La mà distreta

Els déus, a qui des de les Restes invoquem més sovint que no es pensen, tenen les seves distraccions, els seus capricis. De vegades, amarats d’ataràxia, avorrits de la pau d’ésser allà dalt, abaixen la mirada i es fixen en nosaltres. I és llavors que remenen cartes i en les reparteixen, amb la mà distreta. I ens veuen, aqueferats en la nostra estretor. I es fan un fart de riure de saber ja qui s’emportarà la basa. És un riure foll, toix, carregat d’enveja. Per tot el que desconeixem, encara, i per haver estat capaços de distreure’ls un cop més, nosaltres, pobres mortals. Però això últim, vostès, facin com si no ho sabessin, que no els agrada que se’n faci burla.

APUNT

La meva ànima es trencà com una gerra buida.
Caigué escales avall, massa avall.
Caigué de mans d’una criada negligent.
Caigué, es trencà en més bocins que pisa hi havia a la gerra.

¿Ximpleria? ¿Impossible? Ves a saber-ho!
Tinc més sensacions que quan em sentia jo.
Sóc un escampall de bocins sobre una estora que s’ha d’espolsar.

He fet un soroll en caure com el d’una gerra que es trenca.
Els déus que hi ha s’aboquen a la barana de l’escala
i contemplen els bocins que la seva criada ha fet de mi.

No s’hi enfaden pas.
Li són tolerants.
Només era una gerra buida, jo.

Miren els bocins absurdament conscients,
però conscients d’ells mateixos, no pas conscients dels bocins.

Miren i somriuen.
Somriuen tolerants a la criada distreta.

Es desplega l’escalinata encatifada d’estrelles.
Un bocí brilla, virant el seu exterior lluent, entre els astres.

¿La meva obra? ¿La meva ànima principal? ¿La meva vida?
Un bocí.
I els déus se’l miren amb atenció, no saben per què ha
quedat allà.

Álvaro de Campos
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Anuncis

El forat on són

Dimarts, quarts de nou del matí, taller de poesia amb alumnes de primer d’ESO. Després de posar-nos d’acord a definir què és una paraula, parlem de què és la poesia i de què estan fets els poemes. Hi dediquem una bona estona i els proposo llegir un poema de Joana Raspall.

–Raspall? Ja la coneixem –diu algú–.
–Me suena de primària, hacía versos, no? –diu un altre–.
–Sí, era poeta –dic jo–.

Ens privaríem
del goig d’olorar roses
per no punxar-nos?

–Profe –tot i que no ho sóc, el seu profe, sovint m’ho diuen allà on vaig–, ¡esto no es un poema!
–No rima!
–¿Tan corto?
–¿Qué es goig?
Goig es placer.
–Pos vaya tontería, te pones guantes y arreglao!
–Esto está mal, porque las rosas no pinchan, lo que pincha es el tallo.
–Que no, que la rosa es todo, el tallo y los pétalos, la flor.
–Ah, ¡qué lista!
–A que sí, que soy lista?
–Tallo es tija, a que sí?
–…
–…
–…

Una noia magribina s’ofereix voluntària a tornar-lo a llegir en veu alta. Abans de començar vol assegurar-se de la pronúncia de cada paraula. L’hi ha agradat. El recita  a peu dret, convençuda. Res no canvia.

–Penseu en coses que us puguin fer mal –els proposo–.
–¡Una patada!
–Un ganivet!
–Una pedrada!
–¡Una pistola!
–Canvio la pregunta– els dic–. Hi pot haver coses no materials que us facin mal, que us fereixin?
–Clavar-te el boli?
–He dit no materials, que no les puguis tocar.
–…
–…
–…
–¿Los celos?
–¿La envidia?
–Ara! Ja ho tenim! –els dic, tot il·lusionat–. Que cadascú pensi en què li pot fer mal i faci el seu poema, a l’estil com el va fer la Joana Raspall. Els explico que el que acaben de llegir és un haiku, que els poetes s’auto-imposen unes regles de joc, en aquesta cas respectar un nombre de síl·labes per a cada vers, com ho fa tothom qui vol escriure un haiku, que la gran dificultat és arribar a dir tot el que diu i fer-ho amb tants pocs versos,  i parlem de la necessitat o no de rimar, del ritme i de la musicalitat de les paraules, dels finals de vers …

–Profe, la xocolata s’hi val?
–Com seria el teu poema? –demano, pensant en el pitjor escenari–

Ens privaríem
de menjar xocolata
per por de la càries?

