La barana

1) Ara fa deu anys, aproximadament, vam fer obres a casa. Vam reformar la cuina i un bany, vam lacar marcs i portes, i també la barana de l’escala que porta al pis de dalt, on hi ha els dormitoris. Quan l’ebenista va venir a muntar-la, la barana, vam decidir, per sorpresa d’ell, que no la col·locaríem: l’escala és prou curta, no sembla que hi hagi gaire risc de caure i, superats els quatre primers graons, tens el pany de paret per poder-t’hi recolzar i recuperar l’estabilitat, cas que l’hagis perduda a mig tram. Així que fa exactament el mateixos anys que la tenim guardada al garatge, ben lacada i per estrenar. Lluny d’ajudar-nos a pujar i baixar l’escala amb seguretat i fermesa, la nostra és una barana sense virtut, que no té cap altra funció que la de fer nosa. És només una aparença. Recolzada contra una de les parets del garatge, la barana és la constatació diària del nostre benestar present i el recordatori fatídic que aquest benestar només és transitori. Si més no, si escoltem la gent gran, pares i sogres, que va venir a veure el resultat de les obres: d’aquí un temps us en penedireu i la hi tornareu a posar. Així que jo me la miro amb afecte, la barana, i li agraeixo l’espera.

De petits, agraïm mans, passamans i qualsevol ajut que ens permeti posar-nos drets i assajar de caminar. Dominada la bipedestació, arrenquem a córrer, i encara no hem deixat de fer tentines que ja rebutgem per sempre més l’anar de quatre grapes. Quin retrocés no seria, devem pensar. A la senectut tornaran les tentines i no trobarem prou suports per mantenir digne, erecte i estalvi el nostre esquelet cansat. Potser sigui aquest, un dels aprenentatges més importants. Allò que rebaixaria la nostra insolència i ens equipararia a la resta d’éssers vius.

2) Però hi ha un altre tipus de barana que ens infantilitza i no gosem rebutjar, la d’aquelles sentències i veritats que hem assumit i seguim assumint de forma acrítica, com a col·lectivitat i com a individus, per comoditat, per peresa o per temor a caure escales avall i quedar masegats per sempre més. Aixecar les mans,  deixar-se anar i començar a caminar ens fa por, però en fa més adonar-nos que la barana que ens sostenia és un miratge, –com li passa al nen que aprèn a anar en bicicleta i cau tot sol, en girar el cap i veure que no és el pare que l’aguanta–.

I have a metaphor which is not quite that cruel, and which I never published but kept for myself. I call it “thinking without a banister”. In German, “Denken ohne Geländer.” That is, as you go up and down the stairs you can always hold on the banister so that you don’t fall down. But we have lost this banister. That is the way I tell it to myself. And this is indeed what I try to do.

Hanna Arendt. Thinking without banister

Aquesta altra barana, que Arendt va haver de llençar perquè per comptes d’ajudar-li a pensar l’horror del s.xx li era un obstacle, torna a estar collada i ben collada a l’escala, a punt perquè els posseïdors de la veritat, els defensors de la pàtria, la llibertat i la democràcia hi pugin i hi baixin a plaer, amb total comoditat (nosaltres, els posem l’estora). La gratuïtat de tot el mal sofert, l’escassa memòria de tots plegats, és un altre dels aprenentatges importants, en aquest cas, tristament assolit.

3) I, potser, tot plegat no sigui resultat de la nostra malaptesa o negligència sinó fruit d’una voluntat cega que fa girar el món, aliena al nostre destí, com proclamava Schopenhauer, i que els poetes, que sempre hi veuen més i millor, han sabut expressar sàviament:

Foc de pales

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de Dol

Lluny d’entrar en contradicció amb els anteriors, aquest darrer aprenentatge referma la nostra condició: som fills d’un anhel, esclaus d’un desig. I no renunciem a entendre’l.

Apaivagar la sed

Un dels aforismes d’Elias Canetti diu així: «Els pensaments que encaixen en un sistema són despietats. Exclouen progressivament el que no ha estat dit i després ho deixen enrere fins que es mor de set.»(*)

Fa dies que hi penso, arran de diverses activitats que he fet a diferents instituts. I és que sovint, abans d’entrar a l’aula, em fan alguns advertiments: “aquest grup és molt difícil”, em diuen, o “alerta amb aquests” i encara “entrem, i si veus que no pots seguir, m’ho dius i aturo l’activitat”. Són advertiments de bona fe: el tracte diari amb aquests alumnes els fa imaginar el pitjor i volen estalviar-m’ho. Jo els ho agraeixo, no pas perquè pensi que l’avís em rescabalarà de la frustració de no haver sabut gestionar-ho, cas que la cosa no acabi bé –ja m’havien avisat, no hi he pogut fer res–, sinó perquè em predisposa a descobrir en cadascun d’aquests alumnes difícils quines són les seves habilitats i qualitats, a evidenciar-les i fer-los-les reconèixer, no fos cas que els haguessin passat per alt, atrafegats com estan a cridar l’atenció i desmuntar la classe.

Enllà d’aquesta predisposició que em provoquen, però, hi ha una mena d’assumpció que em neguiteja: els mestres semblen haver assumit que aquests nois i noies difícils són un més dels inconvenients de l’ofici, que formen part del seu dia a dia, del dels docents. Que algú altre, aliè a l’institut i que només s’hi estarà unes hores, pugui viure el mateix que ells viuen a diari, no entra dins dels seus càlculs i voldrien evitar-ho. Potser per un excés de pudor o pulcritud: nosaltres hi estem habituats, podem consentir-ho, vindrien a dir-me, però no cal que tu ho facis.

