El sobreentès

Un dels indicadors que mostra la intel·ligència dels éssers humans és la capacitat de gestionar el sobreentès, d’interpretar allò que no s’ha dit explícitament en una conversa, en un discurs, en un text. En el sobreentès hi ha la raó dels millors acudits, que sovint escapen a les persones amb alguna deficiència o discapacitat intel·lectual. En tot el que diem i expressem hi ha sempre un sobreentès que arriba allà on el llenguatge –o la pobresa lingüística de cadascú– no és capaç d’arribar. El sobreentès ens atansa significats i ens escurça el camí per a comunicar-nos. Segurament, si ens deixem portar pel nostre raciocini, pensarem que aquesta és, també, la seva principal feblesa, que en aquest afegir i escurçar hi ha la raó de molts dels nostres malentesos. Potser sí. Però potser no es tracta tant d’allò que els contractes de garanties anomenen un “error de funcionament” com una avaria pròpia “d’un mal ús per part de l’usuari”: ens hem acomodat, uns i altres, a viure enmig de sobreentesos i els posem en funcionament pertot. Perquè simplifiquen la conversa, la fan fàcil –i possible–, i perquè ens eviten haver d’ésser explícits, o dit en altres paraules, ens permeten defugir el compromís clar i concís. En el sobreentès no cal despullar-se, i ja ens va bé perquè no sempre ens seria agradable la nuesa de l’altre. Però allà on aquesta aplicació indiscriminada resulta letal és en l’expressió dels sentiments, perquè més enllà de la intel·ligència són aquests els que ens constitueixen com a persones. És per això cal fer-los explícits:

No sé en quin moment precís la nostra relació formal va esdevenir amistat, que tanmateix llavors no la hi gosava declarar. Potser va ser durant les nits que venia a sopar amb nosaltres, a menjar pasta italiana en aquella casa massa gran, enmig del bosc, que el College havia posat a la meva disposició. Tal vegada va ser una tarda de tardor, quan va demanar-me que l’acompanyés a visitar tres senyores que, va dir-me, “estimava molt”. El vaig seguir. Al parc del campus hi ha un cementiri minúscul on enterren els professors que han viscut i han mort a la universitat. Amb les mans en Norman va retirar les fulles seques que s’havien amuntegat damunt tres làpides disposades a terra, una al costat de l’altra: Irma Brandeis, Hannah Arendt, Mary McCarty. Potser va ser dins la seva ‘Casamínima’ del campus (que abans havia estat la d’Irma Brandeis), una tarda en què vaig revelar-li que el seu estimat Paul Celan, cap als anys cinquanta, quan gairebé ningú a Europa sabia qui era Pessoa, n’havia traduït alguns poemes que havia trobat en una revista alemanya de l’època. O potser va ser en alguna d’aquelles tardes que anàvem a sopar a casa seva a Nova York, a l’Upper West Side, i la Cella preparava les exquisideses rumanes, i ens quedàvem xerrant fins molt tard. Probablement va ser un dia gèlid d’hivern en el Lincoln Center, en què vaig atrevir-me a parlar de la carnisseria del nostre segle, del Leviatan totalitari i dels seus llibres. Em va semblar que l’envaïa una tristesa enorme, així que vam posar-nos a fer el poca-solta davant dels vianants pelats de fred: va fer que el retratés amb el posat d’un aixecador de peses imaginàries davant del cartell teatral que anunciava A man of no importance i ell va retratar-me amb un posat del tot ridícul. Fins que un dia va confiar-me que el seu amic Saul Steinberg sostenia que quan es tracta d’amics es necessari declarar-se l’amistat, perquè d’altre forma ¿quina mena d’amics serien? I aquell dia vam intercanviar una solemne declaració d’amistat.

Antonio Tabucchi sobre la seva amistat amb Norman Manea.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s