You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go

A casa érem forts, no ens calien amanyacs ni cap mena de contacte físic. Amb un petó als avis i als pares, un abans de marxar i un altre a la tornada, en teníem prou. Un gest mecànic, rutinari, galta amb galta. Suficient.

Ara et duc agafat del braç per por que no caiguis. El premo ben fort. Miro de fer-te present, retenir-te en la memòria, perquè sé que el temps se’ns acaba. Tu em mires, i sense dir res demanes la meva aprovació, constatar que sí, que ho estàs fent bé. Vols que et reconegui l’esforç. Jo t’encoratjo a seguir: fem un pas més, aixeca el peu i avança la cama, primer la dreta, ara l’esquerra. Ho veus com sí, que pots? I tornes a empènyer el caminador lentament.

T’he d’ensenyar a tornar a caminar. Tu devies fer-ho amb mi, quan em va tocar d’aprendre’n. Jo devia mirar endavant, embadalit de poder arribar tan lluny com les cames em portessin. I què, si no tenia prou equilibri, encara. Tu eres al meu costat, mentre jo tentinejava, agafat del teu dit.

Assegut al sofà proves d’aixecar-te tot sol. Agafes impuls i intentes posar-te dret, però les cames et fallen. Un, dos cops, i encara un tercer. Cansat, ho deixes estar. No és cap renúncia, és resignació. No hi ha renecs ni mals humors. Amb l’edat has après a reservar l’energia per a quan més la necessites.

Un dia d’aquests, em dius, vindran i trucaran a la porta, però jo els diré: marxeu, que encara no toca; o potser sí, que tocarà, i s’haurà acabat tot. Em mires. Mai no n’havíem parlat, de tot això, perquè érem forts i no ens calia parlar-ne.

Si fa bo, agafem la cadira i sortim a passejar. Sóc jo que condueixo, tu et deixes portar, tots els recorreguts et van bé. Fem un tomb pel barri i t’apropo fins a l’aparador del concessionari de cotxes, com qui et porta a veure joguines. Vull tornar-te a sentir dir que, aquest any, si et toca la loteria, te’n compraràs un d’aquests.

Em reconforta sentir-ho. Perquè sé que encara ets tu qui porto assegut a la cadira. Però és un confort poruc, que defuig el silenci, que esquiva l’haver de dir-nos allò que no hem gosat mai dir-nos: que som ben diferents, un de l’altre, que mai no ens hem entès gaire, no hem compartit idees, ni aficions, ni cap llibre, ni cap cançó. I que tanmateix, desvalgut com estàs, em deixaràs ben sol, quan marxis.

Anuncis

Castigat a la biblioteca

Aquesta setmana he passat dos matins sencers a la biblioteca d’un institut. Han estat suficients per veure-hi coses que m’han disgustat, molt. Que a mi m’agradin o no, en el fons, hauria de ser de la meva incumbència i res més, però ho compartiré amb vostès per allò que l’escriure, i més quan ho faig per algú altre, m’ajuda a ordenar el pensament.

Començaré per la figura del professor de guàrdia. La seva feina, en aquest cas, era la d’estar-se a la biblioteca durant una hora sencera, mentre els alumnes que participaven en el taller –que aquest era el motiu pel qual jo també hi era, a la biblioteca–, feien l’activitat. A cada hora, aquest professor de guàrdia s’intercanviava per algun altre que, sempre de manera disciplinada, trucava a la porta excusant-se d’interrompre l’activitat:

–Hola. Em toca guàrdia.
–Ah, molt bé, doncs, no cal.
–… ? (De la porta estant)
–Estem fent un taller. Aprofita aquesta hora per fer el que et calgui fer.
–N’estàs segur?
–I tant, marxa tranquil.
–Fins a quina hora hi sereu?
–Hi serem tot el matí, no pateixis.
–Mm… Val, aprofitaré l’estona, que tinc feina. Per cert, de què és aquest taller? Què hi feu?

