José María Valverde (o de la literatura com a espectacle)

La literatura. Qué era y qué es és, probablement, la millor síntesi del pensament de José María Valverde pel que fa a qüestions generals d’estètica literària. Sense ser exhaustiu, recull bona part del que els seus alumnes vam tenir la sort d’escoltar, de viva veu, en els diferents cursos que va impartir a la Facultat de Filosofia. El fet que ara els en parli es deu a que l’Enric Iborra n’ha fet una crítica en el seu blog La serp blanca. Poden llegir-la aquí.

L’objectiu d’aquest apunt no és, però, esmenar l’Enric –que argumenta quan i com toca la seva discrepància o sorpresa envers algun dels plantejaments de Valverde–, sinó mirar d’explicar-los quina era la seva posició, la de Valverde, respecte el domini de la imatge sobre la paraula, i l’amenaça que els mitjans audiovisuals suposen per a la (su)pervivència de la literatura. En resum, ampliar els aspectes recollits en el tercer i últim capítol, La literatura amenazada, el que tanca la crítica de l’Enric Iborra. Començo amb aquesta cita, perdonin-me, també, l’extensió:

Lo que sí es cierto es que los medios con imagen –cine y TV–, aunque tengan que seguir basados en la palabra «dramática» –es decir, dicha por un personaje real o ficticio–, están matando la palabra «épica», narrativa, descriptiva de la acción y los lugares –porque eso ya se ve, y en color y todo–, aparte de imponer un ritmo peculiar, poco literario al desarrollo. De hecho, la mayor parte de los narradores actuales lo que hacen es darnos por escrito la película que querrían hacer si tuvieran medios.

[…]

Piénsese en el caso de la poesía: situada en la radio, rara vez dejan oír unos versos sin ponerles un fondo musical, que los estropea al interferir su ritmo con otro ritmo: en la televisión, los matan aún más, proyectando a la vez unas imágenes, con otro ritmo, y que resultan especialmente letales cuando representan “lo mismo” que nombran los versos:

¡Chopos del camino blanco, álamos de la ribera!…

Si a la vez nos hacen ver tales chopos y álamos, ya no tienen razón de ser los versos, porque la gracia de la poesía –y de la narrativa cuando dé algo más que diálogo– es dejarnos a cada cual poner “nuestros” chopos y “nuestros” álamos –los de nuestra vida, los que llevamos en la memoria de nuestro corazón– sin imponernos los suyos, y además absolutamente nítidos y concretos, hasta reducirnos a la pasividad.

Foto by: creative-ads – My Modern Met

José María Valverde era un gran escèptic, fruit d’una reflexió profunda. I ho era a la manera de Juan de Mairena, amb una finíssima ironia que rematava sempre amb l’autoritat del sentit comú –cosa que salvava de l’abisme el lector, l’alumne o la persona que tingués el plaer de conversar amb ell–. La TV i les entrevistes suposadament literàries que s’hi emetien, –parlo dels anys 80– eren terreny adobat per a posar-la en pràctica: La pregunta habitual “¿Qué ha querido Vd. decir con esta obra?”, era l’exemple predilecte amb què mostrava la fotesa i l’absurditat d’aquestes entrevistes: “Lo que ha querido decir –es responia a sí mateix– ya lo ha dicho en el libro, –i afegia– piénsenlo bien, si hacen esta pregunta es porque no lo han entendido, tal vez porque está mal escrito o porque el autor no ha sabido expresar lo que pretendía.” L’exemple, en el llibre, quedava escrit així:

En televisión, además, para referirnos a algo específicamente literario, es donde llega a su extremo la propensión actual a dejar a un lado la obra misma para presentar directamente al autor, vivo y coleando, destripado por entrevistadores «audaces». En cierta ocasión en que rehusé someterme a tales encuentros –después de una primera llamada, interrumpida quizá por un cortocircuito cuando se dieron cuenta de que yo, por no tener televisor, no sabía identificar el programa en cuestión–, me resultó imposible hacer comprender a quien me llamaba que no pensaba ir simplemente por instinto defensivo: para un escritor –un poeta, en mi caso, o un narrador, o todo el que no sea mero difundidor de opiniones– una entrevista televisiva es un suicidio, aunque gracias a ella venda unos cuantos ejemplares más de sus libros, porque ¿para qué leerle, cosa lenta y difícil, si ya se le conoce, se le ha visto ahí, con sus narices (maquilladas), con sus respuestas sobre las mujeres, sobre política, sobre Dios, y, como mucho, sobre lo que ha «pretendido» en su obra? (la persona que me telefoneaba intentó calmar mis escrúpulos asegurándome que uno de los entrevistadores conocería previamente mi obra literaria: a lo mejor, imagino yo, algunas de mis traducciones).

