I vostè, Antoni Gaudí, quants títols diu que té?

Lola Anglada. Plaça Catalunya 1910

El fet d’haver-me suspès en l’assignatura de perspectiva no em va posar traves en l’execució dels meus dibuixos, sobretot en els de Barcelona vella, els qual m’han valgut lloances per la meva mestria en perspectiva. Ací podem ajuntar dues anècdotes: el nostre gran arquitecte Gaudí, en acabar els estudis l’any 1878, no obtingué el títol pel motiu de ser sempre suspès. Aleshores l’arquitecte Josep Fontserè, el qual havia guanyat el concurs públic per a l’execució de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella, i que tenia simpatia envers el jove Gaudí, va creure bé jugar una facècia per tal que el jove pogués guanyar el títol d’arquitecte, i li encarregà de fer el càlcul dels grans dipòsits d’aigua per a la Cascada Monumental. Feta la tasca, mestre Fontserè va presentar-ho com si fos fet per ell demanant l’opinió al catedràtic, el qual va acceptar-ho, i el jove Gaudí obtingué el títol d’arquitecte. Joan Fontserè continuà essent el protector de Gaudí.

            No oblidaré una altra anècdota, no menys curiosa. El nostre poeta Mossèn Cinto Verdaguer, quan era noi, a l’escola, el mestre no el comptava entre els alumnes primers, sinó que l’assenyalava com a incapacitat per als estudis i sovint li deia : «Sant Talòs, que en portaràs pocs de capellans a l’enterrament!». Recordem que Mossèn Cinto portava el cognom Santaló per part de mare.

Lola Anglada. Memòries. Diputació de Barcelona

Que els títols i les notes qualifiquen només un cert tipus d’aprenentatge i no la vàlua de la persona o l’estudiant, és quelcom prou sabut. Tanmateix, en seguim fent dogma de fe i de quina manera. Els estudiants universitaris ja no en fan prou amb un grau, els convé obtenir màsters i post-graus, i cursos d’especialització, i si pot ser, fer-los ben lluny d’aquí, perquè els kilòmetres de distància hi afegeixen un prestigi que no tenen els títols locals. La vida universitària esdevé una cursa per assolir el major nombre possible de certificats i diplomes. Tot plegat, i aquesta és forta, només de cara a poder optar a un contracte de treball que vagi més enllà de servir cafès o fer de caixer en un supermercat.

A mi, tot plegat, només em sembla la confessió desvergonyida d’un gran fracàs, social i educatiu. Admetre que ningú no surt prou preparat en acabar la universitat, que cal ampliar estudis per dominar la disciplina escollida, i que aquests estudis cal fer-los en altres universitats i centres educatius, d’aquí o d’arreu, és reconèixer la impossibilitat d’oferir als estudiants els coneixements que necessiten. Que, a més a més, aquesta necessitat només puguin satisfer-la els qui tenen mitjans per pagar-s’ho, és d’un classisme i una manca d’humanitat absoluts, a banda d’una estupidesa profunda socialment parlant.

La història és plena de genis i personalitats destacades que, tanmateix, van tenir dificultats a superar els estudis: Einstein, Leonardo, Verdi, Unamuno, Jobs, Churchill, Kubrick, Picasso, Darwin. No cauré en el parany d’emprar-los com a model a seguir, que no en són, ni en la ingenuïtat de pensar que la genialitat i el fracàs escolar van lligats de la mà –alguna cosa hem fet malament quan sabem més de les dificultats lectores d’Einstein, el més socorregut de tots els de la llista, que no pas de la teoria de la relativitat–. Penso, això sí,  que Gaudí, avui, hauria necessitat més d’una font monumental; i que el pobre mestre Fontserè s’hauria hagut d’esmerçar força més a tapar-li les vergonyes. De Mossèn Cinto, millor no en diré res: les fonts del seu protector són encara inesgotables.

Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)

Instruccions per veure una posta de sol

Fa molts anys que no fumo, és una llàstima. Per a la resta, però, segueixo al peu de la lletra les instruccions d’Artur Bladé:

La millor hora per estar a la vora del riu és en caure la tarda, a l’estiu, quan la llum és d’or, l’aire de seda i l’aigua canta.
          Els amics de les postes de sol –si és que encara és lícit parlar-ne– deuen sentir una certa feblesa per aquests paisatges fluvials on les postes són dobles. Tot el que passa al cel es veu reflectit en el fons del riu, d’una manera bellugada i amb tots els colors mullats, gairebé irreals. Però aquesta suggestió pictòrica és fatal quan algú fa el comentari inevitable: «Sembla una pintura!» Aleshores tot l’encís se’n va; millor dit, fuig de l’aigua.
          La contemplació de les postes de sol requereix experiència, solitud, un cigarret als llavis i no pensar en res. És l’ataràxia.
         