*

Si el que acabeu de llegir us ha semblat amè o fins i tot divertit, és perquè he estat incapaç de reproduir les dificultats que aquests nois i noies de catorze anys van arribar a tenir per comprendre el poema de Joana Raspall, per fer-ne la seva lectura i anar més enllà. El que aquí ha quedat reduït a un nombre molt limitat d’exclamacions i respostes, va ser en realitat una allau de temptatives fallides d’assolir el més mínim raonament abstracte. Més enllà de la dificultat amb el català, el nivell de comprensió lectora d’aquests alumnes fa esgarrifar i no augura res de bo. En les seves ànsies de participar i ser escoltats, però, potser hi trobaríem el millor recurs per intentar treure’ls del forat on els han deixat caure. Confiem que els seus profes, aquests i els que vindran, l’aprofitin.

De l’ambició literària (i en l’art, en general)

Hi ha el famós pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall trencat, –de lectura obligada, el pròleg– en què va deixar dit:

«Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.»

També tenim aquella anècdota de Picasso, –que com a Pla, totes l’hi escauen, siguin o no veritat–, treta d’una conversa amb Max Jacob. La cosa, passada per la dramatúrgia, va anar així:

Lloc: a fora, davant de la finestra de Max Jacob on, com és costum, el llum d’oli encara crema:

–Picasso: Eh, Max, què fas?
–Jacob: Busco un estil.
–Picasso (anant-se’n): No n’hi ha, d’estil!

I per damunt de tot, despunta l’aforisme de Wittgenstein:

«Tenir l’estil correcte d’escriure significa posar el vagó precisament sobre els rails.»

Fixin-se que no és la locomotora, que cal posar damunt els rails –després que una petita espurna l’hagi posada en marxa i circuli, sense brides, deixant al seu darrere una estela de fum ben negre–, ans el vagó que la segueix.

De la naturalesa dels rails pels quals el fem circular en dependran la qualitat i ambició literàries.

Bon Nadal (a propos de Gustave Klimt)

Hi ha un quadre de Gustave Klimt que porta per títol Filosofia. L’obra és de 1900 i respon a l’encàrrec que va rebre, juntament amb Franz Matsch, de pintar el sostre de l’Aula Magna de la Universitat de Viena. Havia de ser una obra monumental, quatre pintures que havien de representar les quatre Facultats: Filosofia, Teologia, Medicina i Jurisprudència. El conjunt havia d’estar inspirat en el tema “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Matsch va fer-se càrrec de la pintura de Teologia i Klimt va assumir la responsabilitat de les altres tres.

Però tornem al quadre Filosofia. Enmig d’una nebulosa farcida d’estels, emergeixen –o descendeixen– un seguit de figures humanes, cossos nus, d’ambdós sexes i de totes les edats, que expressen dolor, desesperança, desconsol, però també desig i amor, i potser innocència o ensurt, si més no en els més petits ­–és a dir, en el primer o últim estadi de la humanitat–. Dos rostres reclamen la nostra atenció. Un, a la dreta dels cossos, gairebé al centre. És un rostre fosc, impenetrable, amb els ulls closos. L’altre és a la base del quadre, és un rostre molt més clar i definit, amb uns ulls ben oberts que miren de fit a fit l’espectador. Excepte aquesta darrera imatge, tota la composició sembla flotar en un medi eteri, governat per una figura central que, amb els ulls clucs, mostra la seva indiferència davant del moviment dels éssers humans, és a dir, davant del seu destí.

