La resclosa

L’Antonia té 82 anys, i el temps d’aturar-se a parlar amb estranys. Podeu vorejar el canal, ens diu, i fer tota la volta a la gran conca –Le Grand Bassin–. Ella ho feia cada matí amb el seu marit, tots dos de bracet, però des que va morir –“Il a décédé le mois de mai”– només surt a fer una passejada curta.  

L’acompanya un gos petaner, que jeu pacient mentre dura la conversa –”c’était de mon mari… il avait la maladie d’Alzheimer, il ne savait pas manger seul et je ne pouvais pas aller a l’hôpital, à cause de la pandémie…”–.

Els ulls, petits i cansats, li queden ben negats. Així que se n’adona, recupera l’ànim  –”… il a été un bon mari… nous aimions beaucoup danser… nous avons été très heureux!”– i se li escapa un somriure que és el passaport per parlar-nos de la seva infantesa: per sorpresa nostra, l’Antonia va néixer a Badalona –“mis hermanas –diu ara, amb un castellà afrancesat– ya no hablan español, pero a mí me gusta y cuando nos reunimos y hablamos de nuestras cosas, les digo ¡qué leches! o ¡puñetas!, como decía mi madre, y nos reímos mucho.”

L’Antonia parla dels pares amb admiració –“mi madre era muy guapa, pero tenía mucho carácter… huy… ¡éramos 17 hermanos!” – riu, ja del tot relaxada – “… en mi casa siempre había mucho lío y mi padre siempre, siempre estaba trabajando. Vinimos todos a Francia, de pequeños, por su trabajo”–.

Quan va quedar vídua va haver de deixar casa seva. Ara viu en un pis residència que li ha facilitat l’ajuntament de Castelnaudary. No es queixa, perquè gaudeix de totes les comoditats i perquè segueix al poble on ha estat feliç, però troba a faltar el marit i enyora ballar i la passejada diària.

Ens acomiadem després d’una bona estona, gairebé com amics, i enfilem el recorregut que ens ha recomanat, de forma espontània, i que ha estat l’origen de la conversa.

El passeig és magnífic. Acabem l’itinerari a la resclosa de Sant Roc, una escala fluvial de 4 graons imponents que superen un desnivell de 10 metres i fan possible navegar per les aigües calmes del Canal du Midi.

Envejo la geografia. Qui tingués una resclosa per equilibrar el cabal dels bons i els mals records. Qui pogués obrir i tancar comportes, i apropar-se al final amb el suau balandreig d’una existència ben anivellada.

L’Antonia, si més no, ho ha aconseguit. I me n’alegro.

Trànsit

Quan un astrònom observa un planeta, sobretot un dels més allunyats, pot succeir que, després de temps d’escodrinyar pel telescopi, es vegi sorprès per una petita ombra que no havia detectat abans. Si aquest fenomen –l’observació de l’ombra– es reprodueix de forma reiterada i a una freqüència constant, pot pensar que la causa d’aquella taca no és res més (ni menys) que un satèl·lit que gira entorn del planeta observat i que, durant uns moments, s’ha interposat entre aquest i el seu punt de visió. Els astrònoms n’hi diuen trànsit i és una tècnica que ha fet possible descobrir alguns dels satèl·lits més distants.

Tot això m’ho explicaven mentre era assegut al planetari de La Cité de l’Espace, a Toulouse, sota una cúpula i unes imatges corprenedores. Però jo ja no era allà. Va ser escoltar la paraula trànsit i començar a pensar en les persones, que també transiten i provoquen petites ombres que desllueixen –en opinió d’alguns– els països als quals pretenen arribar. Als astrònoms, la tècnica del trànsit els permet mesurar distàncies i dimensions. A nosaltres, ciutadans europeus i del mal anomenat primer món, ens dóna la mesura exacta de la nostra deshumanització i vergonya.

I també vaig pensar en mi mateix, i en les ombres que dec provocar, de manera inconscient, mentre transito al voltant d’amics, familiars i coneguts.

I en que, de vegades, tots plegats som com satèl·lits, sempre orbitant entorn dels mateixos problemes i les mateixes obsessions.

Una lectura d’El zero i l’infinit (II)

Una de les coses que més em fascina és la facilitat amb què els éssers humans obviem la nostra finitud. Potser és un do que ens va ser atorgat pels déus, un afegitó d’últim moment en veure, estupefactes, les imperfeccions de la que havia de ser la criatura més preuada. El que no van calcular (és un suposar) és el talent amb què l’assumiríem, aquest do, i la barbàrie que en resultaria.

Fragmento del diario de N. S. Rubachof:

«¿Con qué derecho nosotros, los que desaparecemos de la escena, miramos a los Gletkin con tanta altanería? Los monos debieron reírse cuando el Neanderthal hizo su aparición sobre la tierra. Los monos, altamente civilizados, se lanzaban graciosamente de rama en rama; el hombre de Neanderthal era torpe e inclinado hacia la tierra. Los monos, satisfechos y apacibles, vivían en una atmósfera de refinados juegos, o se buscaban sus pulgas con recogimiento filosófico; el Neanderthal iba por el mundo con pesadas zancadas, dando golpes de maza en torno suyo. Irónicos, los monos se divertían mirándole desde lo alto de la copa de los árboles y arrojándole nueces. Algunas veces se estremecían de horror. Ellos comían con pulcritud y delicadeza frutos y plantas suculentas; el Neanderthal devoraba carne cruda, mataba animales y a sus semejantes. Derribaba los árboles que siempre habían estado allí, desplazaba las rocas de su posición inmemorial, transgredía todas las leyes y todas las tradiciones de la jungla. Era grosero, cruel, desprovisto de toda dignidad animal…, desde el punto de vista de los monos cultivados, y representaba un bárbaro retroceso de la historia. Algunos chimpancés que aún viven, levantan siempre la cabeza con aire despectivo al ver a un ser humano…»

Arthur Koestler. El cero y el infinito. Ediciones Destino (*)

Arthur Koestler, 1950

Deia en el post anterior que de la novel·la de Koestler només en sabia que havia estat una lectura de referència, anys enrere. El cert és que si la recordava, era sobretot pel títol, que sempre em va semblar molt suggeridor i que ara, un cop llegida, he trobat encertadíssim. Miraré d’explicar-los per què:

