Homilia

Voldria tenir ofici, agafar la destral i esberlar el tronc de fusta d’un sol cop, categòric, sec, rotund, i sentir com cauen els dos trossos, l’un al costat de l’altre, gairebé una repetició, un ressò immediat, greu i profund, estesos a terra, amb el ventre amunt, les betes i estries al descobert, a la vista de tothom, suficient.

Però estic mancat de força, i no tinc l’art ni l’enginy necessaris per expressar amb un sol vers l’esclat d’emocions que m’envaeix, tota la ràbia, la indignació, la còlera, i alhora el desànim, la frustració, la impotència davant de tanta ignomínia, tanta mentida.

I m’imposo el silenci, i espero, desarmat, que passi aquest mal vent, que morin tots, amarats d’estultícia, d’impunitat i rancúnia, i que un cop morts els emmordassin i els fermin la tapa del taüt amb un llaç ben gros, de color groc –i en acabar l’homilia, que algú doni fe que han estat enterrats per sempre més.