I dic que em neguiteja perquè sospito que la distància que hem obert entre la vida a les aules i el món exterior –d’allà d’on jo vinc– deu ser la mateixa que la que hi ha entre els anhels d’aquests alumnes difícils i el que l’institut o l’escola està en condició de satisfer-los.

En el mateix llibre d’Elias Canetti també hi ha aquest altre pensament: «No hi ha res més bonic ni desesperat, entre les emocions de l’home, que el desig de ser estimat per un mateix.» Ésser un mateix és, segurament, el major repte i temor de l’adolescent. Per això, mentre sóc amb ells, procuro escoltar-los i apaivagar-los la sed.

(*) La província de l’home. Elias Canetti. Edicions 62 (trad. Ramon Monton)

Entre el baume i la fatalitat

 

Per més gran que sigui el dolor o l’adversitat, la bellesa, en forma de baume o fatalitat, sempre troba una escletxa.

Aquesta és una de les moltes lectures que podem fer de Sense destí. Imre Kertész en deixa constància en nombroses ocasions. Primer de forma subtil, com quan explica el dia que el van detenir, a ell i a tots els jueus que anaven a la fàbrica –Així vam anar per la carretera, durant força estona. Era una tarda d’estiu bonica i clara, els carrers estaven replets de color i de gent, com sempre en aquella hora– o quan els van fer pujar al tren per dur-los cap a Alemanya –L’endemà ens van fer començar el viatge ben d’hora. Feia un dia d’estiu resplendent–.

Més endavant, com si temés que al lector li pogués passar per alt, s’hi llança de manera explícita, com quan recorda l’arribada a l’estació de destí, després de tres dies tancat i amuntegat al vagó amb seixanta dissortats més.

El tren estava aturat, com sempre que hi havia alarma aèria. Les finestres estaven ocupades, com sempre en aquelles ocasions. Tothom creia que havia vist alguna cosa –i això també passava sempre. Al cap d’una estona, jo també vaig trobar una espitllera lliure: no veia res. La matinada, a fora, era fresca i fragant, damunt dels amples camps hi havia la boira suspesa i, de cop i volta, com el so agut d’una trompeta, d’alguna banda del nostre darrere va arribar un raig de sol roig, i ho vaig entendre: s’estava fent de dia. Era bonic i, en conjunt, interessant: en aquella hora, a casa, encara solia dormir. […] Tot seguit el gris va canviar a violeta, i al mateix temps les finestres es van il·luminar amb un pampallugueig lleonat quan els primers raigs de sol les van colpir. N’hi va haver d’altres que també se’n van adonar, i jo mateix ho explicava als curiosos que s’havien aplegat al meu darrere. Em preguntaven si no veia cap nom de localitat. Certament, vaig distingir dues paraules en claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: «Auschwitz-Birkenau», vaig llegir amb les lletres punxegudes i amanerades dels alemanys, amb un doble guionet ondulat que les unia.

Conforme avancem en la lectura, aquests besllums de bellesa són cada vegada més inquietants, més extemporanis:

Per primera vegada m’estava dret en una de les últimes files de deu, sense saber què esperava –de la mateixa manera que els altres presoners davant dels altres barracons, al davant, al darrere, al costat, fins on m’arribava la vista. I per primera vegada, com ens havien manat, em vaig treure la gorra mentre a fora, a la carretera principal, lliscant en silenci i a poc a poc entre l’atmosfera tèbia del capvespre, van aparèixer els perfils de tres soldats en bicicleta: va ser una visió bonica –no vaig poder evitar de viure-ho així– i al mateix temps, austera, per dir-ho d’alguna manera.

I és aquí, en aquest “no vaig poder evitar de viure-ho-així”, que som arribats on volia arribar. Perquè és aquí que Kertész assenyala de forma exacta l’irracional de la nostra existència, el vèrtex on concorren la grandesa i la fragilitat de què som fets.

Ja al final del llibre, en les dues converses que manté tot just després de ser alliberat –la primera, amb el periodista que pretén fer-li explicar com és l’infern dels camps de concentració; la segona, amb els veïns de l’escala on vivia amb el pare i la madrastra–, sabrem que el més difícil no és descriure les privacions, les adversitats, les tortures que ha sofert a Auschwitz, a Buchenwald, a Zeitz. El més difícil, dirà, és saber que “no hi ha cap absurditat que no es pugui viure amb naturalitat.” Acceptar-ho, és l’única possibilitat tornar a (sobre)viure. En les situacions més adverses, dèiem, la bellesa és el baume; no poder-se’n escapolir, la fatalitat.

Diguem no!

Nick Fewings

L’altre dia, amb uns amics, fèiem broma sobre les dificultats que tenen els pares (i mares) d’avui quan han de prohibir –déu nos en guard– o impedir als seus fills que facin res que pugui ser nociu o perillós: com que no els poden dir “no”, perquè els resulta excessivament imperatiu i coarta la llibertat de l’infant, es veuen obligats a fer les giragonses que calgui per explicar-los el propòsit de l’amonestació, procurant no ferir els seus sentiments –els del nen– i evitant crear-los cap trauma. Per comptes de dir-los “no juguis amb el ganivet”, rèiem, els diuen “ves en compte, que els ganivets tallen i et podries fer molt de mal i t’hauríem de dur a curar i potser t’haurien de posar punts o grapes, amb una grapadora com la que té la mama al despatx”; o “vigila, que podries clavar-li el ganivet a ton germà o buidar-li un ull i deixar-lo borni per sempre més, i tu no deus voler que res d’això passi, oi?”

