La destral de Sánchez Ferlosio

El franciscà Guillem d’Occam va concebre la seva navalla per defensar, davant de qualsevol teoria o reflexió, la conveniència d’esporgar tot el que faci nosa i prendre sempre el camí més curt, simple i veraç d’entre tots els que el pensament ens procura. Al llarg dels segles, aquest principi –Occam no va parlar mai de navalla, tot i que és el terme amb què ha passat a la història– ha estat reformulat en múltiples ocasions, des de diversos àmbits i disciplines. D’entre aquestes, probablement hagi estat la medicina qui n’hagi fet una lectura més transparent i entenedora per a tothom: “Quan sentis renillar, pensa en cavalls, no en zebres”.

Des d’aquesta lectura, Occam ens portaria a recórrer sempre al sentit comú com a primera via a explorar, si més no en l’ordre d’alternatives a considerar, i a emprar la navalla per tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi que vingui a enterbolir el que aquest ja ha resolt. Vindria a ser allò que Juan de Mairena –gran defensor del pensament trivial i mestre de la ironia– va expressar amb un dels seus aforismes:

Hay que tener los ojos muy abiertos para ver las cosas como son; aún más abiertos para verlas otras de lo que son; más abiertos todavía para verlas mejores de lo que son.

Qui duia sempre la navalla al damunt, en la seva vessant d’articulista, era Sánchez Ferlosio, encara que en el seu cas, potser seria més encertat parlar de destral. L’estudiós de la gramàtica i la hipotaxi, l’armador de frases “como galeones o navíos de línia de poderoso casco, múltiple arboladura y complicado aparato de velámen”, va practicar, també, una prosa directa, contundent i implacable en les seves col·laboracions en premsa, que d’altra banda no van seguir mai una periodicitat establerta, i que, en la majoria d’ocasions, aprofitava per expressar, amb absoluta llibertat, la seva protesta o el seu malestar per qualsevol esdeveniment o notícia, en especial si tenien a veure amb el que ell considerava un ús mercantilista o amb una instrumentalització de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions.

L’extensió d’aquestes col·laboracions sobrepassava habitualment el que estableixen els cànons i la maquetació d’articles periodístics, però això, a l’armador Ferlosio, no sembla que li suposés gaires problemes.

El text que trobaran transcrit a continuació és un fragment de l’article “En aquestos escalones… (A la atención del nuevo ministro de Cultura)” i va sortir publicat el 17 de juliol de 1988 al Diario 16. Per a situar-los en context, el ministre a qui fa referència era Jorge Semprún, que havia estat nomenat només cinc dies abans, i a qui Ferlosio li planteja, sense embuts, “dos magníficas ocasiones para entrar con buen pie en el ministerio y demostrar que sirve para algo”.

