AI

És important el terme que escollim per anomenar allò que no té nom, encara. Sobretot quan la denominació triada fa referència a qualitats que l’ésser humà es vanta de tenir en exclusivitat. Perquè de l’ús que en fem, d’aquest nou terme, se’n desprendrà el valor real que hom dóna a allò que l’ostentació no deixava veure.

Repasso els ginys que suposadament incorporen això que en diuen ‘intel·ligència artificial’ i m’adono de com l’hem arribada a menystenir, la intel·ligència, i no me’n sé avenir de l’admiració que desperten. De vegades he provat de posar-m’hi, m’esforço a trobar-hi el què, a sentir l’emoció i l’entusiasme que percebo en els ulls dels qui, de bona fe, proven d’il·lustrar-me amb les meravelles de l’últim telèfon, aspirador, nevera, rentavaixelles o cotxe intel·ligent. Els anglosaxons, fanàtics dels acrònims con són, n’hi diuen AI i jo, descregut com sóc, sempre que en llegeixo una notícia o titular, no puc evitar pensar que han deixat la frase a mitges: AI, pobres de nosaltres, que a tot estirar no deu passar d’espavilat.

Anuncis

Anhel de normalitat

Quan has d’esforçar-te a exhibir allò que hauria d’ésser normal, quan en fas una sobreexposició, és perquè potser no n’és tant, de normal.

He vist l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare del nen mort a l’atemptat de Barcelona. L’he vist arreu, a la TV, a la premsa escrita, a Twitter. De fet, és difícil que algú no l’hagi vist, pel ressò que ha tingut i per com ha estat emprada pels mitjans com a imatge de convivència, símbol de tolerància i –només m’ho sembla a mi?– de perdó. I no deixo de pensar-hi.

Per la posada en escena, tots dos sortint de la casa de la vila, davant d’una munió de gent aplegada a la plaça de l’ajuntament. L’abraçada no és immediata, triga uns instants, com si volguessin assegurar-se que tothom, la ciutadania, els periodistes, la gent encuriosida, és a punt per a l’esdeveniment.

Més enllà de la posada en escena hi ha el fet: l’abraçada del pare s’ha convertit en un acte de coratge moral, una mena de representació muda del No tinc por, seguida d’un ni us tenim cap rancúnia, musulmans. En l’enaltiment i el ressò d’aquesta abraçada hi bull la fantasia d’haver vençut, per uns moments, el prejudici d’imaginar que sota cada gel·laba hi ha un terrorista en potència, un expert a convertir musulmans en artefactes explosius. Hi ha, en resum, un anhel de normalitat. Que aquesta imatge hagi esdevingut, durant uns dies, la icona de pau i concòrdia tan cobejada per tots els mitjans –i per tota la societat–, només demostra com n’estem, de fotuts, i la feina que cal fer, encara. Estem prou segurs que no tenim por? Tenim clar qui hi està inclòs, en la primera persona del plural?

Que ningú no llegeixi en aquestes línies cap crítica ni retret als pares del nen mort en l’atemptat. Des d’aquí el meu condol sincer, arrosseguen la pena més gran que es pot patir mai. Ningú no hauria de perdre un fill, no hi ha consol possible, va contra natura.

 

P.S. He llegit que en la retransmissió televisiva de la manifestació d’ahir, les responsables de llegir el manifest van ser presentades com a Rosa Maria Sardà, actriu catalana, i Míriam Hatibi, musulmana d’origen català.

Abatre

Sóc d’aquella mena de persones que quan sent la paraula ‘abatut’ encara pensa que parlen d’algú que es troba mancat d’ànim, d’algú que ha quedat sense esma ni força per a fer res. I sempre per causa d’una pena, que l’aclapara i que se’l menja per dins.

I ho prefereixo.

M’estimo més anar així pel món, i trigar a reaccionar abans no m’adono que estan parlant que algú ha mort algú altre. Perquè no vull normalitzar la mort violenta, i perquè abatre a trets els terroristes, per comptes d’haver-los mort, no fa el fet menys traumàtic, ni repara la pena de pensar que entre totes les víctimes hi hauríem de comptar, també, aquests nois.

I em fa mal, alhora. I m’omple de contradiccions.

