Les lleis de la física

La física sempre em va fascinar. Descobrir que hi havia una fórmula que expressava què era la velocitat, em va deixar ben captivat. Perquè córrer era quelcom que feia el pare, els diumenges, quan anàvem en cotxe i la mare li recriminava, Josep, que corres massa. Si la física, pensava jo, era capaç d’explicar què hi havia darrera d’aquell 160 que marcava l’agulla del comptaquilòmetres, llavors era capaç de d’explicar-ho tot. Quan més endavant, el Sr. Duran va ensenyar-nos que jugant amb aquella mateixa fórmula –velocidad igual al espacio recorrido por unidad de tiempo– també podíem definir el temps i l’espai, la commoció va ser total. Tinc la impressió que el de la velocitat va ser el primer concepte de caire científic que vaig entendre de ple i aplicava la fórmula sense parar: feia càlculs de quan trigaríem a arribar a Caldes de Malavella si el pare, per comptes d’anar a 160 km/h, anava a 180; o a quina velocitat havíem pedalat si arribàvem a Llagostera, que segons el rètol era a set quilòmetres de distància, en 35 minuts per comptes de fer-ho en 25, que eren els minuts que acostumàvem a trigar. Poc després, el Sr. Duran va ensenyar-nos la fórmula de l’acceleració. Ah, allò ja era un altre nivell, perquè a la vida, pensava jo, no hi havia res que anés a una velocitat constant, hi havia peatges i caravanes de diumenge, i un carril izquierdo, debidamente señalizado, directo a Barcelona, que gairebé mai agafàvem per por d’enganxar un sòmines al davant, que ens fes anar encara més lents que la resta de cotxes que seguien la cua d’entrada a la ciutat.

Aquells eren els “meus“ deures, els que a mi em semblaven útils per anar pel món. Després hi havia els altres deures, els que ens posava el mateix Sr. Duran. Allò ja no m’encaixava tant. Perquè gairebé en tots els enunciats hi havia algú que anava a una velocitat de vint metres segon, cosa que jo trobava del tot inversemblant i un punt malaltís: quin sentit tenia mesurar la velocitat en unitats que ningú no feia servir? A més, a la tercera vegada de fer la conversió, era fàcil saber que aquella velocitat equivalia –encara ho recordo ara– a setanta-dos quilòmetres hora, resultat que trobava encara més absurd. Ni setanta ni setanta-cinc o vuitanta quilòmetres hora, setanta-dos! Després va venir allò del plano inclinado i la fuerza de rozamiento, que si bé m’entretenien, van estar lluny d’impressionar-me a la manera com ho van fer la velocitat i l’acceleració. Potser perquè l’adolescència, més enllà d’acnes i hormones esvalotades és, sobretot, això, velocitat i acceleració; i perquè el rozamiento que hauríem agraït que algú ens expliqués, perquè ens inflamava a tots per un igual, era d’una altra mena.

A propòsit de Bernhard, l’amor i el foment de la lectura

Vaig descobrir Thomas Bernhard només arribar a la universitat. Una companya de classe, de qui jo n’estava terriblement enamorat, havia llegit Corrección i en parlava meravelles. Com que no hi ha obstacle que pugui aturar la passió d’un jove encaterinat, m’hi vaig abocar de ple amb la intenció de conèixer-la millor, la noia. El resultat va ser funest, perquè a l’atracció física que ja sentia per aquella noia s’hi va afegir l’admiració intel·lectual, –certament, el llibre era immens–; i a la  maniobra suposadament infal·lible per a seduir-la, la por de no estar a l’altura: què podia dir-li jo, a una noia que als dinou anys havia escollit Thomas Bernhard com a autor de capçalera?

L’escriptor austríac va morir tal dia com avui, fa 31 anys. La casualitat ha volgut que sigui la lectura d’una altra admiradora confessa de Bernhard que m’hagi fet recordar, precisament avui, com hi vaig arribar. Es tracta de L’analfabeta d’Agota Kristof –immensa en la brevetat–,  en què li fa el següent elogi:

Morí el 12 de febrer de 1989 [Thomas Bernhard]. Per a ell, no hi hagué dol nacional o internacional, ni falses llàgrimes, ni tampoc de sinceres, potser. Només els seus lectors apassionats, entre els quals m’incloc, s’han adonat de la immensa pèrdua per a la literatura: Thomas Bernhard, per desgràcia, no escriurà més. I encara pitjor: prohibí que publiquessin els manuscrits que deixaria pòstums.