 

Saber dir no, acceptar un no, és imprescindible per anar pel món. Però el “no” té mala premsa, en general en tots els àmbits. I no només per la seva càrrega prohibitiva: en aquest món en què simulem viure feliços tots plegats, cal ser assertiu, positivar sempre, quan parlem i per escrit. Si una frase comença amb un no, donem-li la volta! I quan ho sento a dir penso en el no rotund d’Els amants, de Vicent Andrés Estellés, que concentra i anticipa tota la força  del poema –“No hi havia a València dos amants com nosaltres”–, i en la pèrdua que hauria suposat positivar-lo –“Érem els únics a València a estimar-nos d’aquesta manera”, posem per cas–.

El no és inherent a l’ésser humà, és “condició de possibilitat”. El llenguatge és allò que ens diferencia de la resta d’animals i éssers vius, però són les limitacions d’aquest i la capacitat d’emprar i omplir de significat el terme “no” el que ens fa realment únics.   

Si en el lenguaje humano se tratara simplemente de comunicar mensajes para la acción vital, tendríamos que reconocer que los animales nos superan en ese juego: sus mensajes son unívocos, ajustados a la situación y válidos para la especie en general. No tienen la barrera de los idiomas, no mienten, no se pierden en recuerdos y fantasías, no utilizan el término «no» que yo vengo usando ahora mismo repetidamente -las abejas, en la danza estudiada por Lorenz, indican a sus congéneres dónde, en qué abundancia y a qué distancia hay polen, pero no parece que transmitan ningún mensaje del tipo «lo siento mucho: no hay polen»-.

Pensar y hablar. José Maria Valverde

En aquest mateix escrit, unes línies més avall, Valverde afirmava que “voy haciéndome una «lista negra» de palabras ante las que me declaro en huelga, por no aceptar el uso impuesto.” Des de les Restes, ens declarem en vaga i diem no a aquesta positivitat impostada: no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.

La cultura és segura?

Photo by Wim van ‘t Einde

Vagi per davant que jo no penso que la cultura sigui més segura que altres activitats que aquests dies han estat igualment prohibides o limitades. Cada vegada que llegeixo aquesta proclama –La cultura és segura–, que ha fet fortuna a manifestacions i xarxes socials, penso que algú n’ha fet una transcripció errònia o que s’ha deixat l’interrogant final. És obvi que l’objectiu de la crida és combatre la precarietat i vulnerabilitat del sector, i reclamar el dret a mantenir oberts escenaris, museus, teatres, sales de cinema i qualsevol espai on s’hi programin o s’ofereixin activitats culturals. El dret a mantenir-los oberts, però també i sobretot, el dret del públic a continuar-ne gaudint en un moment com l’actual, en què l’enyorança pels nostres hàbits quotidians, que teníem per drets adquirits, desemmascara i deixa al descobert la nostra fragilitat, la de l’ésser humà i la de cadascú.

La cultura ha de comportar sempre una transgressió, una ruptura, per petita que sigui, un defugir els camins llaurats i obrir noves mirades des dels marges, que són el seu espai natural. Des d’aquesta perspectiva, la cultura mai no pot ser segura. Una cultura còmode, confortable, que eviti el risc, que no qüestioni mínimament els fonaments del que és acceptat de forma acrítica, estarà més a prop de l’entreteniment que de l’art i la creació. I això no té res a veure amb l’alta o baixa cultura, sinó amb la defensa més ferma i el convenciment més absolut que el públic, sense distinció d’origen, educació o condició social, té dret a ser-ne partícip.

La cultura no és segura, però ofereix aixopluc. Aquesta és la seva raó de ser. La cultura ens ofereix aquella mena de refugi que ni els mites, ni la religió, ni la tecnologia –darrer dels ídols que hem pujat a l’altar–, no poden oferir-nos. I és, deia, en moments com l’actual, en què la finitud de l’ésser humà es fa palesa dia a dia, que necessitem els espais de protecció que només la cultura ens pot propiciar.  

Joan Carles Mèlic, a Ética de la compasión, parla de la cerca constant d’«àmbits d’immunitat». A les Restes, que sempre són d’inestabilitat, no hi podem estar més d’acord:

Somos conscientes de que nuestra vida es breve y de que vamos a morir, de que no controlamos las condiciones que nos depara la existencia, de que somos más el resultado de nuestras pasiones que de nuestras acciones, de que llegamos demasiado tarde y de que nos iremos demasiado pronto, de que, como advierte Rilke, «vivimos siempre en despedida». Por eso cada uno, sea quien sea, venga de donde venga, no tiene más remedio que configurar provisionalmente «espacios de protección», frágiles «ámbitos de inmunidad», frente a la irrupción amenazante de lo contingente y de lo imprevisible. Por nuestra condición finita i vulnerable, nos pasamos la vida buscando refugios físicos y simbólicos. Somos seres necesitados de consuelo que andamos a la búsqueda de «cavernas», seres que no podemos sobrevivir si no es resguardándonos, aunque sea de forma frágil, de los peligros y de las trampas que nos tiende el mundo.

Passeu un molt bon Nadal i procureu-vos un bon recer. I, si pot ser, convideu-hi a entrar algú altre quan us vingui de gust. Perquè només així sabreu si sou realment a redós.

La resclosa

L’Antonia té 82 anys, i el temps d’aturar-se a parlar amb estranys. Podeu vorejar el canal, ens diu, i fer tota la volta a la gran conca –Le Grand Bassin–. Ella ho feia cada matí amb el seu marit, tots dos de bracet, però des que va morir –“Il a décédé le mois de mai”– només surt a fer una passejada curta.  

L’acompanya un gos petaner, que jeu pacient mentre dura la conversa –”c’était de mon mari… il avait la maladie d’Alzheimer, il ne savait pas manger seul et je ne pouvais pas aller a l’hôpital, à cause de la pandémie…”–.

