De les compareixences en temps de pandèmia

Roda de premsa Coronavirus (21.03.20)

Fa molts anys, més de trenta, treballava d’analista funcional en una empresa de serveis informàtics. El meu client era la llavors anomenada Catalana de Gas y Electricidad[i]. La meva feina consistia a reunir-me amb el client, altrament dit usuari, recollir quins eren els seus requeriments quant a operativa del negoci i dissenyar i desenvolupar el sistema d’informació que hi donés resposta. Vaig col·laborar amb molts departaments diferents, cadascun amb les seves necessitats i peculiaritats, però arribava un punt en què tots responien exactament de la mateixa forma: era el moment en què havíem de dissenyar els llistats, el reporting que en deien. Aquí tots ho volien tot. Si es tractava del sistema de gestió d’escomeses de gas, volien un llistat amb la informació classificada per codi d’escomesa, un altre ordenat per punt de subministrament, un més per codi de finca i encara un altre per ubicació, per codi d’incidència, per prioritat, per data de notificació i un més per data de resolució. A cada departament succeïa exactament el mateix, els llistats que demanaven contenien tots la mateixa informació, només que el criteri de classificació era diferent. Allò suposava que cada vespre, perquè l’online era encara molt restringit, s’executessin un munt de programes que perbocaven metres i metres de paper continu, en una època en què les impressores eren matricials; i que cada matí a primera hora, un noi carregués un carretó amb les piles de llistats i passés a repartir-los per cadascuna de les taules dels departaments usuaris. De vegades, una incidència de programa impedia lliurar un llistat abans de les vuit del matí i havíem de llançar un procés específic per tornar-lo a generar i lliurar-lo a corre-cuita Allò provocava nervis, molts, a tothom excepte al noi del carretó que era, precisament, qui finament l’havia de lliurar i donar la cara. Un dia, estranyats de veure’l tan calmat en uns moments en què tot eren corredisses li vam preguntar com era que no el vèiem gens preocupat. No us hi hauríeu d’amoïnar tant, va dir-nos, ningú no el trobarà a faltar aquest llistat. La resposta ens va deixar glaçats, de moment, però va ser a partir de llavors que, de tant en tant, deixàvem directament d’executar algun dels programes, sense dir-ho a ningú, per veure què passava. Efectivament, tal com havia pronosticat el noi del carretó, mai no ens van reclamar cap d’aquells llistats que deixàvem d’imprimir. La raó era clara, com que tots els llistats deien el mateix, se’n miraven només un, el del capdamunt de la pila. A les reunions d’anàlisi, però, continuàvem prenent nota de tots els requeriments i portàvem mostres de tots els llistats que sortirien d’aquells nous sistemes, perquè els responsables dels departaments es quedessin tranquils i perquè poguessin seguir justificant la seva feina: si tenies la taula plena de paper, alguna cosa important devies fer.

Si els parlo d’aquest passat llunyà és perquè aquests dies, veient les compareixences d’uns i altres per informar-nos de la situació de la pandèmia i de les mesures que es van prenent, m’han portat a recordar aquells llistats que ningú no llegia ni va reclamar mai. Els militars han desaparegut d’escena i ningú no els ha trobat a faltar, i això que anaven ben guarnits i duien tota la ferreteria al damunt. Però és clar, a qui podia interessar res que poguessin dir-nos? Ara, que si demà no sortís la portaveu, la consellera o el conseller, tampoc no ho notaríem. Perquè tot el que venen a dir-nos cada dia és ben lluny del que necessitem saber i perquè la variació en el volum de trànsit o en el nombre de trucades ateses, ens és ben igual. Oi que ho sabeu?

___________________________

[i] Per cert, només cal repassar els canvis de noms que ha sofert aquesta empresa, que després va passar a dir-se Catalana de Gas, posteriorment Gas Natural sdg i avui Nedgia, per adonar-nos que en el camí hi hem perdut bous i esquelles, no només en els negocis, sinó també en l’àmbit semàntic i el bon gust: què carai voldrà dir Nedgia?

