Sense fi

Sense fi

 

“Para los grandes hombres, las obras concluidas tienen menos peso que aquellos fragmentos en los cuales trabajan a lo largo de toda su vida. La conclusión sólo colma de una incomparable alegría al más débil y disperso, que se siente así devuelto nuevamente a su vida.”

W. Benjamin, Dirección única

(trad. Juan J. del Solar i Mercedes Allendesalazar)

 

L’home de geni, l’artista, sap que la seva tasca no té fi. Està condemnat a seguir treballant, mogut per un impuls i una passió que el transcendeixen i l’empenyen a cercar l’obra total. Sap que la cerca és en debades. Aquesta és la seva grandesa i aquest, el seu destí tràgic.

Res commou tant com imaginar l’artista contemplant l’obra finalitzada. En l’excitació i borbolleig de la creació ha aconseguit sadollar fugaçment la seva set. Superat el paroxisme, el miratge es fa evident: cada nova obra no és sinó la constatació íntima de les pròpies limitacions. L’artista “tanca” l’obra, davant la impossibilitat de millorar-la i en l’esperança d’haver superat un nou obstacle vers la realització de l’obra total, en un camí que sap sense fi.

Dominats per l’autoexigència i el pes d’aquesta feixuga tasca, hi ha artistes que emmudeixen prematurament. Perpetuar-se en l’obra inacabada ha de ser, sens dubte, una dolorosa renúncia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s