Els ulls, petits i cansats, li queden ben negats. Així que se n’adona, recupera l’ànim  –”… il a été un bon mari… nous aimions beaucoup danser… nous avons été très heureux!”– i se li escapa un somriure que és el passaport per parlar-nos de la seva infantesa: per sorpresa nostra, l’Antonia va néixer a Badalona –“mis hermanas –diu ara, amb un castellà afrancesat– ya no hablan español, pero a mí me gusta y cuando nos reunimos y hablamos de nuestras cosas, les digo ¡qué leches! o ¡puñetas!, como decía mi madre, y nos reímos mucho.”

L’Antonia parla dels pares amb admiració –“mi madre era muy guapa, pero tenía mucho carácter… huy… ¡éramos 17 hermanos!” – riu, ja del tot relaxada – “… en mi casa siempre había mucho lío y mi padre siempre, siempre estaba trabajando. Vinimos todos a Francia, de pequeños, por su trabajo”–.

Quan va quedar vídua va haver de deixar casa seva. Ara viu en un pis residència que li ha facilitat l’ajuntament de Castelnaudary. No es queixa, perquè gaudeix de totes les comoditats i perquè segueix al poble on ha estat feliç, però troba a faltar el marit i enyora ballar i la passejada diària.

Ens acomiadem després d’una bona estona, gairebé com amics, i enfilem el recorregut que ens ha recomanat, de forma espontània, i que ha estat l’origen de la conversa.

El passeig és magnífic. Acabem l’itinerari a la resclosa de Sant Roc, una escala fluvial de 4 graons imponents que superen un desnivell de 10 metres i fan possible navegar per les aigües calmes del Canal du Midi.

Envejo la geografia. Qui tingués una resclosa per equilibrar el cabal dels bons i els mals records. Qui pogués obrir i tancar comportes, i apropar-se al final amb el suau balandreig d’una existència ben anivellada.

L’Antonia, si més no, ho ha aconseguit. I me n’alegro.

Trànsit

Quan un astrònom observa un planeta, sobretot un dels més allunyats, pot succeir que, després de temps d’escodrinyar pel telescopi, es vegi sorprès per una petita ombra que no havia detectat abans. Si aquest fenomen –l’observació de l’ombra– es reprodueix de forma reiterada i a una freqüència constant, pot pensar que la causa d’aquella taca no és res més (ni menys) que un satèl·lit que gira entorn del planeta observat i que, durant uns moments, s’ha interposat entre aquest i el seu punt de visió. Els astrònoms n’hi diuen trànsit i és una tècnica que ha fet possible descobrir alguns dels satèl·lits més distants.

Tot això m’ho explicaven mentre era assegut al planetari de La Cité de l’Espace, a Toulouse, sota una cúpula i unes imatges corprenedores. Però jo ja no era allà. Va ser escoltar la paraula trànsit i començar a pensar en les persones, que també transiten i provoquen petites ombres que desllueixen –en opinió d’alguns– els països als quals pretenen arribar. Als astrònoms, la tècnica del trànsit els permet mesurar distàncies i dimensions. A nosaltres, ciutadans europeus i del mal anomenat primer món, ens dóna la mesura exacta de la nostra deshumanització i vergonya.

I també vaig pensar en mi mateix, i en les ombres que dec provocar, de manera inconscient, mentre transito al voltant d’amics, familiars i coneguts.

I en que, de vegades, tots plegats som com satèl·lits, sempre orbitant entorn dels mateixos problemes i les mateixes obsessions.

Una lectura d’El zero i l’infinit (II)

Una de les coses que més em fascina és la facilitat amb què els éssers humans obviem la nostra finitud. Potser és un do que ens va ser atorgat pels déus, un afegitó d’últim moment en veure, estupefactes, les imperfeccions de la que havia de ser la criatura més preuada. El que no van calcular (és un suposar) és el talent amb què l’assumiríem, aquest do, i la barbàrie que en resultaria.

Fragmento del diario de N. S. Rubachof:

«¿Con qué derecho nosotros, los que desaparecemos de la escena, miramos a los Gletkin con tanta altanería? Los monos debieron reírse cuando el Neanderthal hizo su aparición sobre la tierra. Los monos, altamente civilizados, se lanzaban graciosamente de rama en rama; el hombre de Neanderthal era torpe e inclinado hacia la tierra. Los monos, satisfechos y apacibles, vivían en una atmósfera de refinados juegos, o se buscaban sus pulgas con recogimiento filosófico; el Neanderthal iba por el mundo con pesadas zancadas, dando golpes de maza en torno suyo. Irónicos, los monos se divertían mirándole desde lo alto de la copa de los árboles y arrojándole nueces. Algunas veces se estremecían de horror. Ellos comían con pulcritud y delicadeza frutos y plantas suculentas; el Neanderthal devoraba carne cruda, mataba animales y a sus semejantes. Derribaba los árboles que siempre habían estado allí, desplazaba las rocas de su posición inmemorial, transgredía todas las leyes y todas las tradiciones de la jungla. Era grosero, cruel, desprovisto de toda dignidad animal…, desde el punto de vista de los monos cultivados, y representaba un bárbaro retroceso de la historia. Algunos chimpancés que aún viven, levantan siempre la cabeza con aire despectivo al ver a un ser humano…»

Arthur Koestler. El cero y el infinito. Ediciones Destino (*)

Arthur Koestler, 1950

Deia en el post anterior que de la novel·la de Koestler només en sabia que havia estat una lectura de referència, anys enrere. El cert és que si la recordava, era sobretot pel títol, que sempre em va semblar molt suggeridor i que ara, un cop llegida, he trobat encertadíssim. Miraré d’explicar-los per què:

