Lectures prescriptives

«Nosotros, tan enamorados de Anatole France, en política –si fuéramos algo– seríamos absolutistas» (17/X/1924)

«El hitlerismo, debido a ser duro con los hechos, puede ser amplio con las ideas» (25/XI/1934)

«No cabe hoy, en la época de la radio y del cinema, hablar de culturas regionales, como en el siglo XVIII […] Yo no puedo, pues, creer que la cultura catalana y la mallorquina sean una misma cosa porque empiezo por negar –en la hora actual– la existencia de ambas» (24/III/1934)

«Un buen día, el apacible burgués vio horrorizado que allá en la enigmática Rusia unos hombres se acostaban millonarios y se levantaban sin poseer un real. La reacción a este hecho insólito se concretó en la idea fascista. Hay que salvar a la burguesía europea, porque con su súbita muerte peligrarían la cultura y la vida misma de Europa» (24/XI/1935)

«El fascismo salvará la cultura porque se apoya en la realidad psicológica humana. Atrás quedaron las viejas sirenas del liberalismo, que intentaban seducirnos con ridículos couplets. El fascismo, intuitivo como el amor y como el arte, ha alcanzado de un salto, ágilmente –la juventud es ágil– la plena verdad» (17/XII/1936)

Enguany, com ja vaig fer l’any passat, aniré a diversos instituts. Passaré un matí sencer, o una tarda, amb els alumnes de batxillerat. Llegirem fragments de les lectures que han de treballar per aprovar la selectivitat. N’hi diuen lectures prescriptives. Potser perquè les han de prendre com un medicament que t’ha receptat el metge, amb l’esperança que et curi el mal de forma immediata i desitjant que el remei no tingui efectes secundaris. És a dir, tot el contrari del que jo, modestament,  procuro aconseguir amb aquestes sessions. El curs passat van prescriure El cafè de la Marina. La vam llegir plegats, vam entrar en els personatges, vam enfadar-nos amb en Libori, vam criticar la Caterina, vam fotre-li canya al Rafel i ens vam riure de la ingenuïtat i la moralina de tot plegat. Fins que van descobrir que el conflicte que rau rere l’obra no és tan lluny de la seva realitat; que desobeir el pare o la mare no és fàcil; que l’estima pot amagar el pitjor dels xantatges morals; que somniar un futur millor no equival a aconseguir-lo; que l’estar exposat al què diran és més viu que mai; que tan valent pot ser el qui lluita per canviar de vida i marxar, com el qui es queda i aguanta; que rentar plats no eximeix ningú d’ésser masclista… i també, que érem capaços de llegir en veu alta i escoltar-nos, i argumentar i debatre, i respectar el torn de paraula.

Enguany parlarem de Bearn, de Llorenç Villalonga. Els presentaré l’obra i els personatges, ens traslladem a Mallorca, anirem a l’òpera, a París, i a Roma a veure el papa, volarem en zepelí i viurem plegats el final d’una època i la decadència d’un temps passat.

I els parlaré, també, de l’autor, i de la complexitat de la condició humana, que és capaç d’escriure proclames com les que encapçalen aquest post i alhora, pocs anys més tard, crear una de les millors novel·les –i un dels personatges més memorables– de la literatura catalana del segle XX.

I els llegiré, potser, aquest fragment, del propi Llorenç Villalonga, que mostra en tres paràgrafs tota la grandesa i niciesa de l’autor.

    En aquell ambient de pau que després he idealitzat a Bearn (a la Península la gent es destrossava esburbadament, però ¿què hi podíem fer?) vaig concebre l’obra que més estim. Rebutjant Mort de Dama, que és una caricatura, vaig intentar el retrat o si voleu el poema de Mallorca. D’una certa Mallorca, és clar, eliminant horrors, ‘tacos’ i crims. La meva Mallorca, en definitiva.

    Visqueren dies clars i pastorils. Foren unes vacances, tot un seguit de transgressions culturals i socials insospitades. Tres dies per setmana davallava, el matí, a la meva consulta de la Clínica Mental de Jesús de Ciutat i al meu Centro de Socorro, on mai no hi hagué cap ferit. No tenia benzina i, per això, viatjava en tren i m’agradava escoltar les converses del proletariat, més netes que les descrites pels autors neorealistes de postguerra. Record la de dos homes, que mantenien una disputa enfurismada i quan esperava, com a colofó, un insult brut i malsonant, el qui semblava més forçarrut abaixà la veu, tancà els ulls i s’acomodà en el seient tot mormolant com un vescomte versallesc: «Vés… formiga»

    Vaig pensar que allò és mereixia un premi literari i que als meus trenta-nou anys, després de freqüentar universitats i llegir clàssics francesos, encara podia aprendre moltes coses d’un analfabet forçarrut i salvatge que viatjava en tercera classe.

Però abans de tot això, recordaré les preguntes que els alumnes que van escollir El cafè de la Marina van haver de respondre l’any passat, no fos cas que algú pensés que els esguerro la feina:

Opció A:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, escriviu l’argument de l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  La Marina és la mestressa del cafè̀.
2. b)  La Caterina i la Rosa són filles d’en Libori.
3. c)  L’obra transcorre en diversos escenaris.
4. d)  La Caterina és mare soltera.
5. e)  El pretendent de la Caterina és de la Catalunya del Nord.

Opció B:

1.5.1. En un màxim de cinquanta mots, expliqueu els temes principals que es tracten en l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. [1 punt]

1.5.2. Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l’obra El Cafè̀ de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà̀ cap descompte.]

1. a)  En Libori és l’amo del Cafè̀ de la Marina.
2. b)  La Caterina és la veïna d’en Libori.
3. c)  Els tres actes de l’obra transcorren en el mateix escenari, el Cafè̀ de la Marina.
4. d)  Sembla que, temps enrere, la Caterina va avortar.
5. e)  En Claudi, al final, acaba marxant a Amèrica.

 

---

Nota: totes les cites han estat tretes del llibre Escrits sobre Llorenç Vilalonga, de Damià Ferrà-Ponç (publ. Abadia de Montserrat)

 

Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

(imatge: http://www.wallpapervortex.com)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’enunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»