Calipso, a l’agost

Fa dies que penso en Calipso, la nimfa que reté Ulisses a l’illa d’Ogígia, durant set anys, amb els seus encants i amb la seva dolçor i bellesa immortal. Ah, Calipso, quin bé de Deu i com te’n vas arribar a enamorar, d’Ulisses.

Deia que fa dies que hi penso, en ella i en l’Ulisses. Potser perquè estic de vacances, que d’alguna manera venen a ser la meva Calipso particular, engalipat com la majoria de mortals per l’embruix de dues, tres o quatre setmanes de plaer,  a tot estirar, del que sigui, i amb la il·lusió de viure en un paradís que, tanmateix, lluny d’ésser immortal com el que prometia Calipso, acabarà sucumbint a la rutina amenaçadora del mes de setembre i posteriors.

Ah, tu, admirat Ulisses, que vas tenir la felicitat eterna a les mans –o sota la cintura–, i que amb els teus plors, consumit pel dolor de la nostàlgia i el desig de tornar a casa, vas aconseguir que els deus es compadissin de tu, forçant Calipso a deixar-te marxar.

Ah, tu, admirat Ulisses, que deixant Ogígia van oferir-te encara per esposa la bella Nausica, filla de reis, i que tot i així vas rebutjar i vas optar per fer-te a la mar, amb el propòsit de no desviar la ruta ni abandonar el vaixell fins arribar a Ítaca.

Ah, tu, admirat Ulisses, que quan vas fer port vas retrobar la mateixa illa àrida i deserta que havies deixat quan vas salpar, vint anys enrere, i una esposa, l’estimada i enyorada Penélope, per força ja vella i arrugada. Digues, admirat Ulisses, no te’n vas penedir mai?

 

Photo by José Duarte on Unsplash

Torçar la mirada

És gairebé el darrer fotograma de la pel·lícula. Kambei, Sichiroji i Katsushiro són dempeus davant les tombes dels que han mort en la batalla. L’enrenou dels camperols, que canten feliços per la victòria, els distreu i els fa girar el cap en direcció al poble. El túmul dels altres quatre samurais, sensiblement més gran que el de la resta de víctimes i amb l’espasa clavada al capdamunt, corona la imatge. Ningú no els mira. És només un gest, però aquest torçar la mirada posa les coses al seu lloc: és l’element de què es serveix Kurosawa per impedir que l’èpica de les escenes que acabem de visionar, la gran batalla final entre bandits a cavall, i camperols i samurais a peu, lluitant a mort sota una pluja torrencial, ultrapassi el caràcter eminentment tràgic del relat.

Posem-nos en situació. Set samurais narra la història d’uns camperols que decideixen contractar un grup de samurais perquè els defensi de la colla de quaranta bandits que, any rere any, els assalta el poble, els pren la collita i els ho fa tot malbé. Explicada així, la pel·lícula resulta ben simple: els bons, és a dir els camperols, incapaços de defensar-se per si sols –perquè a més de bons són febles–, necessiten d’uns altres que són més forts, els samurais, per combatre els dolents, els bandits. Passa que en mans de Kurosawa no hi ha història que no tingui un rerefons, una voluntat de mostrar-nos que és la fatalitat qui governa les nostres vides. Si d’això que acabo d’escriure en deduïu que en les seves pel·lícules sempre hi ha una lliçó a extreure’n, que cal buscar-ne la “moralina” que ens farà a tots millors, és perquè no m’he sabut expressar, perquè la influència de Disney i Hollywood ha fet molt més mal del que ningú no imagina o perquè no heu vist prou pel·lícules de Kurosawa (de tots tres, aquest és l’error més fàcil de corregir).