Així he mirat de despatxar-los un rere l’altre. De vegades, abans de conformar-se a marxar, estiraven el coll per damunt meu i miraven el grup d’alumnes: –Ah, amb aquests no tindreu cap problema, marxo. També hi va haver una altra variant: –No te’n puc dir res, d’aquest grup, no en conec a cap, marxo.

Val a dir que n’hi va haver un parell reticents a abandonar la missió i es van entaular, discrets, a corregir exàmens. El comiat, en ambdós casos, va ser el mateix:

–Jo marxo, que tinc classe. Ara vindrà algú altre a rellevar-me.

Què se suposa que vigila, un professor de guàrdia a la biblioteca? Potser tenim por que els alumnes remenin els llibres i no els tornin al seu prestatge? Que llegeixin coses que no toquen? Que se’ls emportin sense apuntar-ho a la fitxa de préstec? Que els estripin? Res millor que tenir-los sota vigilància, si el que volem és mostrar-los la nostra total desconfiança –i fer palesa, de pas, l’acceptació del nostre fracàs més absolut en la seva educació–.

Però no siguis extremista, em dic a mi mateix. Bé podries pensar que aquest professor de guàrdia, donat que no vas identificar cap bibliotecari responsable de la biblioteca del centre, fa la feina d’atendre els alumnes, d’assessorar-los en la tria de lectures o gestionar el retorn dels llibres que tenien en préstec.

Potser sí, però llavors em venen al cap els cartells que emplenaven les parets de la biblioteca .

        

I  torno a pensar que el que més temen és que els alumnes facin un ús indegut de la biblioteca de l’institut. No hi veieu massa prohibició? No se li ha acudit a ningú canviar tots aquests NO per un invitació a fer les coses d’una altra manera? Per què no els diem “Si necessiteu imprimir o fer fotocòpies, utilitzeu la impressora de consergeria”. I ja posats a pensar la biblioteca com a zona d’esbarjo, per què tanta prohibició?

Hauríem tenir més cura dels missatges que donem i de com els donem.Dels que donem per escrit i dels que comuniquem amb els nostres actes. I aquí bé el punt final on volia arribar, gairebé una súplica: Pel que més vulgueu, no hi porteu els alumnes castigats, no feu de la biblioteca l’aula de càstig. En aquests dos matins n’he vist desfilar quatre:

–Hola.
–Estem fent un taller, necessites res?
–Estic castigat.
–… ?
–M’han enviat a la biblioteca.
–I què hi véns a fer?
–M’han fet fora de classe.

Insisteixo, posats a imposar un càstig, no els envieu a la biblioteca. Podria passar que descobrissin els llibres que fins ara no havien descobert, que s’aficionessin a llegir i reclamessin a diari el seu dret a ser expulsats de classe. Què en faríeu, llavors?

Perquè l’altra possibilitat, davant d’aquesta que resulta tan poc versemblant, és que aquests nois i noies associïn les biblioteques escolars amb l’aula de càstig, i això no ho voldríeu, no seria acceptable ni seria fer-ne un bon ús, oi?

Ah, i suposo que està de més dir-ho, tampoc no els castigueu a llegir! (per si de cas).

 