La història de la publicació d’aquesta novel·la és força enrevessada. Arthur Koestler la va començar a escriure en alemany, el 1939, el mateix any en què va conèixer Daphne Hardy, una escultora anglesa, de 22 anys, que acabaria essent la seva parella. Vivien a París, ell dedicat a escriure i ella treballant en les seves escultures. La situació, però, no era tan idíl·lica com pot semblar: el pacte de no agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica s’havia trencat; Europa era a punt d’entrar en guerra; Koestler havia estat quatre mesos tancat en un camp d’internament, acusat de ser un agent soviètic; un cop alliberat, els interrogatoris i els escorcolls al pis on vivien eren freqüents… En aquestes condicions, amb la novel·la sense acabar i patint perquè no l’arribaria a publicar –era fàcil imaginar que en una d’aquelles visites podien confiscar-li’n els originals– Koester li demana a la seva parella que la tradueixi a l’anglès. Durant uns mesos van mantenir un ritme de treball intens, Koestler escrivia tancat a la cuina, en alemany, mentre Hardy, asseguda davant d’una tauleta al bell mig de l’estudi que compartien, anava traduint a l’anglès. Havien de fer-ho a corre cuita perquè ja havien decidit fugir cap a Londres i sense tenir a mà diccionaris ni altres fonts d’informació. Hardy havia estudiat alemany a l’escola, a La Haia, però no era pas cap traductora ni coneixia la terminologia i ideologia soviètiques que van inspirar la novel·la. L’anglès de Koestler era força rudimentari, encara, i no podia ajudar-la. Acabada la feina i 10 dies abans de fugir, van enviar l’original a Emil Oprecht, editor suís, i la traducció anglesa a l’editorial Jonathan Cape, amb seu a Londres. L’editor anglès estava decidit a publicar-la, però tenia reserves quant a algunes de les expressions i termes emprats. Va demanar contrastar la traducció amb l’original, però no va obtenir cap resposta, ni de Koestler ni de l’editor suís, així és que, convençut que l’original s’havia perdut, va decidir publicar-la tal qual l’havia rebuda, a excepció del títol, que va passar de Vicious Circle (Cercle viciós) a Darkness at Noon (Foscor al migdia). Això succeïa l’any 1941. Totes les traduccions posteriors, més de 30, han partit d’aquella primera versió feta per Hardy. Fins i tot la del mateix Koestler, que l’any 1944 la va retraduir a l’alemany sota el nom de Sonnenfinsternis (Eclipsi solar). En francès, la novel·la va aparèixer el 1945, amb el títol Le Zéro et l’Infini, el mateix que van prendre les versions espanyola, El cero y el infinito, i portuguesa, O Zero e o Infinito.

Daphne Hardy

I és aquí que som arribats allà on volia arribar –ja em perdonaran la marrada–, perquè de totes les opcions, com els deia al començament, em sembla la més encertada.

La novel·la ha estat llegida com una crítica als règims totalitaristes i, més concretament, com una denúncia de la crueltat i l’arbitrarietat dels judicis que van tenir lloc a Moscou, entre els anys 1936 i 1938, en què una multitud –es xifren per milions de persones– va ser condemnada a mort, després de confessar haver traït el Partit i l’Estat –les anomenades purgues de Stalin–. És un període que va commocionar el món, però sobretot el poble rus. Eclipsi solar i Darkness at Noon farien referència, doncs, a l’adveniment d’una foscor inesperada en plena llum diürna. No costa gaire de veure que el causant d’aquesta penombra és el règim estalinista i que el migdia, aquest moment de plenitud que ha quedat del tot enterbolit per l’eclipsi, és el somni d’una vida en llibertat, el moment de veure satisfet el desig de deixar enrere qualsevol servitud i viure sota els ideals de la Revolució –i les directrius del Partit–. Des d’aquesta perspectiva, ambdós títols, Eclipsi solar i Foscor al migdia, són fidels al relat i a la intenció de Koestler, pel que fa a denunciar les atrocitats del règim soviètic i destapar la gran mentida del partit Comunista, organització a la que va pertànyer durant més de set anys.

Però hi ha, també, una altra lectura possible, que recorre tota la novel·la i que s’evidencia de forma clara en les darreres pàgines, i és la de la reflexió entorn de quin és l’espai de l’home, quant a individu, una vegada deixa d’anteposar els interessos del Partit o de la Revolució; què en queda de l’home descregut que viu empès pel decurs de la Història; quina veu té la “auto-dissidència”; quina mena de conversa mantens amb la teva consciència, quan has estat tu mateix qui ha contribuït a aixecar el monstre que és a punt d’engolir-te. I és aquí on la tria de El cero y el infinito no podia ser més encertada.

De forma molt resumida, la novel·la transcriu els interrogatoris a què és sotmès Rubachov, principal protagonista i autor del diari que figura en la citació que encapçala aquest post. Rubachov ha militat al Partit durant més de quaranta anys i ha estat un dels caps visibles de la Revolució. Gletkin, la persona que Rubachov mira amb altivesa i sobre la que es demana quin dret hi té, a mirar-se-la així, representa les noves generacions del Partit, té l’honor d’interrogar Rubachov i l’obligació moral d’emprar qualsevol mètode per tal de fer-lo signar una confessió en què reconegui haver-los traït, és a dir, haver actuat contra la Història.

Durant els interrogatoris, Rubachof ha de respondre i defensar-se d’acusacions falses, basades en declaracions de testimonis també empresonats i prèviament torturats per Gletkin, com ell mateix. És conscient que, digui el que digui, serà condemnat a mort. És en aquest moment que sorgeix el Rubachov atrapat pel sentiment oceànic, l’individu capaç de fondre’s en el Tot, de desaparèixer –esdevenir zero–, enfront de la multitud i diluir-se en la Història –en l’infinit–.

