentre hi balla que percep la humilitat amb què l’autor afronta la seva tasca, conscient que l’escriptura, com les ovelles i vaques de la seva plana, és feta de materials hirsuts i amuntegats que només es deixen pintar d’un en un.

A la consulta

Hi ha qui diu que les persones, a mida que ens fem grans, tornem a ser com nens petits, que perdem la vergonya i ens entossudim a preguntar i a parlar del que no toca. Aquest matí, mentre entregava el comprovant per recollir els resultats d’una analítica, m’he distret a llegir els cartells que hi havia penjats a les parets. En un d’aquests cartells, just darrere el taulell on m’estaven atenent, amb lletres ben grosses, s’hi anunciaven Serveis de fisioteràpia i, afegia, andulació. Encuriosit, he preguntat a la noia que m’acaba d’agafar el paper:

–Perdona la curiositat, ¿què és l’andulació?
–¿L’andulació?
–Sí, això que diu en aquest cartell– li he dit, assenyalant-lo.
–Ah, sí, l’andulació… ho fa el fisioterapeuta. És… és això de la camilla, que t’estires i… buenu, t’hi posen… és com una mena de…
–Una mena de… ¿corrents? –que li dic jo.
Buenu, no ben bé, són com… t’estiren i… depèn on tinguis mal… estirat a la camilla… et fan un…
–Un… ¿massatge?
–Sí, però diferent.
–Uns… ¿estiraments, potser?
–Ai, és que ara no em surt… però ho fa el fisio… això sí que ho sé. Ai, ara em sap greu.. Si vol, allà a dins –indicant una porta, a l’altra extrem de la consulta– li explicaran com ho fan. És que jo només informo…
–No, no t’amoïnis –li he dit jo, per treure-la del compromís–, només era curiositat. Com que ho he vist escrit i no coneixia la paraula, m’ha fet gràcia saber què volia dir.
–Sí, esclar. Si vol passar cap a la saleta, ara de seguida el cridarem.

Ja anava cap a la saleta quan he pogut escoltar el seu company, un noi més jove, apostat al bell mig del taulell d’informació, davant la porta d’entrada, suposadament per fer front a la primera línia d’atenció al client:

–Ei, ¿és la camilla, que et fa els massatges? Quina passada!
–No, home –li ha respost la noia– la camilla no fa massatges, te’ls fa el fisio.
–Ah, ja m’estranyava…

I he pensat que hi ha una franja d’edat, força indeterminada, però sempre després de la infantesa, en què tant li fa, el que et pengin al davant o al darrere. I que n’hi ha una altra, insegura, que ve abans i es torna a repetir després, en què necessites saber què diu el que t’envolta. Per curiositat… i per no caminar fent tentines!

Bon Nadal

Hi ha artistes que, de la seva persona, en fan un objecte, un instrument; el porten al damunt i l’exhibeixen, sense complexos, allà on van. D’altres, es sobreexposen perquè no tenen on amagar-se:

–No sembles gaire preocupada, vull dir que hi ha artistes que arriben on tu has arribat i pensen: vull ser el número 1, i vull fer un segon àlbum!
–Bé, sí, és que tinc molt clar el que vull fer. No m’interessa gens, l’èxit. L’èxit, per a mi, no és el mateix que per a la companyia discogràfica.
–Què és, per a tu, l’èxit?
–Doncs, tenir la llibertat de treballar amb qui vulgui, i d’engegar-ho tot a la merda, quan jo vulgui, per anar a l’estudi, a gravar.
–Sí, ja, però això no ho pots fer, tens responsabilitats, t’estàs fent famosa… vull dir que, no és que la premsa et comenci a perseguir a partir d’ara, però tindràs compromisos i responsabilitats que hauràs d’atendre i…
–Sí, és veritat, però com més em coneguin més se n’adonaran que només serveixo per fer música, així que, deixeu-me tranquil·la i ho faré, faré música, l’únic que necessito és temps per fer música!

(Amy Winehouse, 1983-2011)

Que passin un molt bon Nadal i tinguin un 2017 ben exitós!

A Juan Ramón Jiménez

No ho havies d’haver fet, Juan Ramón, deixar-nos en la foscúria d’aquesta manera. D’acord, vam avesar-nos a no ser res, a la insignificança dels nostres moviments i les nostres passions, a ésser ignorats, a saber-nos arreplegats a l’engròs en l’almosta universal. Formava part del pacte, un intercanvi desigual, desequilibrat si tu vols, però hi teníem cabuda i hi trobàvem consol. Ho recordes? Les nits serenes aixecàvem el cap i miràvem, atordits, l’esplendidesa de l’embolcall, avergonyits de la nostra supèrbia. Amatents, esperàvem l’arribada d’un nou jorn, i a trenc d’alba vèiem tornada la proporcionalitat, sabíem el nom i la mesura de les coses, jo era jo, tu eres tu, allà era allà… Trepitjàvem segur i si res trontollava, teníem el mar. El mar, Juan Ramón, que en la seva immensitat apaivagava el silenci i la llunyania dels astres, que esborrava, per uns instants, la sospita d’haver estat llençats a l’univers, com qui avoca el cubell d’aigua, després d’haver fregat el pis. No, no és just que vinguis ara a dir-nos que el mar tampoc no ens veu ni ens escolta. No som poetes, d’acord, però teníem tot el dret a somniar que ho érem, mentre el miràvem. Altrament, quin era el pacte?