Els estudiosos diuen que Klimt va inspirar-se en el Schopenhauer d’El món com a voluntat i representació. Segons aquesta interpretació, el rostre central representaria la voluntat que fa moure el món, una voluntat cega, al marge de les nostres necessitats o desitjos; mentre que la faç amb els ulls oberts resultaria ser la saviesa, el coneixement. Potser sí.

La història explica que quan Klimt va presentar Filosofia, va rebre tota mena de crítiques fins al punt que va renunciar al contracte amb la Universitat, va tornar els diners que li havien avançat i va demanar que li retornessin l’obra, que mai no va guarnir el sostre de l’Aula Magna. Certament, i més enllà que la titllessin de “pornogràfica”, als pobres catedràtics els devia costar de veure-hi representat “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Perquè, si miren el quadre i és veritat la interpretació que n’han fet els experts, l’únic triomf de la llum –la saviesa– que hi veuran és el de girar l’esquena a les tenebres i aguaitar l’exterior del quadre.

A les Restes, però, pensem que en aquest tombar la mirada hi ha l’origen de tota obra d’art, de tota ficció, l’únic recer al que certament podem aspirar.

Passin tots vostès un molt bon Nadal.

You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go

A casa érem forts, no ens calien amanyacs ni cap mena de contacte físic. Amb un petó als avis i als pares, un abans de marxar i un altre a la tornada, en teníem prou. Un gest mecànic, rutinari, galta amb galta. Suficient.

Ara et duc agafat del braç per por que no caiguis. El premo ben fort. Miro de fer-te present, retenir-te en la memòria, perquè sé que el temps se’ns acaba. Tu em mires, i sense dir res demanes la meva aprovació, constatar que sí, que ho estàs fent bé. Vols que et reconegui l’esforç. Jo t’encoratjo a seguir: fem un pas més, aixeca el peu i avança la cama, primer la dreta, ara l’esquerra. Ho veus com sí, que pots? I tornes a empènyer el caminador lentament.

T’he d’ensenyar a tornar a caminar. Tu devies fer-ho amb mi, quan em va tocar d’aprendre’n. Jo devia mirar endavant, embadalit de poder arribar tan lluny com les cames em portessin. I què, si no tenia prou equilibri, encara. Tu eres al meu costat, mentre jo tentinejava, agafat del teu dit.

Assegut al sofà proves d’aixecar-te tot sol. Agafes impuls i intentes posar-te dret, però les cames et fallen. Un, dos cops, i encara un tercer. Cansat, ho deixes estar. No és cap renúncia, és resignació. No hi ha renecs ni mals humors. Amb l’edat has après a reservar l’energia per a quan més la necessites.

Un dia d’aquests, em dius, vindran i trucaran a la porta, però jo els diré: marxeu, que encara no toca; o potser sí, que tocarà, i s’haurà acabat tot. Em mires. Mai no n’havíem parlat, de tot això, perquè érem forts i no ens calia parlar-ne.

Si fa bo, agafem la cadira i sortim a passejar. Sóc jo que condueixo, tu et deixes portar, tots els recorreguts et van bé. Fem un tomb pel barri i t’apropo fins a l’aparador del concessionari de cotxes, com qui et porta a veure joguines. Vull tornar-te a sentir dir que, aquest any, si et toca la loteria, te’n compraràs un d’aquests.

Em reconforta sentir-ho. Perquè sé que encara ets tu qui porto assegut a la cadira. Però és un confort poruc, que defuig el silenci, que esquiva l’haver de dir-nos allò que no hem gosat mai dir-nos: que som ben diferents, un de l’altre, que mai no ens hem entès gaire, no hem compartit idees, ni aficions, ni cap llibre, ni cap cançó. I que tanmateix, desvalgut com estàs, em deixaràs ben sol, quan marxis.

Castigat a la biblioteca

Aquesta setmana he passat dos matins sencers a la biblioteca d’un institut. Han estat suficients per veure-hi coses que m’han disgustat, molt. Que a mi m’agradin o no, en el fons, hauria de ser de la meva incumbència i res més, però ho compartiré amb vostès per allò que l’escriure, i més quan ho faig per algú altre, m’ajuda a ordenar el pensament.