La història de la publicació d’aquesta novel·la és força enrevessada. Arthur Koestler la va començar a escriure en alemany, el 1939, el mateix any en què va conèixer Daphne Hardy, una escultora anglesa, de 22 anys, que acabaria essent la seva parella. Vivien a París, ell dedicat a escriure i ella treballant en les seves escultures. La situació, però, no era tan idíl·lica com pot semblar: el pacte de no agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica s’havia trencat; Europa era a punt d’entrar en guerra; Koestler havia estat quatre mesos tancat en un camp d’internament, acusat de ser un agent soviètic; un cop alliberat, els interrogatoris i els escorcolls al pis on vivien eren freqüents… En aquestes condicions, amb la novel·la sense acabar i patint perquè no l’arribaria a publicar –era fàcil imaginar que en una d’aquelles visites podien confiscar-li’n els originals– Koester li demana a la seva parella que la tradueixi a l’anglès. Durant uns mesos van mantenir un ritme de treball intens, Koestler escrivia tancat a la cuina, en alemany, mentre Hardy, asseguda davant d’una tauleta al bell mig de l’estudi que compartien, anava traduint a l’anglès. Havien de fer-ho a corre cuita perquè ja havien decidit fugir cap a Londres i sense tenir a mà diccionaris ni altres fonts d’informació. Hardy havia estudiat alemany a l’escola, a La Haia, però no era pas cap traductora ni coneixia la terminologia i ideologia soviètiques que van inspirar la novel·la. L’anglès de Koestler era força rudimentari, encara, i no podia ajudar-la. Acabada la feina i 10 dies abans de fugir, van enviar l’original a Emil Oprecht, editor suís, i la traducció anglesa a l’editorial Jonathan Cape, amb seu a Londres. L’editor anglès estava decidit a publicar-la, però tenia reserves quant a algunes de les expressions i termes emprats. Va demanar contrastar la traducció amb l’original, però no va obtenir cap resposta, ni de Koestler ni de l’editor suís, així és que, convençut que l’original s’havia perdut, va decidir publicar-la tal qual l’havia rebuda, a excepció del títol, que va passar de Vicious Circle (Cercle viciós) a Darkness at Noon (Foscor al migdia). Això succeïa l’any 1941. Totes les traduccions posteriors, més de 30, han partit d’aquella primera versió feta per Hardy. Fins i tot la del mateix Koestler, que l’any 1944 la va retraduir a l’alemany sota el nom de Sonnenfinsternis (Eclipsi solar). En francès, la novel·la va aparèixer el 1945, amb el títol Le Zéro et l’Infini, el mateix que van prendre les versions espanyola, El cero y el infinito, i portuguesa, O Zero e o Infinito.

Daphne Hardy

I és aquí que som arribats allà on volia arribar –ja em perdonaran la marrada–, perquè de totes les opcions, com els deia al començament, em sembla la més encertada.

La novel·la ha estat llegida com una crítica als règims totalitaristes i, més concretament, com una denúncia de la crueltat i l’arbitrarietat dels judicis que van tenir lloc a Moscou, entre els anys 1936 i 1938, en què una multitud –es xifren per milions de persones– va ser condemnada a mort, després de confessar haver traït el Partit i l’Estat –les anomenades purgues de Stalin–. És un període que va commocionar el món, però sobretot el poble rus. Eclipsi solar i Darkness at Noon farien referència, doncs, a l’adveniment d’una foscor inesperada en plena llum diürna. No costa gaire de veure que el causant d’aquesta penombra és el règim estalinista i que el migdia, aquest moment de plenitud que ha quedat del tot enterbolit per l’eclipsi, és el somni d’una vida en llibertat, el moment de veure satisfet el desig de deixar enrere qualsevol servitud i viure sota els ideals de la Revolució –i les directrius del Partit–. Des d’aquesta perspectiva, ambdós títols, Eclipsi solar i Foscor al migdia, són fidels al relat i a la intenció de Koestler, pel que fa a denunciar les atrocitats del règim soviètic i destapar la gran mentida del partit Comunista, organització a la que va pertànyer durant més de set anys.

Però hi ha, també, una altra lectura possible, que recorre tota la novel·la i que s’evidencia de forma clara en les darreres pàgines, i és la de la reflexió entorn de quin és l’espai de l’home, quant a individu, una vegada deixa d’anteposar els interessos del Partit o de la Revolució; què en queda de l’home descregut que viu empès pel decurs de la Història; quina veu té la “auto-dissidència”; quina mena de conversa mantens amb la teva consciència, quan has estat tu mateix qui ha contribuït a aixecar el monstre que és a punt d’engolir-te. I és aquí on la tria de El cero y el infinito no podia ser més encertada.

De forma molt resumida, la novel·la transcriu els interrogatoris a què és sotmès Rubachov, principal protagonista i autor del diari que figura en la citació que encapçala aquest post. Rubachov ha militat al Partit durant més de quaranta anys i ha estat un dels caps visibles de la Revolució. Gletkin, la persona que Rubachov mira amb altivesa i sobre la que es demana quin dret hi té, a mirar-se-la així, representa les noves generacions del Partit, té l’honor d’interrogar Rubachov i l’obligació moral d’emprar qualsevol mètode per tal de fer-lo signar una confessió en què reconegui haver-los traït, és a dir, haver actuat contra la Història.

Durant els interrogatoris, Rubachof ha de respondre i defensar-se d’acusacions falses, basades en declaracions de testimonis també empresonats i prèviament torturats per Gletkin, com ell mateix. És conscient que, digui el que digui, serà condemnat a mort. És en aquest moment que sorgeix el Rubachov atrapat pel sentiment oceànic, l’individu capaç de fondre’s en el Tot, de desaparèixer –esdevenir zero–, enfront de la multitud i diluir-se en la Història –en l’infinit–.

Freud va interpretar aquest sentiment oceànic com un recurs o una manera d’obviar o rebutjar els perills externs. Potser sí, però en el gest de Rubachov hi veig, sobretot, la gosadia i voluntat d’afirmar-se com a individu:

El Partido desaprobaba tales estados de ánimo. Los llamaba “misticismo petit-bourgeois”, “huida del trabajo” y “deserción de la lucha de clases”. El sentimiento oceánico era contrarrevolucionario. […] El Infinito era una cantidad políticamente sospechosa, el “Yo”, una cualidad sospechosa. El Partido no reconocía su existencia. La definición del individuo era: una multitud de un millón dividida por un millón.