Artur Bladé i Desumvila. Benissanet. Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català. Cossetània Edicions

Com un gos esporuguit

Si escric,
és només perquè m’ajuda a pensar,
a ordenar idees i intuïcions que brollen lliures,
indisciplinades.

Escriure és una forma de deixar-les en repòs,
si més no, durant uns mesos.

No sempre ho aconsegueixo.
N’hi ha que fan com el gos poruc,
s’apropen cauteloses i així que proves de tocar-les,
reculen espantades.

I tu prou que els mostres, inofensiu, la mà oberta.
I elles tornen a atansar-se,
i tot d’una t’esquiven, esporuguides,
i et quedes sense saber

què hi ha, en el teu gest, que les espanta.

El conflicte

Aquests darrers dies és habitual –o potser hauria de dir “és tendència”?– llegir entrevistes i articles que parlen del que es coneix com a “alta” i “baixa” cultura. Periodistes i articulistes n’escriuen arreu, potser amb l’esperança que l’entrevistat o l’assagista glossat en defensi, no ja una distinció clara, entre una i l’altra, sinó una oposició ferma. Sembla que tots plegats busquen alguna declaració malsonant, quelcom que doni pas al conflicte, tan necessari en aquests temps de grisor i avorriment general. També hi ha, però, qui mira d’anar més enllà: Gonzalo Torné s’ha esforçat a posar-hi llum, perquè la claredat no ha d’ésser només el de l’espurneig de la pólvora; i George Steiner ho deixa clar tot just començar la resposta.

Captura de pantalla 2016-07-03 a les 13.29.29

No he llegit prou Josep Carner per saber què n’opinaria, de l’alta i la baixa cultura, però m’arrisco a suposar que, tal vegada, en aquest conte hi trobaríem la resposta:

       Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que, de seny, no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però, àdhuc sentint el mal que de vegades li n’esdevenia, no es formava una idea de què cosa fos la crueltat. Qui mal no fa mal no pensa.
       Una vegada qui sap qui començà de dir que s’encenia una guerra. Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les dones ja sabien de llurs àvies que de tant en tant els homes se n’han d’anar a terres llunyanes on poden morir, o d’on poden tornar amb vestits llampants guarnits de vetes i medalles. I, assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar sobre allò que mai no havien vist i mai no sabrien ben bé què cosa podia ésser.
       Quan el minyó que no tenia seny passava davant elles, per atzar, elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades, treballadores i xafarderes, li deien:
       –Que aniràs a la guerra, tanmateix?
       Ell somreia:
     «Això –pensava– deu ésser una banda on elles berenen.»
       Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per a anar a les batalles del rei que el pobre vailet. Qui no té seny no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig per comoditat, mig per facècia, el trameteren a ciutat.
       Aleshores la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla. Li passaven les aventures més extraordinàries. Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites: l’encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà en un món de cases compactes i plenes de foradets: considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d’anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d’un rengle.
       I l’atordiren tantes coses! –la llum blanca que els homes de ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar, i els vaixells, i la gent que mai no para, i els xiulets i trontolls d’éssers inconeguts. I un dia el feren entrar en un vaixell, revolt amb tots els homes d’una pila de rengles. I aquests homes estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava. La mar també ho semblava, d’alegre, i un bell argent lluïa damunt les seves aigües tranquil·les. Un sol magnífic estavellava les fustes i els caps.
       Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau, i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar mai, i tothom estava content.
       Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El dormir era escàs, i els peus sagnaven, perquè les soles del calçat –venut per grans proveïdors milionaris– eren de cartró, esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels arbres. I la lluna s’alçava superba i plena damunt la nit plena de fantàstiques lluïssors.
       I heus aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls en el fresc silenci nocturn.
       –Vénen –cridà tothom al campament.
       –Són els altres! Tothom a punt! –Hi havia un cert desordre, perquè el brogit havia estat impensat.
       El bon minyó es posà al seu rengle, com li manaven. Tenia, baldament fos tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot el que podia.
Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia:
       –Ei, que aquí davant hi ha gent!

Josep Carner. La guerra (La creació d’Eva i altres contes).