Començaré per la figura del professor de guàrdia. La seva feina, en aquest cas, era la d’estar-se a la biblioteca durant una hora sencera, mentre els alumnes que participaven en el taller –que aquest era el motiu pel qual jo també hi era, a la biblioteca–, feien l’activitat. A cada hora, aquest professor de guàrdia s’intercanviava per algun altre que, sempre de manera disciplinada, trucava a la porta excusant-se d’interrompre l’activitat:

–Hola. Em toca guàrdia.
–Ah, molt bé, doncs, no cal.
–… ? (De la porta estant)
–Estem fent un taller. Aprofita aquesta hora per fer el que et calgui fer.
–N’estàs segur?
–I tant, marxa tranquil.
–Fins a quina hora hi sereu?
–Hi serem tot el matí, no pateixis.
–Mm… Val, aprofitaré l’estona, que tinc feina. Per cert, de què és aquest taller? Què hi feu?

Així he mirat de despatxar-los un rere l’altre. De vegades, abans de conformar-se a marxar, estiraven el coll per damunt meu i miraven el grup d’alumnes: –Ah, amb aquests no tindreu cap problema, marxo. També hi va haver una altra variant: –No te’n puc dir res, d’aquest grup, no en conec a cap, marxo.

Val a dir que n’hi va haver un parell reticents a abandonar la missió i es van entaular, discrets, a corregir exàmens. El comiat, en ambdós casos, va ser el mateix:

–Jo marxo, que tinc classe. Ara vindrà algú altre a rellevar-me.

Què se suposa que vigila, un professor de guàrdia a la biblioteca? Potser tenim por que els alumnes remenin els llibres i no els tornin al seu prestatge? Que llegeixin coses que no toquen? Que se’ls emportin sense apuntar-ho a la fitxa de préstec? Que els estripin? Res millor que tenir-los sota vigilància, si el que volem és mostrar-los la nostra total desconfiança –i fer palesa, de pas, l’acceptació del nostre fracàs més absolut en la seva educació–.

Però no siguis extremista, em dic a mi mateix. Bé podries pensar que aquest professor de guàrdia, donat que no vas identificar cap bibliotecari responsable de la biblioteca del centre, fa la feina d’atendre els alumnes, d’assessorar-los en la tria de lectures o gestionar el retorn dels llibres que tenien en préstec.

Potser sí, però llavors em venen al cap els cartells que emplenaven les parets de la biblioteca .

        

I  torno a pensar que el que més temen és que els alumnes facin un ús indegut de la biblioteca de l’institut. No hi veieu massa prohibició? No se li ha acudit a ningú canviar tots aquests NO per un invitació a fer les coses d’una altra manera? Per què no els diem “Si necessiteu imprimir o fer fotocòpies, utilitzeu la impressora de consergeria”. I ja posats a pensar la biblioteca com a zona d’esbarjo, per què tanta prohibició?

Hauríem tenir més cura dels missatges que donem i de com els donem.Dels que donem per escrit i dels que comuniquem amb els nostres actes. I aquí bé el punt final on volia arribar, gairebé una súplica: Pel que més vulgueu, no hi porteu els alumnes castigats, no feu de la biblioteca l’aula de càstig. En aquests dos matins n’he vist desfilar quatre:

–Hola.
–Estem fent un taller, necessites res?
–Estic castigat.
–… ?
–M’han enviat a la biblioteca.
–I què hi véns a fer?
–M’han fet fora de classe.

Insisteixo, posats a imposar un càstig, no els envieu a la biblioteca. Podria passar que descobrissin els llibres que fins ara no havien descobert, que s’aficionessin a llegir i reclamessin a diari el seu dret a ser expulsats de classe. Què en faríeu, llavors?

Perquè l’altra possibilitat, davant d’aquesta que resulta tan poc versemblant, és que aquests nois i noies associïn les biblioteques escolars amb l’aula de càstig, i això no ho voldríeu, no seria acceptable ni seria fer-ne un bon ús, oi?