I hi ha, també, la presa de consciència que tot el terror i mal causat a milers de persones ha estat en debades; que quan el fanatisme i el poder d’una ideologia és infinit, l’ànima de l’individu tendeix a zero.

“Había un error en el sistema; acaso residía en el precepto que hasta aquí había tenido por incontestable, en nombre del cual había sacrificado a otros y se veía sacrificado él mismo; el precepto de que el fin justifica los medios. Esta era la frase que había asesinado a la gran fraternidad de la Revolución, y que había lanzado a todos a la plena locura. ¿Qué había escrito él hacía poco en su diario? “Nosotros hemos tirado por la borda todas las convenciones; nuestro único principio director es el de la consecuencia lógica; navegamos sin lastre moral.”

Molts anys després, Arthur Koestler recollia a les seves memòries aquesta declaració terrible:

“Tenia 26 anys quan vaig ingressar en el Partit Comunista i 33 quan en vaig sortir … Mai abans ni després va estar la vida tan plena de significat com durant aquells set anys. Van tenir la grandesa d’un bell error per damunt de la veritat putrefacta.”

I encara, en l’últim escrit que va deixar, la nota de suïcidi, hi podem llegir:

“Aquest sentiment oceànic m’ha afermat sovint en moments difícils, i ho fa ara, també, mentre escric aquesta nota.”

És per tot això, deia, que considero El cero y el infinito el millor dels títols que ha adoptat la novel·la.

No puc acabar sense explicar-los el final de trajecte (provisional?) que ha acompanyat la publicació d’aquest llibre: l’any 2016, a la Biblioteca Central de Zurich, un doctorant alemany anomenat Mathias Weßel, mentre examinava l’arxiu d’Emil Oprecht –l’editor suís de Koestler–, va trobar aquesta entrada: “Koestler, Arthur. Rubaschow: novel·la. Mecanoscrit, març 1940, 326 pàgines”. Després de 76 anys havia aparegut l’original que el mateix Koestler donava per perdut. Portava per títol Rubaschov.

(*) No he trobat qui n’és el traductor/a

Una lectura d’El zero i l’infinit (I)

Fa unes setmanes vaig anar a passar el dia a Portbou. No feia encara mitja hora que havia arribat que vaig trobar, en un d’aquests punts d’intercanvi de llibres, El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

De la novel·la, més enllà de recordar que havia estat una lectura de referència, no en sabia res. De Koestler, recordava el moment en què vaig conèixer la notícia del doble suïcidi, el seu i el de la seva dona. Érem a taula, a mig dinar, i teníem la televisió encesa. Val a dir que el menjador de casa era força gran i que l’aparell quedava prou allunyat com perquè, aparentment, ningú no hi parés atenció. Això és el que hauria deduït qualsevol observador, en veure vuit comensals que parlaven i discutien tots alhora, aliens a la remor d’una veu que, impertorbable i com cada migdia, informava dels successos i fets més destacats. Però aquest mateix observador no trigaria gaire a adonar-se de l’error, perquè sempre sortia algú que, enmig de qualsevol conversa i sense venir a tomb, comentava el que les notícies acabaven de dir. Aquell dia va ser la mare: “diu que els han trobat tots dos morts, asseguts al sofà de casa seva”. Suficient perquè la resta s’hi afegís “qui dius que han trobat?”, “però, quan ha estat, això?”, “tots dos, la dona també?”, “qui dieu que eren?”, “un científic i la seva dona”, “no, sembla que era escriptor”, “no havia fugit de Rússia, aquest?”… i així fins que algú, normalment el pare o l’avi, devia dir “calleu un moment” o “apugeu el volum” cosa que devia passar quan el periodista ja havia acabat d’explicar la notícia. De fet, a casa era molt difícil estar informat de res perquè quan es donava el cas estrany d‘estar tots en silenci, escoltant el titular d’una notícia de màxim interès, sempre hi havia algú que s’apressava a dir-hi la seva i d’immediat s’originava una petit debat que impedia conèixer el que realment havia succeït. En resum, de Koestler em va quedar, per sempre més, la imatge dels cossos inerts de dos ancians, asseguts un al costat de l’altre, al sofà de casa seva, com qui fa una becaina després de dinar.

Tot això va passar-me pel cap, mentre comprovava l’estat del llibre i el guardava a la motxilla, feliç de la troballa. Després, vaig continuar la passejada i vaig pujar al cementiri, a retre homenatge a Walter Benjamin i a visitar el memorial que va dedicar-li Dani Karavan, monument d’una bellesa fatídica, en el sentit que t’engoleix, emocionalment i física, i t’obliga a descendir per un corredor que resulta terrible i alliberador, alhora.

Al tren, ja de tornada, vaig deixar de banda el llibre que portava i vaig començar a llegir El cero y el infinito, del tot inconscient del que representava haver estat, unes hores abans, davant la tomba de Walter Benjamin, amb el llibre d’Arthur Koestler penjat a l’esquena.

Sospitava que tots dos devien haver coincidit en algun moment, potser eren amics o havien intercanviat escrits o compartit autors i lectures. Ara he sabut que van ser veïns a París, quan vivien al número 10 del carrer Dombalse, i que Benjamin era un dels participants habituals a les timbes de pòquer que organitzava Koestler. L’última vegada que van trobar-se va ser a Marsella. Tots dos fugien de l’ocupació nazi, Benjamin cap a Espanya, des d’on pensava poder arribar als Estats Units i reunir-se amb els seus amics Adorno i Arendt; Koestler, cap a Anglaterra, seguint la ruta d’Orà, Casablanca i Lisboa. La trobada a Marsella va ser breu, Koestler marxava l’endemà mateix, però va durar el temps suficient com perquè Benjamin li preguntés si portava res per prendre’s, si les coses es torçaven. Va ser llavors que va oferir-li la meitat de les 64 dosis de morfina que duia al damunt: “Quedi-se-les, per si de cas”, sembla que va dir-li.

Arthur Koestler va suïcidar-se 43 anys després que ho fes Benjamin. Tenia 77 anys, patia Parkinson i leucèmia, i no volia esdevenir un vell incapaç ni ser una càrrega per a ningú. A l’escrit que va deixar hi podem llegir:

“El propòsit d’aquesta nota és deixar palès que intento suïcidar-me prenent una sobredosi de fàrmacs, sense el coneixement ni l’ajut de cap altra persona. Els fàrmacs els he aconseguit de forma legal, i els he acumulat durant molt de temps.”

