Silenci administratiu

Un home com cal hauria de tenir cura del seu funeral. No parlo de deixar pagades les despeses de la cerimònia ni de tenir al dia la pòlissa de l’Ocaso. No, em refereixo a tenir decidit on i com li agradaria acomiadar-se, a haver-hi pensat de tant en tant, mentre va cap a l’oficina, posa rentadores o passeja el gos. Al cap i a la fi no som cap pàtria, ningú no morirà per nosaltres.

Per començar, ningú no voldrà les incomoditats d’un mort a casa. Per més que t’hagin estimat, la teva rigidesa els resultarà del tot pertorbadora, cap bugada faria prou nets els llençols del llit on jaus, cap planxa n’esborraria els plecs, i el record de la cambra on reposes restaria per sempre més envasat al buit. Res de colgar-te a casa, tramitaran les teves despulles i et duran al tanatori, que excel·leix en equiparar el destí de tots nosaltres, per consol de pobres, mesells i dissortats. T’assignaran una sala i un horari de vetlla, i restaràs dins l’urna de vidre, exposat a distància, perquè els morts no es toquen. Arribada l’hora de la cerimònia, tots plegats, família, amics, coneguts i saludats faran cap a l’oratori. Allà els lliuraran un recordatori amb el teu nom, les dates de naixement i defunció, i un text o uns versos que hauran estat triats amb el convenciment que són els més apropiats. Per una vegada no caldrà afegir-hi el DNI, ni el número de passaport. Quan ja tothom sigui al seu lloc i hagin tret comptes de l’edat que tenies, entraràs encapsat dins la fusta massissa i els que eren asseguts es posaran dempeus. Et deixaran davant l’altar i serà el moment de reconciliar-te, o no, amb el que has estat en vida, en una cerimònia civil o religiosa; hi haurà parlaments impostats o sincers, i sonarà una música, probablement del tot previsible i desgastada. En acabar la cerimònia es comunicarà si la família dóna el dol per acomiadat o si roman a la sortida per agrair les mostres de condol. Mentrestant, apartat de tothom, algú t’haurà carregat dalt del cotxe i el xofer de la funerària estarà a punt per dur-te al cementiri, al capdavant d’una filera de vehicles que voldran dir-te, encara, l’últim adéu. I de camí pararan en algun semàfor, i els que s’aturin al costat faran per no mirar, però de reüll cavil·laran on és el final de la comitiva, i potser es demanaran si tots en formen part o si hi ha algú aliè, intercalat enmig de la desfilada. Arribaràs al cementiri amb les corones i coixins de flors, i se t’enduran per incinerar-te en la més absoluta discreció, com si ningú no volgués fer-se’n responsable, o per exhibir impúdicament com restes tapiat dins la foscor del nínxol. Sentiran arrossegar el taüt, empès dins el sepulcre, i com remenen el ciment a la gaveta i fan lliscar el morter per damunt la làpida. Si l’operari és prou destre, li bastaran dos o tres cops de maça per posar-la a nivell i deixar-la ben fixada. I el picar contra la porta de marbre, de dins estant, no tindrà resposta. Silenci administratiu. Encabat recolliran les eines i baixaran les escales, si el nínxol era dels de més amunt. Rams, corones i coixins de flors quedaran amuntegats a terra, i la gent marxarà caminant lentament fins a la sortida, o potser ho faran adelerats per tornar a la feina o anar al futbol.

Un home com cal hauria de tenir cura del seu funeral.

http://www.youtube.com/watch?v=rzcGs0slGhA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s