 

Dels riscos d’escriure i llegir amb el barret posat

Dubto si obrir un nou apartat al blog per recollir les entrades que parlen de l’ofici d’escriptor, però encara no sé quin fenomen atmosfèric li escauria millor. Mentrestant, si al darrer post era Sánchez Ferlosio qui prenia la paraula, avui és el torn de Schopenhauer

Hay que aprender a considerar las fuerzas intelectuales como si fuesen en absoluto funciones fisiológicas, a fin de saber dirigirlas, economizarlas o fatigarlas en consecuencia; debe recordarse que todo sufrimiento, toda incomodidad, todo desorden en cualquier parte del cuerpo afecta al espíritu. […] Por haberse negado a seguir este concepto, muchos espíritus nobles y muchos sabios han padecido en su vejez de imbecilidad, volviendo a una nueva infancia y llegando hasta la locura. Sí, por ejemplo, algunos célebres poetas ingleses de nuestro siglo, como Walter Scott, Wordsworth, Southey y muchos otros, llegados a la vejez y aun desde los sesenta años, se han hecho intelectualmente obtusos e impotentes, y hasta imbéciles, hay que atribuirlo indudablemente a que, seducidos por honorarios elevados, han ejercido todos la literatura como oficio, escribiendo por dinero. Este oficio impulsa a una fatiga contra la naturaleza; todo el que unce su pegaso al yugo y azuza a su musa con el látigo, tendrá que expiarlo de la misma manera que el que ha rendido a Venus un culto forzado. Sospecho que el mismo Kant, a una edad avanzada, cuando ya era célebre, se entregó a un trabajo excesivo y provocó con eso la segunda infancia en que vivió sus cuatro últimos días.

Arte del buen vivir. Arthur Schopenhauer. Edaf
(Trad. E. G. B)

Val a dir que l’Arthur va viure sempre de rendes: gràcies a l’herència que va deixar-li son pare mai no va haver d’escriure per guanyar-se la vida i va poder pensar sempre amb l’estomac ple, que no vol dir mentre feia la digestió, ni tampoc immediatament després de fer exercici, activitat a la qual hi estava avesat:

Ante todo, evitemos a nuestro cerebro toda lucha forzada, demasiado sostenida o intempestiva; de consiguiente, hay que dejarle reposar durante la digestión, porque en ese momento esa misma fuerza vital que, en el cerebro, forma el pensamiento, trabaja con todos sus esfuerzos en el estómago y en los intestinos, preparando el quimo y el quilo; igualmente debe reposar después de un trabajo muscular considerable.

De la imbecilitat de Wordsworth i companyia no podria dir-los res. Pel que fa als darrers dies de Kant, a qui Schopenhauer va dedicar la seva tesi doctoral De la quàdruple arrel del principi de raó suficient, d’altra banda un dels millors títols que hom pugui imaginar per a una obra d’aquest gènere, i a qui considerava el darrer gran pensador que havia donat la història, això és el que expliquen els biògrafs:

Continuaba leyendo, pero con poco provecho. Escribir le resultaba casi imposible. En agosto de 1801, un amigo suyo comentaba que Kant «solo era ya capaz de escribir sus pensamientos sobre cuestiones filosóficas en muy contados momentos». A veces quedaba dormido en su silla, y deslizándose sobre ella caía al suelo. Una vez en el suelo, no podía levantarse. Y calladamente tenia que permanecer donde había caído esperando a que alguien viniera a levantarlo. No se sabe con qué frecuencia le sucedió esto, hasta que Wasianski (ex-alumne i amanuense de Kant) le proporcionó una butaca que le impidiera caerse. Kant seguía leyendo en la cama y por tres veces se le incendió su gorro de dormir. Las tres veces se vio obligado a apagar el fuego con los pies. A partir de entonces, Wasianski le dejaba una botella de agua junto a la cama y cambió el diseño de su gorro. También le recomendó que leyera a mayor distancia de la lámpara. Ahora se veía obligado a vigilar a Kant varias veces al día. Sus amigos empezaban a sentir lástima tanto de Kant como de Wasianski.

Kant. Una biografía. Manfred Kuehn. Acento Editorial
(Trad. Carmen García-Trevijano)

Així, doncs, si sou escriptors i porteu barret, no mendiqueu que us l’omplin de diners, a la manera com fan els artistes de carrer a l’acabar l’espectacle, o acabareu obtusos, impotents i imbècils. I si sou lectors i teniu per costum llegir al llit, tingueu cura de treure-us-el abans no quedeu adormits.

La destral de Sánchez Ferlosio

El franciscà Guillem d’Occam va concebre la seva navalla per defensar, davant de qualsevol teoria o reflexió, la conveniència d’esporgar tot el que faci nosa i prendre sempre el camí més curt, simple i veraç d’entre tots els que el pensament ens procura. Al llarg dels segles, aquest principi –Occam no va parlar mai de navalla, tot i que és el terme amb què ha passat a la història– ha estat reformulat en múltiples ocasions, des de diversos àmbits i disciplines. D’entre aquestes, probablement hagi estat la medicina qui n’hagi fet una lectura més transparent i entenedora per a tothom: “Quan sentis renillar, pensa en cavalls, no en zebres”.