La nota està escrita en primera persona, no fa referència a cap pacte amb la seva esposa Cynthia, que 30 anys més jove i en perfecte estat de salut, va decidir acompanyar-lo. Alguns diuen que era incapaç d’imaginar una vida sense l’Arthur, altres, que patia una submissió malaltissa.

Imre Kertész, també hongarès, també jueu i també malalt de Parkinson, com el mateix Koestler, va deixar escrit que “Llevar-se la vida o continuar vivint és una qüestió de caràcter, de temperament o d’oportunitat; algunes vegades només continuem vivint perquè ens falten els instruments adequats”. Kertész no va tenir el caràcter, el temperament o l’oportunitat. Tampoc devia tenir a mà els instruments adequats. L’estri escollit per a suplir tanta mancança va ser abocar-se a escriure La última posada, text al qual pertany aquesta citació.

L’any vinent, al setembre, tornaré a Portbou a visitar la tomba de Benjamin. Portaré la novel·la de Koestler al damunt, però no pas penjada a l’esquena, la duré a les mans, ben visible, perquè en Walter i l’Arthur puguin retrobar-se i parlar de tot el que els va quedar pendent.

El barber de Spinoza

Els qui coneixen la vertadera utilitat dels diners, i adeqüen la seva riquesa a les seves necessitats, viuen contents amb ben poc.

Ètica, 4a Part, Apèndix, Capítol XXIX – Baruch Spinoza

Expliquen els biògrafs que Baruch Spinoza va passar els darrers anys de vida a La Haia, a Paviljoensgraacht, als afores de la ciutat. Vivia en una habitació que havia llogat al pintor Hendrik van der Spyck. L’habitació era modesta però prou espaiosa perquè Spinoza s’hi instal·lés amb  totes les seves pertinences: un llit, una taula de roure, una taula raconera de tres potes, dues tauletes petites, l’instrumental que utilitzava per a polir lents, uns cent-cinquanta llibres, i un joc d’escacs. 

Si coneixem el detall de quines eren les possessions de Spinoza, és perquè, quan va morir, van haver d’inventariar-les i subhastar-les per tal de fer front als nombrosos deutes que havia acumulat el filòsof. A la llista de creditors hi havia, entre d’altres, el farmacèutic, que reclamava 16 guilders per la venda d’uns medicaments; el mateix Van der Spyck, a qui Spinoza havia quedat a deure  alguns mesos de lloguer i a qui se li havien de pagar les despeses de l’enterrament –va ser ell qui se’n va fer càrrec–, i, a més d’altres persones que van aportar factures pendents de pagament, un tal Abraham Kervel, d’ofici barber.

Casa on va morir Baruch Spinoza

La situació financera de Spinoza era tan delicada que Rebeca i Daniel, germana i nebot del filòsof, sospitant que la subhasta no seria suficient per a eixugar els deutes del filòsof, van sol·licitar al tribunal superior de La Haia una suspensió condicional dels drets i obligacions que els pertocaven com a hereus legítims:

Rebeca Espinosa y Daniel Carceris [sic], hijo de Miriam Espinosa y de Samuel de Carceris, con domicilio en Amsterdam, hacen saber respetuosamente a su señoría que los bienes dejados por Baruch Espinosa, hermano y tío de los solicitantes que murió en febrero de 1677, han sido adjudicados a los suplicantes. Teniendo que la herencia del llamado Baruch Espinosa pueda estar afectada de tantas deudas que la simple aceptación de ella pueda ser gravosa y dañina para los suplicantes, los susodichos suplicantes no creen prudente poder aceptar la llamada herencia a menos que el inventario arroje algún saldo positivo; por lo cual, los suplicantes se ven obligados a recurrir a Su Señoría, y respetuosamente solicitan de Ella que obtenga del Tribunal de La Haya los documentos de beneficio del inventario, con la cláusula de indemnización si fuera necesario.

Dit en altres paraules, demanaven al jutge que els concedís d’acceptar l’herència només en el supòsit que, un cop venudes les pertinences del finat, els quedés algun guilder per repartir-se.

Per tot el que porto explicat podrien pensar que Baruch era poc curós amb els diners o amb les obligacions vers les persones que li feien confiança. Per corregir aquesta impressió, que es correspon ben poc amb la figura del filòsof de vida austera i moral íntegra que ens ha llegat la història, puc afegir que, segons opinen els seus biògrafs, Spinoza, consegüent amb el que ell mateix predicava –un home lliure en res pensa menys que en la mort– no imaginava tenir la mort tan a prop. És cert que es medicava, d’aquí el deute acumulat amb el farmacèutic, i és molt probable que la tos i els problemes respiratoris que li ocasionava la malaltia pulmonar que patia –causada, segons els mateixos historiadors, pel polsim de vidre que respirava mentre tallava i polia lents– s’haguessin agreujat els darrers mesos. Però aquell diumenge 21 de febrer de 1677, dia de la seva mort, Spinoza es va llevar, va baixar a esmorzar amb en Hendrik i la resta de la família, la dona i els set fills, –i potser amb algun altre hoste–, i va estar xerrant amb ells una bona estona fins que la família va sortir de casa per a anar a l’església. Quan van tornar d’oir missa, van dinar plegats. A la tarda, la família va marxar un altre cop a l’església i van deixar Spinoza en companyia d’un metge amic seu, que havia estat cridat pel mateix Baruch. Quan la família va arribar a casa, a mitja tarda, van trobar Spinoza estirat al llit. El metge va indicar-los que havia mort a les tres de la tarda, de forma sobtada. Res no li devia fer pensar, doncs, que havia de córrer a resoldre els assumptes i deutes pendents.

Retrat de Baruch Spinoza (Hendrik van der Spyck)

Però tornem a l’herència. Finalment, va ser el mateix Van der Spyck l’encarregat de subhastar la roba i tots els mobles i llibres de Spinoza, i devia fer-ho prou bé perquè amb els diners que en va treure va poder pagar tots els creditors i va recuperar les despeses de l’enterrament. Amb el temps, Baruch devia travar una bona amistat amb el pintor, perquè va ser ell, també, qui va salvar de la subhasta tots els manuscrits que havia deixat Spinoza i qui els va fer arribar a qui havia estat l’editor de les dues úniques obres publicades en vida del filòsof, els Principis de filosofia cartesiana (1663) i el Tractat teològico-polític (1670).