Il n’y aura plus d’étés

Un dia que tingui temps i ganes els explicaré la història d’alguns dels meus amics d’infantesa, suposadament fills de casa bona i alumnes d’escoles privades de Sarrià. Només els avançaré, perquè ja he dit que ara no en tinc temps ni ganes, que entre els meus amics més estimats hi havia el nebot d’un famós productor de cinema, gràcies al qual vaig conèixer l’Ovidi Montllor. Va ser en el descans d’un rodatge, mentre orinàvem drets, un al costat de l’altre, que va demanar-me ajuda: «noi, que en saps, tu, de fer nusos de corbata?». Vaig sortir de lavabo commocionat. Tenia catorze anys, acabava d’orinar al costat de l’Ovidi i hi havia parlat, havia dit: «no». Ja que he començat, però, he de ser agraït i explicar-los que el despatx d’aquest productor va ser el racó on vam aprendre tot el que a Sarrià no ens estava permès d’aprendre. Com que no tinc temps ni ganes, només els diré que sovint hi anàvem sols, perquè el meu amic en tenia les claus, i que al primer calaix de la taula de treball, al costat d’una capsa de condons que en aquella edat només havíem fet servir com a globus inflables i encara gràcies, hi vaig veure la primera i única pistola que he tingut mai a les mans: «cosas de mi tío». Des de llavors, que sempre més he associat preservatius amb pistoles, i no crec que cap psicoanalista hi pugui dir res, si no vol errar el tret.

Un altre d’aquests amics d’infantesa era el fill de l’amo d’un taller d’enquadernació. A l’habitació d’aquest amic, que compartia amb els altres dos germans, hi vaig veure les primeres fotos de dones despullades. No eren pas amagades en cap calaix ni entre els Astèrix i Tintins que col·leccionava, sinó que eren penjades a la paret, totes de la mida d’un pòster central de revista, tota la paret plena, com qui hi tingués penjades les fotos d’en Cholo Sotil, dels Rolling Stones o de l’última Laverda 750cc. Per cert, que aquesta habitació va ser motiu de denúncia per part dels pares d’un altre company de classe que, l’endemà d’una festa d’aniversari celebrada en la dita habitació, van personar-se escandalitzats davant la direcció de l’escola, amb l’exigència que amonestessin aquella família que exhibia fotos “pornogràfiques” a nens que no passàvem dels dotze anys. No cal dir que els pares del meu amic van negar-se a despenjar cap de les fotografies i que no hi havia celebració infantil que no convidessin el petit delator “a jugar a l’habitació dels nostres fills”. Anys després vaig saber que en el taller d’aquest amic s’hi enquadernaven el grans èxits de l’època –Lib, Private, Clímax… – cosa que explicava l’enuig del pare, quan van demanar-li de renegar de la seva feina, i l’admiració amb què se les mirava, mentre jugava a l’Scalèxtric amb nosaltres: «Com estàs, Lola, com estàs! I tu, Lucy, marededeusenyor, quin pitram! Ai Vanessa, aquestes cuixes que em faràs tornar boig» , i així anava fent, anomenant-les totes, celebrant-ne els atributs i sense saltar-se’n cap ni una.