Fou el darrer «no» a la societat del genial autor del llibre titulat Oui. Aquest llibre el tinc aquí, davant meu, sobre la taula, amb Béton, Le Naufrage, L’Imitateur, Des arbres à abattre i altres. Oui és el primer llibre seu que vaig llegir. L’he prestat a diversos amics i els he dit que mai havia rigut tant llegint un llibre. Ells me l’han tornat sense haver-se’l pogut acabar de llegir, ja que aquesta lectura els semblava «desmoralitzadora» i «insostenible». Pel que fa a la vessant «còmica» del llibre, en realitat no la veien per enlloc.

És cert que el contingut és terrible, ja que aquest «sí» és realment un «sí», però un «sí» a la mort i, per tant, un «no» a la vida.

Tanmateix, ho vulgui o no, Thomas Bernhard viurà eternament per servir d’exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors.

Els qui, entre d’altres coses, ens dediquem a apropar els joves a la lectura hauríem de saber que, per més tallers, jocs, dinàmiques i altres activitats que puguem empescar-nos, la lectura té vida pròpia; que pot aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides; i que no hi ha cap altra manera millor de fomentar-la que veure llegir les persones que estimem o admirem.

I ara els he de deixar. En homenatge a Bernhard, i a aquell amor no correspost, vaig a llegir L’origen. Una insinuació, primer dels cinc volums de la seva autobiografia.

Crear i viure

Quan vam traslladar-nos aquí –parla de Nova York–, primer vivíem al “village”, al Greenwich Village, que, per als qui no ho sàpiguen, és una espècie de secció intel·lectualoide-progre de la ciutat, on viuen tots els estudiants i els pseudo el que sigui. Uns quants poetes vells i tot aixòò, saps? Gent que ha viscut allà anys i panys i que encara hi viu. Ella em va dir que podria caminar tranquil pel carrer, saps? Però al principi anava tens, esperant que algú em parés i em digués alguna cosa o em saltessin al damunt, i em va costar dos anys relaxar-me. Puc sortir per aquesta porta i entrar en un restaurant. Saps què n’és de gran, això? O anar al cinema? Vull dir que la gent s’acosta i em demana autògrafs, o em diu: ei, hola! Però no et tornen boig, saps? Simplement: –eh, hola, com estàs? M’agrada el teu disc. Perquè ara tenim un nou disc al mercat, saps?, però abans cridaven: –ei, com va? El nano, bé? Súper, gràcies!

El nano de l’entrevista es diu Sean i ja té 44 anys. Ella, la que va convèncer l’entrevistat de quedar-se a Nova York, és la Yoko, que n’ha fet 88, i ell, l’entrevistat, és en John Lennon, que en tindria 79 si un 8 de desembre de 1980 no hagués estat mort a trets, davant de casa seva, a tocar del Central Park.

L’entrevista va ser llarga, més de tres hores de conversa dedicades a rememorar el seu passat beatle, episodi del tot inevitable, d’altra banda, a parlar de Double Fantasy, el disc que acabava de publicar després de cinc anys de silenci, i de tots els projectes futurs que albiraven:

Tinc l’estranya sensació que tot tornarà a ser com al principi, perquè no parem de parlar i parlar i tenim el cap ple d’idees i de projectes, i és només qüestió de posar-los en pràctica, saps? Ja tenim la meitat del proper disc i probablement el farem després de Nadal. I ja estem parlant de quina serà la idea per al tercer, que ja la tenim pensada, i gairebé no em puc esperar. Així que només és qüestió de posar-nos-hi.

Va ser enregistrada tot just 48 hores abans del seu assassinat. D’aquests projectes ja no en sabrem res. Aquell proper disc a que fa referència sortiria publicat quatre anys després, sota el nom de Milk and Honey, a partir de les cançons que va deixar embastades mentre enllestien el Double Fantasy. Dit d’una altra manera, és un disc fet d’excedents, fruit d’aquest impuls creatiu que havia tornat a aparèixer.