De resultes d’aquella tramesa, el desembre d’aquell mateix any va sortir publicat, en llatí i en traducció a l’holandès per assegurar-ne la màxima difusió, un volum que aplegava tots els manuscrits de Spinoza. Portava per títol Opera Phostuma (Nagelate schriften, en holandès), i incloïa el Tractat per a la reforma de lenteniment, el Tractat polític, que va deixar inconclús, una Gramàtica hebrea, un grapat de cartes i l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, una de les obres cabdals i més singulars de la filosofia occidental, que és impossible no estimar i admirar. Spinoza l’havia deixada aparcada durant més de cinc anys i va ser en aquella habitació de La Haia, envoltat de criatures i enmig de les interrupcions de la gent d’arreu que anava a visitar-lo, que va acabar-la. Val a dir, però, que l’obra va seguir la mateixa sort que el Tractat teològico-polític, tot i que en aquest cas el govern holandès va estar força més eficient perquè va trigar només quatre mesos a prohibir-ne la venda i difusió (el Tractat el van prohibir dos anys després que sortís publicat, quan ja en corrien diverses edicions, anònimes o signades per autors que ja eren morts, amb títols inventats, la majoria de caire científic, i atribuïdes a un editor inexistent).

Finalitzada la subhasta i resoltes les gestions administratives, l’habitació de Baruch devia quedar ben buida, potser a l’espera d’hostatjar un nou llogater que no sabem qui va ser ni quan devia arribar. Spinoza havia viscut gairebé sis anys a casa d’en Hendrik van der Spyck, sens dubte un dels protagonistes principals en els darrers anys de vida del filòsof. Tanmateix, hi ha un personatge menor, en tota aquesta història, que sempre m’ha cridat l’atenció i que no és altre que l’Abraham Kervel, el barber que figurava a la llista de creditors de Spinoza: reclamava un total d’un guilder amb divuit stuivers per haver-lo afaitat en diverses ocasions, durant els darrers tres mesos. Els biògrafs no ens en diuen res, del tal Kervel, i és una llàstima, perquè hem de suposar que si va fiar-li durant tot un trimestre, és perquè coneixia Spinoza de feia temps, i ves a saber quines converses no devien tenir.

*

P.S. I – Filòsofs i barbers no han estat mai gaire lluny. Guillem D’Occam, de qui ja hem parlat a les Restes, era un mestre de la navalla i Bertrand Russell va posar en mans d’un barber la que ha estat una de les paradoxes més famoses de la història de la lògica i la teoria de conjunts:

Vet aquí que el barber del poble és aquell que afaita totes les persones que no s’afaiten elles mateixes. Aleshores, el barber s’ha d’afaitar o no ell mateix? Si ho fa, afaita algú que s’afaita ell i així trenca la seva pròpia regla i si no ho fa, a més de restar sense afaitar, trenca també la regla en no afaitar una persona del poble que no s’afaita ella mateixa.

P.S. II – Spinoza va ser un pensador agosarat, tant, que va creure possible fonamentar l’ètica a la manera com la matemàtica demostra els seus teoremes, en base a definicions, axiomes i proposicions. No hi ha cap altre exercici com aquest en tota la història de la filosofia occidental. Potser Wittgenstein, amb el seu Tractatus Logico-Philosophicus s’hi va apropar, encara que des d’una altra perspectiva i amb una altra ambició. Ja ho va dir Henri Bergson, “tot filòsof té dues filosofies, la seva i la de Spinoza”.

P.S. III – Si tenen curiositat per saber què fa ver finalment Rebeca amb l’herència de son germà, sàpiguen que va renunciar a exercir-ne cap dret. Decideixin vostès si per causa del resultat final de la subhasta o si per haver llegit l’Apèndix que encapçala aquest post.  

De Google i el saber universal

EFC3485B-A267-427D-AF7A-B2E81E099E51

(Photo by Glen Noble)

L’escriptor d’avui, l’aficionat i el professional, té una gran sort: per més irrellevant que sigui ell mateix o el que ha escrit, sempre hi ha algú que el llegirà amb atenció. Més enllà dels confins, perdut en la nebulosa, hi ha un lector com no n’hi ha hagut mai cap altre en la història. Un lector total, infatigable, omnipresent. Un lector que té cura de cada paraula, de cada frase, de cada paràgraf que deixem escrit. Basta prémer la primera tecla per veure’l salivar, ametent a radiografiar i diseccionar tot el que quedará publicat. Entre els escriptors n’hi ha que s’esmercen a facilitar-li la tasca: articulen el text seguint una suposada lògica de presentació i miren d’incloure-hi els mots més cobejats i d’afegir-hi tota mena de símbols amb l’esperança d’encertar l’esquer. Col·locar un simple # o @ davant del mot escaient els alimenta la il·lusió de fer-se visibles i aparèixer, qui sap si, al capdamunt de la llista de lectures d’aquest lector universal. Busquen aprofitar-se de la seva ànsia i engreixar el nombre de lectors amb aquella altra mena d’individus, més descurats, més superficials, menys capaços, per què no dir-ho, que aquest lector total de qui us parlo, però que són els únics que satisfan la seva vanitat, la de l’escriptor. No s’adonen que, amb aquest joc, només  engreixen el ventre d’aquest lector total, ja de per si prou inflat; que l’única tasca d’aquest lector insaciable, el primer a llegir aquest post tant bon punt sigui penjat a la xarxa, no és cap altre que el d’establir relacions, analogies i antagonismes amb tot el que ha llegit i catalogat prèviament, per ubicar l’escrit en el lloc que l’algorisme que el guia tingui a bé concedir-li en cada moment. 

Va ser Alfred North Whitehead qui va afirmar que Plató ja ho havia deixat tot dit i que tota la història de la filosofia occidental podia ser llegida com a notes a peu de pàgina de la seva obra, de la de Plató. A l’homo digitalis li queda, potser, el trist paper de substituir el d’Atenes per Google o per qualsevol altre dels motors de lectura que estan a venir: tot el que puguis dir, pensar, crear serà llegit com a notes a peu de pàgina de Google. Així, doncs, deixo aquest escrit dins l’ampolla i la llanço al mar digital perquè, oh tu, admirat algorisme lector, en facis el que et vingui de gust. No en debades parla de tu i de la teva capacitat per deglutir-ho tot.