Però deia que de tot això els en parlaré un altre dia. Avui volia parlar-los d’un estiu, el de 1977, i d’un altre d’aquests amics. El seu pare era propietari d’una discoteca a Salou i a casa seva els Mercedes i BMWs, capotats i sense capotar, eren habituals. La mare, d’origen alemany, ens portava de cap. Molt més jove que la resta de mares de la colla d’amics, alta i rossa, amb els cabells llargs i cargolats, tenia el costum de prendre el sol sense sostenidor, estirada a les gandules de la piscina de la torre que la família tenia a Vilafortuny. En aquella casa hi vaig passar força estius. El més sonat de tots, el de l’any en què va morir Elvis Presley. Va ser ella mateixa qui va donar-nos la notícia, molt afectada, «per a mi ha estat sempre el número 1, no hi havia festa que no sonés la seva música». Per a mi va també va ser un xoc, perquè era impensable que cap de les nostres mares, clàssiques com les vèiem, hagués ballat ni cantat mai cap rock de l’Elvis. Bé, el cas és que aquell mateix estiu, amb aquest amic, vam conèixer dues noies franceses, no cal dir-ho, guapíssimes. Eren dues germanes d’Estrasburg que passaven les vacances a Salou, amb la mare, i que anaven cada tarda a la discoteca del pare del meu amic. Ja se sap que ser el fill de l’amo ha tingut sempre força avantatges, entre d’altres, la de disposar de tantes oportunitats i recursos com vulguis per deixar impressionada la clientela. Contràriament al que calia suposar, però, el meu amic, per comptes de desplegar tota l’artilleria, va caure bojament enamorat de la germana petita, fins al punt de quedar en un estat semi catalèptic: ni menjava, ni dormia, ni parlava, si no era per explicar-me lo guapa que arribava a ser la Nicole, que així és deia la mossa. Aquells van ser els matins més avorrits que vaig passar mai –deixo de banda el record de la mare, estirada a tocar de la piscina–, lluny de casa durant gairebé dos mesos i amb un amic que havia desaparegut, posseït per la passió del primer amor correspost. Perquè sí, la Nicole no va trigar a correspondre-li, i si conviure amb l’angoixa del meu amic, mentre no va saber-se correspost, va resultar insuportable, encara ho va ser més la soledat amb què va deixar-me aquell primer petó. Ai, allò va ser el final de les meves vacances: esmorzava sol, anava també sol a la platja, perquè a la piscina de casa, amb la mare amb els pits enlaire, era millor no quedar-m’hi, i arribada la tarda, volta en bicicleta i si tenia sort, se’m proposava d’acompanyar-los tot dos, la Nicole i l’amic, a la discoteca. Allà hi trobàvem la germana gran, de qui no recordo el nom. La pobra noia devia pensar que jo era el noi més curt de la contrada, perquè pobre de mi, veient l’estat en què la petita havia deixat el meu amic, que ni sortir a nedar podia, mai no vaig apropar-m’hi a més de 3 metres. Així vam passar gairebé tot el mes d’agost d’aquell 1977, i dic gairebé perquè va ser la darrera setmana, i l’última abans no tornessin a Estrasburg, que la Nicole va començar a interessar-se per mi, per saber què feia als matins, on havia anat, fins quan em quedaria, si l’endemà tornaria a la discoteca, en definitiva, va sentir un interès sobtat per aquell amic del fill de l’amo, que gairebé no s’havia fet notar. Un matí vam anar a la platja, tots tres, vam jugar, ens vam encórrer, vam nedar i vam lluir els nostres cossos encara verges, i vam riure plegats amb tota l’espontaneïtat i innocència. A la tarda, la Nicole va dir-li al meu amic que ja no n’estava enamorada, i que era jo, que m’havia quedat a casa perquè la mare m’expliqués més coses de l’Elvis, qui li agradava de veritat. De tot això no en vaig saber res fins l’endemà al matí, quan a l’agafar el banyador i la tovallola per anar a la platja tot sol, l’amic va aixecar-se i em va demanar que l’esperés, que m’acompanyaria i així faríem plegats els l’últims banys de l’estiu. Érem a l’aigua que va clavar-me un cop de puny i va etzibar-me «ets un grandíssim fill de puta, i el meu millor amic». I vinga a plorar. A la tarda vam anar a la discoteca, com si res no hagués passat. «Vull que vinguis i que la Nicole sàpiga que la nostra amistat està per damunt de tot». Ni la Nicole ni la seva germana no hi eren, havien marxat a Estrasburg. Era l’últim dia d’agost, ens quedaven quinze dies de setembre i l’Elvis era mort.

La saliva dels morts

Prefaci:
Els poemes de La saliva dels morts són curts però eficients, com un bon cop de puny (o si ho prefereixen, com els llapis d’IKEA).

Cànon:
El DIEC defineix el llapis com un «estri per a dibuixar i escriure a mà, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta, el cap de la qual es talla en punta a fi de deixar descoberta la mina».

Si aneu a la Viquipèdia, la definició que hi trobareu fa referència al funcionament, «estri d’escriptura i dibuix que es guia amb una mà i marca un suport», i hi afegeix una característica important: allò que escrivim o dibuixem amb un llapis es pot “esborrar amb facilitat, utilitzant per a això una goma d’esborrar».