Des d’aquesta lectura, Occam ens portaria a recórrer sempre al sentit comú com a primera via a explorar, si més no en l’ordre d’alternatives a considerar, i a emprar la navalla per tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi que vingui a enterbolir el que aquest ja ha resolt. Vindria a ser allò que Juan de Mairena –gran defensor del pensament trivial i mestre de la ironia– va expressar amb un dels seus aforismes:

Hay que tener los ojos muy abiertos para ver las cosas como son; aún más abiertos para verlas otras de lo que son; más abiertos todavía para verlas mejores de lo que son.

Qui duia sempre la navalla al damunt, en la seva vessant d’articulista, era Sánchez Ferlosio, encara que en el seu cas, potser seria més encertat parlar de destral. L’estudiós de la gramàtica i la hipotaxi, l’armador de frases “como galeones o navíos de línia de poderoso casco, múltiple arboladura y complicado aparato de velámen”, va practicar, també, una prosa directa, contundent i implacable en les seves col·laboracions en premsa, que d’altra banda no van seguir mai una periodicitat establerta, i que, en la majoria d’ocasions, aprofitava per expressar, amb absoluta llibertat, la seva protesta o el seu malestar per qualsevol esdeveniment o notícia, en especial si tenien a veure amb el que ell considerava un ús mercantilista o amb una instrumentalització de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions.

L’extensió d’aquestes col·laboracions sobrepassava habitualment el que estableixen els cànons i la maquetació d’articles periodístics, però això, a l’armador Ferlosio, no sembla que li suposés gaires problemes.

El text que trobaran transcrit a continuació és un fragment de l’article “En aquestos escalones… (A la atención del nuevo ministro de Cultura)i va sortir publicat el 17 de juliol de 1988 al Diario 16. Per a situar-los en context, el ministre a qui fa referència era Jorge Semprún, que havia estat nomenat només cinc dies abans, i a qui Ferlosio li planteja, sense embuts, “dos magníficas ocasiones para entrar con buen pie en el ministerio y demostrar que sirve para algo”.

«La segunda prueba que espero del ministro de Cultura es bastante más fácil que recrear la Editora Nacional [la primera prova que li planteja en aquest mateix article], porque no es un acto de construcción, sino de destrucción, un trabajo de hacha: talar un cedro. Es una metáfora: CEDRO quiere decir Centro Español de Derechos Reprográficos. Por lo visto, en ese repelente escaparate publicitario –esta vez no del Ministerio de Cultura sino del de Educación– que es la Menéndez Pelayo, han perdido la vergüenza hasta tal punto que no tienen empacho en aprovechar cursos sedicentemente universitarios para presentar cooperativas de intereses privados, como la mencionada Sociedad llamada CEDRO, en la que ciento treinta magnates capitalistas de la industria cultural del libro, que han conseguido asociar a su iniciativa a más de cuatrocientos escritores, se han arrejuntado para controlar, al modo en que la banda de Al Capone controlaba las máquinas tragaperras, todas las máquinas fotocopiadoras del país, para cobrar un canon de protección por cada fotocopia que se saque de cualquiera de los libros publicados por sus ciento treinta casas editoras. Realmente, lo primero que en esto resulta tan incomprensible como deplorable es el hecho de que más de cuatrocientos escritores ignoren lo que son hasta el punto de apoyar la iniciativa de un grupo de potentados de la industria privada. ¿No saben los escritores que ellos no se deben a sí mismos y a sus propios intereses, como los industriales, sino al público y a los intereses públicos?, ¿que su deber no es el de ganar dinero, sino el de procurar que tenga la mayor difusión posible lo que han discurrido y han escrito por creerlo verdadero y digno de ser conocido por todos los demás? ¿No saben que ser escritor y ejercer la suprema libertad de determinar tú mismo la naturaleza, el sentido y el designio de tu propio trabajo es un privilegio del que no goza ni remotamente ningún otro trabajador pobre ni rico, comer tu pan en paz, sin la constante inquietud y sobresalto por el destino de sus inversiones en que viven los desdichados capitostes de la industria incluso cultural? ¿No saben que escribir no es trabajar? ¿Cómo pueden asociarse a los editores, cuyo tristísimo deber es el de ganar dinero, y cuya índole es, por tanto, la determinada por el interés privado, ellos, que, más aún que los políticos, son hombres públicos por definición? ¿Qué clase de contubernio es, pues, éste de la cooperativa CEDRO, donde se asocian aquellos cuyo interés fundamental no puede ser sino el de que lo que han escrito, por creerlo verdadero o beneficioso para todos, alcance el mayor grado de difusión posible, aunque tenga que ser a través de fotocopias que no les den ni un céntimo, con aquellos cuyo interés está en exprimir hasta la última perra chica lo que editan? No; en todo esto hay un grave malentendido y un error capital, o, mejor aún, capitalista. Y a la universidad de verano Menéndez Pelayo debería caérsele la cara de vergüenza por haber permitido que semejante cooperativa de interés privado haya aprovechado un curso público para presentarse. Don Eric Ruiz, el presidente de CEDRO, ha declarado, por lo visto, según cita entrecomillada del diario Ya, lo siguiente: «La fotocopia ha pasado de ser un adelanto técnico maravilloso a ser algo destructor». ¡Qué asco el pollo, ¿verdad?, desde que pueden comerlo hasta los gitanos, frente a lo bien que sabía cuando sólo los ricos, y en domingo, podían permitírselo! Desde que el último estudiantucho con setenta duros en el bolsillo puede permitirse fotocopiar un libro científico de cuatro mil quinientas pesetas también la máquina fotocopiadora se ha degradado de maravilla técnica en instrumento de destrucción, sobre todo teniendo en cuenta que los editores gravan un ciento por ciento los derechos de autor de las reproducciones secundarias de las obras que han editado. Estos señores del progreso reniegan justamente de lo único bueno que el progreso puede ofrecer: abaratar lo escaso, haciéndolo abundante».