Freud va interpretar aquest sentiment oceànic com un recurs o una manera d’obviar o rebutjar els perills externs. Potser sí, però en el gest de Rubachov hi veig, sobretot, la gosadia i voluntat d’afirmar-se com a individu:

El Partido desaprobaba tales estados de ánimo. Los llamaba “misticismo petit-bourgeois”, “huida del trabajo” y “deserción de la lucha de clases”. El sentimiento oceánico era contrarrevolucionario. […] El Infinito era una cantidad políticamente sospechosa, el “Yo”, una cualidad sospechosa. El Partido no reconocía su existencia. La definición del individuo era: una multitud de un millón dividida por un millón.

I hi ha, també, la presa de consciència que tot el terror i mal causat a milers de persones ha estat en debades; que quan el fanatisme i el poder d’una ideologia és infinit, l’ànima de l’individu tendeix a zero.

“Había un error en el sistema; acaso residía en el precepto que hasta aquí había tenido por incontestable, en nombre del cual había sacrificado a otros y se veía sacrificado él mismo; el precepto de que el fin justifica los medios. Esta era la frase que había asesinado a la gran fraternidad de la Revolución, y que había lanzado a todos a la plena locura. ¿Qué había escrito él hacía poco en su diario? “Nosotros hemos tirado por la borda todas las convenciones; nuestro único principio director es el de la consecuencia lógica; navegamos sin lastre moral.”

Molts anys després, Arthur Koestler recollia a les seves memòries aquesta declaració terrible:

“Tenia 26 anys quan vaig ingressar en el Partit Comunista i 33 quan en vaig sortir … Mai abans ni després va estar la vida tan plena de significat com durant aquells set anys. Van tenir la grandesa d’un bell error per damunt de la veritat putrefacta.”

I encara, en l’últim escrit que va deixar, la nota de suïcidi, hi podem llegir:

“Aquest sentiment oceànic m’ha afermat sovint en moments difícils, i ho fa ara, també, mentre escric aquesta nota.”

És per tot això, deia, que considero El cero y el infinito el millor dels títols que ha adoptat la novel·la.

No puc acabar sense explicar-los el final de trajecte (provisional?) que ha acompanyat la publicació d’aquest llibre: l’any 2016, a la Biblioteca Central de Zurich, un doctorant alemany anomenat Mathias Weßel, mentre examinava l’arxiu d’Emil Oprecht –l’editor suís de Koestler–, va trobar aquesta entrada: “Koestler, Arthur. Rubaschow: novel·la. Mecanoscrit, març 1940, 326 pàgines”. Després de 76 anys havia aparegut l’original que el mateix Koestler donava per perdut. Portava per títol Rubaschov.

(*) No he trobat qui n’és el traductor/a

Una lectura d’El zero i l’infinit (I)

Fa unes setmanes vaig anar a passar el dia a Portbou. No feia encara mitja hora que havia arribat que vaig trobar, en un d’aquests punts d’intercanvi de llibres, El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

De la novel·la, més enllà de recordar que havia estat una lectura de referència, no en sabia res. De Koestler, recordava el moment en què vaig conèixer la notícia del doble suïcidi, el seu i el de la seva dona. Érem a taula, a mig dinar, i teníem la televisió encesa. Val a dir que el menjador de casa era força gran i que l’aparell quedava prou allunyat com perquè, aparentment, ningú no hi parés atenció. Això és el que hauria deduït qualsevol observador, en veure vuit comensals que parlaven i discutien tots alhora, aliens a la remor d’una veu que, impertorbable i com cada migdia, informava dels successos i fets més destacats. Però aquest mateix observador no trigaria gaire a adonar-se de l’error, perquè sempre sortia algú que, enmig de qualsevol conversa i sense venir a tomb, comentava el que les notícies acabaven de dir. Aquell dia va ser la mare: “diu que els han trobat tots dos morts, asseguts al sofà de casa seva”. Suficient perquè la resta s’hi afegís “qui dius que han trobat?”, “però, quan ha estat, això?”, “tots dos, la dona també?”, “qui dieu que eren?”, “un científic i la seva dona”, “no, sembla que era escriptor”, “no havia fugit de Rússia, aquest?”… i així fins que algú, normalment el pare o l’avi, devia dir “calleu un moment” o “apugeu el volum” cosa que devia passar quan el periodista ja havia acabat d’explicar la notícia. De fet, a casa era molt difícil estar informat de res perquè quan es donava el cas estrany d‘estar tots en silenci, escoltant el titular d’una notícia de màxim interès, sempre hi havia algú que s’apressava a dir-hi la seva i d’immediat s’originava una petit debat que impedia conèixer el que realment havia succeït. En resum, de Koestler em va quedar, per sempre més, la imatge dels cossos inerts de dos ancians, asseguts un al costat de l’altre, al sofà de casa seva, com qui fa una becaina després de dinar.

Tot això va passar-me pel cap, mentre comprovava l’estat del llibre i el guardava a la motxilla, feliç de la troballa. Després, vaig continuar la passejada i vaig pujar al cementiri, a retre homenatge a Walter Benjamin i a visitar el memorial que va dedicar-li Dani Karavan, monument d’una bellesa fatídica, en el sentit que t’engoleix, emocionalment i física, i t’obliga a descendir per un corredor que resulta terrible i alliberador, alhora.

Al tren, ja de tornada, vaig deixar de banda el llibre que portava i vaig començar a llegir El cero y el infinito, del tot inconscient del que representava haver estat, unes hores abans, davant la tomba de Walter Benjamin, amb el llibre d’Arthur Koestler penjat a l’esquena.