Ah, i suposo que està de més dir-ho, tampoc no els castigueu a llegir! (per si de cas).

 

Il n’y aura plus d’étés

Un dia que tingui temps i ganes els explicaré la història d’alguns dels meus amics d’infantesa, suposadament fills de casa bona i alumnes d’escoles privades de Sarrià. Només els avançaré, perquè ja he dit que ara no en tinc temps ni ganes, que entre els meus amics més estimats hi havia el nebot d’un famós productor de cinema, gràcies al qual vaig conèixer l’Ovidi Montllor. Va ser en el descans d’un rodatge, mentre orinàvem drets, un al costat de l’altre, que va demanar-me ajuda: «noi, que en saps, tu, de fer nusos de corbata?». Vaig sortir de lavabo commocionat. Tenia catorze anys, acabava d’orinar al costat de l’Ovidi i hi havia parlat, havia dit: «no». Ja que he començat, però, he de ser agraït i explicar-los que el despatx d’aquest productor va ser el racó on vam aprendre tot el que a Sarrià no ens estava permès d’aprendre. Com que no tinc temps ni ganes, només els diré que sovint hi anàvem sols, perquè el meu amic en tenia les claus, i que al primer calaix de la taula de treball, al costat d’una capsa de condons que en aquella edat només havíem fet servir com a globus inflables i encara gràcies, hi vaig veure la primera i única pistola que he tingut mai a les mans: «cosas de mi tío». Des de llavors, que sempre més he associat preservatius amb pistoles, i no crec que cap psicoanalista hi pugui dir res, si no vol errar el tret.

Un altre d’aquests amics d’infantesa era el fill de l’amo d’un taller d’enquadernació. A l’habitació d’aquest amic, que compartia amb els altres dos germans, hi vaig veure les primeres fotos de dones despullades. No eren pas amagades en cap calaix ni entre els Astèrix i Tintins que col·leccionava, sinó que eren penjades a la paret, totes de la mida d’un pòster central de revista, tota la paret plena, com qui hi tingués penjades les fotos d’en Cholo Sotil, dels Rolling Stones o de l’última Laverda 750cc. Per cert, que aquesta habitació va ser motiu de denúncia per part dels pares d’un altre company de classe que, l’endemà d’una festa d’aniversari celebrada en la dita habitació, van personar-se escandalitzats davant la direcció de l’escola, amb l’exigència que amonestessin aquella família que exhibia fotos “pornogràfiques” a nens que no passàvem dels dotze anys. No cal dir que els pares del meu amic van negar-se a despenjar cap de les fotografies i que no hi havia celebració infantil que no convidessin el petit delator “a jugar a l’habitació dels nostres fills”. Anys després vaig saber que en el taller d’aquest amic s’hi enquadernaven el grans èxits de l’època –Lib, Private, Clímax… – cosa que explicava l’enuig del pare, quan van demanar-li de renegar de la seva feina, i l’admiració amb què se les mirava, mentre jugava a l’Scalèxtric amb nosaltres: «Com estàs, Lola, com estàs! I tu, Lucy, marededeusenyor, quin pitram! Ai Vanessa, aquestes cuixes que em faràs tornar boig» , i així anava fent, anomenant-les totes, celebrant-ne els atributs i sense saltar-se’n cap ni una.

