Je suis un “macho”, hélas!

8 de març, dia internacional de les dones: Que torni a parlar de plorar en públic, com en el darrer post, ha estat del tot casual (encara que, vés a saber qui les governa, aquestes casualitats).

Je suis un “macho”, hélas!

Em diu Hussein el libanès que els àrabs són masclistes per tradició i els llatins en són per vici. La paraula que els hispans han exportat amb més èxit és, precisament, la de macho. El rus Nikolai no sabia gairebé espanyol, però, mentre passejàvem per la perspectiva Nevski, me la repetia a desdir. Ell era mentre recodrés aquest mot.
     En Jean -Pierre, un francès del Midi, m’assegura que tant li fa que, a França, ara hi mani una dona. «Els impostos no tenen sexe”, fa. Però endureix la flonja cadència francesa quan amolla, tot cofoi: «Je suis un macho, hélas!» I posa els llavis en forma de maduixa.
     Sovint m’ha intrigat el que els homes entenen per masclisme. Macho és una paraula en devaluació. A Espanya, pocs homes gosen dir-la davant segons qui. Però no significa pas que no es fonguin per dir-la, si més no interiorment. Abans, ser un macho volia dir afirmar la pròpia virilitat, refermar la consciencia universal de ser el patró… Ara bé, ho necessitaven dir en sentir-se insegurs. «Yo sé que un hombre no debe llorar, / de las mujeres no hay que hablar, / todas, amigo, dan muy mal pago, / que un hombre macho no debe llorar», diu un tango famós.
     No demostrar feblesa davant les dones, heus aquí el primer consell que rebien els joves en iniciar-se en la virilitat. Ulisses li ho retreu, a l’Hades, a Agamèmnon: «La mala pècora de la Clitemnestra t’ha pelat perquè ets massa tou», li ve a dir.
     Haurem d’arribar al segle XVII francès perquè els homes comencin a entendre que l’univers femení és d’allò més enrevessat: «Un home és més feliç quan és traït sense saber-ho, que no pas si esdevé el confident d’una dona que l’odia virtuosament», s’exclama un cortesà en llegir La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette.
     El dret de propietat de l’esposa es va exacerbar el segle XIX: la gelosia del marit era insuportable en moments en què es confonia la passió amorosa amb el matrimoni. Un bon burgès, avesat a confondre la dona i els fills amb el patrimoni, no es podia exclamar, amb laments de guitarra, que era un macho. El marit d’Ana Ozores, la Regenta, i el d’Emma Bovary haurien agraït els consells del savi Ulisses, el qual, vuit segles abans de Crist, ja entenia les diferències del amor loco, que una cosa és l’amor sagrat i l’altra el profà. Va ser el primer marit conegut que posà banyes a l’esposa sense remordiments. Era un home ben casolà.
     Les bones feministes, empeltades del darrer dels grans romanticismes, és a dir, de la utòpica reconciliació entre els sexes, recomanem als homes que no els faci vergonya de plorar en públic. I ho diem ara, fins i tot quan nosaltres mateixes n’estem perdent l’hàbit. Als Estats Units, on el calvinisme ha imposat evangèlicament una gran autorepressió sentimental, moltes senyores s’apunten a cursets per aprendre de nou a plorar en públic.
     Avui, només ho veiem a la televisió: les dones kurdes no se senten ridícules plorant davant la càmera. Ni els homes.  (25-V-1991)

Montserrat Roig. Un pensament de sal, un pessic de pebre.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s