Homenatge

Aquest post és un homenatge al Touré, l’Aina, el Jonatan, l’Akram, l’Enric, el Genís, l’Abdu, el Jose -que no José-, el Joel, l’Ifan, l’Óscar, el Rubén i a tots els seus companys. Nois i noies descartats pel sistema educatiu, perquè “no serveixen”, perquè a classe “molesten”, perquè no sabem “què fer-ne”. Joves que han esdevingut invisibles a còpia d’ignorar-los, de donar-los per “perduts” i d’apartar-los d’allà on “només fan nosa”. Joves que han estat sentenciats abans que ningú no s’aturi a escoltar-los.

Si ho féssim, si els escoltéssim, potser seríem capaços d’entendre la seva frustració, la seva ràbia de saber-se abandonats, només per ser tal com són; i que l’única cosa que reclamen és el seu dret a tornar-se a enganxar a la vida, de tornar a connectar i sentir-se útils en les seves habilitats; saber-se mereixedors d’un reconeixement i un respecte. I també entendríem que si ho fan a cops i a crits, és perquè no en saben més, perquè aquells que els havien d’escoltar, quan tocava, ja no hi són.

*

Aquest matí en Touré i els seus companys han llegit el verset 96è del Llibre d’amic i d’amat, de Ramon Llull. L’han llegit en català, àrab, francès i mandinga, en una traducció feta per ells mateixos:

Demanaren a l’amic de qui era. Respongué:

–De l’amor.
–De què estàs fet?
–D’amor.
–Qui t’ha engendrat?
–L’amor.
–On vas néixer?
–En l’amor.
–Qui t’ha nodrit?
–L’amor.
–De què vius?
–D’amor.
–D’on véns?
–De l’amor.
–On vas?
–A l’amor.
–On ets?
–En l’amor.

Gràcies per confiar en vosaltres mateixos. Gràcies per la vostra valentia i el vostre coratge. Gràcies per tot el que heu demostrat. I gràcies encara, pel matí tan especial que m’heu regalat.

Un món petit i meravellós (II)

Joan_Salvat-Papasseit

No ho puc evitar, sempre em passa el mateix. Començo a escoltar-los i els ulls se m’humitegen. Parpellejo, respiro, empasso saliva, miro de pensar que sóc davant seu, que no correspon, tot per tal d’evitar la llàgrima que és a punt de sobreeixir.

De vegades són una vintena, d’altres més de trenta. En fem dos grups per tal que tots participin en la lectura i perquè puguem escoltar-nos recitar dues vegades. Són ells qui decideixen l’ordre en què llegiran, qui llegirà quins versos, l’entonació, el ritme, la intenció, la gestualitat. Ho assagen uns minuts, no gaires, perquè en aquesta edat la brillantor de l’espontaneïtat encara és ben viva. Són nois i noies d’ESO o de batxillerat, immigrants d’arreu o catalans de soca-rel, de poble o de ciutat. A cada escola, en cada grup, és diferent. La lectura, però, és sempre la mateixa: Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit. Els veig disposats a l’aula, drets, amb aquell pessigolleig que se’ls posa a les galtes, quan són a punt que els toqui el seu torn, i aquella serenor que els costa d’arribar, un cop ja han llegit. S’han repartit els versos, cadascú té cura del seu fragment, i van filant el poema, primer un grup, després l’altre, amb una mena de satisfacció continguda i encomanadissa. I és escoltar aquesta polifonia de veus i d’accents, i veure aquesta diversitat de lectors, que em porta a imaginar la felicitat de Papasseit si arribés a escoltar-los; i a agrair-li la possibilitat que aquests nois i noies, de tretze, quinze, divuit anys, de Canet, Senegal, o Pakistan, amb tota la vida encara per davant, arribin a pensar, algun dia, que res no ha estat en debades.

I és en aquests moments que empasso saliva i faig tots els esforços possibles per gaudir plenament de la lectura, i que penso que, en el pitjor dels casos, si mai la llàgrima arriba a sobreeixir, tampoc no passarà res, ans al contrari, potser hi sabran veure un reconeixement o una gratificació inesperada.