Però l’entrevista també repassa el seu dia a dia fora de l’escena musical, i és en aquest punt que el John s’esforça a explicar-nos la felicitat de gaudir d’una vida rutinària i convencional i d’haver pogut dedicar aquests últims anys a jugar amb el seu fill, a portar la casa o a preparar el dinar. I és aquí que descobrim un altre Lennon, més relaxat i molt més còmode, que no ha de demostrar(-se) res. I és aquí, també, que ens adonem que aquestes dues vides, la vida de l’artista, geni, o creador, digueu-ho com vulgueu, i la de parella i pare de família, són incompatibles, i que els minuts, hores i dies dedicats a l’una, es resten necessàriament dels esmerçats en l’altra.

Ana Blandiana, la poeta romanesa, ho va explicar molt bé a La por de la literatura, en aquest cas, però, parlant de la seva vida i les hores dedicades a la lectura:

Si volgués explicar la meva vida, perquè la meva explicació sigui versemblant, hauria de tenir, obligatòriament, dues parts: el que he viscut i el que he llegit. No hi ha una jerarquia d’aquestes dues divisions essencials, no he dit el que he viscut de debò i el que tan sols he llegit, la vida i la lectura no són dues nocions complementàries, sinó oposades, que no se sumen, sinó que es descompten l’una de l’altra. Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llançada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres; durant les hores, les setmanes, els anys de lectura no he viscut per a mi de manera que em sembla gairebé injust que aquest temps s’afegeixi a la meva edat.

Passin un bon Nadal i, a poder ser, gaudeixin de la família, la vida i la lectura.

Prendre partit

Podria passar que el secret d’una vida feliç consistís a saber escollir o, si més no, a quedar satisfet amb allò que un ha triat. N’hi ha que ho tenen molt clar, com el Sergi, que ja a primària no es cansava de dir que de gran seria advocat. M’impressionava el convenciment amb què ho deia. Perquè viure era un interrogant i jo estava al costat dels qui callaven o s’inventaven una professió qualsevol quan els preguntaven què farien, d’adults. Durant un temps la resposta que tenia a punt era veterinari, tindria la meva consulta i atendria amos i bèsties. Després, però, va semblar-me molt rutinari. Així que vaig provar d’especialitzar-me i en el meu imaginari vaig canviar la bata blanca per una granota de feina i unes botes de goma colgades de fem i purins: seria veterinari, sí, però de granja. Haver resolt aquell dubte, si més no davant dels altres, em permetia centrar-me en un munt de decisions igualment importants que encara havia de prendre. El Sergi, per exemple, sabia que el seu país preferit era el Japó. Omplia llibretes amb dibuixos d’avions kamikazes que s’estavellaven sobre vaixells de guerra d’altres països. Al llom i a les ales de cada avió no hi faltava la bandera del Japó imperial. Saps quina és aquesta bandera?, em preguntava sense esperar la meva resposta, la del Japó en guerra, és com la normal però hi pinten els raigs del sol, de color vermell. Jo no en sabia res, de banderes de guerra, i em quedava consternat, perquè no tenia cap país preferit i perquè, per més voltes que hi donava, no em semblava que cap de les possibles opcions, ni Anglaterra, que tenia els Beatles, ni Rússia, que era el territori més gran, ni molt menys Itàlia, el país en forma de bota, pogués fer ombra al Japó d’en Sergi; i encara menys després de veure la facilitat amb què els seus kamikazes enfonsaven les naus de la resta de països. Així que tornava a posar-me al costat dels qui no sabien, dels qui dubtaven, confiant que un dia o altre se’m resoldrien tots els interrogants que tenia oberts, com ara si havia de ser més de Johan Cruyff o de Johan Neskens, d’Emerson Fittipaldi o de Jackie Stewart, si jugar de davanter o de defensa, que el Sergi tot això sí que ho sabia.