Però anem al gra. Superats els primers minuts, en què els bons són molt bons –a ulls d’un occidental, fins i tot molt beneits– i els dolents, molt dolents, Kurosawa es despenja oferint-nos la cara més fosca, per menys coneguda, dels samurais. Som al segle XVI i els temps han canviat. Lluny queda la imatge d’aquells guerrers lleials, seguidors del Bushido, que donaven la vida per defensar el seu senyor i que, davant de la fatalitat de perdre l’honor –per causa d’haver fracassat en el compliment de les seves responsabilitats i obligacions morals o per haver seguit una conducta impròpia d’un samurai–, podien recobrar-lo encara per mitjà del seppuku. Els samurais que veiem en pantalla són guerrers fracassats que, havent perdut (o tal vegada abandonat) el seu senyor, vagaregen pels pobles i ciutats, i malviuen arrossegant la gens honrosa aura de mercenaris. Aquests samurais no tenen cap senyor a qui honrar, cap palau a defensar i tanmateix són vius. La seva honorabilitat no l’haurem de buscar en el suïcidi –que òbviament no han comès– ni en les batalles guanyades o en la fondària de les ferides sofertes –que no coneixem–, sinó en la predisposició a defensar uns camperols paupèrrims i, convé no oblidar-ho, en l’import de la recompensa que rebran a canvi de jugar-s’hi la vida: tres plats d’arròs al dia.

La imatge que encapçala el post, deia, és una imatge carregada de sentit, que parla per si sola. Kurosawa, mestre incomparable a l’hora de marcar un tempo específic per a cada escena, l’aguanta un moment en pantalla, tot just el necessari per aconseguir el desassossec de l’espectador. Després, quan ja el té fora de combat, rebla el clau i hi afegeix les últimes paraules de Kambei: “Hem tornat a sobreviure”, diu el samurai més experimentat, i afegeix “són els camperols, que han guanyat, no pas nosaltres”. Recordem que els quaranta bandits són morts i que els camperols canten feliços mentre tornen a cultivar els camps d’arròs. Som, no cal dir-ho, davant l’anunci d’un final feliç, però Kurosawa no està fet per endolcir-nos la vida, no hi ha rastre d’alegria ni d’orgull, en aquest tornar a sobreviure, tampoc cap ressentiment o falsa modèstia en concedir la victòria als camperols. Les paraules de Kambei expressen la resignació d’haver de seguir vius en un temps que no els pertany, de no haver estat capaços de comportar-se com un autèntic samurai, quan tocava.

Set samurais és un homenatge sincer a la figura d’aquests guerrers, per això calia oferir-nos-en el costat més fosc. I és també la constatació definitiva que defensar l’honor fins a la mort, morir gloriosament, forma part d’un temps passat que ja no tornarà. És per això que en el fotograma que tanca la pel·lícula Kambei, Sichiroji i Katsushiro ja no hi són i només veiem les tombes d’aquells que han perdut la vida en la batalla. Que els túmuls dels samurais morts siguin al capdamunt de l’escena, ocupant un espai superior al dels camperols finats, és tal vegada l’últim homenatge que els podia retre.

La gent important

Ja em perdonaran la resta d’alumnes, però de totes les visites que s’havien organitzat a la Biblioteca Nacional de Catalunya, m’interessava especialment la que havien de fer el grup d’alumnes del PFI*, així és que, tan bon punt vaig trobar-me amb la seva tutora, mesos després, vaig córrer a preguntar-li:

–Què, com va anar, la visita?
–Ui, estaven molt nerviosos. El Jose, l’Omar i la Marta no van venir. Els vam haver de deixar perquè ja estaven amonestats i tampoc no teníem clar que aguantessin tot el matí, més el viatge en tren d’anada i tornada, que sempre es complicat… El Jose ho va tenir clar i es va auto-eliminar d’un bon començament: «yo no voy a ir, profe, que si voy, la lío, que igual no controlo y no quiero problemas».
–Quin tio, el Jose! I a la resta, els va interessar? S’ho van passar bé?
–Molt! Vam quedar tots impressionats, ells amb l’espai, i jo amb el seu comportament: es van portar tan bé! I la noia que va fer-nos la visita guiada també ho va fer molt bé, s’esforçava a explicar-se amb molta claredat perquè l’entenguessin i perquè poguessin gaudir al màxim de la visita. Pobre, però, que al final va passar un mal tràngol…
–I això?
–Doncs, que quan vam arribar a les sales d’accés restringit, per fer-los sentir la solemnitat del moment i mantenir-los interessats, que alguns començaven a estar fatigats, els va dir: “Ara, entrarem en un espai restringit, en unes sales on no hi pot entrar ningú, només la gent important!”. Mira, va ser acabar de dir-los això, i l’Ibrahim, que ja el coneixes, amb tota la seva ingenuïtat i bona fe que li pregunta: “i què tenen, de diferent de nosaltres, aquesta gent important?”.