Entenen ara, per què els parlava de destral? D’altra banda, si pensen que l’aparició d’Occam en aquest post és un punt forçada, sàpiguen que Ferlosio, com a estudiós i gran interessat en el món eclesiàstic, coneixia bé l’obra del franciscà, passa que l’emprava com i quan li venia de gust:

(Con permiso de Ockham) Como lo que ha pasado no puede dejar de haber pasado, la impresión que suscita, la de lo irreparable, tiene a arrimarse a la idea de «lo necesario», de modo que el sentimiento de que el ayer es irreparable se expone a contaminarse con el de que es necesario; en este instante ya están expuestos los dos términos para el fatídico salto de proyectar «es necesario» en un «era necesario»; entonces se abre de golpe la escotilla de los dos grandes demonios: el del destino y el de la providencia.

Campos de retamas: Pecios reunidos

Les lleis de la física

La física sempre em va fascinar. Descobrir que hi havia una fórmula que expressava què era la velocitat, em va deixar ben captivat. Perquè córrer era quelcom que feia el pare, els diumenges, quan anàvem en cotxe i la mare li recriminava, Josep, que corres massa. Si la física, pensava jo, era capaç d’explicar què hi havia darrera d’aquell 160 que marcava l’agulla del comptaquilòmetres, llavors era capaç de d’explicar-ho tot. Quan més endavant, el Sr. Duran va ensenyar-nos que jugant amb aquella mateixa fórmula –velocidad igual al espacio recorrido por unidad de tiempo– també podíem definir el temps i l’espai, la commoció va ser total. Tinc la impressió que el de la velocitat va ser el primer concepte de caire científic que vaig entendre de ple i aplicava la fórmula sense parar: feia càlculs de quan trigaríem a arribar a Caldes de Malavella si el pare, per comptes d’anar a 160 km/h, anava a 180; o a quina velocitat havíem pedalat si arribàvem a Llagostera, que segons el rètol era a set quilòmetres de distància, en 35 minuts per comptes de fer-ho en 25, que eren els minuts que acostumàvem a trigar. Poc després, el Sr. Duran va ensenyar-nos la fórmula de l’acceleració. Ah, allò ja era un altre nivell, perquè a la vida, pensava jo, no hi havia res que anés a una velocitat constant, hi havia peatges i caravanes de diumenge, i un carril izquierdo, debidamente señalizado, directo a Barcelona, que gairebé mai agafàvem per por d’enganxar un sòmines al davant, que ens fes anar encara més lents que la resta de cotxes que seguien la cua d’entrada a la ciutat.

Aquells eren els “meus“ deures, els que a mi em semblaven útils per anar pel món. Després hi havia els altres deures, els que ens posava el mateix Sr. Duran. Allò ja no m’encaixava tant. Perquè gairebé en tots els enunciats hi havia algú que anava a una velocitat de vint metres segon, cosa que jo trobava del tot inversemblant i un punt malaltís: quin sentit tenia mesurar la velocitat en unitats que ningú no feia servir? A més, a la tercera vegada de fer la conversió, era fàcil saber que aquella velocitat equivalia –encara ho recordo ara– a setanta-dos quilòmetres hora, resultat que trobava encara més absurd. Ni setanta ni setanta-cinc o vuitanta quilòmetres hora, setanta-dos! Després va venir allò del plano inclinado i la fuerza de rozamiento, que si bé m’entretenien, van estar lluny d’impressionar-me a la manera com ho van fer la velocitat i l’acceleració. Potser perquè l’adolescència, més enllà d’acnes i hormones esvalotades és, sobretot, això, velocitat i acceleració; i perquè el rozamiento que hauríem agraït que algú ens expliqués, perquè ens inflamava a tots per un igual, era d’una altra mena.