Al Sergi li agradava exhibir-se davant la resta de companys i no deixava de fer-nos preguntes i plantejar-nos disjuntives que ell ja tenia resoltes. A principi de curs la seva seguretat em va enlluernar. Cap a mitjan, discutíem sovint. Per qualsevol cosa. Ja a les acaballes, només mirava d’esquivar-lo, per pesat i perquè sempre volia tenir raó. Però en Sergi era un gran provocador i la seva insistència m’obligava a prendre partit i a defensar, sempre en debades, la meva tria, la que fos. No era fins que la derrota s’havia consumat que m’adonava del parany en què havia tornat a caure, un cop més, i que m’esgargamellava a cridar-li que tant se me’n donaven l’Orantes i el Santana, Londres i París, que ell no ho sabia tot i que ningú no podia estar tan segur de res.  Tot això devia passar a cinquè d’EGB.

Fa un temps vam tornar a coincidir. No ens havíem vist des de llavors. Jo estava mig endormiscat, assegut en una cadira a l’aeroport de Barajas mentre esperava el vol que m’havia de dur a Barcelona. Em va reconèixer, encara no sé com, i va venir directe cap a mi. Ei, ets el Joan Carles Navarro? Sóc en Sergi T., te’n recordes de mi? Vam estar parlant una estona breu, a peu dret. S’havia casat, tenia dos fills, era advocat, marxava cap a Tòquio: sóc un enamorat del Japó, hi vaig sempre que puc. I tu, què fas? Per uns moments vaig tenir la sensació d’haver estar varat tots aquests anys davant la mateixa platja. Perquè tot i estar casat, tenir dos fills i treballar en una multinacional, cosa que va semblar satisfer molt en Sergi, seguia tenint els mateixos interrogants de sempre.

En Sergi semblava feliç. No vaig gosar mirar si a la maleta que arrossegava hi duia enganxada cap bandera del Japó Imperial. Tampoc no vaig tenir el valor d’agrair-li tot el que vaig aprendre al seu costat i que, d’una manera o altra, va marcar per sempre més la meva manera d’anar pel món: assumir la pròpia  ignorància, ponderar sobre què cal prendre partit, i evitar discutir amb ningú que no estigui disposat a canviar d’opinió. Gràcies, Sergi. No t’ho vaig dir a l’aeroport perquè, molt probablement, no hi hauries estat d’acord.

La mà distreta

Els déus, a qui des de les Restes invoquem més sovint que no es pensen, tenen les seves distraccions, els seus capricis. De vegades, amarats d’ataràxia, avorrits de la pau d’ésser allà dalt, abaixen la mirada i es fixen en nosaltres. I és llavors que remenen cartes i en les reparteixen, amb la mà distreta. I ens veuen, aqueferats en la nostra estretor. I es fan un fart de riure de saber ja qui s’emportarà la basa. És un riure foll, toix, carregat d’enveja. Per tot el que desconeixem, encara, i per haver estat capaços de distreure’ls un cop més, nosaltres, pobres mortals. Però això últim, vostès, facin com si no ho sabessin, que no els agrada que se’n faci burla.

APUNT

La meva ànima es trencà com una gerra buida.
Caigué escales avall, massa avall.
Caigué de mans d’una criada negligent.
Caigué, es trencà en més bocins que pisa hi havia a la gerra.

¿Ximpleria? ¿Impossible? Ves a saber-ho!
Tinc més sensacions que quan em sentia jo.
Sóc un escampall de bocins sobre una estora que s’ha d’espolsar.

He fet un soroll en caure com el d’una gerra que es trenca.
Els déus que hi ha s’aboquen a la barana de l’escala
i contemplen els bocins que la seva criada ha fet de mi.

No s’hi enfaden pas.
Li són tolerants.
Només era una gerra buida, jo.

Miren els bocins absurdament conscients,
però conscients d’ells mateixos, no pas conscients dels bocins.

Miren i somriuen.
Somriuen tolerants a la criada distreta.

Es desplega l’escalinata encatifada d’estrelles.
Un bocí brilla, virant el seu exterior lluent, entre els astres.

¿La meva obra? ¿La meva ànima principal? ¿La meva vida?
Un bocí.
I els déus se’l miren amb atenció, no saben per què ha
quedat allà.

Álvaro de Campos
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

El forat on són

Dimarts, quarts de nou del matí, taller de poesia amb alumnes de primer d’ESO. Després de posar-nos d’acord a definir què és una paraula, parlem de què és la poesia i de què estan fets els poemes. Hi dediquem una bona estona i els proposo llegir un poema de Joana Raspall.