Quan he dit que La literatura. Qué era y qué es recull, tot i tenir només 118 pàgines, gran part del que vam tenir l’honor d’escoltar els seus alumnes, en diferents cursos, és perquè Valverde era un home de poques idees –confio que ningú no en farà una lectura negativa–, però totes cabdals per a entendre l’art, la literatura i el pensament occidentals, i desenvolupades sobre uns coneixements que semblaven no tenir fi. En la seva persona l’anècdota es vestia de quotidianitat, i tan aviat ens il·lustrava amb algun record de Dámaso Alonso, com ens trobàvem conversant amb Luis Rosales, Carles Riba o César Vallejo. Tot, amb la humilitat dels més savis, i amb l’honestedat de les persones compromeses, èticament i social al costat dels més febles i desvalguts. La seva estètica literària era conseqüent amb aquests principis:

Estar del lado de la palabra es estar del lado de los pobres, de «lo pobre», de lo concreto y lo de todos.[1]

Penso sovint en quines serien les seves reflexions, trenta-tres anys després, a la vista de com ha evolucionat la relació entre la literatura i els mitjans de comunicació; quan de l’edició n’hem fet una industria cultural i de la cultura un espectacle. Potser, en aquestes paraules de Dolors Oller, del 2011, hi trobaríem la resposta:

Imperceptiblement se l’admet com una forma d’oci [la literatura]. De fet, com una forma de cultura de l’espectacle, ara que la cultura ha perdut tota la seva càrrega disciplinar, d’esforç civilitzador, i ha passat a confondre’s amb els costums o amb qualsevol tipus de manifestació antropològica. Així com molts altres protagonistes del dia a dia, l’escriptor també té el seu espai a les notícies, amb la condició que sigui un autor d’èxit, que interessi els responsables dels mass media, els quals, segons un criteri molt aleatòriament i personalment selectiu, decideixen què, qui i com és interessant; normalment algú que no comporti cap esforç de presentació ni de comprensió. […] D’aquesta manera, la presència d’un escriptor als mitjans de comunicació audiovisual no passa de ser una operació publicitària i, en general, sense cap interès possible: les preguntes són convencionals i el temps curtíssim –a diferència del temps que es dedica a les entrevistes que es fan als esportistes, als artistes, als cantants pop o, fins i tot, als cuiners de moda. Tot això és molt subtil, perquè el mateix escriptor sap molt bé que, quan es troba en aquesta situació, no es convenient que expliqui ni les seves obsessions ni el seu pensament, ni molt menys els seus fantasmes, el seu saber literari o la joia i el dolor que provoca el fet de la creació de nous espais de llibertat en lluita contra els mites d’incumbència convencionals. Al contrari, la seva presencia personal ha de donar una figura simpàtica, senzilla, si pot ser divertida, sense complexitats i com més convencional millor.[2]

José María Valverde no va poder conèixer, per raons òbvies, la nova literatura digital o electrònica –per definició, aquella que ha estat creada amb recursos digitals i que només pot ser llegida, utilitzada o “consumida” emprant aquests recursos–. Desconeixia, per tant, l’ús de l’hiperenllaç (no parlo de Rayuela, malgrat pugui ser-ne un precedent) o del so i les imatges en moviment com a part constitutiva de l’obra literària. Tanmateix, és fàcil imaginar què n’opinaria. Només cal recuperar aquest altre fragment:

[…] la literatura dramática podría verse potenciada por los medios audiovisuales, y aun la misma lírica, en principio, podría encontrar beneficio en la posibilidad de que el poeta dijera sus versos en la pequeña pantalla. Si no suele ocurrir así, es por la tentación propia de esos medios, por su peligro intrínseco, que también destruye las virtualidades estéticas de sus mismas imágenes: el exceso de elementos y disponibilidades, el embarras de richesse, la totalización del mundo, que quiere reduplicar y darnos todo lo imaginable. Por motivos mercantiles, no se quiere dejar sin usar nada que se pueda usar.

[1] Valverde, José Maria. Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental, Ariel, Barcelona: 1989

[2] Oller, Dolors. Accions i Intencions. Estratègies de lectura i assaigs de poètica, Editorial Empúries, Barcelona: 2011

La llibertat i l’artista

Antoni Tàpies treballant a l’estudi del carrer Saragossa, l’any 1980

Entre les persones que no es dediquen professionalment a allò que els agrada, és a dir, entre la majoria dels essers humans, és comú opinar que les feines dels altres són millors que no pas la seva. Estan més ben pagades, gaudeixen de millors condicions, són menys estressants o tenen un horari més racional, ja siguin dentistes, notaris o botiguers. Quan la comparació es fa, ai-las, amb aquells que viuen de l’escriptura, la música o l’art, llavors tots aquests termes perden importància i apareix, tot de sobte, la paraula llibertat: gelosos i porucs com són, disposen l’artista entre els individus que gaudeixen de més llibertat i l’imaginen, en plena creació, feliç d’esquinçar cànons i normes, ufanós de deixar enrere el filat que els té encerclats i al que han promès lleialtat i obediència absolutes.

