El millor dels mons possibles

Imaginem per un moment que el món és governat per filòsofs i humanistes. Donada la seva formació, és obvi que estarien en disposició de conèixer què és el millor per als seus conciutadans, molt més que no pas cap altre grup social de cap altra formació acadèmica. Cal esperar que serien persones disposades a fer el bé, absolutament entregades i compromeses amb aquesta tasca, fins al punt que procurarien evitar per tots els mitjans que ningú els arravatés el poder. És probable que això els portés a mentir-nos, sempre pel nostre bé, i a enganyar-nos. D’entre aquests enganys, n’hi hauria un d’essencial per al seu propòsit: simular que, de tant en tant, ens cedeixen la possibilitat d’escollir qui ens governa. Lògicament es tractaria d’un simulacre, però seria tan versemblant que hom no en sospitaria mai res. Escriure articles que qüestionessin la seva gestió, o sortir al carrer a reivindicar el que considerem els nostres drets inalienables, estaria sempre a l’abast. Ara posem per cas que una d’aquestes reivindicacions és el dret a preservar l’ensenyament de les humanitats, pel que suposen per a la formació del pensament crític i la reflexió, i que la ciutadania pren consciència del risc que suposa la supressió d’una disciplina essencial per al desenvolupament integral de la persona. D’immediat el carrer s’ompliria de manifestacions, s’escriurien proclames i es recollirien signatures per mostrar el nostre enuig, la nostra còlera. Aquesta demanda no sorgiria perquè sí, sinó que abans caldria esperonar-nos, perquè el poble, de mena, és mandrós. Així és que els governants, els de les diferents legislatures que suposadament s’haurien anat alternant en el poder, haurien anat escanyant els recursos i les hores dedicades a les humanitats. Com a resposta, professors, intel·lectuals i lletraferits s’organitzarien en grups, més o menys combatius, per a lluitar contra el que considerarien una estratègia del govern, una més, per a aconseguir uns ciutadans dòcils i obedients, a mercè dels seus interessos. La cosa aniria més o menys així: hi hauria una suposada línia vermella, que suposadament ningú no hauria de franquejar, un estira i arronsa entre uns i altres, fins que, transcorregut un cert temps, la classe governant simularia cedir i tindria a bé concedir-nos algun guany, com ara mantenir els actuals programes lectius, és a dir, eliminar l’amenaça de cap retallada addicional, o fins i tot afegir-hi alguna hora més. Després, la ciutadania esclataria en un clam popular de victòria i el govern seguiria, tranquil, dictant les normes i lleis que més ens convenen, que per això són filòsofs i humanistes.

Ara imagineu-vos que qui ens governa, en aquest mateix escenari hipotètic, no són filòsofs i humanistes, sinó majoritàriament economistes, advocats i registradors de la propietat. Gent habituada a moure el món, i les borses. ¿De veritat creieu que hi veurien cap amenaça en l’ensenyament de la filosofia, la literatura o la història? ¿Què poden témer, els mercats, d’un poeta, un escriptor o un artista? I , sobretot, ¿què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si sabéssim que els hem escollit? Així, doncs, cal concloure que qui ens governen són filòsofs i humanistes, els millors d’entre tots, els més savis, i que vivim enganyats en un món de fantasia, el millor dels possibles. Perquè suposar, ni que sigui per un moment, que el nostre futur pogués estar en mans de registradors de la propietat i similars, ens deixaria a tots plegats en una posició força ridícula per no dir grotesca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s