–Raspall? Ja la coneixem –diu algú–.
–Me suena de primària, hacía versos, no? –diu un altre–.
–Sí, era poeta –dic jo–.

Ens privaríem
del goig d’olorar roses
per no punxar-nos?

–Profe –tot i que no ho sóc, el seu profe, sovint m’ho diuen allà on vaig–, ¡esto no es un poema!
–No rima!
–¿Tan corto?
–¿Qué es goig?
Goig es placer.
–Pos vaya tontería, te pones guantes y arreglao!
–Esto está mal, porque las rosas no pinchan, lo que pincha es el tallo.
–Que no, que la rosa es todo, el tallo y los pétalos, la flor.
–Ah, ¡qué lista!
–A que sí, que soy lista?
–Tallo es tija, a que sí?
–…
–…
–…

Una noia magribina s’ofereix voluntària a tornar-lo a llegir en veu alta. Abans de començar vol assegurar-se de la pronúncia de cada paraula. L’hi ha agradat. El recita  a peu dret, convençuda. Res no canvia.

–Penseu en coses que us puguin fer mal –els proposo–.
–¡Una patada!
–Un ganivet!
–Una pedrada!
–¡Una pistola!
–Canvio la pregunta– els dic–. Hi pot haver coses no materials que us facin mal, que us fereixin?
–Clavar-te el boli?
–He dit no materials, que no les puguis tocar.
–…
–…
–…
–¿Los celos?
–¿La envidia?
–Ara! Ja ho tenim! –els dic, tot il·lusionat–. Que cadascú pensi en què li pot fer mal i faci el seu poema, a l’estil com el va fer la Joana Raspall. Els explico que el que acaben de llegir és un haiku, que els poetes s’auto-imposen unes regles de joc, en aquesta cas respectar un nombre de síl·labes per a cada vers, com ho fa tothom qui vol escriure un haiku, que la gran dificultat és arribar a dir tot el que diu i fer-ho amb tants pocs versos,  i parlem de la necessitat o no de rimar, del ritme i de la musicalitat de les paraules, dels finals de vers …

–Profe, la xocolata s’hi val?
–Com seria el teu poema? –demano, pensant en el pitjor escenari–

Ens privaríem
de menjar xocolata
per por de la càries?

*

Si el que acabeu de llegir us ha semblat amè o fins i tot divertit, és perquè he estat incapaç de reproduir les dificultats que aquests nois i noies de catorze anys van arribar a tenir per comprendre el poema de Joana Raspall, per fer-ne la seva lectura i anar més enllà. El que aquí ha quedat reduït a un nombre molt limitat d’exclamacions i respostes, va ser en realitat una allau de temptatives fallides d’assolir el més mínim raonament abstracte. Més enllà de la dificultat amb el català, el nivell de comprensió lectora d’aquests alumnes fa esgarrifar i no augura res de bo. En les seves ànsies de participar i ser escoltats, però, potser hi trobaríem el millor recurs per intentar treure’ls del forat on els han deixat caure. Confiem que els seus profes, aquests i els que vindran, l’aprofitin.

De l’ambició literària (i en l’art, en general)

Hi ha el famós pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall trencat, –de lectura obligada, el pròleg– en què va deixar dit:

«Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.»

També tenim aquella anècdota de Picasso, –que com a Pla, totes l’hi escauen, siguin o no veritat–, treta d’una conversa amb Max Jacob. La cosa, passada per la dramatúrgia, va anar així:

Lloc: a fora, davant de la finestra de Max Jacob on, com és costum, el llum d’oli encara crema:

–Picasso: Eh, Max, què fas?
–Jacob: Busco un estil.
–Picasso (anant-se’n): No n’hi ha, d’estil!

I per damunt de tot, despunta l’aforisme de Wittgenstein:

«Tenir l’estil correcte d’escriure significa posar el vagó precisament sobre els rails.»

Fixin-se que no és la locomotora, que cal posar damunt els rails –després que una petita espurna l’hagi posada en marxa i circuli, sense brides, deixant al seu darrere una estela de fum ben negre–, ans el vagó que la segueix.

De la naturalesa dels rails pels quals el fem circular en dependran la qualitat i ambició literàries.