A propòsit de Bernhard, l’amor i el foment de la lectura

Vaig descobrir Thomas Bernhard només arribar a la universitat. Una companya de classe, de qui jo n’estava terriblement enamorat, havia llegit Corrección i en parlava meravelles. Com que no hi ha obstacle que pugui aturar la passió d’un jove encaterinat, m’hi vaig abocar de ple amb la intenció de conèixer-la millor, la noia. El resultat va ser funest, perquè a l’atracció física que ja sentia per aquella noia s’hi va afegir l’admiració intel·lectual, –certament, el llibre era immens–; i a la  maniobra suposadament infal·lible per a seduir-la, la por de no estar a l’altura: què podia dir-li jo, a una noia que als dinou anys havia escollit Thomas Bernhard com a autor de capçalera?

L’escriptor austríac va morir tal dia com avui, fa 31 anys. La casualitat ha volgut que sigui la lectura d’una altra admiradora confessa de Bernhard que m’hagi fet recordar, precisament avui, com hi vaig arribar. Es tracta de L’analfabeta d’Agota Kristof –immensa en la brevetat–,  en què li fa el següent elogi:

Morí el 12 de febrer de 1989 [Thomas Bernhard]. Per a ell, no hi hagué dol nacional o internacional, ni falses llàgrimes, ni tampoc de sinceres, potser. Només els seus lectors apassionats, entre els quals m’incloc, s’han adonat de la immensa pèrdua per a la literatura: Thomas Bernhard, per desgràcia, no escriurà més. I encara pitjor: prohibí que publiquessin els manuscrits que deixaria pòstums.

Fou el darrer «no» a la societat del genial autor del llibre titulat Oui. Aquest llibre el tinc aquí, davant meu, sobre la taula, amb Béton, Le Naufrage, L’Imitateur, Des arbres à abattre i altres. Oui és el primer llibre seu que vaig llegir. L’he prestat a diversos amics i els he dit que mai havia rigut tant llegint un llibre. Ells me l’han tornat sense haver-se’l pogut acabar de llegir, ja que aquesta lectura els semblava «desmoralitzadora» i «insostenible». Pel que fa a la vessant «còmica» del llibre, en realitat no la veien per enlloc.

És cert que el contingut és terrible, ja que aquest «sí» és realment un «sí», però un «sí» a la mort i, per tant, un «no» a la vida.

Tanmateix, ho vulgui o no, Thomas Bernhard viurà eternament per servir d’exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors.

Els qui, entre d’altres coses, ens dediquem a apropar els joves a la lectura hauríem de saber que, per més tallers, jocs, dinàmiques i altres activitats que puguem empescar-nos, la lectura té vida pròpia; que pot aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides; i que no hi ha cap altra manera millor de fomentar-la que veure llegir les persones que estimem o admirem.

I ara els he de deixar. En homenatge a Bernhard, i a aquell amor no correspost, vaig a llegir L’origen. Una insinuació, primer dels cinc volums de la seva autobiografia.

Crear i viure

Quan vam traslladar-nos aquí –parla de Nova York–, primer vivíem al “village”, al Greenwich Village, que, per als qui no ho sàpiguen, és una espècie de secció intel·lectualoide-progre de la ciutat, on viuen tots els estudiants i els pseudo el que sigui. Uns quants poetes vells i tot aixòò, saps? Gent que ha viscut allà anys i panys i que encara hi viu. Ella em va dir que podria caminar tranquil pel carrer, saps? Però al principi anava tens, esperant que algú em parés i em digués alguna cosa o em saltessin al damunt, i em va costar dos anys relaxar-me. Puc sortir per aquesta porta i entrar en un restaurant. Saps què n’és de gran, això? O anar al cinema? Vull dir que la gent s’acosta i em demana autògrafs, o em diu: ei, hola! Però no et tornen boig, saps? Simplement: –eh, hola, com estàs? M’agrada el teu disc. Perquè ara tenim un nou disc al mercat, saps?, però abans cridaven: –ei, com va? El nano, bé? Súper, gràcies!

El nano de l’entrevista es diu Sean i ja té 44 anys. Ella, la que va convèncer l’entrevistat de quedar-se a Nova York, és la Yoko, que n’ha fet 88, i ell, l’entrevistat, és en John Lennon, que en tindria 79 si un 8 de desembre de 1980 no hagués estat mort a trets, davant de casa seva, a tocar del Central Park.

