Dels intel·lectuals i de la tristesa del pensament

–Avui, és habitual pensar que la commoció que els jueus van patir l’any 1933 va ser provocada per l’arribada de Hitler al poder. Però, pel que fa a mi i a la meva generació, puc dir que és un malentès ben estrany. Per descomptat que la presa de poder per part dels nazis va ser un horror. Però es tractava d’una qüestió política. No tenia caràcter personal. Déu meu, no calia que Hitler arribés al poder per adonar-nos que els nazis eren els nostres enemics! Qualsevol que no fos un babau sabia perfectament, com a mínim quatre anys abans, el que havia de succeir. I també sabíem que una gran part del poble alemany els feia costat. Res de tot això podia sorprendre’ns, l’any 1933, fins al punt de causar la commoció.

–Llavors, vol dir que la commoció del 1933 va ser perquè els esdeveniments van transcendir l’àmbit polític i van passar al terreny personal?

–No, ni tan sols això. O, millor dit, això també. En primer lloc, el destí polític col·lectiu esdevenia personal només sortir al carrer. En segon lloc… bé, vostè sap perfectament què vol dir Gleichschaltung, l’adhesió de tots plegats al pensament únic. Això significava que eren els propis amics els que s’hi adherien. El problema, el problema personal, no era què feien els nostres enemics, sinó què feien els nostres amics. El que passava llavors, en plena ona expansiva del pensament únic (que, per cert, llavors era més aviat voluntària, o si més no, sense la pressió del terror)… Era com si es fes el buit al teu voltant. Jo em movia en cercles intel·lectuals, però també coneixia un altre tipus de gent. I vaig comprovar que entre els intel·lectuals l’adaptació al pensament únic (Gleichschaltung) va ser, per dir-ho així, la norma. En canvi, en altres col·lectius, no. I això és el que mai he oblidat. Vaig deixar Alemanya dominada per la idea (una mica exagerada, és clar) de no tornar-me a embolicar mai més en res que tingués a veure amb el món intel·lectual, de no tenir-hi mai més res a veure. No és que jo pensés llavors que els jueus alemanys (i els intel·lectuals jueus alemanys), d’haver-se trobat en una altra situació, s’haurien comportat d’una altra manera. No, jo no ho pensava això. El que jo pensava és que la seva reacció tenia més a veure amb la pròpia professió, amb el món intel·lectual. Però estic parlant del passat, avui en sé mes…

–Doncs, precisament, anava a preguntar-li si encara ho pensa, això…

–No de forma tan rotunda. Però si que segueixo pensant que el més essencial, en tot aquest assumpte, és que, es tracti del que es tracti, un sempre pot recórrer a una ocurrència.
     Miri, que algú es sotmeti al pensament únic perquè ha de mantenir dona i fills… bé, no crec que ningú s’ho prengui malament. Però, el pitjor de tot és que realment s’ho creien! Per poc temps; en alguns casos, per molt poc. Però, tot i així, Hitler els va donar peu a un munt d’ocurrències de tot tipus! En alguns casos, inclús coses terriblement interessants. Sorprenentment interessants i complicades! Coses molt per damunt de les habituals! Tot això em semblava molt grotesc. Avui diria que van caure en la trampa de les seves pròpies ocurrències. Això és el que va succeir.

Entrevista a Hannah Arendt,  28 de Octubre de 1964

George Steiner va publicar un petit assaig, tan breu com exquisit, sobre quines poden ser les raons de la tristesa inherent a l’ésser humà. L’obra, titulada Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, és un intent d’esbrinar què ho fa que el pensament, “l’única possessió segura que tenim”, tingui sempre un rerefons de tristesa, malenconia i foscor. Entre les causes que Steiner prova de trobar, hi ha  la impossibilitat d’abastar-ho tot, la limitació de conèixer què pensen els altres, la dificultat de crear pensaments originals, de poder aturar el pensament a voluntat…

Hi ha potser, i perdonin-me l’atreviment, una onzena possible raó: la d’ésser conscients que ni tan sols el pensament d’aquells que passen per ser els més doctes, brillants i cultes, està lliure de veure’s enganyat –i de col·laborar, per tant, amb el silenci o posant-hi veu, a expandir la barbàrie.

Els deixo l’entrevista a Hannah Arendt per si hi estan interessats:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s