Sobre el «Pinocho» de Collodi

1. Lenguajes adaptados. Cuando los colonizadores dicen que los colonizados no están «maduros para la autodeterminación», juzgan la cosa sobre el canon de sus propias maneras de existencia; pero, aun dando por bueno ese criterio y suponiendo que respecto de él sea cierto el veredicto, no hay que perder de vista hasta qué punto éste se ha dictado desde el hecho de la propia colonización y a la luz de las relaciones por ella establecidas. Como con los animales domésticos, se juzga la inteligencia del colonizado principalmente por su capacidad para entender al colonizador, para comunicarse con él. Pero ya que la lengua es el medio en cuyo seno tiene que medirse tal capacidad, hay que ver en primer lugar qué es lo que pasa con la lengua que corre entre uno y otro; y lo que pasa es que el propio colonizador empieza por fijar esa lengua –que es la suya– en un estadio de aprendizaje absolutamente grosero y elemental, pues, en efecto, en lugar de decirle al colonizado «Si fuera usted tan amable de conducirme a Bulawayo, estaría dispuesto a pagarle hasta diez libras rodesianas», lo que se dice es «Mtombo llevar Hombre Blanco Bulawayo y Hombre Blanco dar dinero Mtombo». Yo no diré que haya en tal comportamiento una deliberada y maligna segunda intención de bloquear al colonizado en su insuficiencia para pasar los exámenes de madurez pertenecientes al discutible criterio arriba mencionado; posiblemente no se trata más que del involuntario resultado de un puro egoísmo práctico según el cual lo único que le importa de Mtombo al Hombre Blanco es que le permita llegar lo más pronto posible a Bulawayo, y para conseguir a ultranza este propósito es no sólo suficiente sino incluso más expedita y eficaz esa deforme lengua: «¡Pues si cada vez que uno tiene que ir a alguna parte tuviese que pararse a dar lecciones de gramática…!». Lo cierto es que cuando los colonizadores vuelven a suspender una y otra vez a los colonizados en sus exámenes de madurez se olvidan de que han sido ellos mismos quienes los han fijado en el grado más elemental de las asignaturas que ellos mismos han decidido que hay que aprobar para que un pueblo se las gobierne por su cuenta, asignaturas entre las que destaca como primera y principal la de «Capacidad para entender al Hombre Blanco».

Rafael Sánchez Ferlosio. Ensayos I. Altos estudios eclesiásticos. Gramática. Narración. Diversiones. Debate


* D’acord amb la definició del Departament d’Ensenyament, els programes de formació i inserció (PFI), són voluntaris, duren un curs acadèmic, i estan pensats per a joves d’entre 16 i 21 anys que han deixat l’educació secundària obligatòria i no segueixen estudis en el sistema educatiu ni participen en cap acció formativa. L’objectiu dels PFI és proporcionar-los, d’una banda, la possibilitat de tornar al sistema educatiu (a la formació professional) i, de l’altra, l’aprenentatge imprescindible per accedir al mercat de treball.

Notes per a una lectura de Crematorio

1.- Una novel·la és una construcció literària que narra, en primera o tercera persona, les vides i fets dels personatges que hi són representats. Fets i personatges són l’argamassa, els elements que un cop fixats subjecten l’edifici i fan que s’aguanti dret. Després vindrà la resta, si l’aixequem de tres o de cinc plantes, si hi obrim o no un celobert, si n’arrebossem la façana o si hi deixem lluir els maons, allò que se’n diu acabat d’obra vista. I això darrer és el que ha escollit Chirbes, agafar la gaveta, pastar el ciment i apilar els maons, un damunt l’altre, fins a tenir enlairada aquesta catedral de la devastació que és Crematorio.

2.- A Crematorio els personatges passegen nus, a la vista del lector, lluint totes les imperfeccions perquè no perdem detall de la seva degradació moral. Ningú no s’està de dir-nos tot el que els dóna sentit i els ajuda a viure –i no hi fa res que siguin els diners, la literatura, les putes, el desig d’un cos bonic, l’ànsia de poder o l’art–. Tot té, en el fons, la mateixa consistència i tots, des de Rubén Bertomeu, l’arquitecte, fins a Traian, el rus mafiós o Federico Brouard, l’escriptor, tots tenen la seva veritat. I tant li fa que la pronunciï Irina, la puta més cobejada, o Sílvia, filla de Bertomeu, burgesa i ben educada.