«La segunda prueba que espero del ministro de Cultura es bastante más fácil que recrear la Editora Nacional [la primera prova que li planteja en aquest mateix article], porque no es un acto de construcción, sino de destrucción, un trabajo de hacha: talar un cedro. Es una metáfora: CEDRO quiere decir Centro Español de Derechos Reprográficos. Por lo visto, en ese repelente escaparate publicitario –esta vez no del Ministerio de Cultura sino del de Educación– que es la Menéndez Pelayo, han perdido la vergüenza hasta tal punto que no tienen empacho en aprovechar cursos sedicentemente universitarios para presentar cooperativas de intereses privados, como la mencionada Sociedad llamada CEDRO, en la que ciento treinta magnates capitalistas de la industria cultural del libro, que han conseguido asociar a su iniciativa a más de cuatrocientos escritores, se han arrejuntado para controlar, al modo en que la banda de Al Capone controlaba las máquinas tragaperras, todas las máquinas fotocopiadoras del país, para cobrar un canon de protección por cada fotocopia que se saque de cualquiera de los libros publicados por sus ciento treinta casas editoras. Realmente, lo primero que en esto resulta tan incomprensible como deplorable es el hecho de que más de cuatrocientos escritores ignoren lo que son hasta el punto de apoyar la iniciativa de un grupo de potentados de la industria privada. ¿No saben los escritores que ellos no se deben a sí mismos y a sus propios intereses, como los industriales, sino al público y a los intereses públicos?, ¿que su deber no es el de ganar dinero, sino el de procurar que tenga la mayor difusión posible lo que han discurrido y han escrito por creerlo verdadero y digno de ser conocido por todos los demás? ¿No saben que ser escritor y ejercer la suprema libertad de determinar tú mismo la naturaleza, el sentido y el designio de tu propio trabajo es un privilegio del que no goza ni remotamente ningún otro trabajador pobre ni rico, comer tu pan en paz, sin la constante inquietud y sobresalto por el destino de sus inversiones en que viven los desdichados capitostes de la industria incluso cultural? ¿No saben que escribir no es trabajar? ¿Cómo pueden asociarse a los editores, cuyo tristísimo deber es el de ganar dinero, y cuya índole es, por tanto, la determinada por el interés privado, ellos, que, más aún que los políticos, son hombres públicos por definición? ¿Qué clase de contubernio es, pues, éste de la cooperativa CEDRO, donde se asocian aquellos cuyo interés fundamental no puede ser sino el de que lo que han escrito, por creerlo verdadero o beneficioso para todos, alcance el mayor grado de difusión posible, aunque tenga que ser a través de fotocopias que no les den ni un céntimo, con aquellos cuyo interés está en exprimir hasta la última perra chica lo que editan? No; en todo esto hay un grave malentendido y un error capital, o, mejor aún, capitalista. Y a la universidad de verano Menéndez Pelayo debería caérsele la cara de vergüenza por haber permitido que semejante cooperativa de interés privado haya aprovechado un curso público para presentarse. Don Eric Ruiz, el presidente de CEDRO, ha declarado, por lo visto, según cita entrecomillada del diario Ya, lo siguiente: «La fotocopia ha pasado de ser un adelanto técnico maravilloso a ser algo destructor». ¡Qué asco el pollo, ¿verdad?, desde que pueden comerlo hasta los gitanos, frente a lo bien que sabía cuando sólo los ricos, y en domingo, podían permitírselo! Desde que el último estudiantucho con setenta duros en el bolsillo puede permitirse fotocopiar un libro científico de cuatro mil quinientas pesetas también la máquina fotocopiadora se ha degradado de maravilla técnica en instrumento de destrucción, sobre todo teniendo en cuenta que los editores gravan un ciento por ciento los derechos de autor de las reproducciones secundarias de las obras que han editado. Estos señores del progreso reniegan justamente de lo único bueno que el progreso puede ofrecer: abaratar lo escaso, haciéndolo abundante».

Entenen ara, per què els parlava de destral? D’altra banda, si pensen que l’aparició d’Occam en aquest post és un punt forçada, sàpiguen que Ferlosio, com a estudiós i gran interessat en el món eclesiàstic, coneixia bé l’obra del franciscà, passa que l’emprava com i quan li venia de gust:

(Con permiso de Ockham) Como lo que ha pasado no puede dejar de haber pasado, la impresión que suscita, la de lo irreparable, tiene a arrimarse a la idea de «lo necesario», de modo que el sentimiento de que el ayer es irreparable se expone a contaminarse con el de que es necesario; en este instante ya están expuestos los dos términos para el fatídico salto de proyectar «es necesario» en un «era necesario»; entonces se abre de golpe la escotilla de los dos grandes demonios: el del destino y el de la providencia.

Campos de retamas: Pecios reunidos

El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)

Antonio Machado i la crítica literària

Al novembre de 1924, Antonio Machado escriu a Manuel Garcia Morente per informar-lo que encara no té enllestit l’article que havia previst per a la Revista de Occidente –un “comentario” sobre el llibre de poemes Colección, de José Moreno Villa– i l’avisa que no endarrereixin la publicació del proper número per culpa seva, perquè hi vol dedicar uns quants dies més. Machado porta setmanes treballant en l’article, en té diversos esborranys, però cap de les temptatives sembla satisfer-lo i, en qualsevol cas, no el vol donar per acabat sense haver parlat abans amb l’autor del llibre –no pas per tenir la seva autorització, sinó per estar segur d’haver comprès el propòsit que ha guiat Moreno Villa en la composició d’aquests poemes–; sense albirar el món des de l’obra estant i ficar-se, diu en la carta, en “filosofías”.

No conec l’obra comentada ni he llegit res de Moreno Villa. Tampoc no he llegit l’article que finalment va publicar Antonio Machado, ni cap dels quatre esborranys que s’han trobat entre els seus manuscrits. És probable que aquest “comentario” no figuri en cap recull de les seves col·laboracions més celebrades. Tanmateix, la carta en què explica el seu endarreriment és, per sí sola, una lliçó de crítica literària.

