Aquest grinyolar que ens acompanya

Alberto Caeiro va néixer l’abril del 1889, a Lisboa, i va morir el 1915; va viure quasi tota la seva vida a pagès. Gairebé no va tenir professió ni educació, només instrucció primària. Era d’estatura mitjana, més aviat tirant a alta, però corbada i amb les espatlles caigudes, i, encara que fos realment fràgil (va morir tuberculós) semblava menys fràgil del que era. Ros descolorit, de cabells abundosos que sense gaire llum prenien un to castany, tenia els ulls blaus de vailet que no té por. Pare i mare se li van morir aviat, i ell es quedà a casa, vivint d’unes petites rendes. Vivia amb una tia vella, una tia-àvia.

La seva vida, a banda d’aquestes quatre dades, no es pot relatar perquè no hi ha res per relatar. Els seus poemes són el que en ell hi hagué de vida. En tota la resta no hi hagué incidències, ni hi ha història. Escriu, malament, en portuguès i ho fa per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que es posarà a escriure.

La poesia de Caeiro fa de bon llegir, per la simplicitat i transparència amb què ens parla. És amb aquesta mateixa simplicitat i aquesta transparència que posa veu al paganisme més profund. Per Caeiro, viure és veure; creu en el Món perquè el veu. Però no hi pensa, perquè pensar incomoda com caminar sota la pluja quan el vent s’alça i sembla que plogui més; pensar és no comprendre; és estar malalt dels ulls. Caeiro no té filosofia, té sentits. Potser és per això que tampoc no té esperança ni ambició: Ésser poeta no es cap ambició meva. És la meva manera d’estar sol.

Diuen que ningú no el va veure mai trist. Potser és en la seva simplicitat que cal buscar l’absència de dolor, o la felicitat, si ho prefereixen.

Tant de bo la meva vida fos un carro de bous
que va grinyolant de bon matí per la carretera
i que allà d’on venia torna després
quasi de fosc per la mateixa carretera.

No em caldrien esperances –sols rodes em caldrien…
La meva vellesa no tindria arrugues ni cabells blancs…
Quan jo ja no servís, em traurien les rodes
i em quedaria bolcat i estavellat al fons d’un barranc.

Caeiro hauria pogut escollir un camí de terra, polsegós i solitari, per transitar el seu carro de bous. Hauria estat molt més natural. Però prefereix posar-nos-hi una carretera, una via estranya, inhòspita per aquest passar la vida de principi, de bon matí, a fi, quasi de fosc. No hi hauria res, en aquesta vida enyorada, que expliqui per què seguir circulant, cap aprenentatge assolit ni cap honorabilitat merescuda, més enllà de la d’escoltar i reconèixer aquest grinyolar que ens acompanya des que vam néixer.

*

Alberto Caeiro és un dels il·lustres coneguts inexistents de Fernando Pessoa. L’autor portuguès explica la creació de Caeiro amb aquestes paraules: Un dia […] em vaig atansar a una calaixera i, tot prenent un paper, vaig començar a escriure dempeus, com escric sempre que puc. I vaig escriure d’una tirada trenta i tants poemes, en una mena d’èxtasi que mai no podré definir. Va ser el dia triomfal de la meva vida, i mai no podré tenir-ne un altre d’igual. Vaig obrir amb un títol, O guardador de Rebanhos. I el que seguí fou l’aparició d’algú en mi, a qui vaig donar tot seguit el nom d’Alberto Caeiro. Disculpeu-me l’absurditat de la frase: es féu aparent en mi el meu Mestre.

La descripció de la figura de Caeiro amb què s’inicia aquest post ha estat escrita a partir del testimoni del mateix Fernando Pessoa i del d’altres coneguts seus, també poetes, com Ricardo Reis i Álvaro de Campos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s