D’aquestes dues definicions en surt la clau de lectura de La saliva dels morts, un llibre de poemes que voldríem escrit a llapis, per a suavitzar-ne el contorn o per deixar-hi, amb la pols de grafit i argila, algun clarobscur que n’atenués la lectura.

Jo posaria a assecar
les nits que m’escindeixen.
Jo obligaria les pupil·les
a caure de genolls
a la perifèria de la tarda.
És cert que vida i mort
no tenen lletra en comú.
És la sintaxi el llot que les uneix,
és la terra allò que Déu creà
per tenir un lloc on escopir.

Un llibre que voldríem esborrany, la temptativa d’algú que escriu amb llapis i goma d’esborrar, confiant que la indecisió final el lliurarà d’haver de conviure amb el que, d’altra manera, quedaria escrit per sempre més.

Sé que no sóc el més adient
per deixar rastre i que la terra
és un estol abandonat de petjades.
Que el mar és una immensa
pluja digerida i que d’aus
el cel d’octubre crivella. Sé
molt bé què és
                              tocar fons
i seguir caient més baix. Sé
que tot plaer és impacte,
sé que el cantó fosc és
                                                                  l’únic.

Però no. Sota els poemes de La saliva dels morts hi ha la determinació més absoluta. La determinació d’abocar-hi un recorregut, d’obrir els ulls i no desviar la mirada per més que allò que veiem ens resulti insuportable; d’assumir que el buit, el tedi, la repetició, són els elements que ens (con)formen

La realitat
                                                    perfora
la rereguarda
de la consciència i
la dosifica. Cruelment,
la dosifica.

De confrontar el desig i alhora la impossibilitat d’esdevenir algú altre,

Si el cos sabés que sempre
batega la mateixa sang.

i encarar-ne l’esforç en debades, amb humor, no pas per fugir, només per intentar sobreviure

Encara hi ha esperança:
Podria fer creure als altres
que sóc un altre,
oblidar-ho tot
i començar una vida nova.
Ho provo amb un vell conegut.
Em saluda. Passo de llarg.
No canviaràs mai,

i riu de lluny.

Desitjar, deia, que els poemes de La saliva dels morts fossin escrits amb llapis. I sí, ho són. Són escrits amb una barreta prismàtica tallada en punta (DIEC), una mena de calidoscopi a través del qual l’Albert observa i s’observa, sense la més mínima condescendència, lliure de distorsions

Cos,
jo sé que un dia deixaré
de ser el teu propietari.
Aprofita ara per ser matèria,
per amagar-me l’alè
rere els tendons que tanquen
les idees d’aquesta cova.
Mes sigues portador
de la limitació del foc:
                                        recorda
que ets només un tumor
d’aquesta ment.

Un calidoscopi en què els miralls i vidres de colors han estat substituïts per fragments de realitat augmentada

La camisa de força
de néixer
amb les mans cosides
als canells.

La saliva dels morts és el rastre d’un poeta que subscriu les paraules d’Ana Blandiana: «No pots dir de tu mateix “sóc poeta”, com no pots dir de tu mateix, dins dels límits de la decència, “sóc un geni”»

La infinita goma elàstica del tedi,
l’abisme en forma de llargues
columnes fluorescents
podrint-se en l’aigua estancada
de la certesa
                                        l’infern
és exactament com me l’imaginava,
si de cas, una mica més cap a la dreta.

Un llibre de poemes que respon a l’obligatorietat d’escriure per sobreviure, encara que sigui per deixar-ne còpies en paper carbó, conscient de la feblesa del vers davant l’allau de significat

Com el borinot que va clavant-se
cops de cap contra el vidre
a l’altra banda de la llum,
també ha de perdre el vers
la consciència
abans d’encendre’t.

Consagració (altrament dit spoiler):
L’Albert Garcia Elena és generós –ho dic amb coneixement de causa–. Conscient que els llapis amb què escriu poden deixar un senyal inesborrable, ens ofereix, a manera de descàrrec, aquest epíleg final:

Tots els originals
seran destruïts.

