De plats i pins

Hi ha expressions que fan fortuna. Cada família en té les seves. Són expressions que queden gravades a la memòria col·lectiva i basta pronunciar-les o sentir-les de nou, per a obrir el record d’un temps passat.

A la meva família, una de les que va fer més fortuna és la que diu “Senyor Plat, doni’m el pi”. Com és fàcil d’endevinar, el cognom del senyor a qui anava dirigida era Pi, i el que se li demanava era que atansés el plat. Dita així, solta, no té més gràcia que la que pugui tenir qualsevol frase en la que l’emissor hagi errat l’ordre dels termes. En el meu cas, però, suposa traslladar-me quaranta anys enrere, en  plena adolescència, quan la vida oferia, encara, el seu costat més amable.

El tal senyor Pi era professor de català a l’escola on anaven el meu germà gran i la meva germana. No recordo per quin motiu el vam convidar a dinar. A casa no havíem convidat mai cap professor i la possibilitat de tenir-ne un assegut a taula, constituïa un fet del tot extraordinari.

Faltava encara més de mitja que ja estàvem impacientes, darrera la finestra, esperant la seva arribada. Al carrer de casa no era massa transitat i viure en un primer pis ens permetia observar, fil per randa, tot el que hi passava. Va arribar en Vespa, cosa que va satisfer plenament l’expectació de tots nosaltres, els germans, que el teníem per un professor modern. “Ja és aquí!”, cridàvem pel passadís. “Ha vingut en Vespa!”

Tota la família vam córrer cap al rebedor. El germà gran, i alumne del Sr. Pi,  va ser l‘encarregat d’obrir la porta i fer les presentacions. A casa érem vuit, comptant-t’hi pares, avis i germans, tots en formació, esperant cadascú el seu torn. A tu ja et conec – va dir, somrient, a ma germana. Va arribar el meu torn. Així que tu ets el petit – va dir-me. Per uns moments, la imatge idealitzada de professor jove, motoritzat i desenfadat es va esquinçar en mil bocins. No podia haver-me dit res més original? Més ocurrent?

Però el desencís va durar només uns instants. Asseguts a taula, la conversa es va iniciar al voltant del dinar que havien preparat la mare i l’àvia. El Sr. Pi va lloar les seves dots culinàries i va tancar ràpidament però educada, el capítol de tòpics més o menys habituals en tot dinar de compromís. A partir d’aquest moment, va ser ell mateix qui va anar parant damunt les estovalles temes diversos que mai no havíem tractat en família i sobre els que mai cap adult no ens havia demanat opinió. Els quatre germans acaparàvem el seu interès, com a bon pedagog que era, i intencionadament ens animava a participar de la conversa. Vam parlar de política, del català, de la direcció de l’escola, però també de viatges, llibres i de música. De manera gairebé imperceptible es va erigir en la veu a qui grans i petits dirigíem dubtes i neguits. El seu posicionament defugia sempre el convencionalisme i no esquivava mai cap qüestió, per més compromesa que podés semblar la seva resposta donada la condició de professor –i ara crec recordar que també, tutor– de dos dels fills de la família que l’havia convidat a dinar.  Vam parlar, també, de drogues, i no va tenir cap problema en reconèixer que la primera vegada que havia descobert dos alumnes seus fumant un porro, els va etzibar directament una plantofada a cadascun, “i abans de preguntar ni d’explicar res”, va afegir. Aquella resposta, en un moment en què el rebuig al càstig corporal i la necessitat de parlar amb els alumnes eren la base de tota educació modèlica i moderna, ens va semblar absolutament reaccionària i totalment inoportuna en boca de qui uns moments abans havia estat parlant de Bob Dylan, els Rolling Stones i de la música rock. Davant l’astorament general, va ampliar la seva resposta: es tractava d’alumnes d’un centre de menors, dedicat a la reinserció social de joves en risc d’exclusió. “No han de tenir cap dubte”, va dir; “no poden jugar ximplement amb el seu futur si no volen perdre aquest últim tren que els passa pel davant.” I tot seguit va explicar-nos la conversa que van tenir, després de la plantofada. Allò ens va confortar una mica més tots plegats.

Quedava, però, la traca final. Devíem estar a punt de prendre les postres quan, no recordo per quin motiu, la mare li va expressar el seu neguit, perquè els seus fills passaven “massa estona al lavabo, i jo ja els dic que no sé què hi fan, tanta estona tancats”. El Sr. Pi, després de comentar educadament el plaer que suposava poder anar al lavabo “quan en tenies ganes”, va tancar dient “Senyora, no es preocupi. El pensaments més importants de la humanitat han estat cuits dins un lavabo”. Crec que va ser llavors, que la mare li va demanar “Sr. Plat, doni’m el pi”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s