El millor dels mons possibles

Imaginem per un moment que el món és governat per filòsofs i humanistes. Donada la seva formació, és obvi que estarien en disposició de conèixer què és el millor per als seus conciutadans, molt més que no pas cap altre grup social de cap altra formació acadèmica. Cal esperar que serien persones disposades a fer el bé, absolutament entregades i compromeses amb aquesta tasca, fins al punt que procurarien evitar per tots els mitjans que ningú els arravatés el poder. És probable que això els portés a mentir-nos, sempre pel nostre bé, i a enganyar-nos. D’entre aquests enganys, n’hi hauria un d’essencial per al seu propòsit: simular que, de tant en tant, ens cedeixen la possibilitat d’escollir qui ens governa. Lògicament es tractaria d’un simulacre, però seria tan versemblant que hom no en sospitaria mai res. Escriure articles que qüestionessin la seva gestió, o sortir al carrer a reivindicar el que considerem els nostres drets inalienables, estaria sempre a l’abast. Ara posem per cas que una d’aquestes reivindicacions és el dret a preservar l’ensenyament de les humanitats, pel que suposen per a la formació del pensament crític i la reflexió, i que la ciutadania pren consciència del risc que suposa la supressió d’una disciplina essencial per al desenvolupament integral de la persona. D’immediat el carrer s’ompliria de manifestacions, s’escriurien proclames i es recollirien signatures per mostrar el nostre enuig, la nostra còlera. Aquesta demanda no sorgiria perquè sí, sinó que abans caldria esperonar-nos, perquè el poble, de mena, és mandrós. Així és que els governants, els de les diferents legislatures que suposadament s’haurien anat alternant en el poder, haurien anat escanyant els recursos i les hores dedicades a les humanitats. Com a resposta, professors, intel·lectuals i lletraferits s’organitzarien en grups, més o menys combatius, per a lluitar contra el que considerarien una estratègia del govern, una més, per a aconseguir uns ciutadans dòcils i obedients, a mercè dels seus interessos. La cosa aniria més o menys així: hi hauria una suposada línia vermella, que suposadament ningú no hauria de franquejar, un estira i arronsa entre uns i altres, fins que, transcorregut un cert temps, la classe governant simularia cedir i tindria a bé concedir-nos algun guany, com ara mantenir els actuals programes lectius, és a dir, eliminar l’amenaça de cap retallada addicional, o fins i tot afegir-hi alguna hora més. Després, la ciutadania esclataria en un clam popular de victòria i el govern seguiria, tranquil, dictant les normes i lleis que més ens convenen, que per això són filòsofs i humanistes.

Ara imagineu-vos que qui ens governa, en aquest mateix escenari hipotètic, no són filòsofs i humanistes, sinó majoritàriament economistes, advocats i registradors de la propietat. Gent habituada a moure el món, i les borses. ¿De veritat creieu que hi veurien cap amenaça en l’ensenyament de la filosofia, la literatura o la història? ¿Què poden témer, els mercats, d’un poeta, un escriptor o un artista? I , sobretot, ¿què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si sabéssim que els hem escollit? Així, doncs, cal concloure que qui ens governen són filòsofs i humanistes, els millors d’entre tots, els més savis, i que vivim enganyats en un món de fantasia, el millor dels possibles. Perquè suposar, ni que sigui per un moment, que el nostre futur pogués estar en mans de registradors de la propietat i similars, ens deixaria a tots plegats en una posició força ridícula per no dir grotesca.

I ara, què en faig de Voltaire?

Em demano quina mena d’engany t’ha portat fins aquí, què ho fa que t’hi trobis còmode, parlant com ara parles, pensant com ara penses.

T’escolto. No et conec. Un discurs carregat d’intolerància, el segon en pocs mesos.

Hi ha un odi soterrat en les teves paraules. I por, molta por. Van de la mà, l’odi i la por. Són pacients, aprofiten qualsevol escletxa per fer niu. I tenen gana. Ara són dintre teu, he trigat molt de temps a adonar-me’n.

I no és només el que dius, és des d’on ho dius, i com ho defenses. I aquest to burleta i de menyspreu. I la frivolitat amb què mires d’ignorar-ne les conseqüències.

Reclames el teu dret a expressar el que penses. El tens, jo seré el primer a defensar-lo. Però no invoquis Voltaire per apuntalar els fonaments de la nostra amistat, ara malmesos.

De nit, sento els corcs rossegar la fusta.