Però deia que de tot això els en parlaré un altre dia. Avui volia parlar-los d’un estiu, el de 1977, i d’un altre d’aquests amics. El seu pare era propietari d’una discoteca a Salou i a casa seva els Mercedes i BMWs, capotats i sense capotar, eren habituals. La mare, d’origen alemany, ens portava de cap. Molt més jove que la resta de mares de la colla d’amics, alta i rossa, amb els cabells llargs i cargolats, tenia el costum de prendre el sol sense sostenidor, estirada a les gandules de la piscina de la torre que la família tenia a Vilafortuny. En aquella casa hi vaig passar força estius. El més sonat de tots, el de l’any en què va morir Elvis Presley. Va ser ella mateixa qui va donar-nos la notícia, molt afectada, «per a mi ha estat sempre el número 1, no hi havia festa que no sonés la seva música». Per a mi va també va ser un xoc, perquè era impensable que cap de les nostres mares, clàssiques com les vèiem, hagués ballat ni cantat mai cap rock de l’Elvis. Bé, el cas és que aquell mateix estiu, amb aquest amic, vam conèixer dues noies franceses, no cal dir-ho, guapíssimes. Eren dues germanes d’Estrasburg que passaven les vacances a Salou, amb la mare, i que anaven cada tarda a la discoteca del pare del meu amic. Ja se sap que ser el fill de l’amo ha tingut sempre força avantatges, entre d’altres, la de disposar de tantes oportunitats i recursos com vulguis per deixar impressionada la clientela. Contràriament al que calia suposar, però, el meu amic, per comptes de desplegar tota l’artilleria, va caure bojament enamorat de la germana petita, fins al punt de quedar en un estat semi catalèptic: ni menjava, ni dormia, ni parlava, si no era per explicar-me lo guapa que arribava a ser la Nicole, que així és deia la mossa. Aquells van ser els matins més avorrits que vaig passar mai –deixo de banda el record de la mare, estirada a tocar de la piscina–, lluny de casa durant gairebé dos mesos i amb un amic que havia desaparegut, posseït per la passió del primer amor correspost. Perquè sí, la Nicole no va trigar a correspondre-li, i si conviure amb l’angoixa del meu amic, mentre no va saber-se correspost, va resultar insuportable, encara ho va ser més la soledat amb què va deixar-me aquell primer petó. Ai, allò va ser el final de les meves vacances: esmorzava sol, anava també sol a la platja, perquè a la piscina de casa, amb la mare amb els pits enlaire, era millor no quedar-m’hi, i arribada la tarda, volta en bicicleta i si tenia sort, se’m proposava d’acompanyar-los tot dos, la Nicole i l’amic, a la discoteca. Allà hi trobàvem la germana gran, de qui no recordo el nom. La pobra noia devia pensar que jo era el noi més curt de la contrada, perquè pobre de mi, veient l’estat en què la petita havia deixat el meu amic, que ni sortir a nedar podia, mai no vaig apropar-m’hi a més de 3 metres. Així vam passar gairebé tot el mes d’agost d’aquell 1977, i dic gairebé perquè va ser la darrera setmana, i l’última abans no tornessin a Estrasburg, que la Nicole va començar a interessar-se per mi, per saber què feia als matins, on havia anat, fins quan em quedaria, si l’endemà tornaria a la discoteca, en definitiva, va sentir un interès sobtat per aquell amic del fill de l’amo, que gairebé no s’havia fet notar. Un matí vam anar a la platja, tots tres, vam jugar, ens vam encórrer, vam nedar i vam lluir els nostres cossos encara verges, i vam riure plegats amb tota l’espontaneïtat i innocència. A la tarda, la Nicole va dir-li al meu amic que ja no n’estava enamorada, i que era jo, que m’havia quedat a casa perquè la mare m’expliqués més coses de l’Elvis, qui li agradava de veritat. De tot això no en vaig saber res fins l’endemà al matí, quan a l’agafar el banyador i la tovallola per anar a la platja tot sol, l’amic va aixecar-se i em va demanar que l’esperés, que m’acompanyaria i així faríem plegats els l’últims banys de l’estiu. Érem a l’aigua que va clavar-me un cop de puny i va etzibar-me «ets un grandíssim fill de puta, i el meu millor amic». I vinga a plorar. A la tarda vam anar a la discoteca, com si res no hagués passat. «Vull que vinguis i que la Nicole sàpiga que la nostra amistat està per damunt de tot». Ni la Nicole ni la seva germana no hi eren, havien marxat a Estrasburg. Era l’últim dia d’agost, ens quedaven quinze dies de setembre i l’Elvis era mort.