Ets tu, amb l’ajuda de tots plegats, que crees la nova enciclopèdia, el nou cànon, tu el qui decideixes què podem  conèixer. Els més creients diuen que has universalitzat el saber i has democratitzat l’accés a la cultura. Jo, ja em perdonaràs, sóc dels que penso que la història l’escriuen els vencedors, com ha estat sempre, i que tot i tenir al davant un horitzó petit i limitat, s’hi estava bé en aquell món de significats perdurables i metàfores consensuades.

De les compareixences en temps de pandèmia

Roda de premsa Coronavirus (21.03.20)

Fa molts anys, més de trenta, treballava d’analista funcional en una empresa de serveis informàtics. El meu client era la llavors anomenada Catalana de Gas y Electricidad[i]. La meva feina consistia a reunir-me amb el client, altrament dit usuari, recollir quins eren els seus requeriments quant a operativa del negoci i dissenyar i desenvolupar el sistema d’informació que hi donés resposta. Vaig col·laborar amb molts departaments diferents, cadascun amb les seves necessitats i peculiaritats, però arribava un punt en què tots responien exactament de la mateixa forma: era el moment en què havíem de dissenyar els llistats, el reporting que en deien. Aquí tots ho volien tot. Si es tractava del sistema de gestió d’escomeses de gas, volien un llistat amb la informació classificada per codi d’escomesa, un altre ordenat per punt de subministrament, un més per codi de finca i encara un altre per ubicació, per codi d’incidència, per prioritat, per data de notificació i un més per data de resolució. A cada departament succeïa exactament el mateix, els llistats que demanaven contenien tots la mateixa informació, només que el criteri de classificació era diferent. Allò suposava que cada vespre, perquè l’online era encara molt restringit, s’executessin un munt de programes que perbocaven metres i metres de paper continu, en una època en què les impressores eren matricials; i que cada matí a primera hora, un noi carregués un carretó amb les piles de llistats i passés a repartir-los per cadascuna de les taules dels departaments usuaris. De vegades, una incidència de programa impedia lliurar un llistat abans de les vuit del matí i havíem de llançar un procés específic per tornar-lo a generar i lliurar-lo a corre-cuita Allò provocava nervis, molts, a tothom excepte al noi del carretó que era, precisament, qui finament l’havia de lliurar i donar la cara. Un dia, estranyats de veure’l tan calmat en uns moments en què tot eren corredisses li vam preguntar com era que no el vèiem gens preocupat. No us hi hauríeu d’amoïnar tant, va dir-nos, ningú no el trobarà a faltar aquest llistat. La resposta ens va deixar glaçats, de moment, però va ser a partir de llavors que, de tant en tant, deixàvem directament d’executar algun dels programes, sense dir-ho a ningú, per veure què passava. Efectivament, tal com havia pronosticat el noi del carretó, mai no ens van reclamar cap d’aquells llistats que deixàvem d’imprimir. La raó era clara, com que tots els llistats deien el mateix, se’n miraven només un, el del capdamunt de la pila. A les reunions d’anàlisi, però, continuàvem prenent nota de tots els requeriments i portàvem mostres de tots els llistats que sortirien d’aquells nous sistemes, perquè els responsables dels departaments es quedessin tranquils i perquè poguessin seguir justificant la seva feina: si tenies la taula plena de paper, alguna cosa important devies fer.

Si els parlo d’aquest passat llunyà és perquè aquests dies, veient les compareixences d’uns i altres per informar-nos de la situació de la pandèmia i de les mesures que es van prenent, m’han portat a recordar aquells llistats que ningú no llegia ni va reclamar mai. Els militars han desaparegut d’escena i ningú no els ha trobat a faltar, i això que anaven ben guarnits i duien tota la ferreteria al damunt. Però és clar, a qui podia interessar res que poguessin dir-nos? Ara, que si demà no sortís la portaveu, la consellera o el conseller, tampoc no ho notaríem. Perquè tot el que venen a dir-nos cada dia és ben lluny del que necessitem saber i perquè la variació en el volum de trànsit o en el nombre de trucades ateses, ens és ben igual. Oi que ho sabeu?

___________________________

[i] Per cert, només cal repassar els canvis de noms que ha sofert aquesta empresa, que després va passar a dir-se Catalana de Gas, posteriorment Gas Natural sdg i avui Nedgia, per adonar-nos que en el camí hi hem perdut bous i esquelles, no només en els negocis, sinó també en l’àmbit semàntic i el bon gust: què carai voldrà dir Nedgia?

 

Dels riscos d’escriure i llegir amb el barret posat

Dubto si obrir un nou apartat al blog per recollir les entrades que parlen de l’ofici d’escriptor, però encara no sé quin fenomen atmosfèric li escauria millor. Mentrestant, si al darrer post era Sánchez Ferlosio qui prenia la paraula, avui és el torn de Schopenhauer

Hay que aprender a considerar las fuerzas intelectuales como si fuesen en absoluto funciones fisiológicas, a fin de saber dirigirlas, economizarlas o fatigarlas en consecuencia; debe recordarse que todo sufrimiento, toda incomodidad, todo desorden en cualquier parte del cuerpo afecta al espíritu. […] Por haberse negado a seguir este concepto, muchos espíritus nobles y muchos sabios han padecido en su vejez de imbecilidad, volviendo a una nueva infancia y llegando hasta la locura. Sí, por ejemplo, algunos célebres poetas ingleses de nuestro siglo, como Walter Scott, Wordsworth, Southey y muchos otros, llegados a la vejez y aun desde los sesenta años, se han hecho intelectualmente obtusos e impotentes, y hasta imbéciles, hay que atribuirlo indudablemente a que, seducidos por honorarios elevados, han ejercido todos la literatura como oficio, escribiendo por dinero. Este oficio impulsa a una fatiga contra la naturaleza; todo el que unce su pegaso al yugo y azuza a su musa con el látigo, tendrá que expiarlo de la misma manera que el que ha rendido a Venus un culto forzado. Sospecho que el mismo Kant, a una edad avanzada, cuando ya era célebre, se entregó a un trabajo excesivo y provocó con eso la segunda infancia en que vivió sus cuatro últimos días.