La carta, breu, és aquesta:

Querido Morente:

Recibí, aunque con retraso, su amable carta. No demoren por mí, la tirada del número de Occidente. Tengo muchas cuartillas –tal vez demasiadas– escritas sobre el libro de Moreno Villa; pero me quedan muchas por escribir. Terminado el trabajo, quisiera consultarlo con el poeta amigo y corregirlo, acaso en vista de sus observaciones. No quisiera hacer crítica calumniosa, señalando éxitos o fracasos de propósitos ajenos al autor criticado. Aunque no es el arte el reino de las intenciones sino de las realizaciones, con todo las intenciones deben señalarse con exactitud. Además no puedo hablar de un libro de lírica actual, sin <meterme> un poco –será lo menos que pueda– en filosofías. Es inevitable. Una crítica de lo puramente literario no es nada. También la literatura tiene, como todo, su punto de mira fuera de ella misma. En fin, he dado a mi trabajo una cierta amplitud y, aunque espero acabarlo pronto, no alcanzará a ese número.

Cordial abrazo de un viejo amigo

A. Machado

Paul Valéry, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori

Torno de Sòria, feliç, amb els Quaderns de Paul Valéry sota el braç, disposat a submergir-me en la seva lectura. Hi ha, però, en el meu gest, una lleugeresa que m’incomoda davant la magnitud i la profunditat d’aquesta ¿obra?

És prou sabut: entre el 1894 i el 1945, Paul Valéry es lleva cada dia, entre les quatre i les cinc del matí, per posar-se a escriure sobre tot allò que necessita comprendre, sobre el que dignifica l’ésser humà, sobre poesia, literatura, ciència, filosofia. El resultat, més de 28000 pàgines, 261 quaderns que no van ser descoberts fins després de la seva mort.

Llegir els Quaderns és copsar la força bruta d’una ment que treballa en silenci, submergir-se en els meandres d’un pensament inesgotable que fa de l’acte físic d’escriure, del gest d’agafar la ploma i fer-la lliscar damunt la pàgina, un exercici de musculació. La seva lectura no pot obeir, només, al rampell d’un diumenge assolellat.

Valéry és l’home infatigable que treballa, en solitari, en una tasca que no té fi. No té cap pretensió de construir res, no es dirigeix a cap lector, les seves anotacions diàries són la temptativa fallida d’atrapar amb paraules allò que és inefable. Cada apunt és necessàriament insuficient, provisional. Cal tornar-ho a provar en una nova aproximació que mai no escurçarà distàncies. Valéry compara la seva tasca amb la de Penélope,

Mi trabajo es de Penélope, este trabajo en estos cuadernos –pues se trata de salir del lenguaje corriente y de recaer en él, de salir del lenguaje –en general– es decir, del –camino, y de volver a él.

Como la aguja pincha y vuelve a pinchar en las dos caras de la superficie tramada, la mente, del mismo modo, pincha y reaparece y traza y une, con su hebra, el mundo que es superficie, el cañamazo de categorías. Forma en él dibujos y comienzos.. Bordado. (1927-1928. X, XII, 606)

Sovint em recorda, però, la figura de Sísif: aquests quaderns són la seva pedra, i el càstig imposat, l’anhel de traduir, amb un apunt, allò que és inabastable.

Todo lo que está escrito en estos cuadernos míos tiene ese carácter de no querer ser nunca definitivo. (1905. Sin título, III, 599)

Hay que buscar, buscar incesantemente, aquello de lo cual todo cuanto decimos es sólo traducción. (1917-1918. G, VI, 762)

Verdad significa traducción y valor de la traducción –realidad significa lo intraducido –el texto original mismo. (1917. E, VI, 443)

Mi sueño literario hubiera sido construir una obra a partir de condiciones a priori. (1922. U, IX, 49) 

La puntuació, l’ús dels guions, la utilització dels dos punts que amb prou feines arriben a ser suspensius.. marquen la respiració de Valéry mentre cisella, són el substitut del mot precís allà on l’eina, el llenguatge, no arriba.

Percibo todas estas cosas que aquí escribo –estas observaciones, estos acercamientos, como una tentativa de leer un texto, y ese texto contiene multitud de fragmentos claros. El conjunto es negro. (1902. Sin título, II, 479)

A veces escribo aquí una frase absurda en el sitio de un destello que no ha podido ser atrapado –o que no era un destello. (1905. Sin título, III, 665)

Algunas frases me han producido el efecto de fórmulas mágicas –e iluminado mucho más por sus reflejos sobre las paredes de mi caverna que por su cantidad de luz, haciéndome ver algo donde no veía nada. (1937. Sin título, XIX, 884)

Valéry és conscient de la seva singularitat, sap que qualsevol altre consideraria el seu esforç en debades, però precisa seguir tibant la corda que el té estacat.