L’entrevista va ser llarga, més de tres hores de conversa dedicades a rememorar el seu passat beatle, episodi del tot inevitable, d’altra banda, a parlar de Double Fantasy, el disc que acabava de publicar després de cinc anys de silenci, i de tots els projectes futurs que albiraven:

Tinc l’estranya sensació que tot tornarà a ser com al principi, perquè no parem de parlar i parlar i tenim el cap ple d’idees i de projectes, i és només qüestió de posar-los en pràctica, saps? Ja tenim la meitat del proper disc i probablement el farem després de Nadal. I ja estem parlant de quina serà la idea per al tercer, que ja la tenim pensada, i gairebé no em puc esperar. Així que només és qüestió de posar-nos-hi.

Va ser enregistrada tot just 48 hores abans del seu assassinat. D’aquests projectes ja no en sabrem res. Aquell proper disc a que fa referència sortiria publicat quatre anys després, sota el nom de Milk and Honey, a partir de les cançons que va deixar embastades mentre enllestien el Double Fantasy. Dit d’una altra manera, és un disc fet d’excedents, fruit d’aquest impuls creatiu que havia tornat a aparèixer.

Però l’entrevista també repassa el seu dia a dia fora de l’escena musical, i és en aquest punt que el John s’esforça a explicar-nos la felicitat de gaudir d’una vida rutinària i convencional i d’haver pogut dedicar aquests últims anys a jugar amb el seu fill, a portar la casa o a preparar el dinar. I és aquí que descobrim un altre Lennon, més relaxat i molt més còmode, que no ha de demostrar(-se) res. I és aquí, també, que ens adonem que aquestes dues vides, la vida de l’artista, geni, o creador, digueu-ho com vulgueu, i la de parella i pare de família, són incompatibles, i que els minuts, hores i dies dedicats a l’una, es resten necessàriament dels esmerçats en l’altra.

Ana Blandiana, la poeta romanesa, ho va explicar molt bé a La por de la literatura, en aquest cas, però, parlant de la seva vida i les hores dedicades a la lectura:

Si volgués explicar la meva vida, perquè la meva explicació sigui versemblant, hauria de tenir, obligatòriament, dues parts: el que he viscut i el que he llegit. No hi ha una jerarquia d’aquestes dues divisions essencials, no he dit el que he viscut de debò i el que tan sols he llegit, la vida i la lectura no són dues nocions complementàries, sinó oposades, que no se sumen, sinó que es descompten l’una de l’altra. Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llançada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres; durant les hores, les setmanes, els anys de lectura no he viscut per a mi de manera que em sembla gairebé injust que aquest temps s’afegeixi a la meva edat.

Passin un bon Nadal i, a poder ser, gaudeixin de la família, la vida i la lectura.

Prendre partit

Podria passar que el secret d’una vida feliç consistís a saber escollir o, si més no, a quedar satisfet amb allò que un ha triat. N’hi ha que ho tenen molt clar, com el Sergi, que ja a primària no es cansava de dir que de gran seria advocat. M’impressionava el convenciment amb què ho deia. Perquè viure era un interrogant i jo estava al costat dels qui callaven o s’inventaven una professió qualsevol quan els preguntaven què farien, d’adults. Durant un temps la resposta que tenia a punt era veterinari, tindria la meva consulta i atendria amos i bèsties. Després, però, va semblar-me molt rutinari. Així que vaig provar d’especialitzar-me i en el meu imaginari vaig canviar la bata blanca per una granota de feina i unes botes de goma colgades de fem i purins: seria veterinari, sí, però de granja. Haver resolt aquell dubte, si més no davant dels altres, em permetia centrar-me en un munt de decisions igualment importants que encara havia de prendre. El Sergi, per exemple, sabia que el seu país preferit era el Japó. Omplia llibretes amb dibuixos d’avions kamikazes que s’estavellaven sobre vaixells de guerra d’altres països. Al llom i a les ales de cada avió no hi faltava la bandera del Japó imperial. Saps quina és aquesta bandera?, em preguntava sense esperar la meva resposta, la del Japó en guerra, és com la normal però hi pinten els raigs del sol, de color vermell. Jo no en sabia res, de banderes de guerra, i em quedava consternat, perquè no tenia cap país preferit i perquè, per més voltes que hi donava, no em semblava que cap de les possibles opcions, ni Anglaterra, que tenia els Beatles, ni Rússia, que era el territori més gran, ni molt menys Itàlia, el país en forma de bota, pogués fer ombra al Japó d’en Sergi; i encara menys després de veure la facilitat amb què els seus kamikazes enfonsaven les naus de la resta de països. Així que tornava a posar-me al costat dels qui no sabien, dels qui dubtaven, confiant que un dia o altre se’m resoldrien tots els interrogants que tenia oberts, com ara si havia de ser més de Johan Cruyff o de Johan Neskens, d’Emerson Fittipaldi o de Jackie Stewart, si jugar de davanter o de defensa, que el Sergi tot això sí que ho sabia.