Arte del buen vivir. Arthur Schopenhauer. Edaf
(Trad. E. G. B)

Val a dir que l’Arthur va viure sempre de rendes: gràcies a l’herència que va deixar-li son pare mai no va haver d’escriure per guanyar-se la vida i va poder pensar sempre amb l’estomac ple, que no vol dir mentre feia la digestió, ni tampoc immediatament després de fer exercici, activitat a la qual hi estava avesat:

Ante todo, evitemos a nuestro cerebro toda lucha forzada, demasiado sostenida o intempestiva; de consiguiente, hay que dejarle reposar durante la digestión, porque en ese momento esa misma fuerza vital que, en el cerebro, forma el pensamiento, trabaja con todos sus esfuerzos en el estómago y en los intestinos, preparando el quimo y el quilo; igualmente debe reposar después de un trabajo muscular considerable.

De la imbecilitat de Wordsworth i companyia no podria dir-los res. Pel que fa als darrers dies de Kant, a qui Schopenhauer va dedicar la seva tesi doctoral De la quàdruple arrel del principi de raó suficient, d’altra banda un dels millors títols que hom pugui imaginar per a una obra d’aquest gènere, i a qui considerava el darrer gran pensador que havia donat la història, això és el que expliquen els biògrafs:

Continuaba leyendo, pero con poco provecho. Escribir le resultaba casi imposible. En agosto de 1801, un amigo suyo comentaba que Kant «solo era ya capaz de escribir sus pensamientos sobre cuestiones filosóficas en muy contados momentos». A veces quedaba dormido en su silla, y deslizándose sobre ella caía al suelo. Una vez en el suelo, no podía levantarse. Y calladamente tenia que permanecer donde había caído esperando a que alguien viniera a levantarlo. No se sabe con qué frecuencia le sucedió esto, hasta que Wasianski (ex-alumne i amanuense de Kant) le proporcionó una butaca que le impidiera caerse. Kant seguía leyendo en la cama y por tres veces se le incendió su gorro de dormir. Las tres veces se vio obligado a apagar el fuego con los pies. A partir de entonces, Wasianski le dejaba una botella de agua junto a la cama y cambió el diseño de su gorro. También le recomendó que leyera a mayor distancia de la lámpara. Ahora se veía obligado a vigilar a Kant varias veces al día. Sus amigos empezaban a sentir lástima tanto de Kant como de Wasianski.

Kant. Una biografía. Manfred Kuehn. Acento Editorial
(Trad. Carmen García-Trevijano)

Així, doncs, si sou escriptors i porteu barret, no mendiqueu que us l’omplin de diners, a la manera com fan els artistes de carrer a l’acabar l’espectacle, o acabareu obtusos, impotents i imbècils. I si sou lectors i teniu per costum llegir al llit, tingueu cura de treure-us-el abans no quedeu adormits.

La destral de Sánchez Ferlosio

El franciscà Guillem d’Occam va concebre la seva navalla per defensar, davant de qualsevol teoria o reflexió, la conveniència d’esporgar tot el que faci nosa i prendre sempre el camí més curt, simple i veraç d’entre tots els que el pensament ens procura. Al llarg dels segles, aquest principi –Occam no va parlar mai de navalla, tot i que és el terme amb què ha passat a la història– ha estat reformulat en múltiples ocasions, des de diversos àmbits i disciplines. D’entre aquestes, probablement hagi estat la medicina qui n’hagi fet una lectura més transparent i entenedora per a tothom: “Quan sentis renillar, pensa en cavalls, no en zebres”.

Des d’aquesta lectura, Occam ens portaria a recórrer sempre al sentit comú com a primera via a explorar, si més no en l’ordre d’alternatives a considerar, i a emprar la navalla per tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi que vingui a enterbolir el que aquest ja ha resolt. Vindria a ser allò que Juan de Mairena –gran defensor del pensament trivial i mestre de la ironia– va expressar amb un dels seus aforismes:

Hay que tener los ojos muy abiertos para ver las cosas como son; aún más abiertos para verlas otras de lo que son; más abiertos todavía para verlas mejores de lo que son.

Qui duia sempre la navalla al damunt, en la seva vessant d’articulista, era Sánchez Ferlosio, encara que en el seu cas, potser seria més encertat parlar de destral. L’estudiós de la gramàtica i la hipotaxi, l’armador de frases “como galeones o navíos de línia de poderoso casco, múltiple arboladura y complicado aparato de velámen”, va practicar, també, una prosa directa, contundent i implacable en les seves col·laboracions en premsa, que d’altra banda no van seguir mai una periodicitat establerta, i que, en la majoria d’ocasions, aprofitava per expressar, amb absoluta llibertat, la seva protesta o el seu malestar per qualsevol esdeveniment o notícia, en especial si tenien a veure amb el que ell considerava un ús mercantilista o amb una instrumentalització de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions.

L’extensió d’aquestes col·laboracions sobrepassava habitualment el que estableixen els cànons i la maquetació d’articles periodístics, però això, a l’armador Ferlosio, no sembla que li suposés gaires problemes.

El text que trobaran transcrit a continuació és un fragment de l’article “En aquestos escalones… (A la atención del nuevo ministro de Cultura)i va sortir publicat el 17 de juliol de 1988 al Diario 16. Per a situar-los en context, el ministre a qui fa referència era Jorge Semprún, que havia estat nomenat només cinc dies abans, i a qui Ferlosio li planteja, sense embuts, “dos magníficas ocasiones para entrar con buen pie en el ministerio y demostrar que sirve para algo”.