Soy como una vaca estacada y desde hace 43 años las mismas cuestiones pastan el prado de mi cerebro. (1936. Sin título, XVIII, 648)

Passejo pels carrers de Sòria, desfaig camins que un dia deuria seguir Antonio Machado. El ressò de la seva veu acompanya la lectura de Valéry: Busca tu complentario, que marcha siempre contigo y suele ser tu contrario – Confiamos en que no será verdad nada de lo que pensamos – Quien habla solo espera hablar a Dios un día…

Wittgenstein va acabar el seu Tractatus amb la famosa sentencia D’alló que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. Valéry va dedicar una vida a provar de fer-ho, a provar de parlar-ne sense altaveus ni megàfons que amplifiquessin el so de la seva veu, en silenci.

Llegeixin Valéry, acompanyin-lo en la seva reflexió; imaginin-se la seva figura, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori, durant quatre o cinc hores diàries, emplenant els seus quaderns, aliè a tot el que l’allunya d’aquesta transcendència. Després, tinguin coratge i preguntin-se, un cop més, quants seguidors tenen a twitter, quants lectors té el seu blog, quantes visites rep la seva pàgina. Sí, aquesta és la distància, aquest és el salt que mesura la mediocritat que ens ha tocat viure.

Els deixo en la seva companyia, per si no els és possible seguir el consell.

Mi ética puede ser enunciada fácilmente.

A. No aumentes (si puedes) la cantidad de sufrimiento.

B.  Intentemos hacer algo con el hombre. (1929. AF^I29, XIII, 763)

 

Los demás hacen libros. Yo hago mi mente. (1902-1903. Algol, II, 840)

 

Prefiero ser leído varias veces por una sola persona que una sola vez por varias. (1921. P, VIII, 336)

 

Escribir encadena. Debes conservar tu libertad. (1905-1906. Sin título, III, 775)

 

Mito es toda cosa que resulta inseparable del lenguaje, y que le toma prestadas todas sus virtudes sin contrapartida (1938. Sin título, XXI, 120)

 

Todo está predicho por el diccionario. (1909-1910. A, IV, 376)

 

No me gustan las ideas de los demás, y es por no hacer de las mías las ideas de los demás por lo que no las publico. (1924. X, 163)

 

Pensad en lo que hace falta para gustar a 3 millones de personas.

Paradoja: hace falta menos que para gustar a 100.

No escribo / no escribiría / para personas que no pudieran darme una cantidad de tiempo y una calidad de atención comparables a las que yo les doy. (1924. X, 163)

 

Si el lenguaje fuera perfecto, el hombre dejaría de pensar. Con el álgebra se prescinde del razonamiento aritmético. (194. W I4, V, 394)

 

En lo que respecta al «pensamiento», las obras son falsificaciones, ya que suprimen lo provisional y lo no-reiterable, lo instantáneo, y la mezcla pura e impura, desorden y orden. (1937-1938. Sin título, XX, 678)

 

Solo puedo pensar si siento que innovo. Cambio poco lo que conozco de mis ideas si las expreso. No puedo contar una anécdota sin disgusto. Hablo si construyo al mismo tiempo que hablo. Ése es mi escollo como escritor. Me resulta difícil escribir, copiar, releerme –sin innovar. (1909-1910. A, IV, 364)

 

La filosofía y todo lo demás son sólo un uso particular de las palabras. (1898. Sin título, I, 433)

 

La llibertat i l’artista

Antoni Tàpies treballant a l’estudi del carrer Saragossa, l’any 1980

Entre les persones que no es dediquen professionalment a allò que els agrada, és a dir, entre la majoria dels essers humans, és comú opinar que les feines dels altres són millors que no pas la seva. Estan més ben pagades, gaudeixen de millors condicions, són menys estressants o tenen un horari més racional, ja siguin dentistes, notaris o botiguers. Quan la comparació es fa, ai-las, amb aquells que viuen de l’escriptura, la música o l’art, llavors tots aquests termes perden importància i apareix, tot de sobte, la paraula llibertat: gelosos i porucs com són, disposen l’artista entre els individus que gaudeixen de més llibertat i l’imaginen, en plena creació, feliç d’esquinçar cànons i normes, ufanós de deixar enrere el filat que els té encerclats i al que han promès lleialtat i obediència absolutes.