Al Sergi li agradava exhibir-se davant la resta de companys i no deixava de fer-nos preguntes i plantejar-nos disjuntives que ell ja tenia resoltes. A principi de curs la seva seguretat em va enlluernar. Cap a mitjan, discutíem sovint. Per qualsevol cosa. Ja a les acaballes, només mirava d’esquivar-lo, per pesat i perquè sempre volia tenir raó. Però en Sergi era un gran provocador i la seva insistència m’obligava a prendre partit i a defensar, sempre en debades, la meva tria, la que fos. No era fins que la derrota s’havia consumat que m’adonava del parany en què havia tornat a caure, un cop més, i que m’esgargamellava a cridar-li que tant se me’n donaven l’Orantes i el Santana, Londres i París, que ell no ho sabia tot i que ningú no podia estar tan segur de res.  Tot això devia passar a cinquè d’EGB.

Fa un temps vam tornar a coincidir. No ens havíem vist des de llavors. Jo estava mig endormiscat, assegut en una cadira a l’aeroport de Barajas mentre esperava el vol que m’havia de dur a Barcelona. Em va reconèixer, encara no sé com, i va venir directe cap a mi. Ei, ets el Joan Carles Navarro? Sóc en Sergi T., te’n recordes de mi? Vam estar parlant una estona breu, a peu dret. S’havia casat, tenia dos fills, era advocat, marxava cap a Tòquio: sóc un enamorat del Japó, hi vaig sempre que puc. I tu, què fas? Per uns moments vaig tenir la sensació d’haver estar varat tots aquests anys davant la mateixa platja. Perquè tot i estar casat, tenir dos fills i treballar en una multinacional, cosa que va semblar satisfer molt en Sergi, seguia tenint els mateixos interrogants de sempre.

En Sergi semblava feliç. No vaig gosar mirar si a la maleta que arrossegava hi duia enganxada cap bandera del Japó Imperial. Tampoc no vaig tenir el valor d’agrair-li tot el que vaig aprendre al seu costat i que, d’una manera o altra, va marcar per sempre més la meva manera d’anar pel món: assumir la pròpia  ignorància, ponderar sobre què cal prendre partit, i evitar discutir amb ningú que no estigui disposat a canviar d’opinió. Gràcies, Sergi. No t’ho vaig dir a l’aeroport perquè, molt probablement, no hi hauries estat d’acord.

La mà distreta

Els déus, a qui des de les Restes invoquem més sovint que no es pensen, tenen les seves distraccions, els seus capricis. De vegades, amarats d’ataràxia, avorrits de la pau d’ésser allà dalt, abaixen la mirada i es fixen en nosaltres. I és llavors que remenen cartes i en les reparteixen, amb la mà distreta. I ens veuen, aqueferats en la nostra estretor. I es fan un fart de riure de saber ja qui s’emportarà la basa. És un riure foll, toix, carregat d’enveja. Per tot el que desconeixem, encara, i per haver estat capaços de distreure’ls un cop més, nosaltres, pobres mortals. Però això últim, vostès, facin com si no ho sabessin, que no els agrada que se’n faci burla.

APUNT

La meva ànima es trencà com una gerra buida.
Caigué escales avall, massa avall.
Caigué de mans d’una criada negligent.
Caigué, es trencà en més bocins que pisa hi havia a la gerra.

¿Ximpleria? ¿Impossible? Ves a saber-ho!
Tinc més sensacions que quan em sentia jo.
Sóc un escampall de bocins sobre una estora que s’ha d’espolsar.

He fet un soroll en caure com el d’una gerra que es trenca.
Els déus que hi ha s’aboquen a la barana de l’escala
i contemplen els bocins que la seva criada ha fet de mi.

No s’hi enfaden pas.
Li són tolerants.
Només era una gerra buida, jo.

Miren els bocins absurdament conscients,
però conscients d’ells mateixos, no pas conscients dels bocins.

Miren i somriuen.
Somriuen tolerants a la criada distreta.

Es desplega l’escalinata encatifada d’estrelles.
Un bocí brilla, virant el seu exterior lluent, entre els astres.