«La segunda prueba que espero del ministro de Cultura es bastante más fácil que recrear la Editora Nacional [la primera prova que li planteja en aquest mateix article], porque no es un acto de construcción, sino de destrucción, un trabajo de hacha: talar un cedro. Es una metáfora: CEDRO quiere decir Centro Español de Derechos Reprográficos. Por lo visto, en ese repelente escaparate publicitario –esta vez no del Ministerio de Cultura sino del de Educación– que es la Menéndez Pelayo, han perdido la vergüenza hasta tal punto que no tienen empacho en aprovechar cursos sedicentemente universitarios para presentar cooperativas de intereses privados, como la mencionada Sociedad llamada CEDRO, en la que ciento treinta magnates capitalistas de la industria cultural del libro, que han conseguido asociar a su iniciativa a más de cuatrocientos escritores, se han arrejuntado para controlar, al modo en que la banda de Al Capone controlaba las máquinas tragaperras, todas las máquinas fotocopiadoras del país, para cobrar un canon de protección por cada fotocopia que se saque de cualquiera de los libros publicados por sus ciento treinta casas editoras. Realmente, lo primero que en esto resulta tan incomprensible como deplorable es el hecho de que más de cuatrocientos escritores ignoren lo que son hasta el punto de apoyar la iniciativa de un grupo de potentados de la industria privada. ¿No saben los escritores que ellos no se deben a sí mismos y a sus propios intereses, como los industriales, sino al público y a los intereses públicos?, ¿que su deber no es el de ganar dinero, sino el de procurar que tenga la mayor difusión posible lo que han discurrido y han escrito por creerlo verdadero y digno de ser conocido por todos los demás? ¿No saben que ser escritor y ejercer la suprema libertad de determinar tú mismo la naturaleza, el sentido y el designio de tu propio trabajo es un privilegio del que no goza ni remotamente ningún otro trabajador pobre ni rico, comer tu pan en paz, sin la constante inquietud y sobresalto por el destino de sus inversiones en que viven los desdichados capitostes de la industria incluso cultural? ¿No saben que escribir no es trabajar? ¿Cómo pueden asociarse a los editores, cuyo tristísimo deber es el de ganar dinero, y cuya índole es, por tanto, la determinada por el interés privado, ellos, que, más aún que los políticos, son hombres públicos por definición? ¿Qué clase de contubernio es, pues, éste de la cooperativa CEDRO, donde se asocian aquellos cuyo interés fundamental no puede ser sino el de que lo que han escrito, por creerlo verdadero o beneficioso para todos, alcance el mayor grado de difusión posible, aunque tenga que ser a través de fotocopias que no les den ni un céntimo, con aquellos cuyo interés está en exprimir hasta la última perra chica lo que editan? No; en todo esto hay un grave malentendido y un error capital, o, mejor aún, capitalista. Y a la universidad de verano Menéndez Pelayo debería caérsele la cara de vergüenza por haber permitido que semejante cooperativa de interés privado haya aprovechado un curso público para presentarse. Don Eric Ruiz, el presidente de CEDRO, ha declarado, por lo visto, según cita entrecomillada del diario Ya, lo siguiente: «La fotocopia ha pasado de ser un adelanto técnico maravilloso a ser algo destructor». ¡Qué asco el pollo, ¿verdad?, desde que pueden comerlo hasta los gitanos, frente a lo bien que sabía cuando sólo los ricos, y en domingo, podían permitírselo! Desde que el último estudiantucho con setenta duros en el bolsillo puede permitirse fotocopiar un libro científico de cuatro mil quinientas pesetas también la máquina fotocopiadora se ha degradado de maravilla técnica en instrumento de destrucción, sobre todo teniendo en cuenta que los editores gravan un ciento por ciento los derechos de autor de las reproducciones secundarias de las obras que han editado. Estos señores del progreso reniegan justamente de lo único bueno que el progreso puede ofrecer: abaratar lo escaso, haciéndolo abundante».

Entenen ara, per què els parlava de destral? D’altra banda, si pensen que l’aparició d’Occam en aquest post és un punt forçada, sàpiguen que Ferlosio, com a estudiós i gran interessat en el món eclesiàstic, coneixia bé l’obra del franciscà, passa que l’emprava com i quan li venia de gust:

(Con permiso de Ockham) Como lo que ha pasado no puede dejar de haber pasado, la impresión que suscita, la de lo irreparable, tiene a arrimarse a la idea de «lo necesario», de modo que el sentimiento de que el ayer es irreparable se expone a contaminarse con el de que es necesario; en este instante ya están expuestos los dos términos para el fatídico salto de proyectar «es necesario» en un «era necesario»; entonces se abre de golpe la escotilla de los dos grandes demonios: el del destino y el de la providencia.

Campos de retamas: Pecios reunidos

Les lleis de la física

La física sempre em va fascinar. Descobrir que hi havia una fórmula que expressava què era la velocitat, em va deixar ben captivat. Perquè córrer era quelcom que feia el pare, els diumenges, quan anàvem en cotxe i la mare li recriminava, Josep, que corres massa. Si la física, pensava jo, era capaç d’explicar què hi havia darrera d’aquell 160 que marcava l’agulla del comptaquilòmetres, llavors era capaç de d’explicar-ho tot. Quan més endavant, el Sr. Duran va ensenyar-nos que jugant amb aquella mateixa fórmula –velocidad igual al espacio recorrido por unidad de tiempo– també podíem definir el temps i l’espai, la commoció va ser total. Tinc la impressió que el de la velocitat va ser el primer concepte de caire científic que vaig entendre de ple i aplicava la fórmula sense parar: feia càlculs de quan trigaríem a arribar a Caldes de Malavella si el pare, per comptes d’anar a 160 km/h, anava a 180; o a quina velocitat havíem pedalat si arribàvem a Llagostera, que segons el rètol era a set quilòmetres de distància, en 35 minuts per comptes de fer-ho en 25, que eren els minuts que acostumàvem a trigar. Poc després, el Sr. Duran va ensenyar-nos la fórmula de l’acceleració. Ah, allò ja era un altre nivell, perquè a la vida, pensava jo, no hi havia res que anés a una velocitat constant, hi havia peatges i caravanes de diumenge, i un carril izquierdo, debidamente señalizado, directo a Barcelona, que gairebé mai agafàvem per por d’enganxar un sòmines al davant, que ens fes anar encara més lents que la resta de cotxes que seguien la cua d’entrada a la ciutat.

Aquells eren els “meus“ deures, els que a mi em semblaven útils per anar pel món. Després hi havia els altres deures, els que ens posava el mateix Sr. Duran. Allò ja no m’encaixava tant. Perquè gairebé en tots els enunciats hi havia algú que anava a una velocitat de vint metres segon, cosa que jo trobava del tot inversemblant i un punt malaltís: quin sentit tenia mesurar la velocitat en unitats que ningú no feia servir? A més, a la tercera vegada de fer la conversió, era fàcil saber que aquella velocitat equivalia –encara ho recordo ara– a setanta-dos quilòmetres hora, resultat que trobava encara més absurd. Ni setanta ni setanta-cinc o vuitanta quilòmetres hora, setanta-dos! Després va venir allò del plano inclinado i la fuerza de rozamiento, que si bé m’entretenien, van estar lluny d’impressionar-me a la manera com ho van fer la velocitat i l’acceleració. Potser perquè l’adolescència, més enllà d’acnes i hormones esvalotades és, sobretot, això, velocitat i acceleració; i perquè el rozamiento que hauríem agraït que algú ens expliqués, perquè ens inflamava a tots per un igual, era d’una altra mena.