Res més lluny de la veritat. La llibertat més gran que té l’artista és la de no crear l’obra. És, no cal dir-ho, una llibertat dolorosa, que atempta contra la seva existència, que l’obliga a mesurar-se pas a pas. És ell per sí sol que la d’amidar, com l’infant que comença a caminar i fa tentines, i no disposa de cap altre criteri, per fer-ho, que el merament estètic –el més exigent.

Entre els papers pòstums que va deixar Antonio Machado hi ha el que havia de ser el seu discurs d’ingrés a l’Academia de la Lengua. Es tracta d’un escrit inacabat, datat al 1931. Són fragments d’un discurs que mai no arribaria a llegir. Bé sigui per aquesta condició d’inconclús, perquè pensava que era un honor totalment immerescut o per la seva tradicional humilitat, hi podem llegir afirmacions com aquesta:

“Lo primero, en el orden estético, es hacer las cosas bien. // Lo segundo no hacerlas. // Lo tercero y último, lo realmente abominable, es hacerlas mal. // Don Miguel de los Santos Álvarez no perdonaba al autor de un drama trágico malo en cinco actos. ¡Es tan fácil –decía él– no escribir un drama trágico en cinco actos! // Tan fácil como no hacer una tesis doctoral, un discurso académico, o un nuevo plan de enseñanza…”

Machado dubta, fins i tot, si el discurs que els ha de llegir paga la pena, si no se’l podrien estalviar. Animal ruminant, els avançava el que temps més tard faria dir a Juan de Mairena, aquesta vegada, però, com a sentencia d’aplicació general i expressada amb la ironia intel·ligent que sempre el va definir:

“Entre el hacer las cosas bien y el hacerlas mal está el no hacerlas, como término medio, no exento de virtud. Por eso –decía Juan de Mairena– los malhechores deben ir a presidio.”

El creador, l’escriptor, se’ns presenta com aquell que pren l’última decisió sobre la publicació o no de la seva obra. Aquesta és la naturalesa de la responsabilitat que sempre suposa tota llibertat. Aquesta és la seva llibertat, tan sovint oblidada per necessitat, mala fe o ignorància. Després vindran editors, marxants, mecenes.

Quant a la resta, l’artista no fa més que jugar amb les peces que li són donades, seguint unes regles estrictes, perfectament establertes i contra les que difícilment podrà revelar-se. Aquest és el seu filat, al que li ha promès obediència i lleialtat.

Dolors Oller, en un article publicat al nº4 de la revista Saber, al juliol de 1980, ho explica així:

“Una vegada, una senyora va dir al poeta T.S. Eliot: «Miri, jo, últimament, no puc llegir cap altra poesia que aquella que està escrita en vers lliure.» I el poeta li va contestar: «Senyora, en poesia hi ha versos bons, versos dolents, i el caos. Però el vers lliure no existeix; o, al menys, no per a aquell poeta que vol fer bé la seva feina.» Eliot volia dir, amb això, que l’art té molt poc a veure amb la llibertat. I tenia raó.

Sortosament, han passat ja aquells temps en els quals hom creia que mètrica era sinònim de cotilla, una cosa rígida i estranya que privava la llibertat del poeta i convertia la seva obra en producte artificial, mancat de sinceritat. Avui, tant el coneixement de la poesia com el gust estètic en general van canviant i ja es comença a donar per suposat que l’art és forma i que la llibertat, en art, actua en uns altres nivells.

Un poeta té tota la llibertat per triar quina experiència vol expressar. Pot triar, o sentir la necessitat de triar, per expressar-la, una experiència moral o sensual, una experiència col·lectiva o individual, una experiència sensible, intel·lectual o metafísica. Però també té l’obligació d’escollir la formalització per expressar-la. Una formalització d’aquesta experiència, o motivació, que la materialitzi a través del llenguatge i la faci entenedora. Perquè l’art, com ja va dir Joan Ferraté en el seu llibre Dinámica de la poesía, és una formalització de l’experiència. La qual, sense aquesta formalització deixa de tenir valor com a obra d’art, tot i que sigui molt admirable i molt important en tots els altres nivells de la vida humana.”

Unes línies més avall, en el mateix article, afegeix aquesta cita de W. H. Auden:

«Beneïdes siguin les regles mètriques, que prohibeixen o impedeixen les respostes automàtiques, ens forcen a repensar les coses i a deslliurar-les d’un contingut massa personal.»