¿La meva obra? ¿La meva ànima principal? ¿La meva vida?
Un bocí.
I els déus se’l miren amb atenció, no saben per què ha
quedat allà.

Álvaro de Campos
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

El forat on són

Dimarts, quarts de nou del matí, taller de poesia amb alumnes de primer d’ESO. Després de posar-nos d’acord a definir què és una paraula, parlem de què és la poesia i de què estan fets els poemes. Hi dediquem una bona estona i els proposo llegir un poema de Joana Raspall.

–Raspall? Ja la coneixem –diu algú–.
–Me suena de primària, hacía versos, no? –diu un altre–.
–Sí, era poeta –dic jo–.

Ens privaríem
del goig d’olorar roses
per no punxar-nos?

–Profe –tot i que no ho sóc, el seu profe, sovint m’ho diuen allà on vaig–, ¡esto no es un poema!
–No rima!
–¿Tan corto?
–¿Qué es goig?
Goig es placer.
–Pos vaya tontería, te pones guantes y arreglao!
–Esto está mal, porque las rosas no pinchan, lo que pincha es el tallo.
–Que no, que la rosa es todo, el tallo y los pétalos, la flor.
–Ah, ¡qué lista!
–A que sí, que soy lista?
–Tallo es tija, a que sí?
–…
–…
–…

Una noia magribina s’ofereix voluntària a tornar-lo a llegir en veu alta. Abans de començar vol assegurar-se de la pronúncia de cada paraula. L’hi ha agradat. El recita  a peu dret, convençuda. Res no canvia.

–Penseu en coses que us puguin fer mal –els proposo–.
–¡Una patada!
–Un ganivet!
–Una pedrada!
–¡Una pistola!
–Canvio la pregunta– els dic–. Hi pot haver coses no materials que us facin mal, que us fereixin?
–Clavar-te el boli?
–He dit no materials, que no les puguis tocar.
–…
–…
–…
–¿Los celos?
–¿La envidia?
–Ara! Ja ho tenim! –els dic, tot il·lusionat–. Que cadascú pensi en què li pot fer mal i faci el seu poema, a l’estil com el va fer la Joana Raspall. Els explico que el que acaben de llegir és un haiku, que els poetes s’auto-imposen unes regles de joc, en aquesta cas respectar un nombre de síl·labes per a cada vers, com ho fa tothom qui vol escriure un haiku, que la gran dificultat és arribar a dir tot el que diu i fer-ho amb tants pocs versos,  i parlem de la necessitat o no de rimar, del ritme i de la musicalitat de les paraules, dels finals de vers …

–Profe, la xocolata s’hi val?
–Com seria el teu poema? –demano, pensant en el pitjor escenari–

Ens privaríem
de menjar xocolata
per por de la càries?

*

Si el que acabeu de llegir us ha semblat amè o fins i tot divertit, és perquè he estat incapaç de reproduir les dificultats que aquests nois i noies de catorze anys van arribar a tenir per comprendre el poema de Joana Raspall, per fer-ne la seva lectura i anar més enllà. El que aquí ha quedat reduït a un nombre molt limitat d’exclamacions i respostes, va ser en realitat una allau de temptatives fallides d’assolir el més mínim raonament abstracte. Més enllà de la dificultat amb el català, el nivell de comprensió lectora d’aquests alumnes fa esgarrifar i no augura res de bo. En les seves ànsies de participar i ser escoltats, però, potser hi trobaríem el millor recurs per intentar treure’ls del forat on els han deixat caure. Confiem que els seus profes, aquests i els que vindran, l’aprofitin.

De l’ambició literària (i en l’art, en general)

Hi ha el famós pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall trencat, –de lectura obligada, el pròleg– en què va deixar dit:

«Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.»

També tenim aquella anècdota de Picasso, –que com a Pla, totes l’hi escauen, siguin o no veritat–, treta d’una conversa amb Max Jacob. La cosa, passada per la dramatúrgia, va anar així:

Lloc: a fora, davant de la finestra de Max Jacob on, com és costum, el llum d’oli encara crema:

–Picasso: Eh, Max, què fas?
–Jacob: Busco un estil.
–Picasso (anant-se’n): No n’hi ha, d’estil!

I per damunt de tot, despunta l’aforisme de Wittgenstein:

«Tenir l’estil correcte d’escriure significa posar el vagó precisament sobre els rails.»

Fixin-se que no és la locomotora, que cal posar damunt els rails –després que una petita espurna l’hagi posada en marxa i circuli, sense brides, deixant al seu darrere una estela de fum ben negre–, ans el vagó que la segueix.

De la naturalesa dels rails pels quals el fem circular en dependran la qualitat i ambició literàries.