Acceptar les condicions

“Aquells n són aquí com podrien ser en qualsevol altre lloc.”

Si substituïu ‘n’ per un número qualsevol, determinareu quants són els que podrien ser en un altre lloc. Fora de context, sembla una frase innocent. Algú distret podria pensar que és lloable que aquests ‘n’, tot i la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc, hagin decidit quedar-se on són. El cert, però, és que és una frase terrible. Perquè fa referència a estudiants de batxillerat i perquè aquest “podrien ser en qualsevol altre lloc” és una manera educada de dir que estan perdent el temps, anant a l’institut. I, per damunt de tot això, perquè no són ells qui ho decideixen.

L’he escoltada en diverses ocasions. Te la diuen els professors, en privat, i ho fan a manera de disculpa aliena, per la manca de resposta o el baix rendiment d’aquests alumnes, i també pròpia, per no poder fer-hi més. El que jo hi detecto, però, són les conseqüències d’una mentida que, entre tots, anem fent cada cop més grossa: en no sé quin imaginari, un cop superada l’ESO, que com bé diu la O de l’acrònim, és obligatòria, només fan batxillerat els nois i noies que tenen interès a continuar estudiant, els que volen “fer carrera”. La resta, poden escollir entre un ampli ventall d’oportunitats professionalitzadores, totes igualment reconegudes.

Com que la realitat és ben diferent, els grups de batxillerat humanístic i social –suposadament més fàcil o menys exigent que el científic i tecnològic–, s’omplen de nois i noies que “són aquí, com podrien ser en qualsevol altre lloc”. La situació és d’una gran irresponsabilitat vers els alumnes, tots, i una mostra (més) del menyspreu que pateixen les humanitats. Dels efectes d’una i l’altre, la irresponsabilitat i el menyspreu, en podríem fer blogs sencers. Basta dir, per ara, que és trist constatar com s’eixamplen les diferències en la capacitat de gaudi i comprensió lectora, –gairebé sempre a favor dels grups del batxillerat científic i tecnològic–; i la dificultat d’uns i altres a expressar i posar per escrit, de forma clara i ben argumentada, qualsevol opinió, anàlisi o reflexió. És trist, però encara és més injust perquè tenen tot el dret a saber-ne.

De tot plegat, només en sortirem empobrits. Sembla, però, que no volem adonar-nos-en. O potser és que ja hem decidit delegar les nostres responsabilitats més bàsiques i confiar que, en un futur proper, no caldrà ensenyar-los a escriure, llegir i ni tan sols pensar: ja hi haurà alguna màquina que ho farà per nosaltres.

 

*Acceptar les condicions és el que fem cada vegada que ens registrem o volem accedir a alguna web o aplicació. En general, no sembla que ens preocupi gaire conèixer quines són, aquestes condicions, ni què comporta acceptar-les. El nostre gest ja manifesta, d’entrada, una renúncia: la d’acceptar que hagin estat escrites perquè ningú no les llegeixi.

Homenatge

Aquest post és un homenatge al Touré, l’Aina, el Jonatan, l’Akram, l’Enric, el Genís, l’Abdu, el Jose -que no José-, el Joel, l’Ifan, l’Óscar, el Rubén i a tots els seus companys. Nois i noies descartats pel sistema educatiu, perquè “no serveixen”, perquè a classe “molesten”, perquè no sabem “què fer-ne”. Joves que han esdevingut invisibles a còpia d’ignorar-los, de donar-los per “perduts” i d’apartar-los d’allà on “només fan nosa”. Joves que han estat sentenciats abans que ningú no s’aturi a escoltar-los.

Si ho féssim, si els escoltéssim, potser seríem capaços d’entendre la seva frustració, la seva ràbia de saber-se abandonats, només per ser tal com són; i que l’única cosa que reclamen és el seu dret a tornar-se a enganxar a la vida, de tornar a connectar i sentir-se útils en les seves habilitats; saber-se mereixedors d’un reconeixement i un respecte. I també entendríem que si ho fan a cops i a crits, és perquè no en saben més, perquè aquells que els havien d’escoltar, quan tocava, ja no hi són.

*

Aquest matí en Touré i els seus companys han llegit el verset 96è del Llibre d’amic i d’amat, de Ramon Llull. L’han llegit en català, àrab, francès i mandinga, en una traducció feta per ells mateixos:

Demanaren a l’amic de qui era. Respongué:

–De l’amor.
–De què estàs fet?
–D’amor.
–Qui t’ha engendrat?
–L’amor.
–On vas néixer?
–En l’amor.
–Qui t’ha nodrit?
–L’amor.
–De què vius?
–D’amor.
–D’on véns?
–De l’amor.
–On vas?
–A l’amor.
–On ets?
–En l’amor.

Gràcies per confiar en vosaltres mateixos. Gràcies per la vostra valentia i el vostre coratge. Gràcies per tot el que heu demostrat. I gràcies encara, pel matí tan especial que m’heu regalat.

Un món petit i meravellós (II)

No ho puc evitar, sempre em passa el mateix. Començo a escoltar-los i els ulls se m’humitegen. Parpellejo, respiro, empasso saliva, miro de pensar que sóc davant seu, que no correspon, tot per tal d’evitar la llàgrima que és a punt de sobreeixir.

De vegades són una vintena, d’altres més de trenta. En fem dos grups per tal que tots participin en la lectura i perquè puguem escoltar-nos recitar dues vegades. Són ells qui decideixen l’ordre en què llegiran, qui llegirà quins versos, l’entonació, el ritme, la intenció, la gestualitat. Ho assagen uns minuts, no gaires, perquè en aquesta edat la brillantor de l’espontaneïtat encara és ben viva. Són nois i noies d’ESO o de batxillerat, immigrants d’arreu o catalans de soca-rel, de poble o de ciutat. A cada escola, en cada grup, és diferent. La lectura, però, és sempre la mateixa: Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit. Els veig disposats a l’aula, drets, amb aquell pessigolleig que se’ls posa a les galtes, quan són a punt que els toqui el seu torn, i aquella serenor que els costa d’arribar, un cop ja han llegit. S’han repartit els versos, cadascú té cura del seu fragment, i van filant el poema, primer un grup, després l’altre, amb una mena de satisfacció continguda i encomanadissa. I és escoltar aquesta polifonia de veus i d’accents, i veure aquesta diversitat de lectors, que em porta a imaginar la felicitat de Papasseit si arribés a escoltar-los; i a agrair-li la possibilitat que aquests nois i noies, de tretze, quinze, divuit anys, de Canet, Senegal, o Pakistan, amb tota la vida encara per davant, arribin a pensar, algun dia, que res no ha estat en debades.

I és en aquests moments que empasso saliva i faig tots els esforços possibles per gaudir plenament de la lectura, i que penso que, en el pitjor dels casos, si mai la llàgrima arriba a sobreeixir, tampoc no passarà res, ans al contrari, potser hi sabran veure un reconeixement o una gratificació inesperada.