Sospitava que tots dos devien haver coincidit en algun moment, potser eren amics o havien intercanviat escrits o compartit autors i lectures. Ara he sabut que van ser veïns a París, quan vivien al número 10 del carrer Dombalse, i que Benjamin era un dels participants habituals a les timbes de pòquer que organitzava Koestler. L’última vegada que van trobar-se va ser a Marsella. Tots dos fugien de l’ocupació nazi, Benjamin cap a Espanya, des d’on pensava poder arribar als Estats Units i reunir-se amb els seus amics Adorno i Arendt; Koestler, cap a Anglaterra, seguint la ruta d’Orà, Casablanca i Lisboa. La trobada a Marsella va ser breu, Koestler marxava l’endemà mateix, però va durar el temps suficient com perquè Benjamin li preguntés si portava res per prendre’s, si les coses es torçaven. Va ser llavors que va oferir-li la meitat de les 64 dosis de morfina que duia al damunt: “Quedi-se-les, per si de cas”, sembla que va dir-li.

Arthur Koestler va suïcidar-se 43 anys després que ho fes Benjamin. Tenia 77 anys, patia Parkinson i leucèmia, i no volia esdevenir un vell incapaç ni ser una càrrega per a ningú. A l’escrit que va deixar hi podem llegir:

“El propòsit d’aquesta nota és deixar palès que intento suïcidar-me prenent una sobredosi de fàrmacs, sense el coneixement ni l’ajut de cap altra persona. Els fàrmacs els he aconseguit de forma legal, i els he acumulat durant molt de temps.”

La nota està escrita en primera persona, no fa referència a cap pacte amb la seva esposa Cynthia, que 30 anys més jove i en perfecte estat de salut, va decidir acompanyar-lo. Alguns diuen que era incapaç d’imaginar una vida sense l’Arthur, altres, que patia una submissió malaltissa.

Imre Kertész, també hongarès, també jueu i també malalt de Parkinson, com el mateix Koestler, va deixar escrit que “Llevar-se la vida o continuar vivint és una qüestió de caràcter, de temperament o d’oportunitat; algunes vegades només continuem vivint perquè ens falten els instruments adequats”. Kertész no va tenir el caràcter, el temperament o l’oportunitat. Tampoc devia tenir a mà els instruments adequats. L’estri escollit per a suplir tanta mancança va ser abocar-se a escriure La última posada, text al qual pertany aquesta citació.

L’any vinent, al setembre, tornaré a Portbou a visitar la tomba de Benjamin. Portaré la novel·la de Koestler al damunt, però no pas penjada a l’esquena, la duré a les mans, ben visible, perquè en Walter i l’Arthur puguin retrobar-se i parlar de tot el que els va quedar pendent.

El barber de Spinoza

Els qui coneixen la vertadera utilitat dels diners, i adeqüen la seva riquesa a les seves necessitats, viuen contents amb ben poc.

Ètica, 4a Part, Apèndix, Capítol XXIX – Baruch Spinoza

Expliquen els biògrafs que Baruch Spinoza va passar els darrers anys de vida a La Haia, a Paviljoensgraacht, als afores de la ciutat. Vivia en una habitació que havia llogat al pintor Hendrik van der Spyck. L’habitació era modesta però prou espaiosa perquè Spinoza s’hi instal·lés amb  totes les seves pertinences: un llit, una taula de roure, una taula raconera de tres potes, dues tauletes petites, l’instrumental que utilitzava per a polir lents, uns cent-cinquanta llibres, i un joc d’escacs. 

Si coneixem el detall de quines eren les possessions de Spinoza, és perquè, quan va morir, van haver d’inventariar-les i subhastar-les per tal de fer front als nombrosos deutes que havia acumulat el filòsof. A la llista de creditors hi havia, entre d’altres, el farmacèutic, que reclamava 16 guilders per la venda d’uns medicaments; el mateix Van der Spyck, a qui Spinoza havia quedat a deure  alguns mesos de lloguer i a qui se li havien de pagar les despeses de l’enterrament –va ser ell qui se’n va fer càrrec–, i, a més d’altres persones que van aportar factures pendents de pagament, un tal Abraham Kervel, d’ofici barber.

Casa on va morir Baruch Spinoza

La situació financera de Spinoza era tan delicada que Rebeca i Daniel, germana i nebot del filòsof, sospitant que la subhasta no seria suficient per a eixugar els deutes del filòsof, van sol·licitar al tribunal superior de La Haia una suspensió condicional dels drets i obligacions que els pertocaven com a hereus legítims:

Rebeca Espinosa y Daniel Carceris [sic], hijo de Miriam Espinosa y de Samuel de Carceris, con domicilio en Amsterdam, hacen saber respetuosamente a su señoría que los bienes dejados por Baruch Espinosa, hermano y tío de los solicitantes que murió en febrero de 1677, han sido adjudicados a los suplicantes. Teniendo que la herencia del llamado Baruch Espinosa pueda estar afectada de tantas deudas que la simple aceptación de ella pueda ser gravosa y dañina para los suplicantes, los susodichos suplicantes no creen prudente poder aceptar la llamada herencia a menos que el inventario arroje algún saldo positivo; por lo cual, los suplicantes se ven obligados a recurrir a Su Señoría, y respetuosamente solicitan de Ella que obtenga del Tribunal de La Haya los documentos de beneficio del inventario, con la cláusula de indemnización si fuera necesario.

Dit en altres paraules, demanaven al jutge que els concedís d’acceptar l’herència només en el supòsit que, un cop venudes les pertinences del finat, els quedés algun guilder per repartir-se.