O és, potser, l’admonició final? L’avís que el tedi és absolut i que tota temptativa de fugir-ne està condemnada al fracàs?

(Nota: si mai voleu fer feliç l’Albert, regaleu-li un estoig de llapis d’Ikea)

Com un diari al cantell de la taula

No escric mai sobre els meus amics, ni aquí ni enlloc. I tanmateix hi penso molt. En els vius i en els morts, que són molts més dels que haurien de ser. M’acompanyen arreu, tot i fer tants anys que no ens veiem. Hi parlo, hi passejo, els explico què faig, on visc, què llegeixo. De vegades em qüestionen algunes de les coses que els dic, però jo els les explico igualment, mentre camino o arreglo el jardí. Després, els agraeixo la seva amistat discreta. Algú dirà que això no són amics, que els amics es truquen sovint, que riuen i beuen junts. Potser sí. Entre els meus amics i jo, però, no en tenim costum.

He escrit tant

he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
he presumit de les meves pedretes acolorides
com si haguessin estat perles mai vistes
les casetes de petxines eren buides
el mastí s’ha trencat els ullals al meu cor
el gran cirurgià ha oblidat el bisturí dins la ferida
no sé si escric sobre allò que existeix
o només confegeixo sofisticades màscares d’oxigen
els meus amics existeixen certament mira ho diuen els diaris
mira un web mira un programa d’èxit
mira tres nens corbates i projectes complicats
a llarg termini però per què
ningú no m’ajuda a creuar el carrer
per què m’he quedat aquí com un diari al cantell de la taula
he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
han parlat tan poc de mi
que crec que no he existit

Letitia Ilea
(Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle xx. Mireia Vidal-Conte (ed.) Trad. Xavier Montoliu)

Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Allò que no cal dir-nos (perquè no podem)

Passo tot el matí amb alumnes de tercer d’ESO. Treballem amb un grapat de cartes que hauran de presentar i llegir, d’aquí a uns dies, davant del públic. Són cartes de desconeguts, relats de vides anònimes que, per un moment, a les seves mans, deixen de ser-ho. Ens fixem en les dates en què van ser escrites, en els encapçalaments i els comiats. Les que signa en Joan comencen totes amb

Estimada Montserrat:

i acaben sempre, després d’expressar el desig que tots es trobin bé de salut i de saludar a familiars i amics, amb la mateixa fórmula

El teu Joan que no t’oblida

com si la sola escriptura i tramesa de la carta no bastés per deixar constància que la té ben present.

De vegades, potser per apaivagar la temença de la Montserrat que la distància i el temps puguin marcir l’amor d’en Joan, o potser per refermar la voluntat d’ell de mantenir-lo viu per sempre més, hi afegeix

 i no t’oblidarà

com si el fet de deixar-ho escrit l’encoratgés a invocar Cupido, davant l’amenaçadora possibilitat d’un avenir ombrívol i no desitjat, per fer-lo lluitar al seu favor

El teu Joan que no t’oblida i no t’oblidarà

Després, només la signatura clara i perfectament llegible – Joan –.

A la tarda, ja a casa i de forma totalment inesperada, llegeixo una carta de Cesare Pavese. Encara amb la inèrcia del matí, em torno a fixar en el comiat:

Saludeu a tots, en la mateixa mesura del que m’estimen.
Pel que fa a vós, ja ens coneixem.

Desconec qui era la Maria a qui va dirigida la carta –potser la seva germana, Maria Pavese?–, però no hi fa res, el final és d’una proporcionalitat i equilibri exquisits: emplena tothom de salutacions, en la mesura que l’estimen, i deixa buit qui no cal emplenar, perquè ja ens coneixem i perquè hi ha buits que emplenen molt més que tot allò que puguem dir-nos.

La carta, magnífica com tota la revista, poden llegir-la aquí (El Procés, núm. 2, pàg. 43).