Res més lluny de la veritat. La llibertat més gran que té l’artista és la de no crear l’obra. És, no cal dir-ho, una llibertat dolorosa, que atempta contra la seva existència, que l’obliga a mesurar-se pas a pas. És ell per sí sol que la d’amidar, com l’infant que comença a caminar i fa tentines, i no disposa de cap altre criteri, per fer-ho, que el merament estètic –el més exigent.

Entre els papers pòstums que va deixar Antonio Machado hi ha el que havia de ser el seu discurs d’ingrés a l’Academia de la Lengua. Es tracta d’un escrit inacabat, datat al 1931. Són fragments d’un discurs que mai no arribaria a llegir. Bé sigui per aquesta condició d’inconclús, perquè pensava que era un honor totalment immerescut o per la seva tradicional humilitat, hi podem llegir afirmacions com aquesta:

“Lo primero, en el orden estético, es hacer las cosas bien. // Lo segundo no hacerlas. // Lo tercero y último, lo realmente abominable, es hacerlas mal. // Don Miguel de los Santos Álvarez no perdonaba al autor de un drama trágico malo en cinco actos. ¡Es tan fácil –decía él– no escribir un drama trágico en cinco actos! // Tan fácil como no hacer una tesis doctoral, un discurso académico, o un nuevo plan de enseñanza…”

Machado dubta, fins i tot, si el discurs que els ha de llegir paga la pena, si no se’l podrien estalviar. Animal ruminant, els avançava el que temps més tard faria dir a Juan de Mairena, aquesta vegada, però, com a sentencia d’aplicació general i expressada amb la ironia intel·ligent que sempre el va definir:

“Entre el hacer las cosas bien y el hacerlas mal está el no hacerlas, como término medio, no exento de virtud. Por eso –decía Juan de Mairena– los malhechores deben ir a presidio.”

El creador, l’escriptor, se’ns presenta com aquell que pren l’última decisió sobre la publicació o no de la seva obra. Aquesta és la naturalesa de la responsabilitat que sempre suposa tota llibertat. Aquesta és la seva llibertat, tan sovint oblidada per necessitat, mala fe o ignorància. Després vindran editors, marxants, mecenes.

Quant a la resta, l’artista no fa més que jugar amb les peces que li són donades, seguint unes regles estrictes, perfectament establertes i contra les que difícilment podrà revelar-se. Aquest és el seu filat, al que li ha promès obediència i lleialtat.

Dolors Oller, en un article publicat al nº4 de la revista Saber, al juliol de 1980, ho explica així:

“Una vegada, una senyora va dir al poeta T.S. Eliot: «Miri, jo, últimament, no puc llegir cap altra poesia que aquella que està escrita en vers lliure.» I el poeta li va contestar: «Senyora, en poesia hi ha versos bons, versos dolents, i el caos. Però el vers lliure no existeix; o, al menys, no per a aquell poeta que vol fer bé la seva feina.» Eliot volia dir, amb això, que l’art té molt poc a veure amb la llibertat. I tenia raó.

Sortosament, han passat ja aquells temps en els quals hom creia que mètrica era sinònim de cotilla, una cosa rígida i estranya que privava la llibertat del poeta i convertia la seva obra en producte artificial, mancat de sinceritat. Avui, tant el coneixement de la poesia com el gust estètic en general van canviant i ja es comença a donar per suposat que l’art és forma i que la llibertat, en art, actua en uns altres nivells.

Un poeta té tota la llibertat per triar quina experiència vol expressar. Pot triar, o sentir la necessitat de triar, per expressar-la, una experiència moral o sensual, una experiència col·lectiva o individual, una experiència sensible, intel·lectual o metafísica. Però també té l’obligació d’escollir la formalització per expressar-la. Una formalització d’aquesta experiència, o motivació, que la materialitzi a través del llenguatge i la faci entenedora. Perquè l’art, com ja va dir Joan Ferraté en el seu llibre Dinámica de la poesía, és una formalització de l’experiència. La qual, sense aquesta formalització deixa de tenir valor com a obra d’art, tot i que sigui molt admirable i molt important en tots els altres nivells de la vida humana.”

Unes línies més avall, en el mateix article, afegeix aquesta cita de W. H. Auden:

«Beneïdes siguin les regles mètriques, que prohibeixen o impedeixen les respostes automàtiques, ens forcen a repensar les coses i a deslliurar-les d’un contingut massa personal.»

Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

(imatge: http://www.wallpapervortex.com)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’enunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»