Per tot el que porto explicat podrien pensar que Baruch era poc curós amb els diners o amb les obligacions vers les persones que li feien confiança. Per corregir aquesta impressió, que es correspon ben poc amb la figura del filòsof de vida austera i moral íntegra que ens ha llegat la història, puc afegir que, segons opinen els seus biògrafs, Spinoza, consegüent amb el que ell mateix predicava –un home lliure en res pensa menys que en la mort– no imaginava tenir la mort tan a prop. És cert que es medicava, d’aquí el deute acumulat amb el farmacèutic, i és molt probable que la tos i els problemes respiratoris que li ocasionava la malaltia pulmonar que patia –causada, segons els mateixos historiadors, pel polsim de vidre que respirava mentre tallava i polia lents– s’haguessin agreujat els darrers mesos. Però aquell diumenge 21 de febrer de 1677, dia de la seva mort, Spinoza es va llevar, va baixar a esmorzar amb en Hendrik i la resta de la família, la dona i els set fills, –i potser amb algun altre hoste–, i va estar xerrant amb ells una bona estona fins que la família va sortir de casa per a anar a l’església. Quan van tornar d’oir missa, van dinar plegats. A la tarda, la família va marxar un altre cop a l’església i van deixar Spinoza en companyia d’un metge amic seu, que havia estat cridat pel mateix Baruch. Quan la família va arribar a casa, a mitja tarda, van trobar Spinoza estirat al llit. El metge va indicar-los que havia mort a les tres de la tarda, de forma sobtada. Res no li devia fer pensar, doncs, que havia de córrer a resoldre els assumptes i deutes pendents.

Retrat de Baruch Spinoza (Hendrik van der Spyck)

Però tornem a l’herència. Finalment, va ser el mateix Van der Spyck l’encarregat de subhastar la roba i tots els mobles i llibres de Spinoza, i devia fer-ho prou bé perquè amb els diners que en va treure va poder pagar tots els creditors i va recuperar les despeses de l’enterrament. Amb el temps, Baruch devia travar una bona amistat amb el pintor, perquè va ser ell, també, qui va salvar de la subhasta tots els manuscrits que havia deixat Spinoza i qui els va fer arribar a qui havia estat l’editor de les dues úniques obres publicades en vida del filòsof, els Principis de filosofia cartesiana (1663) i el Tractat teològico-polític (1670).

De resultes d’aquella tramesa, el desembre d’aquell mateix any va sortir publicat, en llatí i en traducció a l’holandès per assegurar-ne la màxima difusió, un volum que aplegava tots els manuscrits de Spinoza. Portava per títol Opera Phostuma (Nagelate schriften, en holandès), i incloïa el Tractat per a la reforma de lenteniment, el Tractat polític, que va deixar inconclús, una Gramàtica hebrea, un grapat de cartes i l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, una de les obres cabdals i més singulars de la filosofia occidental, que és impossible no estimar i admirar. Spinoza l’havia deixada aparcada durant més de cinc anys i va ser en aquella habitació de La Haia, envoltat de criatures i enmig de les interrupcions de la gent d’arreu que anava a visitar-lo, que va acabar-la. Val a dir, però, que l’obra va seguir la mateixa sort que el Tractat teològico-polític, tot i que en aquest cas el govern holandès va estar força més eficient perquè va trigar només quatre mesos a prohibir-ne la venda i difusió (el Tractat el van prohibir dos anys després que sortís publicat, quan ja en corrien diverses edicions, anònimes o signades per autors que ja eren morts, amb títols inventats, la majoria de caire científic, i atribuïdes a un editor inexistent).

Finalitzada la subhasta i resoltes les gestions administratives, l’habitació de Baruch devia quedar ben buida, potser a l’espera d’hostatjar un nou llogater que no sabem qui va ser ni quan devia arribar. Spinoza havia viscut gairebé sis anys a casa d’en Hendrik van der Spyck, sens dubte un dels protagonistes principals en els darrers anys de vida del filòsof. Tanmateix, hi ha un personatge menor, en tota aquesta història, que sempre m’ha cridat l’atenció i que no és altre que l’Abraham Kervel, el barber que figurava a la llista de creditors de Spinoza: reclamava un total d’un guilder amb divuit stuivers per haver-lo afaitat en diverses ocasions, durant els darrers tres mesos. Els biògrafs no ens en diuen res, del tal Kervel, i és una llàstima, perquè hem de suposar que si va fiar-li durant tot un trimestre, és perquè coneixia Spinoza de feia temps, i ves a saber quines converses no devien tenir.

*

P.S. I – Filòsofs i barbers no han estat mai gaire lluny. Guillem D’Occam, de qui ja hem parlat a les Restes, era un mestre de la navalla i Bertrand Russell va posar en mans d’un barber la que ha estat una de les paradoxes més famoses de la història de la lògica i la teoria de conjunts:

Vet aquí que el barber del poble és aquell que afaita totes les persones que no s’afaiten elles mateixes. Aleshores, el barber s’ha d’afaitar o no ell mateix? Si ho fa, afaita algú que s’afaita ell i així trenca la seva pròpia regla i si no ho fa, a més de restar sense afaitar, trenca també la regla en no afaitar una persona del poble que no s’afaita ella mateixa.

P.S. II – Spinoza va ser un pensador agosarat, tant, que va creure possible fonamentar l’ètica a la manera com la matemàtica demostra els seus teoremes, en base a definicions, axiomes i proposicions. No hi ha cap altre exercici com aquest en tota la història de la filosofia occidental. Potser Wittgenstein, amb el seu Tractatus Logico-Philosophicus s’hi va apropar, encara que des d’una altra perspectiva i amb una altra ambició. Ja ho va dir Henri Bergson, “tot filòsof té dues filosofies, la seva i la de Spinoza”.

P.S. III – Si tenen curiositat per saber què fa ver finalment Rebeca amb l’herència de son germà, sàpiguen que va renunciar a exercir-ne cap dret. Decideixin vostès si per causa del resultat final de la subhasta o si per haver llegit l’Apèndix que encapçala aquest post.