CIEGO

De pronto, esta conciencia triste
de que el mar no nos ve; de que no era
esta correspondencia mantenida
días y noches por mi alma
y la que yo le daba al mar sin alma,
sino en un amor platónico.

¡Sí, inmensamente

ciego!

Aunque esta luna llena y blanca
nos alumbre, partimos las espaldas
del agua en una plenitud de oscuridades.
Y no vistos del mar,
no existimos por este mar abierto
que cerca nuestra nada de horizontes
verdes, resplandecientes e ideales.

Este miedo, de pronto…

Juan Ramón Jiménez. Diario de un poeta recién casado

Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Un món en construcció

Una de les sorts més grans que tinc, d’un temps ençà, és la d’assistir en directe a l’estrena de paraules, de mots que per primera vegada es posen en circulació, en aquest cas, entre alumnes de primària. L’exercici segueix sempre un mateix patró: primer llegim un poema o un fragment d’algun conte o novel·la; tot seguit repassem cadascuna de les paraules, per si n’hi ha cap que no entenem; després, posem a prova la comprensió “oftalmològica”, que tantes vegades es confon amb la comprensió lectora i que consisteix, per dir-ho ràpid, a cercar dades i informació que són explícites en el text i que donen resposta a preguntes òbvies, del tot banals, tals com quin és el nom del protagonista, quants germans té, on viu; finalment, passem a interrogar el text, a preguntar-nos tot el que el poema o fragment no explica, tot allò que no pot respondre i que hem d’imaginar-nos pel nostre compte, si volem avançar amb pas ferm en la lectura.

El cas és que en els textos escollits sempre hi ha una o dues paraules que no coneixen, que potser no han sentit mai i de les quals no en saben el significat. La d’aquest divendres era ‘intangible’. Vam provar de definir-la sense cap altre ajut que el context i la imaginació, i vaig demanar-los si me’n podien posar cap exemple: l’aire, els núvols, van dir d’immediat, i de seguit van continuar amb els sentiments, les emocions, el pensament, i quan ja semblava que no se’ls n’acudia cap altre, encara van afegir la felicitat, la intel·ligència, la tristor, la imaginació. En definitiva, l’aula era plena d’intangibles –i de dits que apuntaven enlaire per demanar torn i col·laborar a fer més llarga la llista–. Per acabar l’exercici, vaig proposar-los d’agafar un full i escriure una frase, o el que els vingués de gust, inspirat en algun ‘intangible’, cadascú el seu. De sobte es va fer el silenci, havien de pensar, abans de posar-s’hi, escollir-ne un, temptejar què en volien dir, i escriure-ho. Escriure-ho com ho fan els alumnes de primària, amb voluntat i esforç, amb el traç encara insegur, provant de governar el llapis i controlar el gargot, assegurant que cada línia arriba allà on vols que arribi, que cada paraula diu el que ha de dir, a poc a poc, sense presses. Escriure com ho fan, també, els filòlegs

… somos amigos de lo lento, mi libro y yo. No en vano se es o se ha sido filólogo. Filólogo quiere decir maestro de la lectura lenta, y el que lo es acaba por escribir también lentamente […] La filología es un arte venerable, que pide ante todo a sus admiradores que se mantengan retirados, tomarse tiempo, volverse silenciosos y pausados, un arte de orfebrería, un oficio de orífice de la palabra, un arte que pide un trabajo sutil y delicado, y en que nada se consigue sin aplicarse con lentitud.  

 Friedrich Nietzsche. Aurora. José J. de Olañeta, Editor.
(Trad. Pedro González Blanco)

El filòsof Byung-Chul Han, d’origen sudcoreà, explica que va traslladar-se a Alemanya amb la intenció d’estudiar literatura. Aviat va adonar-se, però, que no dominava prou l’idioma, que llegia molt a poc a poc, la qual cosa el va fer canviar d’opinió i matricular-se a filosofia perquè, en la seva opinió, demanava un altre ritme de lectura.

La Cèlia estudia 4t de primària, encara no sap què serà, quan sigui gran. De moment, llegeix i escriu a poc a poc. Confiem que no deixi de fer-ho:

img_6627-1

Una paraula que no és escrita o pronunciada, és un món que no existeix.