3.-El perill de Crematorio –cap novel·la bona és mai innòcua– és el de quedar fascinat per la veu dels personatges, el de deixar-se captivar mentre expliquen quina és aquesta veritat. És l’atracció de l’abisme, o si es prefereix, el de quedar embadalit per l’enderrocament d’una societat que deixen abandonada a la seva sort. Els somnis, les il·lusions d’uns i altres són l’ampolla esberlada contra el vaixell, abans no iniciï la travessia. Rubén, l’encarregat de passar l’escombra i recollir-ne els bocins, que els comminaven a ser feliços.

4.- A Crematorio no hi trobem només les cendres de Matías, germà petit de Rubén, que amb la seva omnipresència ens obliga a girar el cap per mirar enrere, sinó les cendres del futur de tots plegats, que cremen abans d’esdevenir realitat.

5.- Crematorio, és una construcció monumental i Chirbes n’és el mestre d’obres, n’ha preparat els fonaments, n’ha cavat la rasa i hi ha abocat els personatges amb la mateixa cura del qui hi aboca el formigó, procurant reomplir tot el fossat per no deixar-hi buits que puguin manllevar la solidesa del conjunt. El gran treball de Chirbes és haver penjat el mirall al sostre i oferir-nos una mirada de 360 graus sobre les menudeses que mouen l’ésser humà: la solidesa del conjunt, extraordinària, està sustentada sobre la fragilitat d’uns personatges que s’assemblen perillosament a tots nosaltres.

6.- Malgrat que Chirbes ens els dibuixa a mà alçada –el seu és un treball delicat–, el lector té la sensació que, de tan clars com són, han estat traçats resseguint el contorn d’una plantilla que els perfila a la perfecció, com si hom, després de llegir la novel·la, pogués jugar a retallar-los amb tisores i a doblegar-ne la base per tal de mantenir-los drets damunt la taula i fer-los moure i enraonar. En realitat, però, ni l’edat, ni la classe social, els estudis o l’educació, ni tan sols els diners o l’ús que en fan, no els diferencien. A Crematorio tot està instrumentalitzat, l’amor, el sexe, la ideologia, l’edat, i tots lluiten, cadascú amb els seus recursos i amb més o menys encert, per tal de fugir d’aquest paisatge de desolació. Chirbes els ha encès el llum a mitjanit i el que veuen no els agrada.

7.- A Crematòrio tot va més enllà, però aquest anar més enllà és un tornar a enrere, en un retorn que explica i justifica el present. Tots plegats, l’idealista, el materialista, l’ingenu, el jove, el vell, tots voregem el ridícul, sobretot com més convençuts estem d’anar carregats de raó.

8.- Chirbes no deixa replà on poder-nos asseure a descansar: hi sona Bach, Brahms, Shostakovic, però també Coltrane; sota el mateix sostre hi fa conviure la classe i l’elegància amb la manca d’estil i el gust més xava; agermana l’enyor d’un temps passat amb el desig de no haver-lo viscut; ofereix una lliçó d’europeisme, de la mà de pintors, quadres, museus, capitals, també de restaurants, i la complementa amb una classe sobre la València costanera més sòrdida, farcida de tuguris i bars de putes. Tota la novel·la és un equilibri de contrapunts i és el lector qui ha de decidir quin és l’espai que li pertoca, si és que n’hi ha cap, i escollir si és allà que vol quedar-se.

9.- Els sentiments, els ideals, els somnis, les il·lusions, tenen la partida perduda. Ho sabem només començar la lectura, per això s’aferren a fer-se presents i a reclamar protagonisme al llarg de tota la novel·la. És quan acabes la lectura de Crematorio que t’adones que aquesta construcció de Chirbes, l’obra vista que dèiem en començar, és feta amb les piles de runa que l’autor va anar trobant en el temps i la societat que li va tocar viure (que són els nostres).

10.- Rafael Chirbes: L’única cosa que, tal vegada, podria rescabalar-nos és afrontar la vida amb coratge.